Aquest article tracta sobre el terme general. Si cerqueu el separatisme nacional, vegeu «Independentisme».
Elseparatisme és una ideologia que promou la desunió d'una o diverses parts d'una entitat.
Els moviments separatistes sónmoviments socials de caràcter polític que aspiren a l'autonomia respecte a una institució política sota la qual està regulat un grup concret de ciutadans. Les raons per a la separació poden ser regionals, ètniques, lingüístiques, culturals, religioses, econòmiques, polítiques o la combinació d'algunes d'aquestes.
El separatisme polític persegueix lasobirania i laindependència d'un territori o comunitat (normalment, formada per persones amb una consciència nacional) d'un altre de més gran. Un exemple el constitueixen lescolònies en independitzar-se de la sevametròpoli. Els propis grups separatistes de vegades rebutgen aquesta denominació, ja que es considera pejorativa.
Els moviments separatistes habitualment utilitzen mètodes estrictament pacífics i dins de la legalitat constitucional. La província delQuebec alCanadà alberga un moviment separatista absolutament pacífic des d'aproximadament elsanys 1960, amb un breu període d'excepció en laCrisi d'Octubre de1970. Altres grups pacífics van aconseguir els seus objectius aTxecoslovàquia i a laUnió Soviètica.Singapur també es va escindir pacíficament de laFederació de Malàisia. ElsEstats Confederats d'Amèrica només van acudir a la guerra l'any1861 després d'una sèrie de secessions constitucionalment legals. A Mèxic va haver diversos moviments separatistes, alguns d'ells reeixits, permetent l'existència de la República de Califòrnia, laRepública de Texas, laRepública del Río Grande, laRepública de Yucatán i Les Províncies Unides de Centreamèrica. També van existir moviments en l'estat de Chiapas.
El separatisme també pot prendre la forma d'una reacció violenta a un cop militar passat, responent amb l'ocupació delterrorisme. Per tot el món, diversos moviments promouen el separatisme com l'«única» manera d'aconseguir el seu objectiu d'alliberament nacional. Entre ells s'inclouen a l'organització terroristaETA aEspanya iFrança, als separatistesSikhs a l'Índia durant la dècada dels 80, l'IRA aIrlanda des de la dècada de 1910, i elFront d'Alliberament del Quebec en els anys 1960. La seva estratègia de guerrilla pot degenerar en guerres civils, tal com les que es van donar aTxetxènia.
Els moviments separatistes, en general, se sustenten en el nacionalisme de tal forma que el separatisme pot ser una part d'alguns movimentsnacionalistes que poden oscil·lar ideològicament des de concepcions autonomistes o federalistes a posicions obertament separatistes.
Igualment, una sensació d'ineficàcia política i un desavantatge (o avantatge) econòmic exerceixen un paper important. Així, la ruptura de Txecoslovàquia va estar motivada en certa manera per factors econòmics:Eslovàquia era poc inclinada a abandonar part de la seva indústria pública, el gruix de la seva economia regional.Bohèmia iMoravia, les regions de la que seria laRepública Txeca, desitjaven experimentar amb la idea dellliure mercat.
Una altra causa important, és l'actitud centralitzadora de les capitals dels països, que a través de lleis i procediments sotmeten les seves províncies o estats a una espècie de colònies productores de riqueses llevant-les-hi de manera presumptament legal, la qual cosa podria derivar en un separatisme per causes econòmiques, ja que la majoria de les lleis emeses per la capital centralista, disminueixen cada vegada més les facultats dels estats o els donen molt poques competències, i per tant, la llibertat de la regió separatista per actuar segons els seus interessos és com més va més limitada.
Quebec també és un exemple de com la marginació política pot derivar en aspiracions separatistes. Durant tot el primer segle d'existència de la Confederació Canadenca, des de1867, una petita minoria d'habitants anglófonos deMont-real va dominar la política i l'economia de la província. El rebuig a aqueststatu quo va culminar amb la creació dels primers grups separatistes en els anys 1960 i 70.Espanya també és un país on es troben diferents separatismes. Elnacionalisme basc i elnacionalisme català reivindiquen la separació d'Espanya iFrança, reclamant territoris pertanyents actualment a aquests dos estats com a part d'Euskal Herria i delsPaïsos Catalans respectivament.Pel que fa a l'independentisme basc, al voltant dels anys 70, van sorgir una sèrie de moviments a favor d'aconseguir el separatisme per la via armada, incloent el terrorisme, com ara l'organització terrorista ETA o la seva antiga branca políticaETA-PM. Cap d'aquests grups no estan en actiu en l'actualitat. A Catalunya van sorgir dos grups terroristes armats anomenatsEPOCA iTerra Lliure, aquest últim es va dissoldre l'any1995 després de 15 anys d'activisme. Destaquen també elnacionalisme gallec i l'aragonès però en menor mesura. A més, a Espanya existeixen altres nacionalismes històrics com l'andalús, elcastellà, elnacionalisme canari i elvalencià.
Les nacions del nord de laPenínsula Itàlica van mantenir la seva independència durant segles (per exemple, elVèneto va tenir una identitat separada d'ençà el segle X fins al XIX com aRepública de Venècia;Ligúria es va mantenir independent durant gairebé set segles com aRepública de Gènova). El separatisme de la Itàlia septentrional no només té arrels econòmiques, sinó també lingüístiques i culturals. Existeixen també moviments separatistes aSicília iSardenya.
A l'Amèrica Llatina un exemple de separatisme va ser La Cosiata, un moviment polític que va esclatar a la ciutat deValència (Veneçuela) dut a terme pel generalJosé Antonio Páez el 30 d'abril de 1826, amb la finalitat de separar Veneçuela de laGran Colòmbia.
A Bolívia van sorgir també grups separatistes, sobretot en eldepartament de Santa Cruz al capdavant i la resta de la regió de l'est deBolívia, ja que aquestes regions han estat denominades per alguns grups com la Nació Camba. Però no s'ha de confondre autonomia amb la Nació Camba, ja que l'autonomia és alguna cosa similar a les Comunitats Autònomes d'Espanya mentre que el terme Nació Camba fa referència a la secessióde facto o directa de l'Estat de Bolívia.
AEquador hi ha grups separatistes que reclamen els territoris de la costa Equatoriana com a part de l'antiga Provincia Libre de Guayaquil, república independent des de 1820 a 1822. Els seus territoris comprenien des de la regió d'Esmeraldas fins a Tumbes, al Perú incloses lesilles Galápagos, aquests grups guayaquilencs reclamen la seva independència argumentant que la seva annexió a laGran Colòmbia va ser "manu militari", és a dir, per la força de la invasió militar deSimón Bolívar. Per tant, l'entitat jurídicaProvíncia Lliure de Guayaquil encara existeix i sobre la base del principi deuti possidetis iure els seus territoris segueixen sent els mateixos que durant el període presidencial deJosé Joaquín de Olmedo. A més, es basen en articles aprovats en una constitució realitzada per Olmedo en què s'estableix que els guayaquilencs, com a nació, es reserven el dret de pertànyer i formar part a qualsevol gran associació sud-americana que escullin i, per tant, està implícit el dret a deixar de pertànyer i formar part de l'Equador quan així ho vulguin.[1]
La separació de Panamà va ser un moviment sorgit com a conseqüència de la no ratificació per part del senat de Colòmbia del Tractat Herrán-Hay,Estats Units va donar suport als separatistes panamenys amb la intenció de la construcció del canal a l'istme.
Bandera independentista de Baixa Califòrnia (1854-present).
A Mèxic sorgeixen grups separatistes, com els intents de la independència o l'anexionisme a la regió del nord-est deMèxic que té antecedents molt remots. En els anys 1750, una família terratinent de l'estat de Coahuila, els Sánchez Navarro, promovia la creació d'una república en aquesta zona i les zones limítrofes, arribant la seva influència fins als actuals estats deDurango,Zacatecas,Tamaulipas,San Luis Potosí,Nuevo León,Coahuila i Texas alsEstats Units. Aquesta idea independentista neix de l'anhel de convertir els antics regnes en províncies autònomes davant les corts de Cadis.
AÀsia un exemple és el cas delTibet, que al 2008 va demanar la seva independència i va acusar laXina de repressió. Fins i tot hi va haver enfrontaments que van provocar lesions físiques severes, i van amenaçar amb bloquejar el recorregut de la torxa olímpica delsJocs Olímpics dePequín 2008.
La història mostra un ampli aspectre d'activitats i sentiments separatistes:
Alguns moviments alcen les armes enguerres convencionals. Molts països americans van aconseguir així la seva independència des d'aproximadament1780 a1830.
En altres ocasions, a falta de recursos suficients per emprendre una guerra oberta, els moviments separatistes recorren a tàctiques deguerrilla. El separatismetxetxè va derivar en aquesta direcció després del fracàs de la guerra oberta alCaucas. Elsespanyols van recuperar la seva independència d'aquesta manera després de la invasiónapoleònica de1812.
Els moviments separatistes violents i minoritaris recorren a tàctiques deterrorisme, diferents de les anteriors (guerrilla) en què l'actuació violenta no es desenvolupa en el terreny contra forces oponents, sinó entre la població civil del territori, i, de vegades, contra aquesta població civil mateixa. Exemples d'aquest terrorisme separatista són elbasc d'ETA o elnord-irlandès de l'IRA.
En els casos en què una força invasora ostenta un poder ferri i unes capacitats molt superiors, els moviments separatistes tenen poques opcions excepte la d'ocultar-se en forma deresistència. Les autoritatstsaristes aPolònia durant el segle xix van donar molt poques possibilitats als rebels polonesos d'usar armes, a més de reprimir l'ús de la seva llengua i la pràctica de les seves activitats culturals en públic. No obstant això, el separatisme polonès en sòl rus no va decaure, sinó que va esperar temps més favorables.
De vegades, el separatisme pot perseguir els seus objectius a través de la legalitatconstitucional, normalment amb una representació parlamentària. L'Índia és el clàssic exemple d'ús de laresistència passiva per promoure el separatisme i la independència política. La filosofia i metodologia deMahatma Gandhi va demostrar la seva vàlua en aquest camp.
El separatisme a través de la distinció cultural pot perforar una hegemonia supranacional. El separatisme deCornualla ha obrat així sovint, i va demostrar ser eficaç a la regió bàltica després de laPrimera Guerra Mundial
El separatisme recolzat per intel·lectuals ha sorgit en diversos llocs comCascàdia, una porció de la costa oest d'Amèrica del Nord particularment rica en diversitat natural.
Un sentiment temporal o intermitent de desafecció amb una situació nacional o regional pot desembocar en un separatisme oscil·lant que aflora i decau en popularitat. La regió de Nova Anglaterra enNova Gal·les del Sud il·lustra un cas d'aquest tipus.
El separatisme demicronacions no és considerat una amenaça seriosa per a la unitat dels territoris. Llocs com la Província del Riu Hutt oSealand van declarar la seva independència formant parlaments i promulgant constitucions, van emetre segells i paper moneda, passaports,... sense realment ser presos seriosament pel poder metropolità o canviar l'equilibri de vots en lesNacions Unides. Aquests casos van poder servir com a vehicle de protesta econòmica o política sense necessàriament amenaçar la integritatde facto de l'estat nació.
A lesFilipines també han sorgit moviments separatistes com el FMLI i l'agrupació musulmana delsxeics a l'illa deMindanao. Intenten separar algunes regions o províncies d'aquesta illa.
El separatisme varia de forma, força i direcció al llarg del temps.Bèlgica va lluitar una sagnant guerra per la seva independència l'any 1830, però en la segona meitat del segle xx va ser un dels països fundadors de la multinacionalUnió Europea. El separatismetexà va ser una realitat el 1836, i va declinar amb l'annexió alsEstats Units l'any 1845, però el grup República de Texas manté viva la pretensió d'independència avui en dia. Els indis, abans de 1947, reivindicaven el seu propi rajá, però més tard van experimentar el separatisme islàmic amb la formació del Pakistan, que al seu torn va ser víctima del separatisme bengalí i la independència deBangladesh. El romanticisme del desig constant i inherent d'aconseguir la consolidació nacional no sempre reflecteix el curs dels esdeveniments, almenys fins al present, com és el cas encara latent dePuerto Rico i l'objectiu de la independència nacional que persegueix el Partit Independentista de Puerto Rico.
Els grupsreligiosos els membres dels quals creuen que no haurien d'interactuar amb ningú excepte amb els seus correligionaris tendeixen a fer fallida i formar sectes. El separatisme religiós ha arribat a ser un tret particular d'algunes esglésies protestants en les quals el govern eclesiàstic i l'autoritat teològica resideixen a nivell congregacional local. Comparen el paisatge religiós de l'Europa del segle xv amb el d'Amèrica del Nord al segle XX i veuen el culte com una potencial arma de separació.[2][3]
Existeixen també moviments que apel·len a la separació de les persones d'un sexe o un altre, o d'una identitat o opció sexual, en comunitats aïllades o que eliminen o redueixen la seva interacció amb subjectes no pertanyents al seu propi grup.
Els casos més destacats són el separatisme feminista i la seva contrapart masculina el MGTOW. En el primer cas, planteja que l'oposició feminista alsrols de gènere tradicionals es pot aconseguir mitjançant laseparació de les dones dels homes.[4][5] A causa que gran part de lesteories feministes es basen en elfeminisme lèsbic, el separatisme feminista sovint és considerat com una extensió del primer, però molts aspectes delmoviment feminista utilitzen i han estat influenciats pel separatisme feminista general.
En el segon cas, traduïble com a "homes que segueixen el seu propi camí", es refereix a grups conformats gairebé exclusivament per homes, que ostenten com a principi evitar qualsevol relació afectiva amb les dones, ja que consideren que són abusives i basades en l'interès.[6] Va sorgir i es va expandir a través dellocs web imitjans socials, que formen el que popularment es denominamanosfera.[7][8] Aquest moviment justifica els seus punts de vista i fonamenta la seva retòrica en les seves pròpies interpretacions de lateoria de l'evolució i del biologisme.[9]
Rudowski, Tomasz; Sieniawski, Piotr «Latin America: The Region without Catalonia». International Studies. Interdisciplinary Political and Cultural Journal, 25, 1, 2020, p. 111–128.DOI:10.18778/1641-4233.25.07.
.jpg)