Al llarg de la seva trajectòria va afrontar 35 judicis per càrrecs comcorrupció de menors,frau fiscal,malversació isuborns, només un dels quals va acabar amb una sentència ferma de quatre anys de presó, tres dels quals van ser coberts per unindult.[4]
Fill d'unbanquer i d'una mestressa de casa, va concloure la carrera dedret, especialitzant-se endret mercantil.[5] Va fundar a principis delsanys 1960 una empresa de construcció immobiliària que es va convertir en la més important d'Itàlia i amb què va construir una ciutat sencera a tocar de Milà que va anomenar Milano 2.[6]
Quan es valiberalitzar el mercat televisiu, va fundar latelevisió per cable Telemilano el 1978, va ingressar al món dels mitjans de comunicació, va comprar grups editorials i va esdevenir, finalment, l'home més poderós del sector audiovisual a Itàlia durant elsanys 1980 amb la creació deCanale 5, que va abanderar latelebrossa amb programes comColpo Grosso oNon é la Rai a Itàlia, i¡Ay, qué calor! iTutti Frutti a l'Estat espanyol via la seva sucursalTele 5 a partir de 1990, en què les dones es convertien en objectes per atraure espectadors apareixent seminues.[4]
Segons la revistaForbes, Berlusconi era la persona més rica d'Itàlia, amb una fortuna de 5.900 milions de dòlars i va arribar a ocupar el lloc 45 entre les majors fortunes personals del món.[8]
A leseleccions legislatives italianes de 2001 es va destacar clarament per davant dels altres dos socis de la coalició electoralCasa de les Llibertats, que obtinguémajoria absoluta i Berlusconi va esdevindre de nou primer ministre malgrat les nombroses causes judicials que s'acumulaven contra ell. L'any 2003, entrevistat pel setmanariThe Spectator, Berlusconi va manifestar que «al final,Mussolini no va matar mai ningú. Enviava la gent de vacances alconfino».[5] Això no obstant, els continus enfrontaments entre els socis de govern feren que a leseleccions legislatives italianes de 2006 passés a l'oposició.
Berlusconi es definia a si mateix com «liberal» i concebia Itàlia com «una gran empresa». Els seus adversaris el consideravendemagog ipopulista i remarcaven la interferència dels seus negocis personals amb la política. Va ser acusat en repetides ocasions de connexions amb lamàfia, i alguns dels seus col·laboradors més propers, com Cesare Previti, van ser condemnats en ferm per corrupció de la justícia.[14]
Enpolítica exterior va donar suport als Estats Units d'Amèrica en lainvasió de l'Iraq de 2003, i malgrat que va declarar Itàlia com «no bel·ligerant», hi va enviar tropes després de la guerra. També va ser partidari d'establir relacions comercials ambRússia i de l'ingrés deTurquia a la Unió Europea. L'any 2019, en una trobada amb militants de Forza Italia, va explicitar el procés de normalització de l'extrema dreta a Itàlia: «L'any 1994 vam decidir entrar en la política amb la dreta, és a dir, amb laLliga Nord i amb elsfeixistes, que la resta de partits havien mantingut fora del que es deia "l'arc constitucional". Els vam legitimar, els vam constitucionalitzar!».[5]
Gustau Navarro i BarbaBagasses, lladres i ministres al país de Berlusconi Edicions dels A.L.I.LL, Mataró, 2009.ISBN 978-84-613-6192-2
(alemany)Geschäfte mit dem Vatikan. Die Affäre Sindona. München 1987.ISBN 3-426-03970-2
Amedeo Benedetti,Il linguaggio e la retorica della nuova politica italiana: Silvio Berlusconi e Forza Italia, Erga, Genova, 2004,ISBN 8881633639
L'odore dei soldi. Origini e misteri delle fortune di Silvio Berlusconi (Elio Veltri and Marco Travaglio, 2001, Editori Riuniti,ISBN 88-359-5007-4).
(italià)Mani pulite. La vera storia. Da Mario Chiesa a Silvio Berlusconi (Gianni Barbacetto, Peter Gomez i Marco Travaglio, 2002, Editori Riuniti,ISBN 88-359-5241-7)
(italià)L'amico degli amici. (Marco Travaglio and Peter Gomez, 2005, RCS MediaGroup,ISBN 88-17-00707-2)
.svg){kind=logo}
