Lacomèdia de situació[1] (situation comedy osit-com enanglès) és un gènere decomèdia originari de laràdio i va passar a latelevisió. Estan pensades per al consum de masses que dugui a l'espectador a la publicitat.[2] Als Estats Units, el director i productorWilliam Asher ha estat acreditat per ser l'home que va inventar la sitcom, havent dirigit més de dues dotzenes de les principals comèdies de situació, inclosaI Love Lucy, des de ladècada de 1960 fins a ladècada de 1970.[3]
La comèdia de situació consisteix en un grup recurrent de personatges carismàtics en un format en el qual hi ha almenys un guió de caràcter humorístic desenvolupant-se en un entorn comú, com ara la casa familiar o el lloc de treball, amb públic en directe ipista de rialles.[4] Es desenvolupa capítols de vint-i-cinc minuts en dos actes d'uns 12 minuts separats per un bloc de publicitat amb un plantejament que aborda tot el necessari per comprendre la trama, el desenvolupament, on es presenten diferents conflictes, i la resolució. Al final del primer acte i abanns de la publicitat, l'acció queda suspesa amb la finalitat que l'espectador vulgui saber com acaba l'acció, veient la publicitat.[5]
Sol haver-hi una trama argumental que progressa al mateix temps compaginen amb històries úniques per a cada entrega, dedicada a un públic intergeneracional.[6] Difereix de lacomèdia d'esquetxos, on s'utilitzen personatges diferents en cadaesquetx, i elmonòleg còmic, on un humorista explica acudits i històries al públic[7] Se n'han fet amb tota mena d'humor, des del blanc, a extraterrestre, absurd o surrealista,[8] en què necessiten d'una estructura dramàtica de certa durada, fonamentada en els conflictes entre els personatges i les situacions que provoquen.[9]
El gènere introdueix elgag recurrent, un acudit o recurs còmic que s'inclou sempre igual o amb lleugeres variacions, propis de cada personatge, com un tret més i una constant en la sèrie, que solen tenir molt èxit i fidelitzen a l'espectador, que està esperant sentir la seva frase o gest.[10]
Els termes "comèdia de situació" o "sitcom" no s'utilitzaven habitualment fins a ladècada de 1950.[11] N'hi va haver exemples anteriors a la ràdio, però es diu que la primera comèdia de televisió va serPinwright's Progress, deu episodis emesos a la BBC al Regne Unit entre 1946 i 1947,[12][13] en una època dominada pel format deprograma de varietats i la televisió en directe, les primeres comèdies de situació derivaven dels formats de varietats o eren formats de serial de famílies urbanes treballadores d'origen immigrant fent-se un lloc als Estats Units, comThe Goldbergs, que va fer el salt des de la ràdio i fou la primera sèrie d'èxit alsEstats Units i narrava la vida d'uns immigrants jueus a Nova York, oMama, que se centrava en una família noruega a San Francisco, A finals de 1951 les dues costes dels Estats Units es van unir per cable coaxial permetent l'emissió conjunta, fent que el model de personatges representat canviés a personatges de suburbis de nacionalitat indistinta, i sense problemes econòmics, amb problemes senzills que es podien resoldre en programes de trenta minuts, en una transició que va protagonitzarI Love Lucy[14] i va agafar popularitat ambThe Dick Van Dyke Show (1961-66),[6]
En ladècada de 1970, el gènere va tornar a centrar-se en famílies de classe treballadora, donades les problemàtiques socials de l'època, però a principis de ladècada de 1980 el gènere estava en regressió amb el domini delsfulletons[15] i la implantació de latelevisió per cable que va fragmentar l'audiència en canals especialitzats,[16] però el gènere va ressorgir produint formats per audiències més fragmentades, tornant al clàssic de la classe treballadora de suburbis, coincidint amb el conservadorisme de l'època deRonald Reagan, amb exemples comFamily Ties,Growing Pains, o les primeres sèries dirigides a un públic afroamericà en positiu comThe Bill Cosby Show i la posteriorEl Príncep de Bel Air.[9] En canvi a la dècada de1990 el model va tornar a la classe treballadora amb sèries comRoseanne,Married with Children oThe Simpsons,[2] dominant la graella.
A finals de ladècada de 1990 el gènere va tornar a canviar per incloure, com exemplificaFriends fils argumentals similars als dels fulletons, amb dues o tres línies argumentals a la vegada en qualsevol moment, que es tanquen en els episodis finals de la temporada. És una de les èpoques més populars del gènere i apareix la comèdia de situació animada ambEls Simpson[17] Els costos de producció es disparen considerablement per les demandes dels actors i les grans audiències dels programes.[15]
El gènere està en declivi des de la popularitat dels canals de televisió especialitzats comHBO,Showtime,TNT oFX, que prioritzaven el gènere dramàtic i la introducció de nous elements narratius com la violència, el sexe o la destrucció dels valors familiars, l'aparició de nous gèneres com elsxou d'impacte,[18] i la hibridació de gèneres,[6] i l'aparició de lesplataformes digitals, amb les què el públic valora més la continuïtat dels capítols que el caràcter episòdic i gairebé auto conclusius,[4] tot i que mantenen grans dades d'audiència a les plataformes audiovisuals, que es gasten quantitats ingents de diner per mantenir les més reeixides en el seu catàleg.[19]
La sèrie còmica deTV3 de 1993, dirigida perEduard Cortés iJoan Lluís Bozzo[21] i a càrrec de la companyiaDagoll Dagom va constar de 13 capítols, de 25 minuts de durada cadascun.[22] En cada capítol els personatges visitaven un país comunitari i els integrants del grup de viatjants adquirien protagonisme segons el lloc.
La sèrie, coproducció de Kràmpack, El Terrat i Televisió de Catalunya i dirigida per Oriol Grau, Lluís Manyoses i Joel Joan, narra les interaccions entre diversos personatges: El Lopes, el David, la Carbonell, l’Emma, el Pol, el Ramon, la Montse, la Iaia, l’Estasqui.[23]
Produïda i emesa aTV3, amb col·laboració d'El Terrat,[25] narra les aventures i desventures d'en Vicenç Cartanyà, la seva família i els seus amics, en un poble desconegut de la província de Lleida. El grup de rock lleidatàThe Companys és el responsable del tema d'obertura de la sèrie.[26]
Produïda per Albena Teatre i Conta Conta Produccions, huit personatges principals interaccionen en quatre escenaris: el bar d'en Ximo i la Raquel on es reuneix tot el grup; la casa d'Andreu; la de Marta i el replanell de l'escala, amb les portes de les cases d'Andreu i Marta enfrontades.[27]
↑2,02,1Henry, Matthew. «The Triumph of Popular Culture». A: Joanne Morreale.Critiquing the Sitcom (en anglès). Syracuse University Press, 2002, p. 265-266.ISBN 0815629834.
↑9,09,1Graciela Padilla Castillo y Paula Requeijo Rey «La sitcom o comedia de situación: orígenes, evolución y nuevas prácticas» (en castellà). Fonseca, Journal of Communication, 1, pàg. 197 [Consulta: 8 octubre 2021].
↑López, Natxo.Manual de guionista de comedias televisivas (en castellà). Madrid: T&B Editores, 2008.ISBN 978-8496576773.
↑Lewisohn, Mark «Radio Times Guide to TV Comedy». BBC Worldwide Ltd.
↑Morreale, Joanne. «The Triumph of Popular Culture». A: Joanne Morreale.Introduction on the Sitcom (en anglès). Syracuse University Press, 2002, p. 2-5.ISBN 0815629834.
