Amb la unió i conquesta de diversos regnes de la península Ibèrica, Espanya es va convertir, arran deldescobriment d'Amèrica, la seva subsegüentconquesta i l'explotació dels seus recursos, en l'imperi més ric i extens del món delsegle xvi alsegle xvii. Posteriorment l'economia es va estancar, i amb la pèrdua de la majoria dels territoris el segle xix, Espanya va entrar en un període de decadència econòmica i d'inestabilitat política i social.
Tot i la coincidència social i geogràfica, conceptualment cal diferenciar laMonarquia hispànica, existent fins al s. XVIII, i l'estat nació iniciat a partir de la unió política promoguda pelsDecrets de Nova Planta, i amb laConstitució de 1812 com a destacat carreu legal. Fins als s. XVIII - XIX el terme espanyol venia a representar els territoris i cultures del territori estatal, essent l'espanyolisme un sentiment inclusiu, mentre que després l'Estat promogué la correlació excloent espanyol = castellà.
LaGuerra Civil espanyola, de 1936 a 1939, va posar la nació al centre de l'escenari mundial,[2] a la fi de la qual es va aïllar durant gairebé quatre dècades (36 anys) de la dictadura deFrancisco Franco, fins a la seva mort el 1975. Des d'aleshores, Espanya ha experimentat una extraordinària transformació política i econòmica. Per una banda, la democràcia s'ha consolidat, i la societat, profundament conservadora, ha evolucionat a una de molt més tolerant.[cal citació] Per altra banda, amb l'entrada d'Espanya a laComunitat Europea, l'economia ha passat d'una de les més pobres de la regió, cap a la novena més gran del món, amb una renda per capita del 90% de la mitjana dels quinze membres abans de la seva expansió, i amb estàndards de vida en l'actualitat superiors aItàlia.[3]
La població espanyola és una mescla de diversos grups ètnics,[2] i l'Estat és geogràficament i culturalment divers.[2] Moltes i variades cultures, entre les quals, la castellana, la catalana, la lusitana, la gallega, la basca, l'àrab, la jueva i la romana, cadascuna contribuint al patrimoni artístic mundial, han conformat l'Espanya actual.[2]
El nom d'Espanya es deriva delllatíHispania, "Hispània", amb el qual elsromans designaven geogràficament la península Ibèrica. El nom d'Iberia era la denominació preferida pels autors grecs per referir-se al mateix territori. Tanmateix, les arrels del termeHispània no són llatines, per la qual cosa, del seu origen, se n'han formulat diverses teories.
La hipòtesi més acceptada diu queHispania prové delfenicii-spn-ya, terme documentat des del segon mil·lenni aC en inscripcionsugarítiques. Els fenicis van construir la primera civilització no ibèrica que va arribar a la península per a expandir llur comerç i que va fundar, entre altres ciutats,Cadis, la més antiga d'Europa occidental.[4] Els romans van adoptar aquesta denominació dels cartaginesos vençuts, interpretant el prefixi com a costa, illa o terra, iya com a regió. Ellexemaspn, que enhebreu, llengua molt propera al fenici, es pot llegir com asaphan es va traduir com a «conills» —tot i que en realitat es refereix aldamà, un procàvid d'aspecte similar al conill que habitava la regió. Els romans, per tant, van designarHispània com a «terra plena de conills», segons es pot constatar en els escrits deCiceró,Juli Cèsar,Plini el Vell, entre d'altres. Fins i tot en algunes monedes encunyades a l'època d'Hadrià, figuraven personificacions d'Hispània com a dona asseguda amb un conill als seus peus. En la mateixa línia,Isidor de Sevilla, al seu llibre d'Etimologies, postula que el terme té la seva arrel enIspani, un topònim fenici-púnic deSevilla, ciutat que els romans van denominarHispalis.
L'historiador i hebraistaCándido María Trigueros va proposar en laReal Academia Sevillana de Buenas Letras, el 1767, una teoria alternativa, basada en el fet que l'alfabet fenici, com l'hebreu, no tenia cap vocal. Així,spn (sphan en hebreu iarameu), significaria en fenici, "el nord", una denominació que feia referència a la situació geogràfica de la península en relació amb la costa africana, la ruta dels fenicis i, per tant,i-spn-ya significaria la "Terra del nord". Una teoria contemporània, proposada perJesús Luis Cunchillos, suggereix que l'arrel del termespan ésspy, que vol dir "forjar o batre metalls", i que per tant, Espanya és la "Terra on es forgen metalls".[5]
A més de la teoria de l'origen fenici—tot i que el seu significat és discutit—al llarg de la història s'han proposat altres hipòtesis. Al començament de l'Edat moderna,Antonio de Nebrija va proposar queHispània és una deformació de la paraula ibèrica Hispalis que significava la "Ciutat d'occident".[6] Al segle xix,Juan Antonio Moguel va proposar que el terme podria provenir de la paraulaèuscarIzpania, que voldria dir "que divideix el mar", composta per les veusiz ipània,[7] tot i que el 1902,Miguel de Unamuno, va argumentar que per a alguns bascs, el nom es deriva de l'èuscarezpaña, "llavi", en al·lusió a la posició de la península a Europa.[8]
Durant l'edat mitjana, i com a evolució del terme geogràfic, Espanya comprenia tots els regnes de la península, des dePortugal,Galícia,Castella fins a l'Aragó. Tot i que diversos monarques hispànics havien fet ús del títol «Rei d'Espanya» o «Rei de les Espanyes», no seria sinó fins al regnat deFelip V de Castella i IV d'Aragó que el nom de «Rei d'Espanya» passa a substituir en exclusiva al del «Rei de Castella».
Per la seva extensió territorial, és el quart país més extens d'Europa, després deRússia,Ucraïna iFrança, i el segon més extens de laUnió Europea. Físicament, Espanya limita a l'oest amb Portugal i l'oceà Atlàntic, a l'est amb el mar Mediterrani, al sud amb l'oceà Atlàntic i l'estret de Gibraltar, i al nord amb elsPirineus, elgolf de Biscaia i elmar Cantàbric.
El relleu d'Espanya es caracteritza per la seva elevació, amb una altitud mitjana de 660 m; el territori és molt muntanyós en comparació amb la resta dels països europeus, llevat deSuïssa,Àustria, i elsmicroestats d'Andorra iLiechtenstein, l'altitud mitjana dels quals és molt superior. A l'Espanya peninsular el relleu s'articula entorn d'un gran altiplà, laMeseta Central, que ocupa la major part del centre de lapenínsula Ibèrica. Al sud-oest de la península hi és ladepressió del riu Guadalquivir, i al nord-est hi és ladepressió del riu Ebre. La Meseta està gairebé totalment envoltada per sistemes muntanyosos:[9]
La hidrografia espanyola mostra una gran desproporció entre el vessant fluvial atlàntic i el mediterrani:[10] la majoria dels principals rius d'Espanya desemboquen a l'oceà Atlàntic, entre els quals elDuero, elMiño, elTajo, elGuadiana i elGuadalquivir, aquest últim l'únic riu navegable als últims 100 km, deSevilla fins a la seva desembocadura a l'Atlàntic. L'Ebre, per contra, pertany al vessant mediterrani, i és el més cabalós i extens d'Espanya. La majoria dels rius d'Espanya no són aptes per a la navegació interior, però hom en fa ús per al regadiu o per a la generació d'energia hidroelèctrica. Els rius del vessant cantàbric són curts, però de cabal abundant.[10]
El clima d'Espanya és molt divers. Aquesta complexitat és resultat de la gran extensió de la península Ibèrica, la seva situació geogràfica i el seu relleu.[2] El territori peninsular es pot dividir de diverses maneres quant als climes que es presenten:
en tres regions climàtiques: l'atlàntica, la mediterrània i la interior;[10]
en tres àrees per tipus de clima: marítim oceànic, mediterrani continental i de muntanya[2]
Tot i la diversitat, el clima predominant és el mediterrani, caracteritzat pels hiverns temperats i els estius calorosos. A les regions muntanyenques les temperatures són més extremes (a l'hivern), però les precipitacions sovint són abundants. A les illes Canàries, el clima és subtropicalment i majoritàriament càlid tot l'any, tret de zones de muntanya, on la temperatura baixa a causa de l'altura, especialment els mesos d'Hivern.
Espanya va tenir, amb excepcions temporals, un sistema parlamentari amb una constitució escrita des de 1833 al 1939, i en dues ocasions, el seu sistema de govern va ser republicà (de 1873 a 1874, laPrimera República Espanyola, i de 1931 a 1939, laSegona República Espanyola).[2] Després de laGuerra Civil espanyola, Espanya va ser governada pel generalFrancisco Franco, el govern del qual estava basat en una sèrie deLleis Fonamentals. Després de la seva mort, el 1975,Joan Carles va fer protesta com a rei icap d'Estat i va iniciar un procés detransició cap a la democràcia. El 1977 es van celebrar eleccions democràtiques, i el 1978 es va aprovar una nova constitució referendada pel poble espanyol.
Des de 1978, segons laconstitució vigent, Espanya s'ha constituït com a Estat social i democràtic de dret, el qual propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.[12] Laforma de govern de l'Estat és lamonarquia parlamentària constitucional.
Estructura constitucional
Congrés dels Diputats a Madrid
La constitució espanyola estableix que la sobirania resideix en el poble, del qual emanen els poders de l'Estat.[12] El rei, és elcap d'Estat, símbol de la seva unitat i permanència; ha d'arbitrar i moderar el funcionament de les institucions de l'Estat i n'és la més alta representació en les relacions internacionals.[13] Tot i que el seu paper és primordialment cerimonial, les lleis han de ser aprovades i promulgades pel rei. Correspon al rei també convocar o dissoldre les Corts Generals,convocar a eleccions, proposar el candidat a President del Govern i nomenar els seus ministres. És també el comandant suprem de les Forces Armades espanyoles.[14] L'actual Rei d'Espanya ésFelip VI.
LesCorts Generals representen el poble espanyol. Són integrades pelCongrés dels Diputats i elSenat. Les Corts exerceixen lapotestat legislativa de l'Estat. El Congrés dels Diputats ha d'estar integrat per un mínim de 300 i un màxim de 400 diputats—actualment n'hi ha 350—electes persufragi universal, lliure, igual i directe, segons el mètode derepresentació proporcional, en què lacircumscripció electoral és la província, amb l'excepció de Ceuta i Melilla que conformen cadascuna una circumscripció electoral. El Congrés s'elegeix per un període de quatre anys. Són electors i elegibles tots elsespanyols en ple ús dels seus drets polítics.[15] El Senat és la cambra de representació territorial. S'elegeixen, per cada província, quatre senadors per sufragi universal pels votants que hi resideixin, llevat de les províncies insulars. D'aquestes, s'elegeixen tres senadors per les illes deGran Canària,Mallorca iTenerife, i un senador per aEivissa-Formentera,Menorca,Fuerteventura,La Gomera,El Hierro,Lanzarote iLa Palma. A més,Ceuta iMelilla elegeixen cadascuna dos senadors. Finalment, els parlaments de lescomunitats autònomes designen un senador com a mínim, i un d'altre per cada milió d'habitants.[16] Actualment hi ha 264 senadors, 208 que han estat elegits, i 56 que han estat designats.
Després de les eleccions parlamentàries i la subsegüent renovació del Congrés dels Diputats, el rei, prèvia consulta dels representants dels grups polítics, proposa un candidat a laPresidència del Govern, el qual formarà el govern mentre conservi la confiança de la Cambra. El candidat ha d'aconseguir la majoria absoluta dels vots del Congrés dels Diputats, en una primera volta, o una majoria simple, en una segona volta.[17] Per tant, el President del Govern és sovint el líder del partit o coalició majoritària al parlament. El Govern dirigeix la política interior i exterior, l'administració civil i militar, la defensa de l'Estat i exerceix lapotestat executiva de l'Estat.[18] El Govern està integrat pel President, els Vicepresidents, i els ministres, tots els quals conformen elConsell de Ministres. L'actual president del govern espanyol ésPedro Sánchez Pérez-Castejón, delPartit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
Finalment, lapotestat judicial és exercida per jutges i magistrats independents que administren la justícia en nom del rei.[19] De tots els tribunals, elTribunal Suprem és l'òrgan jurisdiccional superior. El seu president és nomenat pel rei, proposat pelConsell General del Poder Judicial. Aquest consell està integrat per vint-i-un membres —un dels quals és el president.
L'article 2 de la constitució espanyola reconeix les "regions inacionalitats" que integren la "indissoluble nació espanyola", i els garanteix el dret a l'autonomia; aquestes regions i nacionalitats es van conformar en "comunitats autònomes". Això converteix Espanya en un "Estat d'autonomies", és a dir, unEstat regional que, formalment, és unEstat unitari en què el govern central ha transferit poders i autonomia a les comunitats que l'integren, a diferència delsEstats federats en què són les entitats que els integren les que transfereixen drets al govern central.
A partir de 1833, Espanya va quedar dividida en províncies relativament homogènies quant a la seva superfície, eliminant la majoria dels enclavaments anteriors de les intendències. Se'n van crear 49, però el nombre va pujar a 50 quan les Canàries van ser dividides en dues províncies. La constitució de 1978 reconeix les províncies com a entitat per a l'organització territorial espanyol i com a base per a la formació de les comunitats autònomes. És, en l'exercici del dret a l'autonomia reconeguda per a les regions i nacionalitats, que les províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars, i les províncies amb entitat regional històrica van accedir a l'autogovern en constituir-se com a comunitats autònomes de l'Estat espanyol.[20]
L'atorgament de l'autonomia i la transferència de competències es va planejar, al començament, com a procés asimètric, amb la intenció de garantir un major grau d'autogovern a les "nacionalitats històriques" d'Espanya—Catalunya, el País Basc i Galícia, i eventualment, Andalusia. Les primeres tres van accedir a l'autonomia mitjançant un procés ràpid i simplificat, mentre que la resta havia de complir diversos requeriments estipulats en la constitució. També, en reconeixement dels drets forals, el País Basc i Navarra, a diferència de la resta de les comunitats—de règim comú—gestionen llurs finances de manera independent. Entre 1978 i 1983, es van constituir 17 comunitats autònomes:
Malgrat algunes diferències en les competències de les comunitats autònomes, el govern de totes es basa en el parlamentarisme. Cadascuna té un parlament unicameral, els membres del qual són elegits per sufragi universal mitjançant larepresentació proporcional. El govern comunitari està encapçalat per un president el qual és responsable davant el parlament.
A més de les comunitats autònomes, i com a divisions territorials de primer nivell també, hi ha duesciutats autònomes:Ceuta iMelilla, ambdues localitzades a la costa del nord d'Àfrica. Encara que no se'ls atorga facultats legislatives se'ls permet proposar en les Corts Generals iniciatives legislatives que consideren oportunes. Aquesta és la principal diferència entre les comunitats i les ciutats autònomes: les ciutats no tenen una assemblea legislativa autònoma pròpia.
Des del2003 s'ha adoptat la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques, o unitatsNUTS, de tres nivells, amb finalitats merament estadístiques, basats en les normatives europees i fixats per l'Eurostat. Les 50 províncies espanyoles i les dues ciutats autònomes són classificades en els nivells NUTS-3; les 17 comunitats autònomes són classificades en els nivells NUTS-2, i per als nivells NUTS-1 s'han creat grups de comunitats autònomes.
Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal deGibraltar, colònia britànica al sud de lapenínsula Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes espanyoles Ceuta i Melilla, sovint reclamades pelMarroc.
Espanya és un dels Estats més importants de l'EUFOR, i de l'Eurocòs, i té una posició destacada en l'estructura de l'OTAN, a la qual pertany des de 1982. Actualment elsEstats Units operen una base militar en territori espanyol, aMorón de la Frontera (Sevilla). Espanya té la sisena flota naval més poderosa del món,[21] i elcos d'infanteria de marina més antic del món.[22]
Internament, elCos Nacional de Policia (CNP) és la força policíaca encarregada de la seguretat urbana i d'investigació. A més, laGuàrdia Civil, fundada el1844, està encarregada de la seguretat de les àrees rurals i les rutes iautopistes, a més de lesfronteres. Tots dos, el CNP i la Guàrdia Civil, han estat unificats sota el comandament delMinisteri de l'Interior. ACatalunya i elPaís Basc, tanmateix, hi ha cossos de policia autònoms — elsMossos d'Esquadra i l'Ertzaintza respectivament — que assumeixen moltes funcions de la Policia de l'Estat.
Relacions exteriors
Les relacions internacionals d'Espanya es poden dividir en dos blocs, aquelles en què intervé per ser membre d'institucions internacionals, i aquelles on històricament ha tingut un pes específic. Dins aquest segon grup destaquen tres àrees on s'ha intensificat la relació diplomàtica espanyola: els pobles que envolten la mar Mediterrània (especialment a partir delProcés de Barcelona: Unió per la Mediterrània), laUnió Europea i els països de l'Amèrica Llatina, amb els quals el castellà com a llengua.
En segon terme, té relacions amb una antiga colònia, Guinea Equatorial, país amb lligams idiomàtics. Destaca per ser un país tradicionalment afí als territoris àrabs, fet que l'ha portat a intervenir en conflictes i trobades sobre l'Orient Mitjà, malgrat la llunyania geogràfica.
El gruix de les relacions exteriors es duen a terme a través delMinisteri d'Afers Exteriors i Cooperació d'Espanya i els seus organismes subalterns. La majoria de relacions són pacífiques, ja que els conflictes territorials són limitats: d'una banda la disputa sobreGibraltar i de l'altra les ciutats autònomes deCeuta iMelilla.
Segons les dades econòmiques publicades el 2018 per la CIA, elProducte interior brut d'Espanya en acabar l'any 2017, va ser de 1.774 bilions dedòlars fent-la la setzena economia més gran del món (2008 eren 1.401 bilions de dòlars).[23] El 2017 el Producte interior brut per habitant en paritat de poder adquisitiu va ser de 38.300 dòlars (2008: 34.600 dòlar, sense correcció per inflació),[24] que posa Espanya en 49è lloc entre Nova Zelanda i Itàlia.[25] El 2010 laRenda nacional bruta era similar al PIB, estimada en 1.456 bilions de dòlars,[26] o 31.960 dòlars per habitant, segons elmètode Atlas, o 31.130 dòlars enparitat de poder adquisitiu.[27]
Història econòmica
La industrialització espanyola, tot i començar cap a la fi del segle xviii, va estar concentrada només en unes quantes regions, en especial a Catalunya i Biscaia. De fet, el creixement econòmic d'Espanya va ser molt més lent que no pas el de les altres economies europees, per la qual cosa, Espanya, en començar el segle xx, era més pobre i menys desenvolupada que els seus veïns del nord.[2] La demanda de productes metal·lúrgics i tèxtils durant laPrimera Guerra Mundial, en què Espanya es declararia neutral, va propiciar el creixement econòmic, però, com la resta de les economies mundials duran laGran Depressió que va començar el 1929, Espanya va entrar en recessió. Després de la Guerra Civil, gran part de l'economia espanyola va ser severament afectada, i les polítiques d'autarquia de Franco, i el seu aïllament de les democràcies europees, van evitar la seva revitalització.[2] A més a més, en ser un «govern feixista», Espanya va ser exclosa delPla Marshall dels Estats Units per a la reconstrucció d'Europa.
A partir de la dècada de 1960, l'economia va començar a liberalitzar-se i obrir-se, la qual cosa va permetre la inserció del país dins l'etapa de creixement econòmic del món desenvolupat.[28] Es van mobilitzar els recursos productius interns, el turisme de masses es va convertir en peça clau de l'economia, i es va modernitzar l'aparell productiu amb la liberalització de les importacions. Tot l'anterior en conjunció amb la forta inversió nacional i estrangera van produir un ritme accelerat de creixement entre 1960 i 1974, amb una mitjana anual de 7,1%, i un creixement de la renda per habitant anual del 5,5%.[28] La renda per habitant, que era la meitat de la mitjana europea al començament d'aquest període, es va incrementar al 80% de la mitjana europea el 1975.
No obstant això, la dependència de les condicions externes van fer que l'economia espanyola fos molt vulnerable a la crisi econòmica mundial de 1970.[2] La inflació i la taxa d'atur es van disparar, aquesta última superant el 20% de la població econòmicament activa el 1985.[2] A partir de 1985, l'economia va tornar a recuperar-se, i l'entrada del país a laComunitat Europea, va permetre el ràpid creixement econòmic, convertint Espanya en el país més dinàmic d'Europa.[28] Amb l'adhesió a la Comunitat, es va acceptar una cultura econòmica que incloïa l'estabilització de l'economia per evitar la inflació i el desequilibri en la balança de pagaments, així com l'obertura i la liberalització.[28] Després d'una breu recessió, Espanya va créixer cada any, de 1994 al 2008.[23] En aquest període, l'atur va disminuir, en especial gràcies a l'expansió del sector dels serveis.[2] El govern va començar una sèrie de privatitzacions d'empreses públiques. Espanya va qualificar per a la incorporació de l'euro, lamoneda única de laUnió Europea, adoptant-la en circulació el 2002. Al segle xxi, Espanya s'havia ja consolidat com una de les economies més fortes de la Unió Europea,[2] amb rendes per habitant comparables a les de les grans economies europees.[3] Espanya ha invertit enrecerca i desenvolupament i triplicat la inversió en aquest sector des del 2000,[29] tot i que la inversió privada és molt petita.[29] La indústria de l'energia renovable és subvencionada, i actualment el 22% de l'electricitat es produeix així, i tres de les cinc companyies renovables més grans del món són espanyoles.[29] Alguns dels reptes de l'economia són fer-la més eficient, incrementar la productivitat, i millorar l'educació.[29]
Gratacels a Madrid
L'economia espanyola va ser severament afectada per la crisi financera mundial del 2008, i va entrar en recessió el tercer trimestre del mateix any. La bombolla immobiliària, que havia estat l'element principal del creixement del 2001 al 2007, va esclatar, i la taxa de creixement econòmic, que anteriorment havia estat superior al 3% anual, només va ser de l'1,2% el 2008.[23] De fet, el sector de la construcció, representava, abans de la recessió, el 10% del Producte interior brut total, oferint feina a un percentatge considerable de la població, i atraient molts immigrants d'Europa de l'Est i de Sud-amèrica.[2] La taxa d'atur s'ha incrementat de manera significativa, del 13% a la fi del 2008, superant el 17% per a novembre del 2009. Malgrat la recuperació de la resta d'Europa el tercer trimestre del 2009, Espanya no sortirà de la recessió sinó fins al 2010 sent, possiblement, l'última de les economies de la Unió Europea a fer-ho.[30] Així i tot, la banca espanyola és sòlida,[23] i, per tant, no va ser necessària la gran intervenció del govern per a rescatar els bancs, com va ser el cas a altres Estats europeus.[23]
Economia per sector
Vinyes de La Rioja
A partir de la dècada de 1960, va començar un declivi relatiu en l'agricultura espanyola, acompanyada del decrement en la població rural.[2] Fins i tot en l'actualitat, l'agricultura espanyola encara es troba en una situació relativament retardada segons els estàndards europeus: la inversió capital perhectàrea és una cinquena part de la mitjana de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OECD),[2] l'anomenat, "club dels països rics". Així i tot, des de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea el 1986, l'agricultura s'ha adaptat a les polítiques europees, i les terres productives, especialment aquelles destinades al conreu orgànic, s'han incrementat.[2] La diversitat regional permet també una diversitat en la producció agrícola i l'ocupació, que varia de manera significativa per comunitat autònoma.[31] S'estima que el 2008, el 4% de la població econòmicament activa estava ocupada en l'agricultura, i que aquesta activitat representava el 3,8% del Producte interior brut.[23] Entre els productes principals són els vegetals, les fruites i els cereals, que representen el 75% del valor de la producció agrícola total.[2] L'ordi i elblat, els principals productes espanyols, predominen aCastella i Lleó,Castella - la Manxa iAndalusia; l'arròs alPaís Valencià i aCatalunya; el tabac aExtremadura; l'oliva al sud; i els cítrics al País Valencià i a Múrcia.[2] La indústria del vi és molt important: Espanya és un dels productors més gran de vi del món; les àrees de producció més importants sónLa Rioja, elPenedès (a Catalunya),Valdepeñas (a Castella - la Manxa), la vall del Duero (aValladolid iMàlaga) iJerez de la Frontera (a Andalusia).[2]
Lapesca té un pes molt més petit del PIB espanyol, ocupant a un percentatge també molt petit, però és important atès el seu efecte i la seva importància en algunes regions.[32] De fet, Espanya és un delspaïsos desenvolupats on la pesca és una de les activitats econòmiques més important.[2][32] Destaquen en pescaGalícia,Cantàbria, Andalusia, el País Basc,Canàries i lesIlles Balears.[32]
El 2008, la indústria representava el 23,2% del PIB espanyol, i ocupava el 26,4% de la població activa.[23] La industrialització espanyola històricament va estar concentrada al País Basc, a Catalunya i a Madrid. A partir de la dècada de 1960 l'economia va començar a diversificar-se. En l'actualitat són importants la indústria de l'automòbil (entre les empreses s'hi troba l'espanyolaSEAT), la indústria farmacèutica, la indústria tèxtil, i la indústria de les telecomunicacions entre d'altres. La mineria la producció d'acer també són important, sobretot al nord, a Astúries i al País Basc.
El sector dels serveis, tot i ser menys desenvolupat que no pas a altres països europeus, és el sector més important de l'economia espanyola.[2] El 2008 els serveis representaven el 67,6% del PIB, i ocupaven el 69,5% de la població activa.[23] Entre totes les indústries dels serveis, elturisme és una de les més importants, en ser Espanya una de les destinacions turístiques més importants del món, representant a prop del 10% del total del PIB i de l'ocupació.[2] El 2008, Espanya va ser la tercera destinació turística més visita del món, darrere deFrança i elsEstats Units, amb 57,3 milions de turistes, i la segona destinació turística quant a la renda que se'n deriva, amb $61.600 milions de dòlars.
El 2010 la població estimada d'Espanya era de 46.951.532 habitants fent-lo el 32è Estat més poblat del món, i el vuitè d'Europa.[b] Des deldescobriment icolonització d'Amèrica fins a la segona meitat del segle xx, Espanya va ser un país d'emigració. Les taxes de natalitat i mortalitat van començar a descendir des del començament del segle xx, tot i que durant el règim franquista, la taxa de natalitat es va incrementar, ja que el govern encoratjava les famílies nombroses, mentre que les taxes de mortalitat van disminuir. A partir de la dècada dels seixanta, la taxa de natalitat va tornar a decréixer, per la qual cosa, lataxa de creixement natural va arribar a ser gairebé nul·la a la fi del segle xx, tot i que s'ha tornat a incrementar gràcies als naixements de la població immigrants.[2] L'esperança de vida s'ha incrementat considerablement, i a l'inici del segle XXI ja era una de les més elevades del món.[2]
El 2009, lataxa de natalitat es va estimar en 9,72 naixements per cada 1.000 persones, lataxa de mortalitat en 9,99 defuncions per cada 1.000 persones,[23] per la qual cosa el creixement natural va ser negatiu. Lataxa neta de migració es va estimar en 0,99 immigrants per cada 1.000 habitants, per la qual cosa lataxa de creixement poblacional es va estimar en 0,072%.[23] L'esperança de vida es va estimar en 80,05 anys.[23] A partir del "miracle econòmic" dels seixanta la població espanyola es va urbanitzar. El 2009, es va estimar que el 77% de la població espanyola era urbana, amb unataxa d'urbanització de canvi anual del 0,9%.[23]
Espanya presenta una de les taxes més grans d'immigració del món (de l'1,5% anual el2005, només superat en laUnió Europea perXipre), i és, després delsEstats Units, el segon Estat del món que rep més immigrants en termes absoluts. El 2006, el 9,27% de la població espanyola era de nacionalitat estrangera. El2005 l'Estat va rebre el 38,6% de la immigració extracomunitària cap a la Unió Europea, sobretot ciutadans d'origenllatinoamericà, d'altres estats d'Europa i delMagrib.
D'acord amb l'Institut Nacional d'Estadística el2005 hi havia 3,7 milions d'estrangers a Espanya, encara que les estimacions d'organismes independents han suggerit una xifra de 4,8 milions. Segons les dades dels permisos de residència del 2005, al voltant de 500.000 immigrants eren marroquins i 500.000 eren equatorians. Altres grups d'immigrants inclouen britànics, francesos, argentins, alemanys i bolivians. El flux d'immigrants ha incrementat lataxa de creixement poblacional, malgrat la baixataxa de natalitat que es troba a la meitat del nivell de reemplaçament. No obstant això, l'arribada contínua d'immigrants, especialment dels que arriben per mar de l'Àfrica, ha causat una certa tensió social. Espanya actualment té la segonataxa d'immigració més alta de laUnió Europea després deXipre, i és el segon país que més immigrants rep del món (en termes absoluts) després delsEstats Units. Del nombre total d'immigrants que van arribar a la Unió Europea el 2006, el 44,7% va escollir Espanya com a destinació final.
Basc, cooficial al País Basc i les zones bascòfones de Navarra
Elcastellà és la llengua oficial de l'Estat. La constitució reconeix la riquesa lingüística d'Espanya com a patrimoni cultural objecte d'especial respecte i protecció,[34] i declara que la "resta de les llengües espanyoles" són oficials a les comunitats autònomes respectives segons llurs estatuts d'autonomia,[34] tot i que només és dret i obligació el coneixement del castellà.[34][c]
El castellà és una llengua romànica amb influència basca en el seu origen i àrab en el seu vocabulari, que va néixer al nord d'Espanya a la regió de Castella. Es va convertir en la llengua de les corts dels Regnes de Castella i Lleó el segle xix, i posteriorment en la llengua del Regne d'Espanya.[2] Hi ha diferències notables en les variants del castellà d'Espanya, que es poden agrupar en un dialecte septentrional—que conserva lafricativa dental sorda en la "c" abans d'"e" i "i", i en la "z"—i el dialecte meridional o andalús—que es caracteritza pel "seseo" o "ceceo", és a dir, la pèrdua de la fricativa dental sorda en el primer fenomen, o la pèrdua de lafricativa alveolar sorda, en el segon, entre altres diferències. El castellà és parlat gairebé per la totalitat de la població espanyola, i és la llengua materna d'un 89% de la població.[37]
Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb llursEstatuts d'Autonomia són el català (aCatalunya, lesIlles Balears i elPaís Valencià, a aquesta última amb la denominació oficial devalencià); el basc o èuscar (alPaís Basc i a les zones bascòfones deNavarra); i elgallec (aGalícia). Per altra banda, en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, l'occità, en la seva variant coneguda com aaranès, s'ha declarat oficial no només a laVall d'Aran, on és pròpia, ans també a tot Catalunya. L'asturià, tot i no ser oficial, té un règim de protecció aAstúries, sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998. Finalment, la futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté l'oficialitat delcastellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i elcatalà davant els ajuntaments"als respectius territoris on són predominants". Altres llengües romances d'Espanya són l'asturià o bable, que tot i u no ser oficial és protegida per l'Estatut d'Autonomia del Principat d'Astúries i les varietats dialectals del qual es coneixen com acàntabre o muntanyès aCantàbria iextremeny aExtremadura.
El català és parlat aproximadament per un 17% de la població d'Espanya,[23] i és la llengua materna d'un 9%.[37] Elcatalà és una llengua romànica propera a l'occità o provençal. Té una rica història literària que va florir durant l'edat mitjana, tot i que va entrar en declivi a partir del segle xvi.[2] La literatura catalana va reviure a partir de laRenaixença, però va ser prohibida durant el règim franquista. A partir de 1975, i en especial amb la declaració de cooficialitat amb el castellà a les tres comunitats on es parla, la literatura en català va rebre un impuls major. Hi ha diferències dialectals importants, en especial en la variant valenciana, i des dels vuitanta, hi ha hagut disputes polítiques sobre l'estatus del valencià com a llengua separada del català,[2] tot i que els lingüistes la consideren una variant del català i la discussió existeix únicament en el camp polític.
El gallec és parlat per un 7% de la població,[23] i és la llengua materna del 5%.[37] Elgallec és una altra llengua romànica, pròpia deGalícia, emparentada amb elportuguès de la qual formava un sistema lingüístic durant l'edat mitjana. Va ser llengua literària de les corts fins al segle xiv. Des de llavors, i fins al final del segle xix no va tenir cap ús oficial, tot i que es parlava als carrers i a les llars gallegues. A partir del segle xix, la llengua va experimentar un renaixement literari que ha perdurat fins a l'actualitat.
L'èuscar o basc és parlat per un 2% de la població,[23] i és la llengua materna de l'1%.[37] L'èuscar és unallengua aïllada, és a dir, sense cap relació amb cap família lingüística del món, i l'única llengua preindoeuropea que va sobreviure a l'Europa occidental, i per tant, de les més antigues de la regió. També és l'única llengua preromànica de la península Ibèrica que s'ha conservat.[38]
Altres llengües que es parlen a Espanya, però sense cap reconeixement oficial són:
L'article 16 de la constitució espanyola de 1978 estableix que cap religió té caràcter estatal. A Espanya es garanteix lallibertat de culte de les persones i assegura relacions de cooperacions entre els poders públics i totes les confessions religioses. També estableix que ningú pot ser obligat a declarar sobre les seues creences religioses. Més endavant, la Llei orgànica de Llibertat Religiosa de 1980 establí que l'estat poguera cooperar amb confessions religioses declaraddes d'arraigmanet notori. Hi ha un Registre d'Entitats Religioses del Ministeri de Justícia on es registren grups i associacions religiosos.[39]
La religió tradicional històrica ha estat elcatolicisme romà, que es va declarar oficial el 589. A partir del liberalisme del segle xix, hi va haver diversos conflictes entre l'Església i l'Estat, comuns també a l'Amèrica Llatina, en especial en relació a la propietat de terres i el control de l'educació.[2] La constitució de laSegona República Espanyola va ser la primera que no va fer del catolicisme la religió oficial. Així i tot, després de laGuerra Civil espanyola, la seva oficialitat va ser restaurada fins a la fi de la dictadura i la promulgació de la constitució vigent. L'Església, tanmateix, encara rep suport econòmic de l'Estat.[2]
Segons elCentre d'Investigacions Sociològiques, en un estudi realitzat el 2009, el 76% dels espanyols es consideren catòlics, mentre que elsateus i elsagnòstics són el 20,3% de la població; les altres religions minoritàries només agrupen el 2,1% de la població.[40] No obstant això, el nombre de catòlics practicants és molt menor; segons el mateix estudi el 58,2% dels que s'identifiquen com a creients d'alguna religió no van a missa o cap altra reunió religiosa gairebé mai o mai; el 17% diu que hi van diverses vegades a l'any, i el 13,3% diu anar cada diumenge i els dies festius.[40]
A Espanya existeix el concepte de religió de notori arrelament, un estatus concedit pelMinisteri de Justícia mitjançant la Direcció General d'Afers Religiosos segons l'informe corresponent de la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa. Segons la legislació, l'Estat, prenent a compte les creences religioses existents en la societat espanyola estableix, segons el cas, acords o convenis de cooperació amb les esglésies, confessions i comunitats religioses inscrites en el Registre que, a causa del seu àmbit i el nombre de creients, hagin assolit "notori arrelament" al país. A més del catolicisme (en ordre cronològic) el protestantisme, el judaisme, l'islam, el mormonisme, elsTestimonis de Jehovà, el budisme i el cristianisme ortodox han assolit "notori arrelament".[41]
Espanya va viure una edat daurada en l'educació durant l'edat mitjana, ja que els moros, cristians i jueus van establir centres d'educació superior aCòrdova,Granada iToledo. De fet, laUniversitat de Salamanca, fundada el 1218, una de les més antigues del continent, va ser el model de les posteriors universitats de l'Imperi Espanyol aAmèrica, estenent així la influència de l'educació espanyola internacionalment. LaUniversitat d'Alcalá, fundada el 1499 pelCardenal Cisneros, va ser un dels centres de l'humanisme europeu. El 1867, Espanya es va convertir en un dels primers estats del món a aprovar l'educació obligatòria, tot i que la llei mai no s'aplicaria; l'educació va continuar sent el privilegi d'una elit petita i en què el catolicisme, en la seva forma més conservadora, va influenciar els mètodes d'ensenyament i el seu contingut. Després de la mort de Franco, i l'elecció d'un govern socialista, es van fer canvis importants en l'educació que van tenir com a resultat l'expansió massiva de les institucions educatives en tots els nivells. L'analfabetisme es va reduir de manera substancial, i el 2009 només era del 2,1%.[23]
Una de les transformacions més importants va ser la delegació d'algunes facultats educatives a les comunitats autònomes a partir de l'aprovació de la constitució espanyola de 1978.[42] Progressivament, l'administració de l'Estat ha transferit funcions, serveis i recursos a les diferents comunitats autònomes, començant l'1 de gener de 1981, quanCatalunya i elPaís Basc van rebre els mitjans i els recursos per a exercir llurs competències d'educació.[42] En l'actualitat, totes les comunitats han assumit les funcions, serveis i recursos en matèria universitària i no universitària.[42] L'Estat es reserva l'exercici exclusiu de les competències que garanteixen l'homogeneïtat i la unitat substancial del sistema educatiu, i les condicions d'igualtat bàsica de tots els espanyols en exercir els drets educatius establerts per la constitució.[42] Per altra banda, les comunitats autònomes són les encarregades de desenvolupar les normes estatals i de regular els elements o aspectes no bàsics del sistema educatiu; també els corresponen les competències judico-administratives de la gestió del sistema internament.[42]
LaLlei Orgànica d'Educació (LOE), va ser aprovada el 2006, i regula l'estructura i l'organització del sistema educatiu espanyol en els nivells no universitaris.[43] La llei estableix que l'ensenyament bàsic comprèn deu anys d'escolaritat—dels 6 als 16 anys—organitzada en educació primària i educació secundària, ambdues de caràcter obligatori. La llei, a més a més, organitza l'educació secundària postobligatòria, així com l'ensenyament artístic, esportiu, de llengües, l'educació dels adults i l'educació a distància.[43]
L'estructura del sistema educatiu espanyol és el següent:[44]
l'ensenyament professional de lesarts plàstiques i disseny de grau mitjà, i
l'ensenyament esportiu de grau mitjà.
L'ensenyament universitari, els ensenyaments artístics superiors, laformació professional de grau superior, els ensenyaments professionals d'arts plàstiques i de disseny de grau superior, i els ensenyaments esportius de grau superior constitueixen, al seu torn, l'educació superior. Per altra banda, els ensenyaments de llengües, artístics, i esportius es consideren ensenyaments de règim especial.[44]
Cultura i lleure
Espanya és un país culturalment divers.[2] Té una cultura influenciada per moltes nacions i pobles a través de la història. Una de les diferències notables de la cultura espanyola de la resta dels estats europeus, és la influència àraba durant set segles a diverses regions de la península. Palesa fins i tot en les llengües espanyoles, en especial el castellà, que va adoptar moltes paraules d'origen àrab.
Elbarroc a Espanya va ser molt important, coincidint amb les èpoques més glorioses i prolífiques de l'art espanyol,[45] i aquest corrent s'estendria a les colònies espanyoles a Amèrica, en especial a laNova Espanya i elPerú. Del barroc sorgeixen dues visions diferents, per una banda l'austerestil herrerià (deJuan de Herrera), amb exemples com ara elMonestir de l'Escorial (aMadrid), i per altra banda, el sobrecarregat i desbordat estilxorigueresc (de la família Churriguera).[45] A Galícia, del barroc, en sorgeix un estil únic, elbarroc Compostel·là.
D'èpoques més recents, elmodernisme va tenir un paper molt important internacionalment, centrat aBarcelona, i que revolucionaria els esquemes tradicionals.[45] L'exponent més conegut internacionalment ésAntoni Gaudí, i la seva obra més coneguda és laSagrada Família. Fins a l'actualitat, Barcelona és un centre internacional d'arquitectura innovadora.[45] Després de la mort de Franco, la democràcia va portar un optimisme arquitectònic al país. Elregionalisme crític es va convertir en l'escola dominant per a l'arquitectura seriosa. El flux de diners de la Unió Europea, el turisme, i una economia creixent, van ser un camp fèrtil per a l'arquitectura espanyola, amb una nova generació d'arquitectes com araEnric Miralles,Carme Pinós iSantiago Calatrava. En reconeixement pel suport a l'arquitectura realitzat per la ciutat de Barcelona, elRoyal Institut of Architects li va atorgar elRoyal Gold Medal el 1999, la primera vegada en la història que el guardó s'entrega a una ciutat.
La literatura d'Espanya inclou no només la literatura en castellà sinó tota la literatura de les llengües espanyoles, incloent-hi la catalana, la gallega i la basca, així com la literatura hispanollatina clàssica, la judeoespanyola i l'aràbigoespanyola. Abasta des de les primeres expressions poètiques conservades de la llengua vernacla, lakharja, fins a la literatura del segle xxi. La literatura d'Espanya és una branca de la literatura romànica, i de la branca castellana es desprèn la literatura hispanoamericana.
La literatura catalana és aquella desenvolupada encatalà i les seves variants, i es pot dividir en tres grans períodes: l'esplendor medieval, laDecadència i la literatura contemporània. Dels escriptors medievals en català destaquenRamon Llull iAusiàs March. Aquesta època d'esplendor culmina amb l'obra deTirant lo Blanch deJoanot Martorell, publicada el 1490. Posteriorment, la literatura catalana, va entrar en una llarga època de decadència. La Renaixença del segle xix va ser el gran moviment restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes i que obre el període contemporani de la literatura catalana. Aquest període està comprès entre l'aparició del periòdicEl vapor deLa Pàtria deBonaventura Carles Aribau i de la presentació als jocs florals de 1877 de "L'Atlàntida" deJacint Verdaguer. Destaquen figures comManuel Milà i Fontanals,Joaquim Rubió i Ors,Àngel Guimerà i Jorge,Antoni de Bofarull, iMartí Genís i Aguilar, entre d'altres.
Per altra banda les primeres manifestacions literàries del gallec, o més aviat delgalaicoportuguès, daten de l'Edat mitjana. D'aquesta època és rellevant la seva tradició poètica. Posteriorment, la literatura en gallec entrà en un llarg període de sequera, anomenat en gallecos séculos escuros, "els segles foscs". Amb elRexurdimento ("Resorgiment") a principis del segle xix, la literatura en gallec tornà a cultivar-se i sorgeixen així figures fonamentals com araRosalía de Castro. Abans de la Guerra Civil, són importants els grups d'intel·lectuals com elGrup Nós i lesIrmandades da Fala, a les que s'integren escriptors com araVicente Risco iRamón Cabanillas y Castelao.
Finalment, la literatura en èuscar va ser, fins al segle xvi, una literatura predominantment oral i popular. La primera obra impresa exclusivament en èuscar és l'antologia deBernat Dechepare,Linguae Vasconum Primitiae, publicada el 1545 i que és fins ara un dels texts més citats com a referència a l'èuscar. Durant el segle xviii la literatura èuscara va viure la seva edat daurada, en què va prosperar la poesia i la prosa religiosa. Al llarg de la seva història, tanmateix, la literatura èuscara va trobar greus obstacles per al seu desenvolupament, fins al segle xix i sobretot el XX, posterior a la Transició democràtica.
ElCamp Nou, l'estadi de futbol de major capacitat d'Europa, durant un partit del Futbol Club Barcelona. Elfutbol és l'esport amb més seguidors a Espanya
L'esport a Espanya és dominat, principalment, pelfutbol (des del seglexx), elbàsquet, elciclisme, eltennis, elfutbol sala, elhandbol, i els esports demotor, sent l'atletisme el més practicat. Espanya és una potència mundial en l'àmbit esportiu, sobretot des delsJocs Olímpics d'Estiu de Barcelona 1992, que va promocionar gran varietat d'esports al país. El país és un gran atractiu turístic a causa de les seves infraestructures esportives, com les instal·lacions per aesports aquàtics,golf iesquí. Tant en esports individuals com d'equip, el país ha donat noms de gran rellevància, també al futbol, l'esport més seguit del país —el ciclisme va rivalitzar amb ell en popularitat fins a finals del seglexx— amb clubs com elReial Madrid CF o elFC Barcelona, dos dels més importants de la història d'aquest esport i amb més seguidors a tot el món.[46]
Les poblacions originàries de lapenínsula Ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seva procedència) són elsibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser elsbascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com agrup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest període és a la ciutat deTartessos, en la vall delGuadalquivir. A començaments del segle ix aC, les tribusceltes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a serceltibers. Els navegants deFenícia,grecs, icartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un període d'uns quants segles.
Teatre Romà de Mèrida
Prop de l'any1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial deGadir o Gades (en l'actualitatCadis, prop de Tartessos). Alsegle viii aC es fundaren les primerescolònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com araRodis (en l'actualitatRoses i el580,Emporion (en l'actualitatEmpúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria prové dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En elsegle vi aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seva colònia més important fouCarthago Nova (actualmentCartagena).
Elsromans arribaren a la península Ibèrica durant laSegona Guerra Púnica alsegle ii aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribusceltes iiberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només algunes tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics,asturs,bascos,càntabres, etc.) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Durant l'Imperi Romà Hispània va ser un dels territoris romans més importants i fins i tot va donar emperadors, comTrajà iHadrià, que eren d'origen hispà. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest període romà.
A començament del segle v, durant la decadència de l'Imperi Romà d'Occident, elssueus,vàndals, ialans prengueren el control de part d'Hispània. Al final del segle v elsvisigots, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota la Hispània i crearen elRegne de Toledo, amb una estabilitat relativa.
Després d'una discreta i pacífica colonització islàmica, l'any711àrabs delNord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i envaïren la península (Conquesta d'Hispània), passant a ser unvaliat de l'imperiislàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà a ser elcalifat deCòrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, ivascons lliures. Durant el segle x,Abd al-Rahman III proclamà la independència també religiosa d'Al-Àndalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. La capital del califat eraCòrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat de l'Europa occidental i centre cultural de l'època. Així i tot hi hagué un ressorgiment de les antigues ciutats romanes, especialmentValència,Saragossa iSevilla. La decadència s'inicià al segle xi, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en moltsregnes de taifa mentre que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts:Astúries (i posteriormentGalícia iLleó), els regnes dePamplona iAragó, i elscomtats catalans de l'Imperi Carolingi (que seria l'origen deCatalunya).
Entre els segles xi ixiv diversosregnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes dePortugal i deNavarra mantenen en general una política d'isolament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó i Galícia amb elRegne de Castella; i, finalment,Aragó iCatalunya resten sota la mateixa sobirania reial, respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, així creant laCorona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes deValència,Mallorca, i en la seva expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època.
Al final del segle xv elRegne de Castella i laCorona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis,Isabel la Catòlica iFerran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En1478 elsReis Catòlics enceten la imposició delcatolicisme amb la creació de laInquisició, i es persegueix alsjueus hispànics (sefardites), als quals en1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Àndalus, pel pacte deBoabdil amb elRegne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament elRegne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap a l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegantCristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".
Edat moderna
Es pot dividir la història d'Espanya durant l'edat moderna en dos períodes: el regnat delsHabsburg (segles xvi ixvii), i el primer segle del regnat delsborbons el segle xviii, data en què Espanya es convertí en un estat centralitzat.
Al segle xvi,Carles I de Castella hereta el tron delSacre Imperi Romanogermànic, delRegne de Castella (i les seves colònies), de laCorona d'Aragó, i delRegne de Navarra, iniciant-se el regnat delsHabsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poder polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qualFrança se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, hagué de reprimir greus conflictes socials com el delscomuneros a Castella, i laRevolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de laNova Espanya (l'actualMèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seuimperi colonial portuguès creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot deMagallanes. El1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romanogermànics al seu germà Ferran.
El1580Felip II de les Espanyes s'annexionà Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderósImperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el Sol".
Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a laIl·lustració es feren passos importants cap a la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.
Si lesmonarquies antigues sovint reunien diferents regnes/territoris/ètnies sota una mateixa corona, en elsestats-nació moderns les elits polítiques cerquen la uniformitat de lapoblació, i apareix el nacionalisme d'estat.[50][51] Com altres estats europeus contemporanis, la unió política és el primer pas en la creació de l'estat-nació espanyol, en aquest cas no sobre una base ètnica uniforme, sinó mitjançant la imposició de les característiques polítiques i culturals de l'ètnia dominant, en aquest cas lacastellana, sobre les de les altres ètnies, esdevinguesminories nacionals a assimilar.[52][53] Aquestes polítiques nacionalistes, de vegades molt agressives,[54][55][56][57] i encara vigents,[58][59][60] han sigut i són la llavor dels reiterats conflictes territorials dins l'Estat.
Edat contemporània
L'edat contemporània (segles xix ixx) s'ha caracteritzat per ser un període força agitat ihistoriogràficament fragmentat.
De gran protagonisme militar, el segle xix ja va començar amb un conflicte monàrquic entreCarles IV iFerran VII.Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de laGuerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a lesCorts de Cadis es treballà des de1810 per aconseguir una Constitució concebuda ja el1812. AquestaConstitució del 1812, volent sustentar la sobirania en lanació i no en lamonarquia, dibuixa unestat-nació uniforme i castellà, refractari a algunes aspiracions d'autogovern de les llavors províncies ultramarines i dels antics regnes de la Monarquia Hispànica.[61] Així, esdevé una primera formulació legal de l'espanyolisme modern (nacionalisme espanyol de matriu castellana).[62][63]
La "guerra d'independència espanyola" (batejada així a posteriori) esdevé un mite fundacional del nacionalisme espanyol modern,[64][65][66] però el conflicte és només un episodi d'un conflicte més gran, el de lesguerres napoleòniques. De fet, excepte Catalunya, Napoleó no pretenia "annexionar" Espanya a França, sinó substituir el monarca al tron per un altre (el seu germàJosep Bonaparte) que li fos favorable. Per tant, també es pot veure com unaguerra civil, prou diferent de la suposada unanimitat “nacional” de les Corts de Cadis.[67]
Havent expulsat les forces franceses, es restaurà lamonarquia borbònica ambFerran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l'Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà elcop d'estat delGeneral Riego iniciantTrienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l'arribada de laSanta Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista.
Ferran VII, acabaria el seu regnat el1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reinaIsabel II el1830. Aquest esdeveniment en si no tallaria les aspiracions del germà de Ferran,Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faria laPragmàtica Sanció (per la qual s'estenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d'Isabel, la qual abolia laLlei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria laI Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència deMaria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l'acció de govern i així s'arribaria al1840 amb un canvi de regent: entrava elGeneral Espartero. Tres anys després, elGeneral Narváez acabaria amb la regència i s'iniciaria el regnat d'Isabel II en majoria d'edat.
La quantitat de períodes plens de reformes, com LaDècada Moderada (1844-1854), elBienni Progressista (1854-1856) i laUnión Liberal (fundada el1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar aFrança. ElPacte d'Oostende de1866, se signà amb l'objectiu d'expulsar la Reina, esdeveniment conegut comLa Gloriosa (revolució de 1868).
L'inici del nou segle comptarà aCatalunya amb l'apogeu delcatalanisme com a exemple de nacionalismes en alça i l'inici del declivi del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar pel seguit de fracassos militars a l'Àfrica (elDesastre d'Annual per exemple) i les revoltes de caràcter intern, com ara laSetmana Tràgica de1909 aBarcelona o laTriple Crisi de1917.Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del mateix Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un cul-de-sac fins a l'expulsió del monarca entre els anys1930 i1931, quan es proclamaria la República.
Segle XX
LaSegona República Espanyola es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L'esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fora laGuerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s'estengué fins al 1975, amb el GeneralFrancisco Franco al capdavant.
Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de1959, encetat per la conclusió, el 1953, delPacte de Madrid amb els Estats Units i elconcordat amb elVaticà que van posar fi a l'aïllament internacional de l'estatfranquista.[68] El1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins a la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l'Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com laTransició Espanyola.
Els grups armatsETA iGRAPO continuaren la seva activitat durant la democràcia. Els GRAPO estan pràcticament inactius des dels anys 90 fins que a meitats del 2007 es va donar al grup per dissolt amb la detenció dels últims membres, i ETA va declarar l'alto-al-foc definitiu el20 d'octubre de2011.
↑La constitució espanyola no estipula cap denominació oficial per a l'Estat, tot i que les denominacionsEspanya,Estat espanyol iNació espanyola s'utilitzen de manera indistinta en el document. El Ministeri d'Afers Exteriors, tanmateix, va establir el 1984, que les denominacionsEspanya iRegne d'Espanya (en castellà en l'original) són igualment vàlides en les signatures dels tractats internacionals.
↑Incloent-hi tota la població russa i turca dels seus respectius Estats, malgrat que només algunes porcions es troben a Europa.
↑L'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 va declarar que el dret i l'obligació de conèixer el català a Catalunya. Aquest és un dels articles en revisió al Tribunal Constitucional.
↑Fernández Castro, María Cruz. «La etimología de España; ¿tierra de conejos?,». A: Linch, John (director).La península Ibérica en época prerromana (en castelà). volum 2 deHistoria de España. El País, p. 40.ISBN 9788498157642.
↑Moguel, Juan Antonio. «Historia y geografía de España ilustradas por el idioma vascuence». A:La gran enciclopedia vasca (en castellà).ISBN 84-248-0017-6.
↑El sector primari. Economia. Espanya. L'Enciclopèdia. [Consulta: 27 de novembre de 2008]
↑32,032,132,2La pesca. L'Economia. Espanya. L'Enciclopèdia. [Consulta: 27 de novembre 2009]
↑«Áreas Urbanas en España, 2019» (en castellà). Direcció General de Vivienda i Sòl, Ministeri de Foment, Govern d'Espanya. Arxivat de l'original el 2021-10-17. [Consulta: 5 setembre 2021].
↑34,034,134,2Article 3 de la Constitució Espanyola de 1978
↑Euskararen geografia historikoa. Euskara Mintzagai. Adolfo Arejita, Ander Manterola y Segundo Oar- Arteta. Instituto Labayru. Vitoria-Gasteiz (2007)ISBN 978-84-457-2646-4
↑Pérez de Lama, Ernesto (dir.).Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998, p. 674.ISBN 84-930048-0-4.
↑«Notorio Arraigo» (en castellà). Observatorio del Pluralismo religioso en España. Fundación Pluralismo y Convivencia. Arxivat de l'original el 2020-02-16. [Consulta: 8 febrer 2015].
↑Tot i que és comú, incloure, sota l'epígraf d'història nacional, la història anterior a l'existència de l'Estat, emprant motius geogràfics, és unpresentisme carent de rigor.
↑Michel Pastoureau. «Des armoiries aux drapeaux». A:Une histoire symbolique du Moyen Âge. Éditions du Seuil, 2014 (Points).ISBN 978-2-7578-4106-8.
↑[Connor, Walker «A Nation is a Nation, is a State, is an Ethnic Group, is a...». Ethnic and Racial Studies, 1, 4, 1978, pàg. 377–400.DOI:10.1080/01419870.1978.9993240.
↑VARELA, Javier, et al. Nación, patria y patriotismo en los orígenes del nacionalismo español. 1994.
↑Vizcaíno Guerra, Fernando.NACIÓN Y NACIONALISMO EN LAS CORTES DE CÁDIZ (en castellà). Universidad Nacional Autónoma de México, Instituto de Investigaciones Sociales,, 2010.ISBN 9786070215452.
↑Xosé M. Núñez Seixas,Suspiros de España: El nacionalismo español 1808-2018, Barcelona, Crítica, 2018(ISBN 978-84-9199-027-7).
↑Álvarez Junco, José.Mater dolorosala idea de España en el siglo XIX (en castellà).ISBN 84-306-0441-3.
↑El primer historiador espanyol que va considerar la guerra de la "independència" com un episodi dels conflictes revolucionaris entre el liberalisme i l'Antic Règim en decadència és Miguel Artola Gallego aLos orígenes de la España contemporánea.(Madrid, 1959) - Josep R. Segarra Estarelles,La nación rescatada. Historiografía y narrativa nacional en la obra de Miguel Artola, a Ismael Saz, Ferran Achilés (editors),La nación de los españoles. Discursos y prácticas del nacionalismo español en la época contemporránea, València, Publicacions de la Universitat de València, 2012(ISBN 978-84-370-8829-7),p. 101-145.
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals 3.Estat reconegut parcialment 4. Estats no reconeguts per cap Estat europeu però sobiransde facto gràcies al suport militar no explícit de Rússia pel cas transnistrià i explícit de Turquia pel cas xipriota
.svg)
.svg%26amp%3blang%3dca)
_-_ESP_-_UNOCHA.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
