Stanley Kramer (Nova York, 19 de setembre de1913 –Los Angeles, 19 de febrer de2001)[1] va ser undirector i productorestatunidenc. La seva feina va ser reconeguda amb el premiIrving G. Thalberg el1961.[2]
Kramer va néixer el19 de setembre de1913 al barri novaiorquès deBrooklyn (elsEstats Units) i va viure al costat de son àvia a la zona deManhattan coneguda comLa cuina de l'infern. Des d'una edat molt primerenca, Kramer va tenir contactes amb la indústria delcinema. Son oncle, Earl Kramer, va treballar en la distribució de les pel·lícules de laUniversal Pictures i sa mare era secretària de laParamount Pictures.
Tot i això, Kramer va acabar els estudis en el DeWitt Clinton High School delBronx i en laUniversitat de Nova York. Kramer tenia pensat començar-hi dret quan, en el darrer any de carrera, se li va oferir la possibilitat de treballar en el departament d'elaboració de guions de la20th Century Fox.
El1941 va treballar com a ajudant de producció aThe Moon and Sixpence iSo Ends Our Night. Dos anys després, Kramer s'allista en l'exèrcit i treballa en les unitats de cinema deNova York. El1948 Kramer crea una productora independent, Screen Plays Inc. Els seus socis en la companyia són el guionista Herbie Baker, el publicista George Glass i el productorCarl Foreman, al que va conèixer durant laguerra. Encara que el seu primer treball amb la companyia va ser un fracàs,So This Is Nova York (1948), deRichard Fleischer, la següent pel·lícula dirigida perMark Robson,L'ídol de fang, protagonitzada perKirk Douglas, va ser tot un èxit. La pel·lícula va rebre sis nominacions alsOscar: Millor Actor, millor actor secundari, millor fotografia en blanc i negre, millorbanda sonora i millor guió original i va guanyar l'Oscar en la categoria de millor muntatge.
En els següents anys, Kramer produiria films tan importants comCyrano de Bergerac (1950), de Michael Gordon, que va suposar un altre èxit rotund com a productor oHomes, deFred Zinnemann i que suposaria el debut deMarlon Brando.
Una any després, Harry Cohn, president deColumbia Pictures oferiria a Kramer l'oportunitat de fer pel·lícules amb la signatura del seu estudi.[3] Kramer tenia plena llibertat de realitzar projectes sempre que no passessin del milió de dòlars de pressupost. Encara que Kramer va acceptar la feina, es va dedicar el que restava d'any a acabar un projecte independent de gran interès per a ell:Sol davant el perill, un western dirigit perFred Zinnemann. El projecte, a més de ser un èxit total de públic, va rebre quatreOscars: el de millor actor principal (Gary Cooper), millor muntatge, millor cançó i millor guió original, a banda d'altres nominacions més: millor director, millor pel·lícula i millor argument.[4]
A l'octubre de1951, Kramer va acabar la seva relació ambCarl Foreman, que va haver d'atestar pel seu passatcomunista davant laComissió d'Activitats Antiamericanes. Kramer va començar a produir pel·lícules per a Columbia. Una època poc fructífera on cap destacarMort d'un viatjant (1951),The Sniper (1952),Testimoni de casament (1952),Homes oblidats (1953) oSalvatge! (1953), pel·lícules d'escàs estil, valor i èxit. El1953 el president de Columbia, Harry Cohn, i Stanley Kramer van acordar rescindir el contracte del productor. De tota manera, Kramer va voler acomiadar-se de la companyia amb l'únic èxit de la seva etapa per la productora. El film,El motí del Caine, va ser una adaptació de la novel·la deHerman Wouk i va ser dirigida perEdward Dmytryk. A pesar de l'èxit, Kramer va haver de resistir les crítiques de la marina nord-americana, ja que el paper irascible i tirà del tinent Philip Francis Queeg, que encarnavaHumphrey Bogart, atemptava contra la moral de lamarina.
Després deEl motí del Caine, Kramer abandona la Columbia i crea el seu pròpia productora, dirigida per ell mateix. En aquest període, Kramer s'ocupa de dirigir i produir les seves pròpies pel·lícules. Així, sorgeixen productes comNo seràs un estrany (1955) iOrgull i passió (1957).
Encara que Kramer era conegut en totHollywood per les seves idees liberals, mai va ser inclòs en lallista negra de Hollywood. El1961, dirigeixEls judicis de Nuremberg, que li val la primera nominació per alsOscar com a director. En contraposició als seus projectes més contestataris i socials, el1963 Kramer produeix i dirigeix la comèdia multimilionàriaEl món és boig, boig, boig.
Quatre anys després, Kramer realitzaEndevina qui ve a sopar, una pel·lícula molt polèmica en la seva època perquè presenta la unió matrimonial entre un home negre i una dona blanca; tanmateix, es creu que el director se'n va sentir profundament orgullós. El film va rebre vuit nominacions alsOscar de1967: millor actor, millor actor secundari, millor actriu secundària, millor direcció artística, millor director, millor muntatge, millor banda sonora original i millor pel·lícula.[5]
En els següents anys, Kramer va dirigir títols comBeneïx els animals i els nens (1971),Oklahoma Crude (1973) iMés enllà de l'amor (1979). Kramer escriuria la seva pròpia autobiografia sota el títolA Mad Mad Mad Mad World: A Life in Hollywood i moriria el19 de febrer de2001 al Motion Picture & Television Hospital aWoodland Hills (Los Angeles).[6] Té una estrella en elPasseig de la Fama de Hollywood situat en el 6100 Hollywood Boulevard.
|
|---|
| 1943–1975 | |
|---|
| 1976–2000 | |
|---|
| 2001–present | |
|---|
|
|---|
| 1935–1950 | |
|---|
| 1951–1975 | |
|---|
| 1976–2000 | |
|---|
| 2001–present | |
|---|