Elsenglar (Sus scrofa) és unmamíferartiodàctil present aEuropa, encara que també n'hi hasubespècies aAmèrica,Àfrica iÀsia. És de mida mitjana, amb uncap gros i allargat, ambulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere, a diferència delporc domèstic, que té més desenvolupada la part posterior del cos. En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el senglar encarnava valors negatius.[2]
Des del 1990, es coneixen fins a 16 subespècies, que es divideixen en quatre agrupacions regionals basades en l'alçada del crani i la longitud de l'os lacrimal. L'espècie viu en societats matriarcals formades per femelles interrelacionades i les seves cries (tant mascles com femelles). Els mascles completament grans solen ser solitaris fora de l' època de reproducció.[3] Elllop és el principal depredador del senglar en la major part de la seva distribució natural excepte a l'Extrem Orient i lesIlles de Sonda Menor, on és substituït peltigre i eldrac de Komodo respectivament.[4][5] El senglar té una llarga història d'associació ambels humans, havent estat l'avantpassat de la majoria de races deporcs domèstics i unanimal de caça major durant mil·lennis. Els senglars també s'han tornat ahibridar en les últimes dècades amb porcs salvatges; aquests híbrids senglar-porc s'han convertit en un plaga greu a lesAmèriques iAustràlia.
El nom del porc senglar prové del llatíporcus singularis, que vol dir ‘porc solitari’, ‘porc que va sol’.[6] Si bé és un animal molt sociable i en general conviu amb altres elements de la seva espècie, l'adjectiusingularis es refereix al fet que no forma part de la comunitat humana, com el porc domèstic.
Una falsa etimologia fa derivar el nom del fet que menja aglans.
Altres noms sónporc senglar,[7]porc salvatge,[8]porc fer,[9]javalí[10] oporc javalí.[11]
Sus scrofa cristatus en un parc nacional de Tamil NaduDibuix d'un esquelet de senglar
Sus scrofa castilianus, a la major part de lapenínsula Ibèrica, incloent-hiCatalunya i elPaís Valencià (no hi ha senglars a lesBalears).[12] Té el pelatge format per cerres i borra. Té un major dimensió corporal i un pelatge més clar i espès.
Sus scrofa baeticus, aAndalusia i el sud de la península Ibèrica.[12] Té solament cerres, és més petit que l'anterior, amb menys pèl i més negre.
Sus scrofa meridionalis: una subespècie petita pròpia deSardenya.
Sus scrofa majori; subespècie de petita grandària, però amb un crani més alt i ample, és pròpia d'Itàlia central i meridional, des que, el 1950, es va introduirS. s. scrofa.
Pes: els mascles entre 70 i 90 kg (excepcionalment fins a 150), les femelles entre 40 i 65 kg.
Dibuix d'un crani de senglar
El senglar és un mamífer de mida mitjana amb un cap allargat i gros i d'ulls molt petits. El coll és ample i les potes molt curtes, això accentua la forma arrodonida de l'animal. És major l'alçada dels quarts davanters que els posteriors, a diferència del porc domèstic, que perselecció artificial ha desenvolupat més la part posterior del cos, on es localitzen les peces que arriben a un major preu al mercat de la carn.
El senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment, com ara tòfones o vegetals i animals sota terra, o fins i tot enemics a més de 100 metres de distància. L'oïda està també molt ben desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres.
Els seuspèls són gruixuts i negres, amb una llargada d'entre 10 i 13 mm a la creu i uns 16 mm a la punta de la cua. El color delpelatge és molt variable i va des de colors grisencs a negre fosc, passant per colors rogencs i marrons. Les potes i el contorn del musell són més negres que la resta del cos. La crinera que recorre el llom a partir del front, s'eriça en cas de còlera. La muda del pelatge ocorre entre maig i juny, encara que la femella amb cries muda més tard. A l'estiu els flocs són més curts.
Cries de senglar
Les cries neixen amb unes característiques ratlles longitudinals al llarg del cos, el que els ha donat el nom deratllades o llistons. Posteriorment, aquestes desapareixen al llarg dels primers mesos de vida i el seu pelatge s'enfosqueix, i passen alvermell quan tenen un any i almarró onegre en els exemplars adults.
El senglar s'adapta a tota mena d'hàbitats sempre que disposi d'una mínima cobertura i aliments, encara que prefereix els llocs amb una vegetació alta on poder-se camuflar i abundi l'aigua per a beure i rebolcar-se en el llot i fang. Els seus hàbitats predilectes són elsalzinars i els massissos forestalscaducifolis o mixtes, sobretot si estan poc visitats i el seu nivell inferior és ric en matolls, i plantes punxoses on pugui rebolcar-se en sec a recés del vent. També se'l troba a lamàquia imaresmes, sense oblidar les àrees de cultiu, sempre que mantenguin una mínima cobertura arbòria o arbustiva on refugiar-se. En cas necessari, neda sense dificultats i durant molt de temps. Suporta fàcilment els rigors de l'hivern gràcies al seupelatge i dura capa de pell; cosa que li permet residir a les zones altes i mitjanes de muntanyes durant l'hivern si disposa d'aliments.
En absència de depredadors naturals com el llop, i amb la disminució de ramats, el fàcil accés a aliments en conreus i escombraries en fan créixer el nombre. ACatalunya i elPaís Valencià[14] s'han convertit en una plaga que malmet conreus i provoca nombrosos accidents de trànsit. Per a controlar-ne la població, es fan batudes de caça[15] i s'usen sistemes anticonceptius i altres sistemes.[16]
El senglar és decomportament molt sociable, no és molt territorial, i es desplaça en grups matriarcals,[17] normalment de tres a cinc animals formats per femelles i les seves cries, anomenades ratllades, llistons o raions, amb ratlles al pelatge, encara que de tant en tant es poden veure grups superiors als vint individus. La femella del senglar dominant és la de major edat i grandària. Els joves mascles d'un any, de color rogenc, viuen a la perifèria del grup. Exceptuant el període de zel, els mascles en edat reproductora són més aviat solitaris, tot i que els individus més grossos solen anar acompanyats per un mascle més jove.
El senglar durant el dia és normalment sedentari, però durant la nit pot recórrer distàncies considerables, entre 2 i 14 km per nit, normalment al pas creuat o al trot lleuger (J. Reichholf, 1995), mentre que en les fugides pot practicar un viu galop, que, no obstant això, només pot mantenir durant un curt període.
Al bosc utilitza gairebé sempre els mateixos passatges per les seves corregudes, però en el cas de les femelles prenyades o amb cries, es tornen més sedentàries.
Durant el període dezel, denovembre a gener, el senglar mascle busca femelles receptives d'una manera tan activa que de vegades arriba a oblidar-se de la seva pròpia alimentació. Quan troba una bandada comença expulsant els joves de l'any anterior. En cas necessari, lluita contra els seus rivals per conquistar les femelles, generalment dues o tres, i a vegades fins a vuit.
La gestació dura uns tres mesos, tres setmanes i tres dies (gairebé quatre mesos). El nombre de porcells per cria pot variar per diferents motius (l'alimentari és el principal), poden tenir de tres a vuit porcells.[18]
Senglar prenent un bany de fang
Els banys de fang tenen un important paper en l'ecologia de l'espècie, i es considera que tenen diverses funcions. Asseguren la seva regulació tèrmica, ja que el senglar no sua perquè té lesglàndules sudorípares atrofiades. De la mateixa manera s'ha considerat que els banys de fang tenen un paper crucial en les relacions socials de l'espècie, i fins i tot s'ha descrit un paper en la selecció sexual, de manera que si mentre a l'estiu usen els banys de fang tots els senglars, sense distincions de sexe ni edat, durant l'època dezel semblen reservades gairebé exclusivament als mascles adults, de manera que s'ha considerat que aquests banys poden estar lligats a la persistència de les olors corporals sobre un substrat estable com el que proporciona una capa de fang adherida al cos (fins i tot per perdre rastres amb elsgossos de caça), sense oblidar les funcions de marca territorial, i sobretot sanitàries que tenen per a l'espècie els banys de fang.
El senglar té en moltes cultures indoeuropees un alt simbolisme pel seu lligam albosc. Ocupava un paper central entre els gals, ja que la seva caça s'associava amb la lluita entre el món terrenal i el diví.[20] Aquest paper és recollit paròdicament en els còmics d'Astèrix, onObèlix passa gran part del seu temps buscant-ne o menjant-ne.
Elsenglar de Calidó és un dels monstres de la mitologia grega i la seva ferocitat pot estar a l'origen de la transformació en símbol negatiu pels cristians medievals.Gullinbursti és un senglar de la mitologia escandinava que participa parcialment d'aquestes connotacions.
És un dels avatars deVixnu i al Japó simbolitza la valentia. Amb el mateix sentit apareix com a símbol als escuts heràldics, ja des dels emblemes de les legions romanes.
La cuina de caça és una opció sostenible i d'equilibri ecològic que s'ha fet al llarg de la història, la carn de senglar ja era consumida pels nostres avantpassats.[21] Ara, es vol revalorar una carn, que s'havia deixat molt de banda. Segons Toni Massanés, director de laFundació Alícia, cal valorar la carn de senglar perquè «és una de les més completes» nutricionalment. Entre altres propietats, té poc greix, ferro i vitamines del grup B, «però el que més interessa del senglar és que la majoria de greixos que conté són àcids grassos oleics de bona qualitat».[22]
Oliver, W. & Leus, K. (2008). Sus scrofa. En: UICN 2008. Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN.
Lowe S., Browne M., Boudjelas S., De Poorter M. (2000). 100 de les Espècies Exòtiques Invasores més danyines del món. Una selecció del Global Invasive Species Database. Publicat pel Grup Especialista d'Espècies Invasores (GEEI), un grup especialista de la Comissió de Supervivència d'Espècies (CSE) de la Unió Mundial per la Naturalesa (UICN), 12pp. Primera edició, en anglès, treta juntament amb el número 12 de la revista Aliens, Desembre 2000. Versió traduïda i actualitzada: Novembre 2004.
Scheggi, Massimo (1999). La Bestia Nera: Caccia al Cinghiale fra Mito, Storia e Attualità. pàg. 201.ISBN 8825379048.
Wow, Taipei Zoo
Fernández-Llario, P. (1996). Ecología del jabalíes en Doñana: parámetros reproductivos e impacto ambiental. Tesis Doctoral, Universidad de Extremadura, Cáceres.
Fernández-Llario, P. (2005a). The sexual function of wallowing in male wild boar (Sus scrofa). J Ethol., 23: 9-14.
Fernández-Llario, P. (2005b). Environmental correlates of nest site selection by wild boar Sus scrofa. Acta Theriol., 49: 383-392.
«Cocina patagónica: comidas típicas de la Patagonia». I Turística Patagonia.
.svg){kind=icon}
