Sivas (en grec: Σεβάστεια, en armeni: Սեբաստիա, en persa Sebhasd, en temps clàssics i medievalsSebaste, en àrabSiwas) és la capital de laprovíncia de Sivas aTurquia. Segons el cens de 2012 tenia 310.647 habitants.[1]
El nom de la ciutat prové de la seua forma engrec medievalSivasteia, que es va formar des del nom engrec koinéSebasteia (Σεβαστεία), que al seu torn prové de la paraulagrega σεβαστός (sebast), que significa 'venerable'.[2] El mot σέβας (sebas) significa 'temor', 'reverència', 'por',[3] i el verb σέβομαι (sebome) vol dir 'sentir temor' o 'sentir escrúpols'.[4]Sebastos va ser la traducció grega del títol d'august que empraven els emperadors romans.[5][6]
Sivas es troba al vall del riuKızılırmak, a una altitud de 1.275 metres sobre el nivell del mar.[7]
El clima és continental càlid i sec a l'estiu (classificació climàtica de Köppen: Dsb), amb estius càlids i secs i hiverns freds i nevats. Els mesos més secs són juliol i agost i els més plujosos són abril i maig.[8][9][10]
Sebaste (Σεβάστεια), fou una ciutat al sud-est del Pont, a la riba nord del riuHalis, entre el Pont iCapadòcia. Les excavacions aTopraktepe indiquen que s'hi van establir elshitites, però poc se sap de la història d'aquest lloc fins a l'arribada dels antics romans.[cal citació]
Ja existia quanCapadòcia va passar a ser regne client de Roma però el seu nom antic no s'ha conservat. Cap a 64 aCPompeu el Gran hi va fundar la ciutat de Megalòpolis[11] que després va passar a dir-se Sebaste en honor de l'emperadorAugust, ja queΣεβάστεια és la forma femenina de la traducció grega d'August. El nom de Sivas és la forma turca derivada deSebasteia. SotaDioclecià fou capital de l'Armènia Menor a laprovíncia d'Armènia. El387 fou inclosa en la província deCapadòcia.
Sota els romans d'Orient és esmentada com una ciutat important de Capadòcia. El575 va acabar la treva entre Pèrsia i l'Imperi Romà d'Orient i es vareprendre la guerra. El mateix rei persaCosroes I va assumir la direcció de les operacions a Armènia i va travessar el país i va arribar fins a Capadòcia, on va incendiar Sebaste. A aquesta ciutat va marxar un exèrcit romà d'Orient i el rei es va retirar cap aMelitene on fouseverament derrotat perJustinià, i després de saquejar Melitene mentre fugien, el seu exèrcit va patir més grans pèrdues mentre travessaven l'Eufrates sota atac romà.[12]
El625 Heracli va atacar Armènia i després va passar a Adana a la Cilícia i va tornar a Sebaste per passar altra vegada l'hivern al Pont, a la regió de Trebisonda.
A la mort de Senekerim (1026) el va succeir el seu fill gran David, que va governar amb l'ajut dels seus germans Atom i Abuixal. Va morir encara jove el 1037 i el va succeir el seu germà Atom, que va fer construir moltes esglésies. El1041 un servidor d'Atom i d'Abuixal va denunciar un suposat pla de revolta contra l'imperi.Miquel IV, emperador romà d'Orient, va enviar al regne 15.000 soldats sota el comandament del cap de laguàrdia varega, amb l'encàrrec de detenir Atom i el seu germà. El general Xahpuh va proposar resistir però els sobirans van preferir anar voluntàriament aConstantinoble. Finalment l'emperador va fer executar el servidor i els va mantenir el regne.
Vers el1048 el patriarca Petros fou cridat a la cort romana d'Orient. Va romandre allí més de tres anys, i fou ben tractat, però no se'l va deixar tornar per por que no aixequés Ani. Finalment vers el1052 el patriarca va poder anar a Sebaste, on va morir dos anys després (1054). Va tenir com successor el seu nebot Khatxik II que ja exercia interinament el càrrec.
El nou patriarca també va ser cridat a Constantinoble i també hi fou retingut. Finalment el1057 se'l va permetre d'establir-se a les possessions d'Atom altema (regió d'Elbistan). Hi morí el1060 i el patriarcat va romandre cinc anys vacant per maniobres polítiques imperials.
El 1059 bandes turques van aparèixer al regne, dirigides per Samukh, i van avançar sense resistència cap a Sebaste. Atom i el seu germà Abuixal van fugir aGabadonia (en armeni Khavataneq, i avuiDeveli). El4 de juliol de1059 Sebaste va quedar assetjada i, quan els turcmans es van adonar que no hi havia cap guarnició, fou conquerida i saquejada, però després abandonada. Les ràtzies de turcmans van continuar en anys següents.
A la regió va arribar un cos romà d'Orient dirigit pel mercenari normand Hervé, conegut com a Francopulos. Es va establir al districte de Thelkhum, amb el duc romà d'Orient d'Edessa,Davatanos (o Tavatanos). Assabentats que l'emir delDiyarbakir (Amida), elmarwànidaSaid al-Dawla, havia estat enverinat, Davatanos va decidir atacar Amida, però els habitants van subornarHervé que es va abstenir de participar en l'atac. Davatanos va morir a la lluita. Hervé es va trobar més tard amb els destacaments turcs que havien saquejat Thelkhum dirigits per un tal Iússuf, els va derrotar completament, i va alliberar els captius.
Vers1066 l'emperador va cridar els prínceps a la cort. Els dos prínceps, temorosos del que pogués passar, van fugir al Bòsfor i van cridar a la mediació de l'exreiGaguik II d'Armènia, al que reconeixien com al seu sobirà superior i amb el qual estaven emparentats, ja que la neboda d'Atom (filla de son germà David) s'havia casat amb un nebot del rei. Després de la medicació els tres van poder tornar al regne de Sebaste.
Gaguik des de la tornada a l'Àsia Menor va voler entrevistar-se ambAlp Arslan, tot cercant el restabliment de la independència armènia però no va reeixir.
El governador selèucida del sud-oest d'Armènia, anomenat elKhorasan-salar, va iniciar (1066-1067) la conquesta de les regions de la vora de Sebaste. Va ocupar Thelkhum, va atacar Severak (on fou rebutjat) i altres algunes a la regió d'Edessa. El 1067 fou saquejadaCesarea de Capadòcia.
El1070 un cunyat d'Alp Arslan, de nom Arisiaghi, es va barallar amb el soldà i va passar al territori romà d'Orient i va arribar a Sebaste. Alp Arslan va demanar l'extradició a l'imperi, però l'emperador va posar a Arisaghi sota la seva protecció. Això va provocar la guerra. Poc després Alp Arslan va ocuparMalazgird iArdjesh; després va ocuparThelkhum iAriudzathil, i finalment, amb l'ajut d'Abul Uswar de Dvin, va atacar Edessa el10 de març de1071. Basili, el seu defensor (un búlgar o un armeni, no és segur) va resistir heroicament.
L'emperador va contraatacar. Va passar per Sebaste, on va rebre salutacions d'Atom iAbuixal, però per foscos motius va desposseir els dos prínceps i va castigar la ciutat; després l'emperador se’n va penedir i va restaurar els prínceps; va anar aTeodosiòpolis i aviat es van iniciar les operacions prèvies de labatalla de Mantziciert, aAkhlat i altres llocs (estiu del 1071). Entre el19 i el25 d'agost del1071 es va lliurar la batalla de Mantziciert en la qual els romans d'Orient van patir una derrota total. Encara que es va fer un tractat que establia una frontera similar a la que ja existiade facto, a la pràctica en els següents anys els seljúcides es van estendre perAnatòlia.Cesarea de Capadòcia fou ocupada el1073.
El1081 els prínceps Atom i Abuixal foren assassinats pels romans d'Orient i els seus dominis reincorporats a l'imperi, per poc temps, ja que al cap de poc més d'un any foren ocupats pelsseljúcides (1083).
El Gök Medrese, unamadrassa construïda al segle xiii
Sebaste va esdevenir el centre dels turcs dirigits perDanixmend Ghazi que es van establir probablement a Anatòlia després de la batalla de Mantziciert; es produïa llavors la lluita entre Alp Arslan iSulayman I ibn Kutalmish (revoltat a lesmuntanyes del Taure) per la successió del sultanat; quan el rebel va morir aAntioquia de l'Orontes en una batalla contraTútuix el 1086, el seu fillKilidj Arslan, que era jove fou enviat presoner a Síria per a ser entregat com a ostatge al sultàMàlik-Xah I que havia ocupat la regió poc abans. La lluita pel poder a la zona va afavorir a Danixmend que es va imposar com a senyor de la regió. La seva primera capital fou Amasya. El 1096/1097 durant l'expedició de Kilidj Arslan I a Malatya (Melitene) és esmentat per primer cop quan va fer de mediador entre el sultà i el senyor de Melitene, l'armeni Gabriel, i va arranjar la pau; la campanya es va aturar després de laconquesta de Nicea pels croats el 1097 i llavors és esmentat també durant la primera croada quan va participar en la lluita contra els cristians vinguts a l'Àsia Menor junt amb altresamirs o beis (begs) d'Anatòlia; en aquest moment ja governava Sebaste (Sivas), la vall de l'Iris ambTokat (Eudòxies),Komana,Amasya,Neocesarea (on residia) iGangra; dominava la via entre Cesarea iAnkara i les ciutats de la costa de lamar Negra li pagaven tribut, arribant a fer incursions aGeòrgia iArmènia. Elsdanixmèndites van dominar la ciutat els anys següents. L'emir Muhammad va morir el 1142 a Cesarea (Kayseri) i el seu germàYaghibasan, governador de Sivas (Sebaste) es va proclamarmalik, en perjudici del seu nebot Dhu l-Nun; Yaghibasan es va casar amb la vídua de Muhammad i va usurpar el poder però Dhu l-Nun prengué el control a Kayseri, i Ayn al-Din Gumushtegin, germà de Yaghibasan, va dominarElbistan i desprésMalatya. Yaghibasan va morir el 1164, i es van iniciar noves lluites successòries de les quals Izz al-DinKilidj Arslan II es va aprofitar; la vídua de Yaghibasan es va casar amb un nebot de Dhu l-Nun, Ismail ibn Ibrahim, de 16 anys, que fou proclamat emir i es va aliar a Kilidj Arslan II, però aquest aviat s'hi va enemistar i va envair l'emirat. El 1172 una revolució de palau va causar la mort d'Ismail i la seva muller i va portar al tron a Dhu l-Nun, que fou cridat a Sivas (la seva capital era Kayseri). L'entesa amb Kilidj no fou duradora i la guerra es va reprendre. Dhu l-Nun va demanar ajut al seu sogreNur al-Din Mahmud, atabeg deDamasc i emirzengita deMossul, que va forçar la retirada de Kilidj Arslan II. Nur al-Din Mahmud es va retirar deixant una guarnició de suport a Sivas; però mort Nur al-Din el1174, Rum va ocupar Sivas, la vall de l'Iris (amb Tokat i Komana) i finalment Amasya, anant a assetjar el darrer reducte, Neocesarea. Dhu l-Nun va demanar ajut aManuel I Comnè de Bizanci però la columna grega de socors fou derrotada i Neocesarea fou ocupada pels seljúcides i Dhu l-Nun empresonat (va morir presoner algun temps després). Així Sivas va esdevenir possessió de Rum i fou una de les residències reials junt ambKonya. S'hi van construir dues ciutadelles; la mesquita Ulu Djami (encara existent) probablement ja existia sota els danixmendites, però el minaret fou segurament obra dels seljúcides. També d'època seljúcida són algunes madrasses, la més antiga construïda com hospital el 1217 i les altres vers 1271 quan els sultans eren vassalls delsil-kànides (una d'elles és avui dia el Museu de Sivas).
La ciutat fou un centre de caravanes cap a lamar Negre i a l'est cap a l'Azerbaidjan i oest cap aConstantinoble. El1300 elsgenovesos, que ja hi tenien notari, van establir-hi un cònsol. Alguns ponts travessaven elKızılırmak dels que tres encara es conserven; elskans de la ruta són fundacions del període seljúcida. Amb l'enfonsament delsil-kànides va agafar el control com a sobirà local a la zona l'emirAla al-Din Eretna, mort el 1353 i que tenia capital a Sivas i va fundar una dinastia; més tard el cadiBurhan al-Din Ahmad (exvisir inaib del net d'Eretna) hi va governar; entremig va visitar la ciutatIbn Battuta que descriu com la més gran de les ciutats possessió dels il-kànides d'Anatòlia. Elsakhis locals eren poderosos i haurien tingut un paper clau en la successió d'Eretna. La ciutat va ser afectada més d'una vegada per les lluites, però sempre es va recuperar.
El 1398 el cadi Burhan al-Din va morir en combat contraBaiazet I que va ocupar Sivas. Llavors fou l'objectiu deTamerlà al que es va haver de rendir el 1400 i la guarnició i la població foren massacrades i les fortificacions desmantellades. El 1408 ja tornava a estar en mans dels otomans, però la ciutat restava en part en ruïnes encara el 1455 en uncens (tahrir) fet pel govern turc; llavors tenia 560 contribuents mascles musulmans i 346 no musulmans el que donaria una població total d'unes tres mil persones; alguneszawiyes actives van ser el nucli de la reconstrucció. Al començament del segle xvi, en esclatar la guerra entre l'Imperi Otomà i el xasafàvida de PèrsiaIsmail I, centenars de simpatitzants (reals o suposats) dels xiïtes a la ciutat foren massacrats. El 1526/1527, sotaSolimà I el Magnífic, es va revoltar la zona rural al voltant de la ciutat i hi va haver alguns altres moments d'agitació al llarg del segle. El 1600 el cap delsdjalalis, Kayrayazidji, va assolar la rodalia.
Durant el domini otomà, Sivas fou el centre o capital de l'eyalat de Rum del que formaven el nucli principal elssandjaks de Sivas-Tokat,Niksar,Çorum, Amasya,Samsun i Karahisar-i Sharki (sandjaks anomenats com aRum-i kadim) amb un segon grup (Rum-i hadith) ambDivrigi,Kemakh,Bayburd iMalatya. El 1574/1575 un cens (tahrir) esmentava 3.386 contribuents (1.987 cristians) el que suposaria uns 15.000 habitants, en tot cas sempre per sota els vint mil. En aquest temps tenia un mercat cobert i nombroses mesquites.
Al segle xvii fou visitada perKatib Çelebi iEvliya Çelebi; el primer la descriu com capital delwilayat de Rum, que comprèn Amasya,Bozok,Djanik, Çorum,Diwrigi iArabgir; Evliya pel seu costat descriu la ciutat en dues parts i assenyala que alguns sectors estaven en ruïnes suposadament des de temps deTamerlà; també diu que es parlava turc ikurd i que es cultivaven cereals, però les fruites no maduraven a causa del fred excessiu. Com a viatgers occidentals l'armeni Simeó de Polònia (1608-1619) i l'arxidiaca Pau d'Alep que acompanyava el patriarca Macari a la meitat del segle xvii; el primer es refereix als armenis que havien baixat de 600 llars a 200 en els darrers anys i que algunes poblacions de la rodalia havien estat abandonades (segurament per la revolta dels djalalis); Pau d'Alep diu que els cristians eren pocs, però esmenta una nova església dedicada a Sant Jordi construïda durant el regnat deMurat IV.
Al segle xviii, Domenico Sestini va anar a Sivas i es va trobar al mig d'una revolta per les excessives taxes que demanava elmutesellim local; diu que tenia uns 15.000 habitants. Al segle xix els viatgers europeus foren nombrosos. Fontanier diu que segons un registre tindria uns 40.000 habitants (8.000 llars) dels quals tres mil armenis. Andreas Mordtmann el Vell hi va estar a la meitat del segle i suposa que tenia uns 50.000 habitants. Al final del segle v. Cuinet i Shams al-Din Sami van aportar moltes dades; elvilayat de Sivas era llavors molt més petit que al segle xvi i el formaven els sandjaks de Sivas (merkez = centre), Tokat, Amasya i Karahisar-i Sharki (modernaSebinkarahisar) sent la població de la ciutat de 43.000 persones dels que 32.500 eren musulmans.
El 1913 es va portar a terme una campanya de boicot al comerç dels cristians iniciada pel valí Ahmed Muammer Bey. L'abril/maig de 1914 el basar de Sivas fou incendiat. El5 de juliol de1915 la població armènia de Sivas fou deportada o massacrada. Al final de la guerra es va fer a Sivas el congrés dels kemalistes (Heyet-i Temiliye) del 4 a l'11 de setembre de1919. El congrés de Sivas és considerat decisiu per la formació de la república turca i fou allí que la posició deMustafà Kemal com a president del comitè executiu de la resistència nacional fou confirmada.[1]
Sivas apareix a la cara del darrere dels bitllets de 500lires de 1927-1939. El 2 de juliol de 1993, 37 participants en un festival cultural i literari delsalevites van morir quan els manifestants radicals en contra de la presència del famós escriptor tàtar i activista democrata (traductor del llibreVersicles Satànics deSalman Rushdie)Aziz Nesin (uns 15.000) van calar foc a l'hotel Madimak on es feia la reunió; el govern turc va haver de prendre mesures contra el fanatisme religiós i l'islam militant. El 2006 l'Institut Cultural Pir Sultan Abdal va proposar convertir l'antic hotel en museu per commemorar la tragèdia coneguda com la «Massacre de Sivas».
La ciutat és un centre important de comerç i una ciutat industrial, tot i que l'economia s'ha basat tradicionalment en l'agricultura. Els tallers de reparació deferrocarrils i una pròsperaindústria manufacturera de catifes, maons, ciment i teixits de cotó i llana formen els pilars bàsics de l'economia de la ciutat. La regió circumdant és una zona productora decereals, amb grans dipòsits de mineral de ferro que es treballen a la ciutat deDivriği, a la província de Sivas.
Sivas també és un centre de comunicacions per a les rutes comercials nord-sud i est-oest cap a l'Iraq i l'Iran, respectivament. Amb el desenvolupament dels ferrocarrils, la ciutat va guanyar importància econòmica com a cruïlla d'importants línies de tren que uneixen les ciutats d'Ankara,Kayseri,Samsun iErzurum.
Şifaiye Medrese.Madrassa construïda l'any 1217. Va ser encarregada i projectada pel sultan seljúcida Kaykaus I i té característiques arquitectòniquesseljúcides.
Behrampaşa Hanı.Caravanserrall construïda el 1573 on destaca la decoració amb lleons al voltant de les finestres.
Plaça Hükümet (Hükümet Meydanı). Part moderna de la ciutat, on es troben diversos hotels i restaurants.
Museu d'Etnografia i del Congrés d'Atatürk (Atatürk Kongre ve Etnografya Müzesi). Museu dedicat a l'herència otomana de Sivas i al Congrés de Sivas de 1919.
Museu Arqueològic de Sivas (Sivas Arkeoloji Müzesi). Un dels museus arqueològics més destacats d'Anatòlia central, alberga objectes de tots els períodes des de l'Edat del Bronze.
Mequitar (1676-1749), nascut com a Petros Manuk o Manouk Petrosian, monjo de l'Església Catòlica Armènia, teòleg i erudit, que fundà l'Orde Mequitarista.
Daniel Varujan (1884-1915), nascut com a Daniel Tchboukkarian, un poeta armeni de principis del segle xx que fou deportat i assassinat pel govern de Turquia durant elgenocidi armeni.
Emel Sayın (1945-), actriu i cantant de música tradicional turca.
İsmet Yılmaz (1961-), polític turc, Ministre d'Educació és un enginyer mecànic, consultor legal, funcionari i polític turc. Actualment ocupa el càrrec de Ministre de Defensa i d'Educació de Turquia.
Gülkız Tulay (1962-), jugadora d'escacs, primera presidenta de la Federació d'Escacs de Turquia.
Cem Yılmaz (1973-), actor, comediant, director, productor i guionista.
↑«National Commission for Decentralised cooperation» (en francès). Délégation pour l'Action Extérieure des Collectivités Territoriales (Ministère des Affaires étrangères). Arxivat de l'original el 2013-10-04. [Consulta: 26 desembre 2013].
