 | |
| Tipus | spike box lutes(en) ,Instrument musical tradicional del Japó ilong and narrow object(en) |
|---|---|
| ClassificacióHornbostel-Sachs | 321.312-6 |
| Originari de | Japó |
| Professió artística | shamisen player(en) |
Elshamisen osamisen (三味線), també conegut com asangen, és un Instrument de cordes pinçades japonès de la família dels llaüts, constituït per una caixa de ressonància de fusta de forma quadrangular i de fons pla, amb la taula harmònica plana, el mànec llarg.[1]
Esdevé la modificació japonesa del xinèssanxian (literalment, “tres cordes”), que va aparèixer a la Xina durant ladinastia Yuan al segle xii, sota la influència de l'orient islàmic. Elsanxian xinès fou introduït alJapó a lesilles Ryukyu, al sud-est, vers l'any 1562.[2]
La pronunciació en japonès és "shamisen", però en elPeríode Edo era conegut com a "samisen". No obstant això, algues vegades "jamisen" és usat com un sufix, per exemple Tsugari-jamisen.[3]
El sanxian o elsanshin de Ryūkyū està cobert amb pell de serp de l'Índia, mentre que el shamisen japonès és de pell de gat o de gos. Antigament les cordes eren de seda, encara que avui en dia s'utilitza més un material sintètic.
Es toca amb una pua oplectre anomenadabachi, una espècie de didal fet de banya de búfal, dins del que es posa el dit índex de la mà dreta.
A l'inici, l'instrument només estava a l'abast de la noblesa de Ryūkyūan, i es va anar transformant fins a estar a l'abast de la gent corrent, al voltant del segle xix. La manca de pell de serp índia va fer que la caixa fos recoberta de paper.
En acabar-se la Segona Guerra Mundial es van inventar shamisens amb materials senzills com llauna per a la caixa de ressonància i tela de paracaigudes per a les cordes. Aquests s'anomenaven “kankara-sanshin”. Altres modificacions de l'instrument, a banda dels diversos mètodes d'execució, foren els canvis que es produïren en els estils musicals.
Els estils de la música shamisen es poden classificar en tres grups principals:Uta-mono (estil cantat),Katari-mono (estil narrat) iMinyō (cançons folklòriques).
L'estil més antic de la música shamisen fou elShamisen-kumiuta. Aquest estil va aparèixer a l'àrea d'Osaka iKyoto, anomenada generalment Kamigata. ElShamisen-kumiuta va ser conegut com a Ji-uta, que és una contracció del significat "cançons locals de l'àrea deKamigata”. Més endavant elJi-uta es va combinar amb elkoto i sorgí elTegoto-mono.
Pel que fa a l'Uta-mono,[4] un instrumentista de shamisen del teatreKabuki a Osaka, anomenat Sakata Hyoshiro, va anar a Edo per participar al teatre kabuki amb una música de shamisen semblant a la delJi-uta, creant un nou estil en el Kabuki Edo anomenatNaga-uta, que significa "cançó llarga".[5]
Aquest estil fou perfeccionat fins a arribar a ser la música més important del Kabuki, acompanyant principalment les principals danses. Dins d'aquest estil, el shamisen tingué una gran participació en interludis, essent acompanyat pels instruments del teatreNoh, on hi havia una flauta i tres tipus de percussió. A més, un grup de músics toquen al darrere, donant un gran efecte a l'atmosfera de l'escenari, aquests s'anomenenGeza-bayashi oKage-bayashi.
El segon gran gènere,Katari-mono, és el més característic de la música japonesa, amb un estil vocal fascinant que no es troba en d'altres cultures.[2]Katari-mono significa "estil narratiu". També és anomenatJoruri, perquè el precursor de la música shamisen narrava la història d'una jove que es deia així. Al començament del període Edo, un pioner de la música narrativa de shamisen, ara per ara desconegut, aparegué a Kamigata. Fou seguit per molts altres com Takemoto Gidayu (1651-1714), qui va donar un nou nom alJoruri per al teatre de titelles obunraku:Gidayu-bushi, en cooperació ambMonzaemon Chikamatsu (1653-1724), l'escriptor de drama més famós del teatre Kabuki i delbunraku. En el període següent varen sorgir moltes variants o tipus d'Edo Joruri, però només Tokiwazu, Kiyomoto i Shinnai van sobreviure com a grans gèneres de la música narrativa shamisen, juntament amb el Gidayu de Kamigata.
A l'acabament del període Edo, un altre gènere musical d'estil cantat va sortir entre les classes populars: la músicaHa-uta, que significa "cançó curta". Fou el ressorgiment de la música popular antiga.Zokkyoku, que significa "melodia popular", fou un altre gènere de cançons populars acompanyats de shamisen, aquest abasta tota mena de cançons populars, sent més tard refinat per a la vida de la ciutat.
Finalment, un altre gran tipus de música ha de ser esmentat, elNaniwa-bushi, que pertany a l'estil narratiuKatari-mono i que es va originar com a Sekkyo-bushi, una combinació molt antiga de la narrativa Joruri i Gidayu. El seu nom ve de la ciutat de Naniwa, actualment Osaka, on es va establir. L'estil i el text de la música Naniwa-bushi era el més apreciat per la classe mitjana, afavorint la difusió de velles costums i virtuts japoneses: l'obligació i la naturalesa humana. Es pot destacar que la música Naniwa-bushi entrà en decadència durant la Segona Guerra Mundial, perquè la música popular americana li prengué el lloc. Un gran nombre deMinyō (cançons folclòriques) ha estat influenciat per la música shamisen, especialment pel mode dominant de la seva música, l'escalaIn.
El shamisen és un instrument que sol acompanyar un cantant, de manera que la música purament instrumental es veu només als interludis de les peces teatrals, com alNaga-uta. Com a norma general, la línia melòdica del shamisen forma quasi la mateixa melodia que la del cantant, però el shamisen controla el ritme fent que la veu del cantant sigui més clara depenent de la força dels cops del plectre. L'afinació d'un shamisen depèn de la tesitura del cantant, que pot variar molt d'un a altre. Els tres estàndards d'afinació del shamisen, segons el sistema tradicional japonès, són elhonchosi (Si, Mi, Si),niagari (Si, Fa#, Si) isansagari (Si, Mi, La).
El shamisen es toca pinçant i colpejant les cordes amb el plectre de la mà dreta i aturant les cordes amb tres dits de la mà esquerra. El punt més característic és que el plectre colpeja la pell al mateix temps que les cordes. Hi ha molts factors que determinen la qualitat del so, com el gruix de la pell, cordes i pal, així com l'altura en què el plectre colpeja les cordes.
Les variacions del timbre són un element molt important de la música shamisen. Els intèrprets solen formar grups o gremis depenent del gènere que toquen, assignant-se un nom propi. Així, veiem que un Kineya només toca Naga-uta, mentre que un Takemoto toca només Gidayu. Els instruments per a aquests gèneres difereixen en la mida, pes del pont, el gruix de les cordes i el tipus de plectre. El pal i les claus estan actualment construïts separadament, de manera que l'instrument és desmuntable en tres seccions i facilita el seu transport.
La fusta per excel·lència per a la construcció del pal i la caixa és la de sàndal vermell o codonyer. Les claus són de plàstic o d'ivori i les cordes de seda. Les dues cordes de l'extrem superior passen per damunt del pont de metal superior, mentre que la inferior toca lleugerament l'elevació del pal, fent que les cordes vibrin contra la fusta.
El so que desprèn es coneix com asawari. El sawari és indispensable per a l'afinació del shamisen, essent responsabilitat de cada músic el control de la tensió concreta que cal. El sawarai s'inventà al segle xviii, perquè els antics intèrprets empraven un llaüt, elbiwa, que té una característica tonal similar. Les cordes estan subjectes al llarg del cos rectangular per una corda de seda. El cos està fet de quatre peces de fusta convexa, cobertes per davant i per darrere amb pell de gat o de gos. Les pells s'adhereixen amb cola i fent-les encongir. Finalment se li afegeix un semicercle de pell extra a la part centre superior de la caixa per a protegir-la dels cops del plectre.
Els bons plectres estan fets d'ivori o de fusta amb la punta d'ivori, excepte en alguna música de cambra en la qual s'utilitzen puntes de closca de tortuga. Però no sempre s'utilitza el plectre. En alguns estils de música shamisen, com elkouta, s'utilitza el punteig dels dits o de les ungles. Els ponts solen ser de plàstic, fusta o ivori, sent el més emprat el de fusta, sobretot per a música de cambra.
