Elsobrediagnòstic ésdiagnosticar unamalaltia que mai causarà símptomes o la mort del pacient. Es tracta d'un problema, ja que converteix les persones en malalts sense necessitat, i condueix a tractaments que només poden causar dany, en no aportar cap benefici a la seva salut.[1]
El sobrediagnòstic ocorre quan una malaltia es diagnostica correctament, però el diagnòstic és irrellevant. Un diagnòstic correcte pot ser irrellevant ja sigui perquè el tractament de la malaltia no està disponible, no és necessari, o no és desitjat. No és un procés innocu, ja que origina nombrosos problemes tant per alpacient que el pateix, com pels costos afegits que impliquen per al sistema sanitari.
Encara que afecta qualsevol tipus de malaltia, el seu significat és més dramàtic en els casos de sobrediagnòstic decàncer. La paradoxa fonamental de la detecció primerenca del càncer és que mentre a unes persones els serveix d'ajuda, a altres aquest diagnòstic els perjudica. Les persones diagnosticades en excés no poden beneficiar-se de la detecció ni del tractament del seu «càncer», perquè el càncer no estava destinat a causar símptomes observables ni la mort.
Hi ha tres categories de danys associats al sobrediagnòstic:
Mentre que s'identifiquen els resultatsfalsos positius com el principal inconvenient per a la detecció del càncer, hi ha dades que suggereixin que quan els pacients són informats sobre el sobrediagnòstic, estan molt més preocupats per l'excés de diagnòstic que pels resultats falsos positius.[2]
El sobrediagnòstic sovint es relaciona amb el termefals positiu d'unaprova mèdica, però són dos conceptes diferents. Unresultat fals positiu d'una prova es refereix a unaexploració complementària que suggereix la presència de la malaltia, però que en última instància va resultar ser un error (en general es detecta en una segona revisió, més precisa). Als pacients amb resultats falsos positius se'ls informa que no tenen la malaltia i no són tractats; en canvi, als pacients sobrediagnosticats se'ls informa que tenen la malaltia i en general reben tractament.
El sobrediagnòstic contribueix de manera desproporcionada a un diagnòstic precoç de les condicions letals. Té l'efecte d'incrementar les estadístiques de supervivència.[3][4] Com més se sobrediagnostica més s'incrementen els índexs de supervivència, concloent que el diagnòstic precoç contribueix a aquest efecte, la qual cosa, al seu torn, anima a realitzar més proves, i a seguir sobrediagnosticant.