 | |
| Tipus | guitarra |
|---|---|
| ClassificacióHornbostel-Sachs | 321.322 |
| Professió artística | steel guitarist(en) |
L'steel guitar és un instrument de corda, de la família de lesguitarres, sense caixa de ressonància (tret dels models acústics), amb forma usualment rectangular, que es disposa horitzontalment, ja sigui sobre els genolls (en els models més antics), o sobre una carcassa amb potes.
Les cordes es toquen generalment amb un dispositiu especial denominat precisament"steel" (el que dona el seu nom a l'instrument), similar a unslide obottleneck, i no amb els dits com altres instruments de corda. Disposa usualment d'un, dos i fins a tres pals, disposant de pedals que s'utilitzen per canviar eldiapasó. L'acció dels pedals pot ser configurada o fixada pel que toca l'instrument.
El seu origen es troba en la tècnica de guitarra coneguda com aslack key, desenvolupada aHawaii i àmpliament difosa alsEstats Units en lesdècades de 1920 i1930.[1] La tècnica va ser assumida pels músics deblues i, sobretot, pels intèrprets del llavors naixenthillbilly. A partir delsanys 1930, van començar a fabricar-se guitarres electrificades, sense caixa, que es disposaven horitzontalment enfront de l'executant. Els models van anar canviant, donant origen a diferents tipus deSteel Guitars.
A finals del segle xix, mariners i vaquers paniolos, contractats pel rei de Hawaii per treballar ramaderies, van introduir la guitarra clàssica a les illes Hawaii.[2][3] Per Algun motiu, els hawaians no van adoptar l'afinació estàndard de la guitarra que s'havia fet servir durant segles.[4] Van tornar a afinar les seves guitarres per fer-les sonar un acord major quan es tocaven les sis cordes, ara coneguda com a "afinació oberta".[5] El terme per a això és "slack-key" perquè determinades cadenes es van "afluixar" per aconseguir-ho.[2] Les cordes de guitarra d'acer, aleshores una novetat, oferien noves possibilitats als illencs.[6] Per canviar els acords, feien servir algun objecte llis, generalment un tros de pipa o metall, fent-lo lliscar per sobre de les cordes fins a la quarta o cinquena posició, interpretant fàcilment una cançó de tres acords.[a] És físicament difícil subjectar una barra d'acer contra les cordes mentre es sosté la guitarra contra el cos (mà supinada), de manera que els hawaians es col·locaven la guitarra a la falda i la tocaven amb la mà en pronació. Tocar d'aquesta manera es va fer popular a tot Hawaii i es va estendre internacionalment.[2]
Joseph Kekuku, nascut aOahu, es va convertir en un expert en aquest estil de tocar cap a finals del segle XIX i el va popularitzar; algunes fonts diuen que va inventar l'steel guitar.[8] Es va traslladar als Estats Units continentals i es va convertir en un intèrpret devaudeville i també va fer una gira per Europa interpretant música hawaiana. L'estil hawaià de tocar es va estendre al continent i es va fer popular durant la primera meitat del segle xx; intèrprets destacats de l'època van serFrank Ferera,Sam Ku West,"King" Bennie Nawahi iSol Hoopii. Hoopii va ser potser el més famós dels hawaians que van difondre el so del lap steel instrumental a tot el món.[2] Aquesta música es va fer popular fins al punt que es va anomenar la "mania hawaiana".[9]
Històricament han existit diversos tipus desteel guitars :
És el tipus més antic i procedeix directament de laguitarra, amb 6 cordes afinades a la manera tradicional o, bé, afinades en acords oberts, a la manerahawaiana. Inicialment s'usaven les mateixes guitarres espanyoles, disposades horitzontalment sobre els genolls del músic, d'on li ve el nom (lap = falda). Després es van construir models específics, ambpal quadrat i sensetrasts, substituïts per marques. A partir de1931, la marcaRickenbacker va començar a construir guitarreslap steel sense caixa, de cos sòlid i amplificades.
També coneguda com a «guitarra de consola», suposa una evolució de l'anterior, amb l'afegit d'un pal addicional, amb vuit cordes a cada un dels pals. Al voltant de1950, Paul Bigsby va començar a comercialitzarsteel guitars muntades en un rack situat entre les cames, a la part davantera de l'instrument.[10] Speedy West la va utilitzar àmpliament en el seu treball amb Jimmy Bryant i Zane Beck va començar a afegir a la consola palanques, per utilitzar amb el genoll, el1953.[10] Cap a1955, Bud Isaacs va afegir un pedal a un dels pals del seutable steel guitar. La finalitat del pedal era modificar la tensió de dues de les cordes. Isaacs va usar aquest pedal per canviar la tonalitat durant un acord sostingut en el tema"Slowly", gravat per Webb Pierce, la qual cosa va generar un gran impacte entre els guitarristes debluegrass, que van començar massivament a adoptar la innovació.[11]
És una forma més evolucionada. Buddy Emmons i Jimmy Day, van ser els que van ampliar a dos el nombre de pedals i van afegir dues noves cordes a les vuit de latable steel guitar.[11] Emmons va incorporar més tard un tercer pedal, basat en un canvi que Ralph Mooney havia fet servir, amb anterioritat, en el seu instrument.[11] Emmons va unir forces, en1957 amb un altre intèrpret-constructor desteel guitars, anomenat Harold "Shot" Jackson, creant Sho-Bud Company, la primera marca que va fabricarPedal steel guitars en sentit estricte,[12] estandarditzant el model d'un sol pal, amb tres pedals i quatre palanques.
