Somàlia (somali:Soomaaliya;àrab:الصومال,aṣ-Ṣūmāl), oficialmentRepública Federal de Somàlia (somali:Jamhuuriyadda Federaalka Soomaaliya;àrab:جمهورية الصومال الفدرالية,Jumhūriyyat aṣ-Ṣūmāl al-Fidirāliyya), abans coneguda com aRepública Somali Democràtica, és un Estat de l'est d'Àfrica amb costa algolf d'Aden i a l'oceà Índic. Limita ambDjibouti al nord, ambEtiòpia a l'oest i ambKenya al sud-oest. La capital n'ésMuqdisho, també coneguda amb el nom italià de Mogadiscio.
Actualment, hi ha un govern de transició (Govern Federal de Transició, GFT) reconegut internacionalment, que controla la capital Mogadiscio, la ciutat deBaidoa i alguns altres llocs de l'Estat, amb l'ajut de l'Exèrcit etíop.Puntland iGalmudug al nord-est, són estats autònoms que reconeixen el GFT (en canvi, aquest no ha reconegut de moment Galmudug). La major part de l'antigaSomàlia Britànica està en poder del govern de la República deSomalilàndia (Puntland,Maakhir iEstat de Northland en controlen alguns districtes orientals; Maakhir i Northland no estan reconeguts de moment pel GFT). La resta de l'Estat està en mans de milícies de clans i combatents islamistes.
Somàlia, l'Estat més oriental d'Àfrica, ocupa una àrea de 637,540 km². Se situa a la punta d'una regió coneguda habitualment com laBanya d'Àfrica-a causa del seu semblant en el mapa amb la banya d'un rinoceront- de la qual també en formen partEtiòpia iDjibouti.
El territori somali està compost principalment per planes, altiplans i terres elevades. Al nord, tot i això, les muntanyes Karkara se situen a una distància considerable delGolf d'Aden.
El temps hi és càlid durant tot l'any, excepte als territoris de major altitud del nord de l'estat. Tot i estar localitzat a l'Equador terrestre, la pluja hi és rara, i la major part de Somàlia es troba en terreny semiàrid, adequat només per al pasturatge nòmada que practica més de la meitat de la població. Només en àrees del nord-oest i sud-oest, hi ha pluges moderades, on es troben els dos rius més importants i s'hi practica una activitat agrícola de certa importància.
La geologia local suggereix la presència de valuosos jaciments minerals.
La llarga costa de Somàlia (3.025 quilòmetres) ha tingut Importància històrica, perquè permetia el comerç delPròxim Orient amb l'Àfrica oriental i, actualment, com a camí de pas obligat cap alcanal de Suez.
El clima hi pot ser tropical, subtropical, àrid i semiàrid. Normalment, la temperatura mitjana arriba als 27,8 °C, però pot baixar fins als 0 °C a les zones de muntanya i pujar als 47 °C a les costes. Els vents monzònics condicionen la presència de dues estacions: la seca, de setembre a desembre, i la de les pluges, de març a maig. La pluviositat té una mitjana anual molt baixa, de només 280 mm.
A causa de la proximitat de Somàlia a l'Equador, no hi ha gaire variació estacional en el seu clima. Les condicions caloroses prevalen al llarg de tot l'any, amb vents i pluges monsòniques periòdiques irregulars. La mitjana de les temperatures màximes diàries és de 30 a 40 °C, excepte en elevacions més altes al llarg de la costa oriental, que és afectada per un corrent marí fred.
El rang més alt en el clima es produeix al nord, on el mes de juliol les temperatures de vegades superen els 45 °C a les planes litorals i cauen per sota del punt de congelació el mes de desembre a l'altiplà.[1][2]
A diferència dels climes de la majoria d'estats en aquesta latitud, Somàlia té un clima mésàrid a les regions del nord-est i central, i semiàrid al nord-oest i sud. Al nord-est, laprecipitació anual és inferior a 100 mm; a l'altiplà central, és d'uns 200 a 300 mm. El nord-oest i el sud-oest del país reben molta més pluja, amb una mitjana de 510–610 mm a l'any. Encara que les regions costaneres són calorosees i humides durant tot l'any, l'interior és típicament sec i calent.
Hi ha quatre estacions principals al voltant de les quals giren la vidapastoral iagrícola, aquestes són dictades pels canvis en els patrons del vent. La temporada de desembre a març és anomenadaJilal i és la temporada més seca de l'any. La principal temporada de pluges, coneguda com laGu, dura d'abril a juny. Aquest període es caracteritza pels monsons del sud-oest que rejoveneixen la terra de pasturatge, especialment a l'altiplà central i, breument, transformen eldesert en una exuberant vegetació. De juliol a setembre, és la segona temporada seca, anomenadaXagaa. ElDayr, que és l'estació de pluges més curta, dura d'octubre a desembre.
El territori de Somàlia està format fonamentalment persabana idesert. SegonsWWF, la major part de l'interior de l'estat, i part de la costa, correspon a l'ecoregió anomenadasabana arbustiva de Somàlia. Els deserts ocupen les zones costaneres del nord i centre: prada i matoll xeròfils d'Etiòpia al nord-oest, matoll xeròfil montà de Somàlia al nord-est i prada i matoll de Hobyo al centre-est. Al nord-oest, a la frontera ambEtiòpia, una petita extensió de la selva montana d'Etiòpia penetra en territori somali. Al sud, es troben els límits septentrionals de la selva mosaic costanera de Zanzíbar i del manglar d'Àfrica oriental.
Evolució de la població en milers d'habitantsHome somali que portava un tradicionalkoofiyad (barret).
Somàlia té una població estimada de 9,3 milions de persones. Aquestes estimacions són difícils d'ajustar a causa de la complicada situació política de l'Estat, i també a la naturalesanòmada de gran part dels seus habitants. L'últimcens és de 1975, i és en el que es basen alguns dels analistes estrangers. Amb tot, l'índex de creixement de la població de Somàlia és un dels més alts d'Àfrica i del món, tenint així estimacions en un rang de 15 a 25 milions d'habitants, segons altres demògrafs.
Actualment, el 60% dels somalis són pastors nòmades o seminòmades devaques,camells,ovelles icabres. Un 25% dels habitants són grangers assentats a les regions fèrtils entre els riusJuba iShebelle, al sud del país. La resta de la població es concentra a les àrees metropolitanes.
Com a conseqüència de la Guerra Civil Somali, Somàlia té una gran comunitat de refugiats fora del país, una de les majors d'Àfrica. Es calcula que poden rondar el milió de persones refugiades fora del continent.
D'acord amb estimacions del 2012, les cinc ciutats més poblades de Somàlia sobrepassaven els 90.000 residents. Aquestes són:Mogadiscio (1.588.173 habitants),Hargeysa (478.514),Burao (155.832),Bosaso (107.326) iBeledweyne (94.157).
Estructura d'edats: 0-14 anys:44,4% (homes 1.973.294; dones 1.961.083) 15-64 anys:53% (homes 2.355.861; dones 2.342.988) 65 anys o més:2,6% (homes 97.307; dones 132.805) (estimació 2006)
Taxa de creixement de població:2,85% (estimació 2006)
Taxa demigració neta:0 migrant (s) / 1.000 habitants (estimació 2006)
Ràtio de sexes: en néixer:1,03 homes / dona menys de 15 anys:1,01 homes / dona 15-64 anys:1,01 homes / dona 65 anys o més:0,73 homes / dona població total:1 home / dona (estimació 2006)
La majoria de la població parla elsomali i és l'idioma oficial de Somàlia, el qual és membre de lesllengües cuixítiques. Forma part de la família dellengües afroasiàtiques, i els idiomes més propers són l'àfar i l'oromo. Elsomali és el millor documentat de lesllengües cuixítiques, amb estudis que es remunten al 1900. Va ser adoptat com aidioma oficial pel presidentSiad Barre l'octubre de1972. L'alfabet va ser desenvolupat pellingüista somali Shire Jama Ahmed, específicament per a aquest idioma, i utilitza totes les lletres de l'alfabet llatí-anglès modern, a excepció de laP,V iZ.
Els dialectes del somali es concentren en tres grups: del nord,benaadir imaay. El somali nord constitueix la base del somali estàndard. Elbenaadir (també anomenatsomali de la costa) és parlat a la costa Benadir des Cadale fins al sud de Mercat, inclòs Mogadiscio, com també al territori adjacent terra endins. Els dialectes costaners tenen fonemes addicionals que no existeixen en el somali estàndard. Elmaay, el parlen principalment els clans Digil i Mirifle (Rahanweyn) a la zona sud de Somàlia.
També hi és oficial l'àrab. Molts el parlen, a causa d'antics llaços històrics amb elmón àrab, la influència i llarg abast delsmitjans de comunicació, les condicionsgeogràfiques i l'educacióreligiosa. L'anglès és també àmpliament utilitzat i ensenyat, per motius històrics. L'italià va ser un idioma important, per motius també històrics, però la seva influència va disminuir significativament després de la independència. Ara se sent amb més freqüència entre les generacions més grans. Altres idiomes minoritaris inclouen elbravanese, una variant delsuahili que es parla al llarg de la costa pel poble bravanese.
En comparació amb altres estats africans, a Somàlia es parlen pocs idiomes. Això es deu probablement a la constant comunicació que van mantenir entre si les ètnies en el passat.
La religió prevalent a Somàlia ha canviat al llarg de la història. Cada nació o imperi que ha dominat el país, ha intentat imposar la seva religió i, amb això, un conjunt de tradicions i creences. Ho van fer els anglesos, que van intentar imposar-hi elprotestantisme. Els italians ho van intentar amb elfeixisme, encara que no van fer més esforços per imposar-se religiosament.
Actualment, la religió predominant a Somàlia és l'islam, amb poques excepcions. Practiquen l'islam sunnita. Aquest fet reforça la idea que l'estat s'està distanciant més de la resta de l'Àfrica, ja que els seus veïns practiquen elcristianisme o religions natives. Laconstitució de Somàlia també defineix l'islam com a religió oficial de la República de Somàlia. Practicar l'islam reforça encara més les distincions establertes entre somalis i els seus veïns immediats de l'Àfrica, molts dels quals sóncristians (en particular, losamhara i altres d'Etiòpia) o adherents a religions indígenes.
L'ideal islàmic és unasocietat organitzada per a implementar els preceptes islàmics en la qual no existeix cap distinció entre les esferessecular i religiosa. Entre els somalis, aquest ideal s'ha aconseguit menys al nord que entre alguns grups assentats a la regions delsud, on els líders religiosos formen una part important de l'estructura política i de l'estructura social. Entre elsnòmades, les exigències de la vida depastorvan donar major pes al paper delguerrer, i s'espera que els líders religiosos es mantinguin al marge de qüestions polítiques.
El paper delsfuncionaris religiosos començà a disminuir en les dècades de 1950 i 1960 com a part de les sevescompetències jurídiques ieducatives i les seves responsabilitats van ser transferides a lesautoritats seculars. La posició dels líders religiosos va canviar substancialment després de larevolució del1969 i la introducció del socialisme científic.Siad Barre va insistir que la seva versió delsocialisme és compatible amb els principis de l'Alcorà i va condemnar l'ateisme. Els líders religiosos, però, van ser advertits de no participar en la política.
Tot i la manca d'un govern nacional,Somàlia ha mantingut una fortaeconomia informal, basada principalment en laramaderia, en la transferència i remeses de fons, i en lestelecomunicacions. L'agricultura és el sector més fort, i la ramaderia representa un 40% delPIB i més de 50% de les exportacions.[4]
És un dels estats més pobres del planeta, amb relativament pocs recursos naturals. La major part de l'economia va ser devastada en laGuerra Civil. Gran part de la seva població és nòmada o seminòmada i viu de la cria debestiar.Labanana és un altre important producte d'exportació.Sucre,sorgo,blat de moro ipeix són produïts només per al mercat intern.
La República de Somàlia és unEstat federal, el règim de govern és actualment transitori i sotmès afideïcomís de tres organitzacions internacionals (lesNacions Unides i laUnió Africana) i un tercer Estat mediador (Estats Units), i que s'estructura mitjançant Institucions Federals transitòries o de Transició adoptades en l'anomenada Carta Federal transitòria del 2004, resultat dels acords assolits en la Conferència de Nairobi celebrada aquest mateix any:
Un Consell de ministres o Govern Federal Transitori, que es constitueix enpoder executiu de transició, i que integra al president de la República, al primer ministre i als altres ministres federals designats pelPremier.
Un Parlament Federal Transitori (poder legislatiu), compost per 450 diputats federals que representen els clans de Somàlia;
Un sistema judicial Transitori (poder judicial) integrat pel Tribunal Suprem Federal, el Tribunal Transitori d'Apel·lacions, i els altres òrgans judicials establerts per llei federal.
L'Estat va estar en guerra ambEtiòpia entre1964 i1987 pels reclams d'autonomia d'Ogaden. El1991, el territori deSomalilàndia, part de la zona nord, es va autodeclarar independent. El general Said hi va governar entre1969 i1991. La unitat efectiva de l'estat va desaparèixer des de llavors, malgrat les missions de l'ONU i delsEstats Units. Van aparèixer "ministeriats", que van causar la pèrdua del reconeixement internacional fins a caure en unaanocràcia.
Per causa de la feblesa de l'estructura estatal, la criminalitat ha estat un problema creixent durant les últimes dècades. Un problema és la pirateria marítima, amb atacs als vaixells d'altres països algolf d'Aden o prop de la costa de Somàlia.
Somàlia presenta conflictes territorials amb tots els seus veïns: ambEtiòpia bàsicament per l'Ogaden, que forma la major part de l'Estat somali d'Etiòpia; aKenya, per la regió al nord del país poblada de somalis i on actuen periòdicament els anomenatsshiftes; i ambSomaliland (a més del fet que la separació no és reconeguda) als districtes fronterers deSool iSanaag, que són reclamats per la República Independent de Somaliland i per la República Autònoma dePuntland (dins Somàlia).
Aquesta zona de la costa africana és esmentada per primer cop perAgatàrquides de Cnidos al segle ii aC. D'altra banda, elPeriple de la Mar Eritrea, que podria ser del segle i, esmenta diverses ciutats de la costa de Somàlia tot i que no poden ser identificades amb seguretat: Ayalites (Assab o potserZeila), Malao (Berbera), Mundu (Heis), Mosyllon (Bandar Kassim),Akannai (Alula). L'encens ja era un producte comercial en el tercer mil·lenni abans de Crist igual que lamirra iPlini esmenta el port de les espècies: Barbaroi (Guardafui).
Les excavacions arqueològiques de 1934 d'Alexander T. Curle van posar de manifest restes d'ocupació de dos mil anys en 22 posicions del nord de Somàlia, especialment a Zeila (illa de Sad al-Din), que hauria estat el port principal de l'illa fins que el ferrocarrilAddis Abeba-Djibouti va modificar la ruta a l'inici del segle xx.[5]
El poble somali és un poble de pastors; no es pot saber quan va emigrar a les regions modernes que avui formen Somàlia iSomalilàndia i l'Ogaden etíop, però va haver de ser després del segle v, en què es va produir la gran dispersió bantu, ja que els somalis van empènyer als bantus cap al sud (encara queden alguns enclavaments principalment a les illesBajun). L'expansió dels somalis, de fet, no s'ha acabat i encara el 1990 suposava un conflicte entreEtiòpia iKenya. A la frontera amb Etiòpia, un grup de 13 poblacions revelava grups de 20 a 200 cases i vestigis de mesquites construïts a uns 1.500 metres o més sobre el nivell de la mar; un altre grup d'establiments fou trobat a uns 200 km al sud de Berbera (a Eil Humo i a Eik); les necròpolis no tenien tombes ni inscripcions, però s'hi van trobar alguns objectes xinesos dels segles XII al XVII; no hi ha monedes locals, només egípcies (deQàit-bay, 1468-1496) o otomanes (Selim II, 1566-1574), i més rarament monedes xineses. Terrissa islamosassànida es va trobar en 26 llocs de la costa de Kenya, de característiques similars a la costa de Somàlia.
Els xinesos (que no hi van estar mai abans del segle xv, amb els viatges deCh'eng-Ho el 1431, almenys que se sàpiga) identifiquen la costa amb el nom dePo-pa-li i més tardPi-pa-lo, que tenia quatre ciutats capçaleres. Segons això, al segle viii, les poblacions de la costa oriental ja estaven islamitzades, almenys en punts concrets. Un relat xinès deChu-Ch'ü-fei esmenta la zona el 1178, citant Chung-li (potser Berbera), però sembla que mitjançant informacions de comerciants estrangers i no per coneixement directe. En el viatge del xinès Ch'eng-Ho que va arribar aMalindi iMombasa, identificaMakhdishu i Ha-pu-ni (potser Habash =Abissínia o Etiòpia); també esmenta claramentSocotra iAden i, per la posició de Ha-pu-ni al mapa, més aviat seria Ras Hafun. Els xinesos anomenaven les girafeski-lin i pensaven que venien deBengala, però com que no n'hi ha en aquesta regió, podrien venir de Somàlia, on el nom local n'eragirin (que es pronunciakilin en xinès).
Al segle xv, les tribus somalis estaven en conflicte amb tribus d'Etiòpia. Els etíops van ocupar Zeila el 1402 després d'un setge, però no la van conservar gaire temps; tot el segle fou de lluita continuada entre cristians d'Etiòpia i musulmans deHarar i de Zeila (Zayla). Aquesta darrera fou visitada per Lluís de Varthema el 1503. A l'inici del seu regnat, el negusLebna Dengel (1508-1540) va enviar comerciants per negociar amb l'or i amb esclaus als mercats somalis, amb l'objectiu de revendre allò que adquirissin a Aden.
La presència portuguesa a la costa de la futura Somàlia fou testimonial i merament comercial. El1516, els portuguesos van arribar aZeila, que van incendiar, però els otomans no van tardar a disputar amb ells l'hegemonia de la regió, de la qual van acabar expulsant-los. El 1527, Lebna Dengel va envairAdal iAhmad Grañ va devastar Etiòpia el 1544. Derrotats finalment els musulmans el 1575, només van conservar les poblacions de la costa. Des del1698 (després del setge victoriós deMombasa), els soldansiarubites d'Oman i Mascat es van establir permanentment a la costa africana i van arrabassar als portuguesos tots els seus establiments, tant de caràcter militar com comercial; el procés es va acabar el1728 o1729. Nominalment, Obbia va passar a ser vassalla d'Oman i Mascat en compte de ser-ho del rei de Portugal.
La dinastiaAl Busaid d'Oman i Mascat va començar poc després, el1741, i va donar un impuls decisiu a la colonització de la costa africana. En aquesta època, la ciutat deMuqdisho (república dirigida per una mena de soldà), el soldà d'Obbia (Hobya), el soldà deMajertin i altres petits poders locals van reconèixer la sobirania dels nous soldans d'Oman i Mascat, car la dels anteriorsiarubites fins llavors havia estat purament nominal. El1803, el soldà d'Oman i Mascat es va aliar aAnglaterra i va combatre elswahhabites. El1840, el soldà Sayyid Said va traslladar la seva capital aZanzíbar, i des d'allí el domini dels soldans sobre els territoris que el reconeixien es va fer més efectiu, però mai va superar la zona costanera. Guarnicions omanites estaven implantades a Mogadiscio, Marka i Barawa. El governador omanita a Mogadiscio residia a la casa anomenadala Garesa (del suahiliGereza, al seu torn derivat del portuguèsyglesia oigresia= església), avui dia Museu de Mogadiscio.
Les exploracions europees a la costa de Somàlia es van iniciar el1833 amb Owen i Butler, als quals van seguir Carless, Grieve i Selby (1837-1838). El capità Guillain de la marina francesa va explorar la zona el1848 i després el capità Fleuriot de Langle, que portava el comandament del vaixell "Cordelière" (1861). Les investigacions etnogràfiques es van iniciar una mica abans: Salt (1809) i el tinent Smee (1811), i sobretot Antoine d'Abadie, que en va recopilar molta informació (1838-1841). El capità Guillain va deixar una narració dels aspectes del país i va esmentar els draps vermells que, a manera de bandera, feien servir el nadius.
Els britànics es van establir al nord de Somàlia el1887, després de la retirada egípcia el 1884 i al mateix temps que Léonce Lagarde era nomenat governador francès aObock. Els abissinis van ocuparHarar, ciutat poblada de somalis, el mateix any1887. Britànics i francesos van definir els límits de les seves zones de protectorat pel tractat de 1888. El 1892,Djibouti va substituir Obock com a capital del territori anomenat llavorsCosta francesa dels somalis (o abreujatSomàliafrancesa). El 1889, Itàlia va establir el seu protectorat alBenadir, al nord deMogadiscio (1889), i el soldà d'Obbia va acceptar el protectorat al mateix any; elsoldà de Majeerteen, això no obstant, va fer un acord amb els italians, però va seguir reconeixent elsoldà de Zanzíbar. El mateix 1889, els italians van signar eltractat d'Ucciali (Wa'cale enamhàric) per delimitar la influència a la zona d'Harar.
El 1890, Zanzíbar fou reconegut com a protectorat britànic a canvi de la cessió deHelgoland aAlemanya, renuncia aMadagascar i altres acords; com a conseqüència, els drets del soldà a la costa africana de Somàlia,Kenya iTanganika van quedar, de fet, limitats i foren repartits entre Itàlia, Gran Bretanya i Alemanya. Itàlia i Gran Bretanya van pagar arrendaments al soldà, i Alemanya li va comprar els drets. El 1892, Itàlia va signar un tractat amb el soldà de Zanzíbar que va cedir els seus drets als italians a la costa de Somàlia per 25 anys a canvi d'una quantitat de diners; el protectorat italià es va estendre llavors al soldanat de Mijurtini, Mijertin oMigurtinia (Majeerteen), que dominava essencialment el que avui dia és elPuntland; no obstant això, el protectorat fou nominal i la regió no va quedar pacificada fins després del 1920 (amb la derrota del rebel Diiriye Guure, vegeu més avall); llavors n'era soldà Osman Mahmud i residia a Bergal; el comissari italià es va establir a Alula. Els dominis del soldà anaven des de Bender Ziada algolf d'Aden, fins al Cap Gabee o Ras Maber, a l'oceà Índic; a l'oest, quedaven les possessions britàniques i al sud quedaven els dominis del soldà d'Obbia, Alí Yusuf, també sotmès als italians. Mogadiscio era domini directe italià, l'anomenadacolònia de Benadir, dividida en tres districtes: el comissariat d'Oddur (entre la frontera amb Abissínia fins a l'oceà Índic a la zona d'El Gabobe), districte o comissariat del Juba, amb capital aBrava; i la regió o comissaria del riu Shebeli (Shebelle), amb capital a Mahaddli.
El 1894, Itàlia i Gran Bretanya hi van definir també les seves àrees d'influència, però després del 1896, amb la derrota italiana en labatalla d'Adua (Adwa o Adowa), els britànics van signar un tractat ambMenelik II (1897), pel qual els nòmades podrien utilitzar les pastures a un costat i altre de la frontera. El16 de març de1905, es va crear la colònia de laSomàlia Italiana, al lloc de la colònia de Benadir. La frontera de la Somàlia italiana ambAbissínia fou fixada el16 de maig de1908 i suposà alguns guanys per als italians, i amb el territori britànic el 1915 (reformat pel tractat d'1 de juny de 1925).
Contra els britànics, es va aixecar el cap delsdervixos Diiriye Guure. La revolta fou reprimida mercès a la intervenció de l'aviació el 1920 i els dervixos van haver de fugir a Etiòpia. La mort del líder va posar fi a la revolta. Els britànics van prohibir l'activitat missionera cristiana al seu protectorat (una de les causes de la revolta). En canvi, a la Somàlia francesa, l'obertura del ferrocarrilAddis Abeba-Djibouti el 1917, que aportava riquesa, va fer que la zona fos poc afectada per la revolta. Els britànics van construir una via fèrria deBerbera aHargeisa i cap a la frontera etíop per afavorir el comerç per Berbera. La introducció pels britànics d'un impost sobre els ramats va trobar una oposició ferotge i la mort del governador del districte deBurao en uns aldarulls. Una sequera, el 1925, va obligar a introduir-hi sistemes de regadiu, però com que no sabien què fer amb el territori, els britànics van decidir retirar-se i conservar-ne només alguns punts estratègics.
L'1 de juny de1925, Gran Bretanya, complint un tractat signat amb Itàlia el 1915, va acordar el lliurament del territori delriu Juba (Jubaland oOltre Giuba) a Itàlia, amb capital aKishimayu. Tot el territori va quedar sota l'autoritat d'un governador assistit per un secretari general; les forces militars comprenien 56 oficials italians i 2.500 soldats indígenes. El primer governador feixista, Cesare de Vecchi, va provar d'estendre el control directe italià als protectorats d'Hobyo i Majeerteen. Assegurat el domini, la colònia fou dividida en set províncies i van impulsar projectes agrícoles per produir-hi sucre, cotó i plàtans; van construir també diverses rutes; però per a tot això van recórrer al treball obligatori, la qual cosa els va fer impopulars.
Els anys trenta van anar marcats per l'expansió italiana cap aAbissínia i els territoris somalis d'aquest estat foren subjectes a la penetració dels italians. El 1934, es va decidir crear un imperi d'Àfrica oriental i l'incident de Walwal hi va donar el pretext necessari; aquest incident es va produir mentre treballava una comissió fronterera abissiniobritànica; l'escorta abissínia va arribar a Walwal per reunir-se amb la comissió i es va topar amb els italians; el general Graziani va ocupar els territoris somalis i, el 1936, després de la conquesta d'Addis Abeba, quasi tot l'estat havia estat ocupat; els territoris somalis foren separats d'Abissínia i agregats a la colònia de la Somàlia italiana, una de les quals integraven la nova colònia de l'Àfrica oriental italiana, creada l'1 de juny del1936, que va quedar sota l'autoritat d'un virrei.
Somàlia italiana encara fou engrandida per darrera vegada el19 d'agost de1940, amb la incorporació de laSomàlia britànica, que fou ocupada per les forces italianes sense trobar gaire resistència. Però els britànics i aliats van envair el territori el gener del 1941 des deKenya, i la primavera del 1941, el nord des d'Aden, i després de les batalles deKeren iGondar, van recuperar també l'antiga Somàlia britànica. La Somàlia francesa estava sota control delgovern de Vichy, però no fou atacada i, finalment, el governador es va passar a laFrança Lliure. A Etiòpia, els britànics van restaurarHaile Selassie (1941) i es van tenir converses per decidir el futur de les antigues colònies italianes. Tot i el reconeixement britànic de la independència d'Etiòpia, la Gran Bretanya va seguir administrant l'Ogaden igual que la resta de colònies italianes.
El 1943, s'hi va fundar el Somali Youth Club, que es va desenvolupar de manera ràpida i va esdevenir el 1947 la Somali Youth League/Lliga de la Joventut Somali (SYL/LJS); aquest darrer any, es va crear també la Hizbia Digil-Mirifle Somali (HDMS), sorgida de la Benefit Patriotic Union, que tenia per base les poblacions sedentàries del centre del país. El 1948, la comissió aliada que havia de decidir sobre la sort de les antigues colònies es va reunir aMogadiscio, i l'Ogaden fou retornat a Etiòpia (excepteHaud i laReserved Area), tot i la resistència dels habitants i l'opinió contrària dels britànics que proposaven una Unió de Territoris Somalis sota tutela, però no es va arribar a cap acord i es va deixar la qüestió en mans de l'ONU. El10 de novembre de1949, l'ONU concedia l'antiga Somàlia italiana (amb el límits de fins al 1936) com a mandat a Itàlia per 10 anys. Els italians van assolir-ne el control l'1 de juliol de1950.
El 1951, es va reunir per primer cop a Mogadiscio el Consell Territorial Consultiu creat poc abans; el12 d'octubre de 1954, s'adoptava la bandera nacional blava (color de l'ONU) amb una estrella blanca (la pau) de cinc puntes, una per cada part de l'estat. El mateix 1954, l'Haud i laReserved Area foren lliurades aEtiòpia. Això va fer créixer l'oposició a la Somàlia britànica i es va crear el National United Front/Front Nacional Unit (NUF/FNU). El 1956, es van celebrar eleccions a la Somàlia italiana i la SYL va aconseguir la majoria, i quedà el HDMS com a principal partit de l'oposició. L'abril de 1960, els britànics van acceptar el final del protectorat i retirar-se a temps perquè es pogués unir a l'estat independent derivat de la Somàlia italiana que havia d'accedir a la independència (data fixada per l'ONU) l'1 de juliol de1960. Representants dels partits dels dos territoris es van reunir a Mogadiscio el mateix mes i van acordar la unificació sota una democràcia parlamentària amb un president electe responsable davant el Parlament, que inicialment estaria format pels diputats de les assemblees dels dos territoris.
El 1960 el NUF, la SYL, laLliga Nacional de Somàlia/Somalia National League (SNL/LNS, un nou partit de la Somàlia britànica que havia emergit com el principal) i el United Somalia Party/Partit de la Somàlia Unida (USP/PSU, un altre partit de la Somàlia italiana) van concórrer a unes eleccions lliures en cada territori, i el26 de juny de 1960, la Somalia britànica esdevenia independent, i quatre dies després la seguia Somàlia italiana, i els dos estats es fusionaven l'1 de juliol del 1960.[6] LaCosta francesa dels somalis, després de les eleccions del 1958, en va quedar fora i va esdevenir un territori francès d'ultramar. Abd al-RashidAli Shermarke, president de la Lliga de la Joventut Somali (partit de majoria dels clansdarod ihawiye) fou designat per formar un govern de coalició entre la SYL, la Lliga Nacional Somali (SNL d'HajjiIbrahim Egal, i de majoriaissaq), i elPartit de la Somàlia Unificada (USP, de majoriadir idarod). Com a primer president, fou elegitAden Abdulle Osman, ratificat el 1961 en una consulta popular.
La vida de la Somàlia independent va venir marcada per la qüestió nacional: d'una part, un fort nacionalisme instigava la guerra contra Etiòpia per la recuperació de l'Ogaden, arrabassat pels etíops només el1887 i poblat per somalis. D'altra banda, les forces centrífugues interiors no s'acomodaven amb un estat unitari que representava el primer president Aden Obdullah Osman. L'estat somali estava repartit entre diversos països i es compon de tres grups socials: els pastors nòmades, els agricultors sedentaris i els habitants de les ciutats; la nació es divideix en clans confederats:digil irahanweyn agricultors;dir,issaq,hawiyya ohawiye idarod (pastors), al seu torn dividits en clans i subclans, els caps de molts dels quals fan remuntar el seu origen a nobles àrabs, emparentats amb el profeta. A més, hi ha els clans d'estatut inferior que fan feines que els pastors no accepten, com elsyibro,tumuaal imidgo; i els que parlen llengües exteriors (per exemple, elsmunshungulu ioromo).
Les dues parts de Somàlia eren molt diferents i la unificació n'era difícil. Elsissaq, de majoritaris al seu territori passaren a ser una minoria en el conjunt, i van buscar l'aliança del partit opositor al sud, anomenat araLliga de la Gran Somàlia (LGS) d'Hajji Muhammad Huseyn, proàrab i pansomali. El USP, de basedarod idir, restava aliat a la SYL, també amb forta presènciadarod ihawiye (dirs ihawiye estaven tradicionalment aliats). En la consulta popular del juny del 1961, en què fou ratificat el president, també es va posar a referèndum la constitució, que fou aprovada àmpliament a la zona ex italiana, però per menys del 50% a l'exbritànica. El desembre, un grup de policies formats pels britànics es va revoltar per protestar pel nomenament al capdavant de la policia d'oficials formats pels italians. El 1962, Hajji Muhammad Husayn va llençar un nou partit, laUnió Democràtica Somali (UDS) per unió de la LGS i de part de la NSL; el projecte no va quallar, però dos ministres de la NSL (un dels quals,Ibrahim Egal) van dimitir i els va seguir la fraccióhawiye de la SYL, formant llavors elCongrés Nacional Somali. La política pansomali del govern no trobava aliats a occident i, des del 1962, laUnió Soviètica va començar a fer préstecs i a equipar les forces armades de l'estat i finançar-hi programes de desenvolupament.
La petició als britànics d'agregar els territoris somalis de Kenya a Somàlia (1961) no fou atesa i això va portar a un conflicte fronterer i de lluita guerrillera, que va durar anys i mai no ha estat del tot resolt. Durant els anys seixanta i setanta, grups somalis coneguts com elsshiftes van efectuar incursions a territori deKenya. Encara fins fa ben poc, el govern kenyà ha anat informant d'incursions dels anomenatsbandits somalis, fins i tot en territoris del sud de Kenya, prop de la frontera ambTanzània. VegeuGuerrashifta.
A la frontera d'Etiòpia, hi va haver el 1961 alguns xocs a Haud (Hawd) entre policies i nòmades; el febrer del 1964, els incidents fronterers foren més greus i va intervenir-hi l'aviació etíop;Sudan va fer de mediador (abril) i el conflicte es va arranjar de manera provisional, però Etiòpia es va aliar a Kenya el mateix any i van signar un pacte de defensa mútua. VegeuPrimera guerra etiopsomali.
El 1963, la Lliga de la Joventut Somali va guanyar les eleccions municipals de manera còmoda i el 1964, igualment, les legislatives. El president Osman va triar un nou primer ministre, que fouAbd al-Razzak Hajji Huseyn; aquest va formar un govern tècnic sense tenir en compte equilibres regionals o de clan. Ali Shermarke i altres dissidents van formar llavors un nou partit; el nou primer ministre va haver de pactar la investidura amb l'oposició. En les eleccions del 1967, el president Osman, vist com el causant del trencament dels equilibris, va perdre l'elecció davant Ali Shermarke. Aquest va designar primer ministre Ibrahim Egal, que des del 1964 s'havia afiliat a la Lliga de la Joventut Somali; Egal volia arranjar els problemes de desenvolupament i, al mateix temps, les relacions exteriors (va pacificar les relacions amb Kenya i Etiòpia); qüestionant l'irredemptisme, obria la porta als conflictes entre clans. El 1969, en unes eleccions amb nou sistema electoral, amb la defecció d'alguns líders i el joc de coalicions postelectorals, van donar a Egal una àmplia majoria de 120 escons sobre 123. Però la corrupció i el nepotisme regnaven a l'estat; la inseguretat s'hi va fer general i va engendrar un fort malcontentament, especialment entre militars i intel·lectuals, i van començar rumors de cop d'estat.
El15 d'octubre de1969, mentre Egal era de visita a l'estranger, el president Ali Shermarke fou assassinat per un policia. El va succeir, conforme a la constitució, el president de l'assemblea nacionalShak Mukhtar Muhammad Husain. Egal va retornar amb urgència per organitzar l'elecció d'un nou president i, el20 d'octubre, el partit va elegir HajjiMusa Bokor, un dels seus homes de confiança, que li garantia que seria confirmat com a primer ministre. L'endemà,21 d'octubre, l'exèrcit agafava el poder i es creava el Consell Revolucionari Suprem. Els caps del règim enderrocat foren arrestats, la constitució suspesa (derogada el febrer de 1970), així com la Cort Suprema, l'Assemblea fou tancada i els partits prohibits. El consell es va declarar contrari al nepotisme i la corrupció i va rebatejar l'estat comRepública Democràtica de Somàlia; es va manifestar en favor de donar suport a les lluites dels pobles contra el colonialisme. L'1 de novembre, es va fer pública la llista d'oficials del consell, presidit pel generalMuhammad Siyad Barre que, des del 1965, era comandant en cap de les forces armades. La pujada al poder de Barre fou possible per l'anomenadaAliança MOD (marehan,ogadeni idhulbahante, els tres subclans del grup del clandarod que es van aliar per assolir el poder). Els oficials colpistes es van definir aviat com a marxistes i revolucionaris (l'exèrcit tenia consellers soviètics des del 1963, però no sembla que el cop fos ordenat per la Unió Soviètica, i els oficials més identificats amb l'URSS no hi van obtenir cap lloc rellevant). A l'octubre del 1970, Barre va anunciar l'adopció del socialisme científic (hanti-wadaagga cilmi ku dhisan) com a ideologia de l'estat. Barre va considerar la ideologia adoptada compatible amb l'islam, encara que en això hi havia dissidents.
Els militars van agafar el control de totes les institucions, governs regionals (El 1982, es va adoptar una nova divisió administrativa per a limitar la influència de les assemblees tribals, vegeuDivisió administrativa de Somàlia), societats, etc. El 1971, es va anunciar la creació d'un partit únic, que fou establert formalment el 1971 sota el nom dePartit Socialista Revolucionari Somali (PSRS) i el Consell Revolucionari Suprem es va convertir en el comitè central del partit; formalment, es tornava a un règim civil (de partit únic), però realment el poder quedava en mans del grup d'oficials revolucionaris que eren de majoria del clanmarehan delsdarod, del grup delsogadenis i delsdulbahantes. El 1972, el consell va anunciar l'adopció dels caràcters llatins per a la llengua, decisió que va entrar en vigor en tota Somàlia l'1 de gener de1973. Es va llençar llavors una enorme campanya d'alfabetització. L'economia fou nacionalitzada i alineada sobre el model soviètic amb ajuda de consellers dels estats socialistes d'Europa oriental. Es van crear explotacions col·lectives i explotacions agrícoles al sud amb finançament d'estats àrabs petroliers. La gran sequera de 1974-1975 va permetre accelerar el procés i uns 300.000 nòmades foren transportats a les granges col·lectives del sud des del nord. La tradició tribal i de clan va impedir treure tots els resultats d'aquesta política que sí que fou molt efectiva en el camp de l'educació i de la sanitat, i que va permetre també una millora substancial de la situació de la dona, però justament els tres aspectes molestaven als religiosos, entre els quals (entre els més joves, principalment) es va introduir el fonamentalisme.
El 1974, Somàlia va entrar en laLliga Àrab. El 1975, la caiguda delnegusHaile Selassie va crear un cert buit de poder a Etiòpia. A l'estiu de 1977, els somalis van envair l'Ogaden formalment com aFront d'Alliberament de Somàlia Occidental, i van arribar fins aHarar. Però els soviètics van valorar més tenir Etiòpia (on el comunista prosovièticMenguistu Haile Mariam havia assolit el poder, però encara no s'havia consolidat) com a aliat, que Somàlia, una societat més fràgil i d'una demografia molt més feble, i en un lloc més estratègic, ja que encara que Somàlia tenia moltes costes (i alguna base soviètica com Berbera), la zona de la marina i el control naval ja estava assegurada pel control delIemen del Sud. Quan els soviètics van haver d'optar entre Barre i Menguistu, aquestes raons demogràfiques, geopolítiques i de confiança (Menguistu i el seu govern i partidaris eren més incondicionals de Moscou que la majoria dels que envoltaven Barre), van optar per Etiòpia. L'ajut soviètic i deCuba fou prou important; assessors soviètics i soldats cubans van rebutjar els somalis. Barre va demanar ajut als Estats Units, que no van fer res, i es va haver de retirar. Centenars de milers de persones van passar a Somàlia com a refugiats, i l'economia somali, afectada per la sequera (1979-1980) i pel fracàs de l'experiència col·lectivista, no hi va poder fer front. VegeuSegona guerra etiopsomali.
Els soviètics foren expulsats i Barre va buscar l'aliança dels Estats Units o va fer afusellar diversos generals acusats del fracàs militar i va haver de fer front a un intent de cop d'estat l'abril de 1978, dirigit pel coronel Muhammad Shaykh Osman, que va fracassar. Osman fou afusellat junt amb altres colpistes i membres del subclans dels Majertin i Harti de la regió de Mudug. Un d'ells, el coronelAbdullahi Yussuf Ahmed, es va poder escapar a Etiòpia i l'afer es va saldar amb l'execució de 17 rebels. El desembre del1979, es va promulgar una nova constitució que va establir (de fet, ratificar) el règim de partit únic, elPartit Socialista Revolucionari Somali, dirigit pel mateix Barre, que, d'altra banda, va passar de president del Consell Revolucionari de Somàlia a President de la República. La bandera del partit únic era igual que la nacional, però de color roig en lloc de blau cel.
Elsogadenis es van girar contra el règim i van començar a actuar moviments d'oposició creats a l'estranger; els exiliats a Etiòpia, quasi tots de subclansharti (Hobyo) delsmajeerteen, liderats perAbdullahi Yusuf Ahmed, van crear el 1980 elFront de Salvació de Somàlia (FSS), que amb ajut etíop va iniciar (amb 50 homes) la lluita armada. L'abril del 1981, es va fundar a Londres elMoviment Nacional Somali (MNS), que pretenia representar elsissaq. La resistència era instigada per Etiòpia i beneficiada per l'aturada dels serveis socials del règim. S'hi va declarar l'estat d'emergència. El Front de Salvació de Somàlia es va unir l'octubre de 1981 amb dos grups d'esquerra radical (amb base alIemen del Sud), elPartit dels Treballadors Somalis (PTS) i elFront Democràtic per l'Alliberament de Somàlia (FDAS), per formar elFront Democràtic de Salvació de Somàlia (FDSS). Aquest grup va tenir el suport deLíbia iEtiòpia i va iniciar els combats a la regió deMudug i a la deTodgir (sud de Somaliland). Yusuf es va aliar alMoviment Nacional Somali (MNS), que operava al nord, de baseissaq.
El mateix 1981, el cessament del ministre de defensaAli Samantar va provocar nous moviments en l'exèrcit i, el 1982, es van produir els primers atacs armats del MNS, que tenia suport etíop, i que van provocar una exagerada repressió per part del règim;issaqs imajeerteens foren exclosos de tota posició de poder. VegeuTercera guerra etiopsomali.
El 1982, fou llevat l'estat d'emergència, però es va reprendre la guerra fronterera amb Etiòpia, que va durar fins al1988 i que va sagnar l'economia de l'estat. VegeuTercera guerra etiopsomali. En la guerra fronterera entre Somàlia i Etiòpia, els etíops havien ocupat Ballanbale i Goldogob, entre la frontera i la ciutat deGalkayo, capital regional de Mudug, on Yusuf havia nascut i que les considerava com les primeres àrees alliberades, però els etíops van declarar que serien incorporades a Etiòpia i Yusuf va preparar l'abandonament de l'aliança etíop. La sequera de 1983-1984 i la guerrilla van aportar nous refugiats cap a les principals ciutats; la població urbana va excedir-ne per primer cop a la nòmada; el tràfic de l'ajuda internacional fou general i, sovint, portat a terme per altes personalitats del règim. El1985, Yusuf fou detingut pels etíops junt amb sis lloctinents, i empresonat, i el control del moviment va passar al sector més favorable als etíops. Va romandre detingut per algun temps a Etiòpia, però progressivament Menguistu va augmentar-ne els problemes i va minvar el suport al FDSS que, el 1990, quasi no existia.
El1986, Barre fou rellegit president. El1987, Ali Samantar va assumir el càrrec de primer ministre i Haji Muhammad el de secretari adjunt del PSRS. La pau amb Etiòpia de maig del1988 (que reconeixia les fronteres colonials i obligava cada part a expulsar els opositors de l'altra instal·lats al seu estat) va suposar la fi del suport etíop alsissaq, que formaven el Moviment Nacional Somali i combatien al nord del país pel restabliment de la independència del Somaliland antigament britànic, regió on eren el clan dominant. El MNS es va sentir amenaçat i va passar a l'ofensiva, apoderant-se de totes les ciutats del nord,Hargeisa,Berbera,Burao; Barre va replicar amb bombardejos de l'aviació; mancats del suport etíop, les forces regulars somalis van recuperar la zona d'Hargeisa-Burao-Berbera, i van provocar l'èxode de 300.000issaq vers Etiòpia, però quedà desorganitzada la distribució d'ajut als 800.000 etíops refugiats a Somàlia. La manca d'aliments va provocar disturbis ja el1988, que van haver de ser reprimits per la policia lleial a Barre.
Elshawiye, influents a Mogadiscio, li van retirar el suport. El 1989, alguns imams opositors foren arrestats i van seguir alguns disturbis dels seus partidaris; en aquest any, el ministre de Defensa, general Aden Abdullahi Nur àlies Gabiyow, fou destituït i poc després arrestat; els militars del clanogadeni, al qual pertanyia Nur, es van revoltar i van crear elMoviment Patriòtic Somali, al sud de l'estat. En resposta, els militars del subclanmarehan delsdarod, lleials al president, van formar un altre grup anomenatExèrcit Nacional Somali oFront Nacional Somali (FNS), al centre del país, on d'altra banda operava un tercer grup anomenatCongrés de la Somàlia Unificada (dominat pel clanhawiyya ohawiye. Barre començava a perdre el control de certes regions; l'exèrcit, la policia i l'administració, que cobraven de manera irregular, ja no podien ser controlats. El MNS va recuperar el 1990 tot el nord del país menys les grans ciutats. El3 de setembre del 1990, Barre va nomenar ministre d'Interior i segon vice-primer ministre (en el govern de Muhammad Hawadle Madar)Abdiqassim Salad Hassan, amb l'encàrrec de restaurar-hi el multipartidisme, però l'operació era poc creïble, perquè Salad havia ocupat molts càrrecs dins el règim (el 1973, Siad Barre va nomenar Salad ministre d'Indústria i Comerç; el 1977, fou ministre d'Informació i, més tard, ministre de Joventut i Esports, Educació, Treball i Serveis Socials, Obres Públiques i Habitatge, Ministre d'Estat adjunt al president i, el 1989, ministre de Comerç). L'establiment del multipartidisme va pretendre, finalment, trencar l'aliança entre els diversos grups d'oposició establerta el2 d'octubre de 1990, però ja era massa tard.
El21 de gener de1991, a punt de caure el règim, fou nomenat primer ministre Umar Arteh Ghalib, un conciliador, amb l'esperança de negociar, i del qual Salad apareixia com el número dos. El27 de gener de1991, Barre, que només tenia el suport del clanmarehan, va fugir cap a l'interior del país i després cap aKenya, quan ja el CSU (Congrés de la Somàlia Unificada) era a les portes del palau presidencial. El CSU, dirigit per l'empresari hotelerAli Mahdi Muhammad i el generalMuhammad Farah Aydid (els doshawiye, encara que de subclans diferents), va formar govern amb Mahdi autoproclamat president, però no fou acceptat per altres líders, i s'hi reprengué la guerra civil (novembre). Salad, que apareixia com l'home fort al final del règim per intentar el retorn a la democràcia, es va retirar a la vida privada i, encara que no fou perseguit, quan va poder, es va exiliar a Egipte. Diverses faccions es van unir a la lluita, cadascuna buscant el seu propi benefici i el problema dels refugiats no va fer més que agreujar-se.
El1991, caigut Menguistu, Yusuf fou alliberat, i amb el suport de les noves autoritats etíops, va reassolir sense problemes la direcció de l'organització (tot i que el president fou el general Musa, aquest fou de fet un president honorari), va reorganitzar el moviment i va mobilitzar miliciansmajeertins amb els quals va tornar a ocupar zones de Mudug el mateix 1991 i va reclamar participació en el govern nacional de Mogadiscio. El MPS, el FDSS i el CSU van acordar finalment una declaració sobre un govern central interclans, amb economia de mercat i llibertats democràtiques. Però les faccions no van tardar a enfrontar-se a partir del març.
Yusuf es va aliar alsogadenis del Moviment Patriòtic Somali dirigit pel coronel Ahmad Umar Jess, que dominava Kishimayo. Però una organització delsmarehan i elsharti, anomenadaFront Nacional Somali (FNS), va començar a operar al sud de l'estat dirigida pel gendre de Barre,Muhammad Siad Hersi, àliesMorgan', conegut pelcarnisser d'Hargeisa. En el MPS, van esclatar dissensions quan Jess va entrar en aliança amb el CSU, i el generalogadeni Aden Abdullahi Nur, àliesGabiyow, exministre de Defensa de Barre i destituït per aquest, es va separar i es va aliar a Morgan. Així el CSU, el FDSS i la meitat del MPS van retornar a una aliança, mentre que, per altra banda, l'altra meitat del MPS i el FNS formaven una altra aliança. Per la seva banda, el MNS dominat pelsissaq va proclamar la independència del Somaliland el18 de maig de1991 sota la direcció d'Abdurrahman Ahmad Ali, àliesTur. Imatges televisives van ensenyar com una bandera amb els colors del grup, taronja, blanc i verd vertical era hissada aBerbera. En una data indeterminada del1991, el subclanmajertin delsdarod del nord-est de l'estat van proclamar també la república deMajertinembrio, del que després fou la República dePuntland a part de la província de Bari. El FDSS controlava la regió deGalguduud (entre Mudug i Mogadiscio), i les regions deNugal i part deBari.
Poc després, el CSU es va dividir en dues faccions, la lleial a Mahdi, i la del subclanhabr gedir, dirigida perMuhammad Fara Hassan, àliesAydid, un altre exgeneral de l'exèrcit. Aydid en volia la presidència i es va aliar a la facció del MPS de Jess. També va obtenir el suport de l'exministre de Barre, Salad, que vivia exiliat al Caire.Les lluites van provocar una epidèmia de fam que va propiciar-hi una intervenció internacional, que fou finalment desastrosa.
A l'inici del 1992, l'ONU va decidir intervenir-hi i el consell de seguretat va adoptar laResolució núm. 733, que decretava l'embargament d'armes i encarregava al secretari general de trobar-hi un acord. Aquest es va aconseguir el3 de març, i establia l'enviament d'una força de seguretat per a protegir els combois d'ajut humanitari i 40 observadors per supervisar l'aplicació de l'acord. La missió fou batejadaUNOSOM, si bé avui dia se la coneix com aUNOSOM I. La intervenció va aconseguir un cert èxit en el camp alimentari, però no va poder restablir la pau entre faccions. Amb el deteriorament de la situació, el desembre de 1992, el consell de seguretat va aprovar la resolució 794, que preveia que, sota direcció dels Estats Units, s'hi organitzaria una intervenció militar de diversos estats; es va formar laUNITAF amb 40.800 persones (de 20 estats diferents), que va portar-hi a terme l'operació "Retornar l'esperança" i va controlar el 40% del territori somali. Es va establir una treva a Mogadiscio el desembre de1992 i les forces internacionals van entrar a la capital destruïda.
Bush, que havia de cedir el poder al president electeBill Clinton l'11 de gener de1993, volia un èxit ràpid però no ho va aconseguir i en va ordenar la retirada gradual. El 15 de gener, les faccions (quinze) es van reunir aAddis Abeba i van signar un alto el foc[7] i van demanar garantir-lo a l'ONU, que va aprovar la resolució 814 el26 de març i va llençar l'operacióONUSOM II. Aviat, l'alto el foc es va trencar i el general Aydid fou acusat de ser-ne responsable i van intentar capturar-lo durant tot l'estiu; a l'octubre, la mort de 18 marines en un atac (i molts més somalis), va aconsellar Clinton d'ordenar-ne la retirada el31 de març de1994. El FDSS i el CSU de Mahdi es van aliar amb el MPS de Nur Gabiyow, el FNS de Morgan i altres vuit organitzacions menors i van formar l'Aliança de Salvació de Somàlia (ASS) en un districte de Muqdisho controlat per Mahdi. Aydid va respondre formant l'Aliança Nacional Somali (ANS) amb grups menors. Finalment, les forces americanes sota el paraigua de l'ONU van abandonar Somàlia el març de1994[8] sense haver pogut capturar Aydid, i la resta de contingents es va retirar igualment en els següents mesos; els darrers en foren els pakistanesos, el març de1995. Aydid es va proclamar president, però no dominava tampoc la situació. Totes les conferències de pau intentades en aquestos anys van fracassar. El 1996, el lloctinent d'Aydid, Osman Hasan AliAto es va revoltar, i en el combat Aydid va quedar ferit, i va morir l'agost; el va succeir el seu fillHussayn Muhammad Farah,Aydid junior.
El3 de gener de1997, es va reunir una conferència a Sodere (Etiòpia) amb 27 partits i faccions i van formar elConsell de Salvació Nacional (CSN), amb 41 membres i una presidència rotatòria de cinc dels caps principals (Yusuf del FDSS, Mahdi del CSU-ASS, Ato del CSU-ANS, Gabiyow del MPS, i Abdulkadir Muhammad Aden, àliesZoppo, pel Moviment Democràtic Somali MDS, que representava els clansdigil irahanweyn, majoritaris al sud-oest de Somàlia). L'ANS en fou exclosa. Tot i així, l'experiència no va reeixir.
El FDSS va patir una escissió i se'n va separar el 1997 Muhammad Jibril Musse, que va formar la Unió Democràtica Popular Somali.
Yusuf, el líder del FDSS, es va decantar per la regionalització i va establir l'Estat dePuntland quasi al mateix temps que s'establia oficialment la regió de Benadir o Benaadir. A Puntland, el va seguir Jubaland (setembre de 1998) i Bay i Bokol (desembre de 1998). A Hiran, també es van fer passes en aquest sentit. Des de llavors, Puntland, Jubaland i Bay-Bokol van boicotejar la conferència nacional de pau de Somàlia que s'estava fent a Djibouti (s'inicia el 2 de maig del 2000 sota auspicis de laLliga Àrab, laOUA laIGAD i el govern de Djibouti. La Conferència va nomenar el13 d'agost del2000 unaAssemblea Nacional de Transició (ANT) de 245 membres. L'ANT va elegir president de l'organisme Abdullahi Derow Isaaq, del clandigil-mirifleh, amb caràcter temporal, i el26 d'agost de2000, un membre del clanhawiyya,Abdiqassim Salad Hassan, un dels organitzadors de la Conferència de Djibouti, exministre amb Barre, partidari d'Aydid quan es va trencar el CSU, fou elegit president en tercera votació enfront d'Abdullahi Ahmad Adow (exministre de finances) per un període de tres anys. De moment, no es va instal·lar a Mogadiscio, on els caps del clan, de fet, no col·laboraven amb el nou president. Va visitar temporalment Mogadiscio (on cent mil persones van anar a escoltar-lo en un estadi) i Baidoa. El8 d'octubre, va nomenar primer ministre Ali Khalif Galhaid, un home de negocis del clandarod i exministre amb Barre i es va formarGovern Nacional de Transició (GNT) i, abans d'una setmana, entraven els dos a Mogadiscio triomfalment escoltats per les milícies que donaven suport al procés. De fet, va romandre confinat a Mogadiscio tot el seu mandat de tres anys.
Puntland i Bay i Bakool no el va reconèixer, i l'acusaven de representar el vell règim i de ser centralista; Jubaland era teatre de lluites entre Morgan i l'Aliança de la Vall del Juba i la segona li va donar suport, però no Morgan (ara vicepresident i home fort del MPS, presidit per Gabiyow). Aydid i altres menors tampoc el van reconèixer i, el26 de març del 2001, van formar un contragovern a Baidoa (capital de la província de Bay a Bay-Bokol), conegut perConsell de Reconciliació iRestauració de Somàlia (CRRS), sota els auspicis de la guerrilla pro etíop de l'Exèrcit de Resistència Rahanweyn (ERR), dirigit pel coronel Hassan Muhammad Nur, àliesShartigadud, que dominava la ciutat. El CRRS tenia una presidència rotatòria de cinc membres: Aydid, Gabiyow, el senyor de la guerra del nord de Mogadiscio, Hilowle Imam Umar, el coronel Hassan Muhammad Nur, àliesShartigadud, per l'ERR i Abdullahi Shaykh Ismail pelMoviment Nacional Somali del Sud (MNSS). Ali Ato i altres caps es van adherir a aquest govern, fins i tot el general Morgan.
Mentre el poder de Yusuf de Puntland augmentava en sortir triomfant d'una guerra civil i d'haver conquerit alguns districtes fronteres amb Somaliland, el del president del GNT, Salad, no passava de la capital.
El milicians d'Aydid i els del GNT es van enfrontar a Muqdisho elmaig del2001. Morgan va llançar una ofensiva l'agost i per unes hores va reconquerir Kishimayu, fins que l'AVJ (lleial a l'ANT i al seu govern GNT) la va recuperar. El GNT va acusar Etiòpia de donar suport a Morgan i al CRRS. El primer ministre Galhaid fou destituït el28 d'octubre de2001 en una moció de censura i, el12 de novembre, Salad va nomenar Hassan Abshir Farah, un dirigent de Puntland que havia trencat amb Yusuf quant aquest no volgué donar suport al procés de pau d'Arta (Djibouti).
El24 de desembre del 2001, Farah va signar un acord amb Ali Ato i alguns altres caps de faccions i, el15 d'octubre del2002, es va obrir una segona conferència de pau a Eldoret aKenya (Conferència Nacional de Reconciliació Somali, CNRS), auspiciada per l'IGAD i el govern de Kenya que, aquesta vegada, va deixar l'opció centralista i va optar per afavorir el federalisme, cosa que li va fer guanyar suports. Es va convocar una nova conferència nacional de reconciliació (CNRS) a la qual Yusuf de Puntland i altres forces oposades van decidir participar en rebre assegurances d'un plantejament federalista. El juliol del2003, els delegats van decidir establir un nou Parlament de 351 membres en substitució de l'anterior, que acabava el31 d'agost del2003. La declaració d'intencions de la CNR es pronunciava pel federalisme, la qual cosa va satisfer principalment Puntland i la Somàlia del sud-oest (estat autònom successor el 2002 de l'administració regional de Bay-Bokol). El primer ministre del GNT, Hassan Abshir Farah (antic lloctinent de Yusuf expulsat), el president de l'ANT, Abdullahi Derow Isaaq, Yusuf de Puntland i 19 caps més (entre ells, Aydid, Gabiyow, Morgan, Nur Shartigadud i Ali Ato), van signar l'acord el27 d'octubre del2003.
El2003, abans d'acabar el seu mandat, Salad es va enfrontar a Abshir Farah i Derow Isaaq, als quals va acusar de fer un gir antiislàmic i els va destituir i va anunciar una pròrroga del GNT i l'ANT més enllà del període establert (que acabava l'agost del 2003), fins que es pogueren fer eleccions. La maniobra no va obtenir suport i els destituïts van romandre als seus llocs que, més tard, va abandonar Farah el8 de desembre i el va substituir Muhammad Abdi Yusuf. La maniobra de Salad fou denunciada com a anticonstitucional. Salad no va donar suport a la nova conferència d'Eldoret a Kenya, i això va incrementar el seu aïllament polític. El2003, Abdinur Ahmed Darman delPartit de la República de Somàlia Unida va prendre el poder a una part de Mogadiscio i el juliol es va proclamar president oposat a Salad. El29 de gener de2004, es va signar a Nairobi el document aprovat per la CNRS, pel qual el nombre de diputats es rebaixava a 275 (61 per cada gran clan:darod,hawiyya,issaq irahanweyn, i 31 pels clans menors). El Parlament seria l'Assemblea Federal de Transició (AFT), amb un mandat de 5 anys i elegiria el president.
La primavera del2004, Morgan va trencar amb la CNRS i intentava reconquerir Kishimayu dominada per l'Aliança de la Vall del Juba. Yusuf, per la seva banda, es postulava com a president i rebia el suport d'Etiòpia iUganda. L'AFT es va obrir a Nairobi el2 de setembre del2004 sota direcció d'Hersi Bulhan Farah, que als pocs dies va deixar la direcció a l'empresari Sharif Hassan Sheikh Aden. A la votació del10 d'octubre, es van presentar 26 candidats, entre ells Salad (president del GNT, que mancat de suports fou eliminat a la primera votació), un germanastre de Barre, antics dirigents politics i caps militars. En tercera votació, Yusuf fou elegit sobre l'exambaixador als Estats Units i financer, Abdullahi Ahmad Adow. El14 d'octubre, havent ja deixat la presidència de Puntland (la vacant fou coberta pel vicepresident Abdi Hashi, fins que el8 de gener del2005 fou elegit president Mohammud Musse Hersi, àliesAdde), va prendre possessió del càrrec amb un mandat fins al2009. Aydid i Morgan no el van reconèixer.
El29 d'octubre del2004, es van reprendre els combats entre Puntland i Somaliland per la ciutat deLas Anod. Mentre el president Yusuf negociava el nomenament d'un primer ministre i es decidia finalment el3 de novembre del2004 per Ali Muhammad Ghedi, del clanhawiyya, clan que dominava Muqdisho i li feia falta per establir-se a la capital, però que era enemic d'Aydid. El primer ministre va formar un govern de 78 membres que no va obtenir el suport parlamentari; el7 de gener de2005, Ghedi va nomenar un altre govern de 94 membres que, finalment, va obtenir la confiança del Parlament. Aydid era nomenat vice-primer ministre i ministre de l'interior; Ali Ato era ministre d'Obres Públiques, i Muhammad Qanyare Afrah (el tercer candidat més votat a les eleccions del10 d'octubre del2004) ministre de Seguretat.
La major part dels senyors de la guerra de Mogadiscio van formar l'Aliança per la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme (ARPCT), amb suport americà, que es va enfrontar a les Corts Islàmiques que havien sorgit en diverses parts de l'estat per imposar laxara i un estricte ordre moral. El5 de juny del2006, laUnió de Corts Islàmiques, el conjunt de les diverses corts, va prendre el poder sota la direcció delSheikh Sharif Ahmed i, el24 de juny del2006, es va establir un govern dirigit per lesCorts Islàmiques Supremes de Somàlia (successor de la Unió de Corts Islàmiques), dirigit per Sharif Ahmed.Jowhar, darrer reducte de l'ARPCT, es va rendir amb poca resistència i les forces del grup van fugir a Etiòpia. Aquest estat va donar suport llavors al govern de transició i va dir que protegiria la seva seu aBaidoa. La Unió de Corts Islàmiques va dominar aviat, per mitjà de negociacions amb els clans més que per les armes, la part central i sud de Somàlia. El25 de setembre del2006, les Corts van entrar a Kishmayo, el darrer reducte del govern de transició.
El dia9 d'octubre, les forces etíops entraven a Somàlia i ocupaven una població. El mateix dia, el govern somali de les Corts va declarar la guerra a Etiòpia. Unes converses iniciades entre les Corts i el Govern de transició es van trencar l'1 de novembre. El21 de desembre del2006, els etíops van passar a l'ofensiva; l'aviació etíop va atacar posicions de les Corts properes a Baidoa i a l'aeroport de Mogadiscio (ara, Aeroport Internacional Aden Adde). Els etíops van imposar la seva superioritat i van entrar a Mogadiscio el28 de desembre del2006, d'on havien sortir poc abans els combatents de les Corts. El govern de transició, que es va traslladar a la ciutat, va fer front als atacs aïllats dels islamistes en els mesos següents. Al sud, les Corts van evacuar també Kishmayo cap a Ras Yamboni a la frontera amb Kenya, que fou atacada pels etíops el gener i conquerida el dia9.
Durant el 2007 i el2008, es van crear nous grups islamistes que van assolir el control de la major part del centre i sud de Somàlia, excloses Mogadiscio (fins aAfgooye, a 30 km al nord-oest) i Baidoa.
Una part de l'estat està avui dia (2011) en mans dels islamistes; en algunes zones, han sorgit diversos estats que suposadament s'haurien d'integrar en una Somàlia federal reunificada; alguns serveis, com la telefonia, funcionen molt millor que en cap altre lloc d'Àfrica, però els serveis principals de l'estat estan absents.
El gener del 1991, el MNS prengué el control al nord. Una assemblea d'ancians es va celebrar aBurao cinc mesos després i el president del MNS va proclamar, el17 de maig, la nul·litat de l'acta d'unió entre el Somaliland britànic i la Somàlia italiana d'1 de juliol de 1960, restablint la independència deSomalilàndia. Quasi al mateix temps,Eritrea havia accedit finalment a la independència.Abd al-Rahman Ahmad Ali Tur en fou el primer president designat. El camí fou seguit per altres territoris, encara que tots els altres declararen la seva voluntat d'integrar-se com a estats d'una Somàliafederal. Aquests estats són:
↑Curle, Alexander T. «The ruined towns of British Somaliland». Antiquity, 11, 43, 1937, pàg. 315-27.
↑dins la mateixa pàgina -749 del volum IX, l'Enciclopèdia de l'Islam fixa la unió el dia 1 i el dia 7; la majoria d les fonts estan d'acord que fou el dia 1; el dia 7 seria un error doncs es diu també "sis dies després (comptant des del 26 de juny) ..." que correspon a l'1 de juliol
↑Agreement on implementing the cease-fire and on modalities of disarmament (Supplement to the General Agreement signed in Addis Ababa on 8 January 1993 (en anglès), 8 gener 1993 [Consulta: 30 gener 2022].
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
2.svg%26amp%3blang%3dca)
(023).jpg)
