Sicília (Sicìlia ensicilià iSicilia enitalià) és l'illa més gran de laMediterrània, al sud deNàpols, entre lamar Tirrena i laJònica, que pertany a l'estat italià i en forma unaregió amb estatut especial. La capital n'ésPalerm. Es divideix en nou províncies. Enllatí, l'illa de forma triangular situada al sud d'Itàlia, es deiaTrinacria, que significa 'triangular'. No obstant això, el seu nom es deu al fet que anteriorment elsgrecs l'anomenavenSikelia, a causa que la tribu nativa eren elssículs (sikels Σικελοί /sikeloi/ engrec).
A prop, es troben diverses illes més petites: els arxipèlags de lesIlles Eòlies al nord-est, lesIlles Ègades a l'oest, lesIlles Pelàgiques al sud-oest, i les illes dePantel·leria al sud iUstica al nord-oest. És la regió més extensa d'Itàlia, amb 25.711km², mesura que comprèn la superfície dels arxipèlags de les illes menors i la seva illa major. Està habitada per més de cinc milions de persones. És l'única regió italiana que té dues ciutats entre les deu més poblades del país:Palerm, la cinquena, iCatània, la desena.
És un dels centresturístics més importants d'Europa. En el segle xviii era l'última etapa delgrand tour, el viatge que els joves aristòcrateseuropeus, en bona part britànics, duien a terme a Europa -molts a Itàlia- per perfeccionar la seva educació i formació espiritual.
La població de Sicília s'apropa als 5 milions d'habitants, molts dels quals són bilingües: parlen elsicilià (llengua autòctona) i l'italià (llengua oficial).
Sicília és unailla al sud de lapenínsula Itàlica, de la qual la separa l'estret de Messina, d'uns 3 km d'amplària. Queda a 140 km deTunísia, alnord d'Àfrica, de la qual la separa el canal de Sicília. Elmar Tirrè banya el seu litoral nord. Geològicament pertany a la mateixaplaca tectònica que la península italiana i orogràficament és una regió delsApenins, com moltes altres regions italianes.
La regió homònima comprèn també diverses illes menors, com l'arxipèlag de les setilles Eòlies oLípari iUstica al nord, i el de les tresilles Ègades a l'oest així com les illes dePantelleria,Lampedusa, Linosa i altres de menors, al sud. Geogràficament, l'arxipèlag deMalta és part integrant de Sicília. Malta ha estat unida a Sicília, fins i tot políticament, fins al1798, en què va ser ocupada durant gairebé dos anys perNapoleó. A l'inrevés, Lesilles Pelàgiques, integrades a laprovíncia d'Agrigent, estan geogràficament unides aTunísia.
El relleu de l'illa és en termes generals muntanyenc, en particular al nord, amb una prolongació dels Apenins que formen els anomenatsApenins sículs: muntanyes dePalerm, muntanyes deTrapani, Nebrodi, Madonia i Peloritani. Al sud-est es troben les muntanyes Ibleus. El centre i el sud estan compostos perpujols. Existeixen algunes planes, com la deCatània i l'anomenadaconca d'Or, en la qual es trobaPalerm. En el centre hi ha les muntanyes Erei, sobre les quals s'alça, a 948 msnm., la ciutat d'Enna. A l'oest, s'alcen altres muntanyes d'alçada variable, com les Sicanes, que culminen a Rocca Busambra (1.613 msnm) i mont Cammarata (1.578 msnm).
Situada en la trobada entre laplaca euroasiàtica i laplaca africana, l'illa és cèlebre pel volcà actiuEtna, que és el punt més alt de l'illa, amb els seus 3.323 msnm. Existeixen altres volcans dins de lesilles Eòlies, al nord-est, l'Stromboli i elVulcano, que es troben en actiu. Sicília està igualment exposada aterratrèmols, com el deMessina l'any1908 o el de la vall delriu Belice el 1968.
La xarxa hidrogràfica està constituïda per nombrosos rius , encara que curts i de poc cabal. La major part flueixen des del centre cap al sud. Elriu Salso (144 km) recorreEnna iCaltanissetta abans de desembocar almar Mediterrani pel port deLicata. A l'est, es troben elriu Alcantara (52 km) a laprovíncia de Messina, que desemboca per Giardini Naxos; i el Simeto (113 km), que desemboca almar Jònic al sud deCatània. Altres rius importants a l'illa són, al sud-oest, Belice (107 km) iPlatani (103 km).
L'illa es beneficia d'unclima mediterrani, amb hiverns suaus i humits i estius càlids i molt àrids. A la primavera, el paisatge és verd i florit. Els estius són groguencs i sense flors. L'aridesa és marcada al sud. L'afecta directament elxaloc, que arriba d'Àfrica i genera sobtats canvis de temperatura. Les precipitacions són escasses. Sicília pateix d'un dèficit d'aigua crònic, que ocasiona regularment talls de subministrament. Això no impedeix que l'agricultura sigui un dels seus principals recursos econòmics.
La gent de Sicília és representada normalment com molt orgullosa de la seva illa, la seva identitat i la seva cultura. És freqüent que les persones es descriguin a si mateixes primer com a sicilianes, més que no pas com a italianes.[1]
Té una població d'aproximadament cinc milions de persones (5.044.900 habitants el 31-05-2010) i hi ha uns altres deu milions de descendents de sicilians al voltant del món, principalment aAmèrica del Nord,Argentina,Austràlia,Veneçuela i altres països europeus i llatinoamericans. Com la resta de la Itàlia meridional, la immigració a l'illa és molt baixa en comparació amb altres regions d'Itàlia, perquè els treballadors tendeixen a dirigir-se cap al nord d'Itàlia, a causa de les millors oportunitats d'ocupació. Les xifresISTAT més recents mostren al voltant de cent mil immigrants, gairebé el 2% de la població: elsromanesos són el grup majoritari, amb més de disset mil, seguit pelstunisians, elsmarroquins, elstàmils deSri Lanka, elsalbanesos i d'altres, principalment d'Europa oriental.[2]
A Sicília hi ha quinze ciutats que superen els 50.000 habitants. Són:
Administrativament Sicília es divideix en sisprovíncies i tresciutats metropolitanes, cadascuna amb una capital del mateix nom. Les petites illes que l'envolten també formen part d'alguna de les províncies sicilianes: lesIlles Eòlies, de Messina; l'illa d'Ustica, de Palerm; lesIlles Ègades i l'illa dePantel·leria, deTrapani, i lesIlles Pelàgiques, d'Agrigent.
Sicília és tant la major regió del modern estat italià com la major illa delmar Mediterrani. La seva ubicació central i els seus recursos naturals li van assegurar una posició estratègica crucial a causa de la seva importància per a les rutes comercials mediterrànies.[3] Per exemple, la zona va ser considerada com a part de laMagna Grècia, iCiceró descriviaSiracusa com la ciutat més gran i bella de tota l'antiga Grècia.[4]
La història econòmica de la Sicília rural es va basar en ellatifundi, donada la centralitat de grans finques, originàriament feudals, usades per al cultiu de cereals i la ramaderia, amb una estructura de la propietat rural que es va desenvolupar al segle xiv i que va persistir fins a laSegona Guerra Mundial.
De vegades l'illa ha estat en el cor de grans civilitzacions; en altres temps no ha estat més que una colònia sense desenvolupament o progrés propis. La seva fortuna ha variat sovint depenent d'esdeveniments que els sicilians no podien controlar, en temps antics un pol d'atracció pelsimmigrants, en temps posteriors terra d'emigrants. Sicília forma part delMezzogiorno (Itàlia meridional, incloent-hi Sicília i sovintSardenya), una regió usualment caracteritzada per una economia predominantment agrària, per una tinença de terra gairebé feudal, per marcades diferències de classe i la presència de lesvendette i de les activitats criminals de laCamorra aNàpols i lamàfia a Sicília.
Sicília, gràcies a la seva posició central en el mar Mediterrani, ha viscut en primera persona alguns dels més importants fets de la història. Des dels pobles que van precedir l'arribada dels grecs fins al segle xx, l'illa ha estat escenari d'invasions i un centre cultural d'extrema importància. En el segon mil·lenni aC, Sicília estava poblada per diferents ètnies: elssículs (els que van donar nom a l'illa), elssícans i elselims. Alguns personatges històrics procedents d'allà, foren anomenats indistintament com asículs ode Sicília (per exemple, l'historiadorDiodor Sícul o de Sicília).
En elsegle viii aC, Sicília va caure en la marea colonitzadora grega. Els grecs hi van fundar diverses ciutats d'importància. La principal en va serSiracusa, una de les parts més importants de laMagna Grècia, fundada per la brancadòria dels grecs. Siracusa va esdevenir fidel aliat d'Esparta al Mediterrani occidental, raó per la qual va ser atacada infructuosament perAtenes l'any413 aC, en el marc de laguerra del Peloponnès. No obstant això, el pitjor enemic dels grecs a Sicília no van ser els grecs de l'est, sinó elscartaginesos. Enmig de les constants guerres entre grecs i cartaginesos pel control de Sicília, els tirans deSiracusa, com per exempleDionisi el Vell,Dionisi el Jove oTimoleont, van convertir Sicília en un petit imperi propi.
No obstant això, enfront de la creixent pressió deCartago, no van tenir altre remei que triar entre el seu domini cartaginès o el del naixentImperi Romà. Durant laPrimera Guerra púnica, els romans van conquistar tota Sicília, excepte Siracusa, que va aconseguir mantenir-se independent (241 aC). No obstant això, durant laSegona Guerra Púnica, Siracusa es va aliar amb Cartago, per la qual cosa els romans la van conquistar militarment el212 aC, malgrat els intents del famós inventorArquimedes per defensar-la amb els artefactes més moderns de la tecnologia militar de l'època.
Després de la conquesta, Sicília va ser reduïda aprovíncia romana. Va patir així l'espoli que era comú en tots els territoris conquerits, durant laRepública romana. Tant és així que va arribar un moment que Sicília, anomenada elgraner de Roma, fou incapaç d'alimentar-se a si mateixa per aquesta raó. Es va portar a terme fins i tot un sonat procés judicial, per part deCiceró, contraVerres, governador de l'illa, que va ser condemnat a causa de la seva corrupció i abús de poder. Sicília va ser província romana fins a la caiguda de l'Imperi Romà, en el segle v. En aquestes dates, elsvàndals la van saquejar i sotmetre.
A mitjansegle vi, hi va desembarcar el generalBelisari, comandant de les tropes romanes d'Orient, que la va incorporar a l'Imperi Romà d'Orient, en les mans del qual romandria durant mig mil·lenni. Hi va haver fins i tot moments en la història romana d'Orient, com durant el govern deMaurici, en què es va pensar a traslladar la capital romana d'Orient des deConstantinoble a Sicília, a causa de la pressió que patia l'Imperi Romà d'Orient per part delsperses primer, i delsàrabs després, en la seva frontera oriental. Van ser precisament els musulmans sarraïns del nord d'Àfrica qui, a partir del segle viii, van iniciar atacs cada vegada més forts sobre Sicília i la van dominar (entre el 827 i el 878).
Conquesta musulmana de Sicília
Elsfatimites es van trobar el910 amb la resistència legítima pro aglàbida d'Ibn Kurhub, però s'hi van poder imposar i van dominar l'illa fins al948. En aquests anys van fer repetits atacs a laPulla,Calàbria i altres llocs del sud d'Itàlia. El ghulam Sabir, un esclau de la cort del fatimitaUbayd-Al·lah al-Mahdí (909-934), va emprendre el928 una campanya contra els llombards de la costa de lamar Tirrena i en va ocupar diverses fortaleses (que és difícil d'identificar perquè els noms àrabs són pocs clars). L'imam fatimitaal-Qàim (934–946) va enviar Yakub ibn Ishal a atacar la costa de Ligúria (934) i el 935 va conquerirGènova. Després del948, el poder va passar a la dinastiakalbita de Sicília, que va dominar l'illa durant un segle i que va seguir atacant la Itàlia del Sud periòdicament, especialment la Pulla i Calàbria. El1015 Mudjahid ibn Abd Allah va encapçalar una expedició aSardenya. A mitjan segle xi, la dinastia es va descompondre i alguns cadis van assolir el poder en alguns territoris.
La conquesta normanda va començar el1061[5] i es va acabar pràcticament amb la conquesta de Palerm el1072.
Roger II de Sicília
L'any1061, un accident del destí va atreure allà els normands deRoger I de Sicília, que finalment va ser coronat a Palerm rei de l'illa. Un grapat de normands passava perPalerm camí deTerra Santa i van rebre una petició de socors per part de la ciutat, llavors assetjada pels sarraïns. Els normands, demostrant la seva llegendària fama en combat, van alliberar la ciutat del setge sarraí, però llavors van descobrir la riquesa de l'illa i la facilitat amb què podia ser conquerida. Durant la resta del segle xi, una vegada darrera l'altra els normands es van llançar sobre l'illa. Van tenir particular èxit els membres de lacasa d'Hauteville (anomenats així per venir de la localitat d'Hauteville, aNormandia). El seu líder era Robert, fill deTancred d'Hauteville, que tenia per sobrenomGuiscard (l'Atrevit). Robert Guiscard va treure sense contemplacions els romans d'Orient del sud d'Itàlia, mentre que el seu germàRoger I de Sicília va completar la conquesta de Sicília i va rebre de part del papa el títol decomte de Sicília. Roger I va morir el1101. Després del brevíssim regnat del seu fill Simó, va pujar al poderRoger II de Sicília. Aquest va continuar la política expansionista del seu pare, reunificant els dominis continentals i insulars normands fins a construir un regne que dominava tant Sicília com el sud d'Itàlia i que serà la base del que després es coneixerà com elRegne de les Dues Sicílies. Roger II va ser un excel·lent administrador i va assegurar la tolerància religiosa per a musulmans i cristians ortodoxos, malgrat que ell mateix, a causa del seu conveni amb el papat, introduïa per primera vegada el catolicisme en aquestes terres. En política internacional va aconseguir ser nomenatrei de Sicília l'any1130, títol que el papaInnocenci II va ratificar el1139, després d'un confús període de guerres.
Després de la mort de Roger II, sota els governs deGuillem I el Dolent iGuillem II el Bo, Sicília continuà sent poderosa, però entrà en un cert declivi. Malgrat això, Guillem el Bo va aportar a la posteritat lacatedral de Monreale, una de les joies de l'art romànic. A la seva mort, els drets hereditaris recaigueren sobre l'emperadorEnric VI, però els nobles sicilians es van rebel·lar i van cridar un fill bastard de Roger II,Tancred de Lecce, perquè els governés, però Tancred va morir poc després. El tron va recaure així enFrederic II Hohenstaufen, que va governar com a rei de Sicília i emperador del Sacre Imperi romanogermànic. El destí de Sicília va continuar així lligat al de les Dues Sicílies.
En els segles successius, Sicília es va transformar en camp de batalla del joc polític entre els angevins, l'Església i l'imperi. El casal de Barcelona va mantenir la corona, amb suport dels sicilians, a través deFrederic II de Sicília i els seus descendents. El matrimoni deMaria de Sicília ambMartí el jove la retornà a la monarquia aragonesa. En conquerir Nàpols,Alfons el Magnànim integrà l'illa alRegne de les Dues Sicílies.
Sicília, a voltes com a regne separat, a voltes dins el Regne de les Dues Sicílies, quedà dins les possessions de la monarquia espanyola dels Habsburg fins passada la Guerra de Successió amb la victòria dels Borbons el 1714.
El primer Borbó espanyol, Felip V, es va veure obligat a renunciar-hi arran delTractat d'Utrecht. Tanmateix, acabà en mans d'una branca lateral delsBorbó, unida a Nàpols. En aquest període es va anar transformant en un territori de latifundistes i grans terratinents, fet que en el segle xviii va originar una nova aportació siciliana a la història, laMàfia, nascuda com una organització de camperols en rebel·lió armada clandestina i permanent en contra dels latifundistes.
L'any1815, Ferran de Borbó es va coronar amb el títol de rei de les Dues Sicílies. El seu vast regne comprenia, a més de les illes, Nàpols i la Itàlia meridional, i era més proper políticament a l'Imperi que a Espanya. En el segle xix, Sicília va passar a formar part d'Itàlia, quan les Dues Sicílies van ser conquerides militarment perGiuseppe Garibaldi. Des de llavors, la història siciliana ha estat vinculada estretament a la d'Itàlia.
Mapa de l'operació Husky amb un esquema de tots els desembarcaments amfibis l'any 1943 del aliats (blau) i els desplegaments terrestres de les formacions alemanyes i italianes (vermell)
Durant els primers anys posteriors a la Segona Guerra mundial, fou molt actiu l'independentisme sicilià, patrocinat pelMoviment Independentista Sicilià (MIS), dirigit per Lucio Tasca, Antonino Varvaro i Andrea Finocchiaro-Aprile, que fins i tot tenia el braç armatEVIS, d'Antonio Canepa iSalvatore Giuliano. La intervenció de la màfia i delsEUA provocaren la mort de Giuliano i la desfeta tant de l'EVIS com del MIS, que des d'aleshores serà una força política marginal.
Sicília és una regió amb estatut especial des de1946. Els electors sicilians trien els 90 diputats regionals membres de l'Assemblea Regional Siciliana (ARS), òrgan legislatiu regional, i (des del 2001) el president de la Junta Regional (també anomenat president de la regió o governador).
Ben coneguda és la cultura del cultiu detaronges,llimones,mandarines,hortalisses,llegums ifruita seca, com a base dels productes d'aquesta terra. El cultiu de lavinya i la producció devins són àmpliament reconeguts a l'estranger. Entre els més coneguts, el vi de Marsala, de laprovíncia de Trapani, elmoscato (moscatell) de Pantel·leria,malvasia de Lipari, el nero d'Avola, i el més important vi sicilià d'avui dia, elCerasuolo de Vittoria.
Ovins, caprins i equins estan presents en quantitat, mentre que els bovins estan presents en nombre limitat. La pesca constitueix un recurs molt valuós per a Sicília. Es pesquen, a banda detonyina,sardines i verats, elpeix blau típic delMediterrani, que permet proveir a la indústria conservera la matèria primera necessària per al peix enllaunat i el peix fumat. AMazara, a laprovíncia de Trapani, s'obtenen bonsllobarros,gambetes a Ganzirri i al nord deMessina,ostres.
Són ben conegudes també lessalines de Trapani, des d'on s'extreu des de l'antiguitat una finíssimasal marina.
La indústria delturisme és una activitat en creixement, afavorida per la presència de nombrosos jaciments arqueològics (Morgantina,vall dels Temples,Selinunte) i les belleses naturals. En els últims anys, s'ha invertit sobre la capacitat d'allotjament dels albergs, afavorint l'increment de la seva presència a l'illa. Entre altres destinacions turístiques de renom, hi ha localitats comTaormina,Agrigent,Siracusa,Caltagirone,Cefalù iPiazza Armerina (vil·la romana del Casale). L'interior de l'illa és un lloc ric en història, tradicions i sobretot en art i cultura, fortaleses, esglésies, boscos i espais naturals d'importància que donen gran valor a les àrees internes de les províncies d'Enna,Catània,Caltanissetta iPalerm.
La cultura siciliana presenta la característica particular de trobar-se en un context apartat de la realitat italiana, cosa que fa que s'expressi de vegades com una realitat diferent.
Sicília és un lloc on l'ambient, el paisatge, la història i els habitants determinen una sensibilitat diferent. Així ho testimonien els nombrosos noms que han fet i fan de Sicília una terra de cultura.Pintura,cinema iescriptura, per citar alguns camps del saber, distingeixen la manera de fer art dels sicilians.
En aquesta terra, neix la literatura italiana al costat de la cort deFrederic II; aquí neixen moltes idees polítiques, com les de Luigi Sturzo, i elparlament més antic; aquesta és la terra dels viatgers, d'aquells que van descobrir el coneixement en els orígens grecs d'Occident; la terra de les revoltes delsfasci siciliani, de la lluita entre la legalitat i la il·legalitat mafiosa.
En la història de les diferents dominacions, dels pobles que es van anar succeint, Sicília ha creat una identitat pròpia i única que s'expressa en les múltiples identitats dels seus habitants.
Lallengua oficial parlada a Sicília és l'italià, però gran part de la població local parla també elsicilià (sicilianu), la llengua autòctona.
Entre els artistes sicilians que van saber portar a l'escena internacional un llenguatge de fort compromís cívic i al mateix temps narrar la història de l'illa, cal esmentarMario Bardi, representant delrealisme existencial. La seva pintura, caracteritzada per tons dramàtics i una atenció constant altreball i a lestensions socials, ofereix un relat col·lectiu i poderós de Sicília.
L'opera dei pupi (teatre detitelles en italià) és una representació teatral els protagonistes de la qual són cavallers deCarlemany. Aqueststitelles són una de les tradicions més característiques de Sicília.[6]
Molts sicilians són bilingües, parlen l'italià i elsicilià, unallengua romànica diferent que prové també delllatí vulgar, amb influències delgrec, l'àrab, elfrancès, l'occità, l'alemany, elcatalà i elcastellà. Encara que alguns el considerin un dialecte, de fet es tracta d'una llengua romànica diferent de l'italià, amb una rica història i un extens vocabulari (més de 250.000 paraules), a causa de la influència dels diferents dominadors de l'illa. El sicilià també es parla al centre i al sud deCalàbria i a la part sud d'Apúlia, anomenadaSalento. El sicilià també va tenir una influència significativa en la formació delmaltès, sobretot fins a finals del segle xviii.
En sicilià, les paraules masculines acaben amb "u" mentre que les femenines acaben amb "a". El plural és normalment "i", tant per a les paraules masculines com per a les femenines. El sicilià substitueix la "LL" italiana per "DD", de manera que per exemple "bello" (bonic) seria "beddu" en sicilià.
.svg)
.jpg)
.png)
