L'idioma oficial és elcastellà. La població d'origen magrebí parla unavarietat local de l'àrab marroquí del nord, anomenatdàrija, d'ús exclusivament oral. Aquesta llengua no té reconeixement oficial.
El port és de tràfic intens (importació de productes manufacturats i exportació de minerals, bestiar i fusta) i, juntament amb l'activitat pesquera, representa la base econòmica de la població. Té indústria derivada d'aquesta darrera activitat (conserves de peix), a més de l'artesana tradicional (cuir, tapissos).
Des de finals de 2005 està en projecte la reforma de l'Estatut d'Autonomia, amb la qual, a més d'assumir més competències, la Ciutat Autònoma de Ceuta passaria oficialment a denominar-se Comunitat Autònoma, equiparant-se així completament a la resta de comunitats espanyoles.
La ciutat va ser fundada per colons fenicis i ocupada per grecs de Focea que la renomenarenHepta Adelfoi. El319 aC, Cartago recobraria la ciutat, que va tornar a ser púnica. En201Cartago fou derrotada i reconeix elRegne de Numídia com a senyor de la ciutat. En el47 aC, aquesta passarà a dominimaurità.
Mauritania Tingitana (40-429)
En l'any40 dCCalígula s'annexiona el regne, i formà part de laMauritània Tingitana. Els romans l'anomenarenSeptem Fratres a causa dels set turons que l'envolten. La regió del nord d'Àfrica i la ciutat cauen en el429 en poder dels vàndals. En el534 el generalromà d'OrientBelisari reconquereix la ciutat (campanyes al nord d'Àfrica sota l'emperadorJustinià).[4] La dominació duraria fins al709,[5] quan la ciutat, governada per l'oficial romà d'OrientOlban,[6] va caure en mans musulmanes, a causa de les disputes internes entre els visigots. De fet, algunes llegendes parlen de la revolta del Comte de Ceuta, Julià, com la causa de la seva caiguda.
Durant la revoltakharigita fou refugi dels exèrcits àrabs. Vers el788 va ser envaïda per l'emiratidrissída. ElsBanu Eisam o Banu Isam (dinastia fundada per Kennum Mudjbir) van actuar com una virtual dinastia independent més que com a delegats idríssides, però el 931 l'emir Abul ibn Kennum Aiysh al-Rida, va haver d'abdicar davant un atac cordovès i cedir el seu domini (que incloïaTànger) al califa de CòrdovaAbderraman III la ciutat va ser conquistada pel califat andalusí i fou objecte de disputa amb els fatimites.
La divisió que a l'inici del segle xi va sofrir elCalifat enregnes de Taifes va permetre el domini delshammudites (que dominaven Ceuta, Tànger, Algesires i Màlaga); es van encunyar monedes d'or (mancus ceptimus). Aprofitant l'anarquia el governador hammudita, Suqut al-Bargawati, proclamà la senyoria independent el1061, i va fundar una dinastia pròpia reconeixent al califaabbàssida; va disputar alsabbadites deSevilla el control de l'estret. Va conservar el poder fins que es va haver de rendir als almoràvits el1083 que hi van governar per mitjà d'un cadi.
Almohades (1142-1232). A l'enfonsament d'aquests els van substituir els almohades i el cadi local fou enviat a l'exili; el govern fou sempre confiat a un príncep de la dinastia.
Al Qâdî 'Iyâd Ibn Mûsâ Al Yahsûbî (1083-1149),cadi Ayyad.
1175-76Ibn Dihya cadi i fou un erudit andalusí, estudià a Ceuta
El1227 s'hi produí el martiri deSant Daniel i els seus companys.
Emirat de Múrsiya (1232-1233). El 1232 la unitat almohade es va esmicolar ambIbn Hud a Andalusia i elshàfsides al Magreb; el governador de Ceuta, Sayyid Abu Musa es va revoltar i va agafar el títol d'al Muayyad però assetjat pel califa almohade va haver d'entregar la ciutat a Ibn Hud que la va concedir a l'almirall al-Ghushi, però aquest fou enderrocat per la població que va portar al poder al ric mercader local Abu l-Abbas al-Yanashi que va haver de fer front a un setge dels genovesos; desencantats amb al-Yanashi els notables locals el van deposar i es van sotmetre altre cop als almohades, que hi van enviar com a governador a Ibn Khalas.
Els hàfsides hi van fer unaràtzia el1243, la van ocupar i la ciutat va reconèixer aAbu-Zakariyyà Yahya (I)[7] (1228-1249) a la mort del qual un cop d'estat local va expulsar els seus oficials i va donar el poder a Abu l-Qàssim Muhàmmad ibn Àhmad (1249-1279) que va reconèixer nominalment al califa almohade i va fundar la dinastia delsBanu l-Azaf que va durar fins al 1327.
El21 d'agost de1415,Joan I de Portugal, amb els seus fillsDon Eduard, Don Pere iDon Enric el Navegant desembarquen a les actuals platges de San Amaro iconquistaren la ciutat per alRegne de Portugal. Davant els despropòsits de diversos capitans per a fer-se càrrec de la ciutat després de la conquesta,Pedro de Meneses es va presentar davant del Rei i amb un pal dit "Aleo" (amb el qual es feia un joc molt popular de l'època) va promulgar tal himne: "Senyor, amb aquest pal tinc prou per a defensar Ceuta de tots els seus enemics", a la pregunta de Joan I de Portugal de si era prou forta per a fer-se càrrec de tal responsabilitat. Pedro de Meneses va ser designat primerGovernador iCapità General de la Ciutat. El famósAleo es conserva actualment en el Santuari de La nostra Senyora d'Àfrica i ha anat passant de mà en mà a través de tots els Generals que accedeixen al comandament de la plaça jurant defensar la ciutat tal com va citar Pedro de Meneses. Després d'un tractat amb els marínides, aquest reconegueren Ceuta com a portuguesa. La ciutat va ser reconeguda com a portuguesa peltractat d'Alcaçovas i elTractat de Tordesillas. Després de la mort deSebastià I de Portugal, el Regne de Portugal s'incorpora a la monarquia hispànica.
Santa Beatriu de Silva, nascuda Beatriz de Silva y Meneses (Ceuta o Campo Maior, Portugal, 1424 - Toledo, 17 d'agost de 1491), va ser una santa portuguesa
La ciutat formava part de l'Imperi Portuguès fins al 1640, després del qual va decidir mantenir-se aEspanya.[11]
El1640 Ceuta no segueix Portugal en la seva secessió, i prefereix mantenir-se sota la sobirania deFelip IV de Castella. En1656, es concedeix a la ciutatCarta de Naturalesa i afegix el títol deFidelísima als quals ja ostentava deNoble iLeal. En1668 un Tractat amb Portugal reconeix la sobirania espanyola sobre Ceuta i la sevajurisdicció.
En1859-1860 laGuerra d'Àfrica li va donar una nova delimitació territorial. El1912 fou suprimit el Penal i es va instaurar el Protectorat. El1956 laindependència del Marroc la va posar sota el punt de mira d'aquest país, qui des d'aleshores la va reivindicar. Però el 1960 l'ONU estudià la descolonització sense incloure Ceuta. El1978 la Constitució Espanyola confirma l'espanyolitat de Ceuta i Melilla. En l'actualitat segueix sent objecte de disputa entre el Marroc i Espanya, igual com Melilla.2019[cal citació]
La Disposició Transitòria Cinquena de la Constitució espanyola permetia que la ciutat de Ceuta esdevinguera una comunitat autònoma a voluntat de la majoria de l'ajuntament. L'ajuntament així ho va fer i el Govern va remetre a les Corts Generals en gener de 1986 un projecte d'estatut d'autonomia.[2]
Ceuta té des d'aleshores un delegat del govern espanyol i directors provincials de cada ministeri que coordinen les competències no transferides. Quan la matèria sí ha sigut transferida, els directors provincials van ser incorporats com a personal de la ciutat autònoma.[2]
↑No és clar si el 534 pertanyia als vàndals o havia passat a mans dels visigots
↑Charles Diehl.L'Afrique byzantine: Histoire de la domination byzantine en Afrique (533-700) (en francès). Creative Media Partners, LLC, 27 juliol 2018.ISBN 978-0-270-57203-2.
↑altres el consideren un oficial visigot i altres encara un cap dels berbers gomeres
↑Gaspar Remiro, M.Relaciones de la Corona de Aragón con los estados musulmanes de Occidente: el negocio de Ceuta entre Jaime II de Aragón y Aburrebia Solaiman, sultán de Féz, contra Mohamed III de Granada (en castellà). Revista del Centro de Estudios Históricos de Granada y su Reino, 1923, p. 133.
↑(francès) Alexandre Miltitz diu que fou Muhàmmad II aManuel des consuls, v.2.1, p.267.
.jpg)
