Seguint les agulles del rellotge, des de la superior esquerra: Tropes de la Commonwealth al desert; Civils xinesos essent enterrats vius per soldats japonesos; Forces soviètiques durant una ofensiva d'hivern; Avions japonesos a punt d'enlairar-se des d'un portaavions; Tropes soviètiques lluitant a Berlín; Un submarí alemany sent atacat
LaSegona Guerra Mundial va ser unconflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències,[1] organitzades en dues aliances militars: elsaliats i lespotències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 i 60 milions de persones,[2] la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de lahistòria humana[3] i el primer (i per ara únic) en què es van usararmes nuclears.
Va ser el conflicte armat més gran de lahistòria i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[4][5] Posteriorment al conflicte es van formar lesNacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. LaUnió Soviètica i elsEstats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar laGuerra Freda, que va durar 45 anys.
Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de laUnió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com lajueva, que fou víctima d'unholocaust de prop de 6 milions de morts.
Resum del conflicte
Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de laXina des de1931[6] i que des del7 de juliol de1937 hi havia unaguerra declarada entre els dos països,[7][8] generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de1939 amb la invasió alemanya dePolònia i les declaracions subsegüents de guerra delRegne Unit,França, i els dominis britànics aAlemanya.[9][10] La primavera de 1940, Alemanya va envairNoruega,Dinamarca, elsPaïsos Baixos,Bèlgica,Luxemburg iFrança, a la qual també va atacar més tardItàlia, aliada delTercer Reich. Tot i que els exèrcits francès i britànic van ser derrotats ràpidament i que laGran Bretanya va ser bombardejada contínuament per laLuftwaffe alemanya, les illes britàniques mai no van ser ocupades. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord i, el juny de 1941, Alemanya va envair laUnió Soviètica, amb qui fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió, sense aconseguir la victòria. Aquesta ofensiva resultaria clau en la derrota dels alemanys i els seus aliats.
El desembre de 1941, el Japó va atacar elsEstats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i alPacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Finalment, Itàlia es va rendir el setembre de 1943 i Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el8 de maig de1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llancessin duesbombes atòmiques sobre ciutats japoneses (bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki), encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. Eltractat de pau amb el Japó no s'arribaria a signar fins al 1951.[11]
Durant la guerra es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament encamps de concentració i extermini sistemàtic dejueus i altres grups ètnics a Alemanya,[12] massacres de milions de xinesos icoreans per part del Japó,[13][14] depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels aliats com de les forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima iNagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la humanitat en elsjudicis de Nuremberg.[15]
La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de laguerra freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics es van establir règimscomunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista; d'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.
Inicialment, els principals països aliats eren:Gran Bretanya,França (França Lliure a partir del juny de 1940),Polònia,Canadà,Sud-àfrica,Austràlia iNova Zelanda. Un cas especial és laXina, que estava en guerra amb el Japó des de1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, l'abril de1940 s'hi va afegirNoruega, el maig, elsPaïsos Baixos iBèlgica, iGrècia, que havia estat atacada per Itàlia, l'octubre de 1940. LaUnió Soviètica tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya des de l'agost de1939, però la invasió alemanya, el juny de1941, va fer que entrés en guerra i sostingués el gruix de l'esforç de guerra contra Alemanya, amb la majoria de morts, i el seu paper decisiu fos el que decantés el balanç militar que marcà la derrota del nazisme a Europa. El desembre de 1941 l'atac japonès aPearl Harbor[16] va fer que elsEstats Units d'Amèrica entressin en la guerra en el bàndol aliat.
A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre d'estats en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els aliats van posar com a condició per entrar a lesNacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre d'estats aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests mancaven de rellevància militar i estratègica i no van tenir cap paper actiu en la guerra.
Lespotències de l'Eix eren:Alemanya,Itàlia i l'Imperi del Japó. Després de la victòria alemanya sobre França el juny de 1940, part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era laFrança de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix.Romania ho va fer el juliol de 1940,Hongria, el novembre següent iBulgària, el març de 1941.Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941, però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial ésFinlàndia, que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre estat, i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix, per la complicitat del seu govern amb l'Alemanya nazi.
No tots elspaïsos del món es van implicar en la guerra. Alguns estats, comIrlanda,Portugal,Suïssa iSuècia, van aconseguir mantenir-se neutrals durant tot el conflicte. L'estat espanyol també es va declarar neutral[17] però, després de les victòries contundents nazis de1939 i1940, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant", donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant laDivisió Blava[18] que es va integrar en laWehrmacht.[19] Tot i això,Adolf Hitler mai no va poder convèncerFranco perquè entrés en el conflicte. El1943, quanAlemanya va començar a acumular derrotes, l'estat espanyol va tornar a declarar-se neutral.
Després de laPrimera Guerra Mundial, els estats vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi haviaAlemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que lainflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderósImperi alemany. Això va portar molta gent a les files dels partits radicals, que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com elscomunistes i elsjueus. Van aparèixer grups feixistes i nacionalistes com a resposta als moviments revolucionaris que començaren a estendre's per Europa i que van prendre breument el poder a Budapest i a Baviera.[20] Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), més coneguts pel nom de «nazis», liderats perAdolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons alParlament Alemany fins que el30 de gener de1933 Hitler va assumir el càrrec decanceller d'Alemanya.
Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia de ser el NSDAP es convertís en el subjecte de poder. Al gabinet del nou govern, solamentHermann Göring iWilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el poder que gaudia el partit nazi era molt gran al carrer. Per consegüent, ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República. D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant. El tret de sortida per a la retallada de drets illibertats fou l'incendi del Reichstag, les causes del qual encara no s'han establert. Aquest incendi fou aprofitat per "desemmascarar" un cop d'estat delKPD, per la qual cosa fou il·legalitzat amb elDecret de l'Incendi del Reichstag de1933, amb el qual se suprimien els drets civils. Els dirigents comunistes començaren a ser internats en camps de concentració,[21] comDachau, el primer que s'obrí, a prop deMúnic.
Lentament, Hitler i els nazis anaren il·legalitzant la resta de formacions polítiques, àdhuc les de la dreta. A la fi, solament el NSDAP i les seves organitzacions romangueren legals en el nou sistema. Hindenburg anà signant totes les lleis i decrets que destruïen la vella república i forjaren ladictadura nazi, com laLlei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament. A l'abril de1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa elsjueus de tot càrrec de l'administració de l'estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins el NSDAP eljuny de1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com lesSturmabteilung d'Ernst Röhm o la facció deGregor Strasser, molts dels quals van morir en laNit dels ganivets llargs.Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
Enduriment extrem de les lleis contra els jueus.
Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.[22]
I tot això sense ni una protesta deFrança iGran Bretanya, i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vistiplau, iAdolf Hitler reclamava aPolònia l'ocupació de la ciutat lliure deDanzig i un corredor de terra entreAlemanya i laPrússia oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El23 d'agost de1939, Alemanya i l'URSS signaren elpacte Mólotov-Ribbentrop[23] que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos estats, tenia unes clàusules secretes entre les quals s'acordava el repartiment de l'est europeu entre dues zones d'influència, una per cada una de les dues potències. Adolf Hitler, en virtut d'aquest acord, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya reaccionarien, pels seus èxits anteriors. Per part soviètica, malgrat ser conscients de la inevitable agressió de l'Alemanya nazi, el pacte donà temps a organitzar la defensa, traslladar la indústria a la part oriental del país i preparar-se per a una resistència que acabaria sent clau en la derrota de Hitler.
Antecedents de la guerra a Àsia
Comunisme i el Kuomintang a la Xina
El 1911 es va produir una rebel·lió a Pequín al capdavant de la qual estava elKuomintang[24] deSun Yat-sen, que va proclamar la república aprofitant la mort de l'emperadriu. Aquesta república, però, va viure un breu període, ja que va ser substituïda per una dictadura militar centralitzada que estava en mans deYuan Shikai. A la mort del dictador, el 1916, laXina es va fragmentar en dominis de senyors de la guerra que rivalitzaren entre si. Aquest fet coincideix amb laPrimera Guerra Mundial, en què la Xina passarà per una època de gran inestabilitat i d'expansió del nacionalisme.
El 1923 el Kuomintang, aliat amb elPartit Comunista Xinès,[25] durà a terme un procés de creació d'un nou estat xinés i proclamarà la República amb la intenció d'unificar el país. El Kuomintang tenia com a objectiu acabar amb l'hegemonia dels senyors de la guerra i, per aconseguir-ho, es va aliar amb la burgesia i amb la classe obrera per tal de dur a terme la industrialització del país i una reforma social. El Partit Comunista Xinès, per la seva banda, defensava l'emancipació de la Xina com a colònia occidental mitjançant propaganda antiimperialista.
La Llarga Marxa 1934-1935
A la mort de Sun Yat Sen (1925) el Kuomintang escull com a successorChiang Kai-shek, que imposarà un retorn als plantejaments ideològics xinesos neoconfucionistes. En aquest context, el 1927, el dirigent xinès du a terme un extermini de comunistes aShanghai, trencant l'aliança amb els republicans per tal d'acostar-se als Estats Units. Enfront d'aquesta situació, els líders comunistes s'hagueren de refugiar a la Xina oriental, on proclamaren la República de Ruijin el 1931 sota el comandament deMao Zedong.
Dos anys després de la creació de la República de Ruijin, aquesta és atacada pel Kuomintang, fet que obliga els comunistes a refugiar-se cap a l'interior de la Xina en laLlarga Marxa, permetent que el 1936 es reorganitzaren sota el lideratge de Mao Zedong.
Amb el suport dels Estats Units, el 1937, el Kuomintang proclama la República de Naikin, que té com a objectiu competir amb elJapó a escala econòmica, fet que es veurà frenat davant l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió de la Xina per part dels nipons. Enfront d'aquesta situació el Kuomintang va cercar el suport dels comunistes, creant una aliança inestable. Aquesta aliança va perdurar únicament durant el període d'invasió dels japonesos, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, esclata laGuerra Civil xinesa.
Militarisme japonès
L'ambaixador japonès a Alemanya i el canceller alemany signant el pacte Anti-Komintern al 1936
L'Imperi del Japó va posar en pràctica durant els darrers anys del segle xix i principis del segle xx una política expansionista, que es va veure accentuada com a resposta a la crisi econòmica de la dècada dels 1930 i per tal d'abastir-se de matèries primeres i de tenir un mercat ampli per a les exportacions. Es va donar un procés de modernització que va portar el país a ser la major potència industrial de l'Extrem Orient però, alhora, va haver-hi discordances entre els costums i aquesta modernitat.
Per dur a terme aquesta política expansionista trobem un fort sistema militar i el desenvolupament d'una gran indústria armamentística, que apropà l'imperi a l'Alemanya de Hitler i reforçà el compromís en elpacte Anti-Komintern contra l'amenaça de laIII Internacional.
Entre 1904 i 1905 es va lliurar laguerra russo-japonesa,[26] que va guanyar el Japó, mostrant així el poder imperial a l'exterior. I el 1910 van ocuparCorea, que passà a ser una colònia.
Seguint la línia expansionista, els caps militars ocuparen el 1931 la Manxúria interior, a la Xina; crearen l'estat satèl·lit deManxukuo,[27] el 1932. Aquesta conquesta va portar el Japó a ser expulsat de laSocietat de Nacions l'any següent. El 1937 es va donar laSegona Guerra sinojaponesa, en la qual el Japó ocupà el nord de laXina aprofitant la feblesa política per laGuerra Civil xinesa (1927-1950).
Des de l'any 1934 el Japó va mostrar les ambicions de crear una gran força naval, cosa que constituïa un preludi a l'expansió japonesa i la posteriorGuerra del Pacífic (1937-1945) contra elsEstats Units d'Amèrica.
La guerra va començar la matinada de l'1 de setembre de1939, quanAlemanya va envairPolònia[28] utilitzant un incident fronterer fictici planejat, per a l'obtenció del control sobre la ciutat lliure deDanzig i un corredor de terra entre aquesta ciutat i Alemanya. Eldia 3,Gran Bretanya iFrança van declarar la guerra a Alemanya però, excepte algunes escaramusses en la frontera francoalemanya, cap dels dos estats va emprendre cap acció militar.
L'exèrcit alemany va posar en pràctica laBlitzkrieg (‘guerra llampec’), que consistia a encerclar les posicions defensives mentre altres tropes continuaven avançant per ocupar les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se. L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de laLuftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital,Varsòvia.
El dia17 de setembre, l'exèrcit sovièticva envair Polònia des de l'est amb el pretext de protegir la població belarussa i ucraïnesa de la zona afirmant que l'estat polonès havia desaparegut.[29] En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en elpacte Mólotov-Ribbentrop d'agost de 1939. Varsòvia va caure el27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el6 d'octubre.
Després de la caiguda de Polònia i durant tot l'hivern de1939-1940, Gran Bretanya, França i els altres estats aliats van continuar en guerra amb Alemanya, però no es van registrar combats importants en el front, en el període conegut com aGuerra de Broma.
Durant laBatalla de l'Atlàntic els vaixells mercants aliats es desplaçaven encombois com el de la imatge per reduir les pèrdues causades pelsU-Boots alemanys
Mentrestant, a l'Atlàntic nord, laKriegsmarine (l'armada alemanya) va iniciar les operacions contra tota mena de vaixells aliats. Especialment efectius van ser els atacs dels submarins alemanys (anomenatsU-Boots). Les operacions navals a l'Atlàntic més tard es van estendre també alMediterrani. La Batalla de l'Atlàntic va ser la campanya militar permanent més llarga de la Segona Guerra Mundial:[30][31] des de 1939 fins a la derrota d'Alemanya l'any 1945, tot i que el període més intens de combats va durar des de mitjan 1940 fins a la fi de1943.
El30 de novembre de1939, laUnió Soviètica va atacarFinlàndia amb la intenció d'envair-la. Inicialment, l'exèrcit finès va resistir molt bé l'embat soviètic; va ser capaç de resistir la invasió soviètica molt més temps del que els soviètics esperaven.[32]:79-80 Però els russos es van imposar a còpia de soldats i el març de1940 els finesos es van veure forçats a demanar un armistici. La Unió Soviètica va obtenir importants concessions: Finlàndia va cedir l'11% del territori i el 30% dels actius econòmics.[33] Però la capacitat operativa del seu exèrcit va ser posada en dubte per les dificultats que va tenir per obtenir tan sols una victòria relativa. Això va acabar de convèncer Hitler que la invasió de la Unió Soviètica era possible.
Portsnoruecs on van desembarcar les tropes alemanyes
El9 d'abril de1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió deNoruega iDinamarca. En part, per assegurar-se el subministrament deferro de les minessueques, del qualAlemanya depenia per al seu esforç de guerra i que era transportat a través del port noruec deNarvik. Tanmateix, també per impedir una possibleocupació aliada de Noruega i al mateix temps evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat perGran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic, però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruecs i, a més, en ser un país veí, calia tenir-lo controlat d'alguna manera.
Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres estats ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va ajornar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de1943. Les derrotes alemanyes aStalingrad iEl Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons elsnazis, el govern danès no va castigar amb prou duresa.
L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies, però l'exèrcit noruec es va replegar a les valls de l'interior del país, molt muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més,Gran Bretanya iFrança van enviar algunes divisions per ajudar els noruecs. Tanmateix, la situació de les tropes aliades es va anar tornant cada dia més crítica i el28 d'abril els britànics van decidir retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port deNarvik, la guarnició alemanya, aïllada de la resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el28 de maig. Tanmateix, llavors, la invasió alemanya delsPaïsos Baixos iBèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del nord de Noruega. Finalment, el10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment.
Poc després d'haver finalitzat la invasió dePolònia, elsnazis ja van començar a preparar l'atac contraFrança. Això implicava, no sols envair França, sinó tambéBèlgica,Països Baixos iLuxemburg, que eren estats neutrals. El pla consistia a concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de lesArdenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable pels tancs i que per això mateix estava pobrament defensada.
Finalment, la invasió va començar el10 de maig de1940. L'atac va sortir tal com Hitler havia previst. L'avanç dels tancs alemanys a través de lesArdenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riuMosa, a l'altura deSedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord deFrança en direcció alcanal de la Mànega; arribaren a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de l'exèrcit aliat encerclat dins deBèlgica. Elsnazis van fer retrocedir les tropes aliades fins aDunkerque i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el26 de maig i el3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa.
El5 de juny, l'exèrcit alemany va girar cap aFrança; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient que la derrota de França era pròxima, i no volent desaprofitar l'ocasió, laItàlia deMussolini va declarar la guerra a França el dia10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar aParís, que havia estat declaradaciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, al llarg i ample de França. El22 de juny França iAlemanya van signar unarmistici segons el qual l'exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins a la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern col·laboracionista francès. Així, a partir de llavors i fins al1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, amb capital aVichy i dirigit pel mariscalPhilippe Pétain es va anomenar la «França de Vichy»; l'altre, en el bàndol aliat, operant des de l'exili aGran Bretanya i dirigit pel generalCharles de Gaulle es va anomenar la «França Lliure».
Annexions soviètiques
El mapa d'Europa després de les invasions alemanyes i les annexions soviètiques de1940
Després de la invasió deFrança,Hitler va pensar que potserGran Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànicWinston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de l'illa. Tanmateix, perquè aquest pla tingués possibilitats d'èxit, primer s'havia d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va començar labatalla d'Anglaterra, que no es va lliurar a terra sinó a l'aire.
La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans que acabés l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de laRAF i contra les estacions deradar. Tanmateix, els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejarLondres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va donar un respir a la RAF, que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes. Finalment, el17 de setembre,Hitler va ajornar la invasió deGran Bretanya (en teoria fins a l'any següent, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més).
El13 de setembre de1940, forces italianes van envairEgipte des de les seves bases aLíbia. En aquella època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a l'oest del país i van establir posicions defensives aSidi Barrani. El9 de desembre, els britànics van contraatacar llançant l'operació Compass, que va fer retrocedir els italians fins aEl Agheila (Líbia). Durant l'operació, es van capturar un gran nombre de presoners italians.
El28 d'octubre de1940,Itàlia va declarar la guerra aGrècia, atacant-la des de les seves bases aAlbània. Tanmateix, l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir els italians i va capturar algunes ciutats del sud d'Albània. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un punt mort. La victòria grega va significar la primera derrota per a un país de l'Eix i va demostrar que la victòria aliada era possible.
La derrota de l'exèrcit italià va forçarHitler a enviar reforços al nord d'Àfrica per tal d'evitar un ensorrament total dels italians. Durant el mes de febrer de1941, les primeres unitats del que més endavant seria conegut com aAfrika Korps, sota el comandament del generalErwin Rommel, van arribar aLíbia. Inicialment, Rommel només tenia ordres de mantenir la posició contra possibles atacs aliats, però veient que trobava poca resistència va començar una ofensiva improvisada que va fer retirar els britànics fins a la frontera ambEgipte. Després de diversos contraatacs fallits, el18 de novembre de1941 els britànics van llançar l'operació Crusader, que va resultar ser tot un èxit i, abans d'acabar l'any, es va reconquerir tot el territori perdut durant la primavera passada fins aEl Agheila.
Abans d'iniciar la invasió de la Unió Soviètica, Hitler va considerar que era de vital importància tenir controlat el flanc meridional, posant punt final al conflicte entreItàlia iGrècia. Durant l'hivern de 1940-41, Hitler va convèncer els governs d'Hongria,Romania,Bulgària iIugoslàvia perquè s'unissin a les forces de l'Eix. Tanmateix, el27 de març de1941 un cop d'estat anti-Eix a Iugoslàvia va obligar a canviar els plans d'invasió de Grècia per incloure-hi també Iugoslàvia.
El6 d'abril de1941, tropes alemanyes, italianes i hongareses van començar la invasió simultània de Iugoslàvia i Grècia. Els britànics van donar suport a Grècia i, fins i tot, van enviar tropes al país. Tanmateix, l'avanç alemany va ser molt ràpid i la resistència iugoslava escassa. La capital,Belgrad, va caure el dia 12 i la rendició del país va arribar el dia 17. A Grècia, les coses van succeir de forma igualment ràpida i a la fi del mes Grècia estava ja sota control nazi. En un primer moment, els britànics es van retirar aCreta. Tanmateix, davant la superioritat aèria de laLuftwaffe, laRAF britànica va decidir traslladar avions i personal aEgipte, intentant salvar vides i aparells per a futures batalles. El20 de maig els alemanys van iniciar lainvasió de Creta, que va quedar totalment ocupada el dia1 de juny de 1941.
Encara que la victòria nazi va ser ràpida i contundent, la campanya delsBalcans va aconseguir retardar cinc setmanes l'inici de l'operació Barba-roja, un temps important que va obligar els alemanys a combatre en ple hivern durant els punts clau de l'atac contra laUnió Soviètica.
La matinada del22 de juny de1941 començà l'operació Barba-roja, la invasió alemanya de laUnió Soviètica. Va ser un atac per sorpresa, ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons elpacte Mólotov-Ribbentrop d'agost de1939. L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció aLeningrad; el segon, al centre en direcció aMoscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial deDonets i els camps petrolífers delCaucas. L'objectiu deHitler era encerclar i derrotar ràpidament l'exèrcit soviètic a les planes deBelarús iUcraïna per, després, ocupar tota la part europea de laUnió Soviètica fins a la líniaArkhànguelsk-Urals-Volga-Astracan, des de l'Àrtic fins almar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140divisions que incloïen 3.200.000 soldats, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2.770 avions. Els aliats d'Alemanya —Itàlia,Hongria,Romania iBulgària— també aportaven unes quantes divisions cadascú. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 soldats, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història.
Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el8 de setembre va començar el setge deLeningrad, que duraria fins al gener de1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat deBelarús i va arribar fins aSmolensk, capturada el16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent del que s'esperava. Això va fer queHitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió, ja que consideravenMoscou l'objectiu prioritari. Finalment, després de la caiguda deKíiv, el19 de setembre, es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (operació Tifó). Tanmateix, llavors va començar el mal temps al front oriental, les pluges, primer, i la neu i el fred, després, van alentir l'avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres delKremlin), però no més enllà. El5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent.
Les restes mig enfonsades del cuirassatUSS Arizona després de ser bombardejat
Durant el matí del7 de desembre de1941, avionsjaponesos procedents d'unportaavions van atacar la base navalnord-americana dePearl Harbor, a l'illaOahu deHawaii.[34] Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir a prop de 2.400 baixes. Vuitcuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. Tanmateix, els portaavions americans que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac.
El mateix dia 7, elJapó (en aquell temps,Imperi japonès) va declarar la guerra alsEstats Units i alRegne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i tambéaustralians. El dia11 de desembre,Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons elpacte Tripartit de1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins a aquell moment s'havia limitat aEuropa i aÀfrica, es va estendre també a l'Àsia i alPacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.
De forma simultània a l'atac a Pearl Harbor, els japonesos van començar la invasió de les colònies britàniques deHong Kong iMalàisia, de la colòniaholandesa de lesÍndies orientals (que es correspon, aproximadament, amb l'actualIndonèsia) i de les possessions americanes de lesFilipines i de les illes de l'oceà Pacífic comGuam iWake.
Columna de vehicles de l'Afrika Korps desplaçant-se pel desert,1942
Després d'haver-se hagut de retirar a conseqüència de l'operació Crusader, semblava que l'Afrika Korps havia quedat definitivament derrotat, però certs conflictes que tenien lloc alPròxim Orient havien obligat els britànics a retirar tropes delnord d'Àfrica; mentrestant, les forces de l'Eix havien rebut nous subministraments des deTrípoli.Rommel es va adonar de seguida del canvi de situació i el21 de gener de1942 i va llançar la seva segona ofensiva. Els alemanys van fer retrocedir els aliats fins aGazala, on l'avanç va ser temporalment aturat però, després de labatalla de Gazala, que els alemanys van guanyar, van continuar avançant cap aEgipte, travessant la frontera fins a ser aturats, definitivament, en laBatalla d'Alam Halfa (1-27 de juliol). A pesar d'haver pogut parar l'avanç alemany, els aliats es van veure a prop del desastre i van començar a enviar tropes, tancs i tota mena de subministraments. També es va designar un nou comandant del8è exèrcit britànic, el generalBernard Montgomery. Arribat l'octubre, la superioritat numèrica aliada ja era aixafant. Entre el23 d'octubre i el4 de novembre de1942 va tenir lloc labatalla d'El Alamein que va tenir com a resultat una completa i decisiva victòria aliada. El poc que quedava de l'Afrika Korps va haver de fugir cap aLíbia, perseguit de prop pels aliats.
Europa, la Mediterrània i el Llevant el 1942
.
El8 de novembre va començar l'operació Torxa: una combinació de forces americanes i britàniques va desembarcar alMarroc i aAlgèria, en aquella època, colònies franceses sota elgovern de Vichy. Amb això s'esperava poder atacar els alemanys per la rereguarda i acabar ràpidament la campanya al nord d'Àfrica. A pesar d'una breu resistència inicial, el dia11 el govern colonial francès va passar-se al bàndol aliat. La reacció dels alemanys va ser ocuparTunísia, també colònia francesa. A la fi de novembre, perseguits des deLíbia i pressionats des d'Algèria, semblava que la resistència alemanya estava a punt d'ensorrar-se, però durant el mes de desembre els alemanys van contraatacar i van aconseguir fer-se forts a Tunísia, durant un temps.
Durant l'hivern de1941-42, elssoviètics van poder recuperar una mica de terreny al voltant deMoscou. Després de la rendició del 6è exèrcit alemany aStalingrad el2 de febrer de1943, l'Exèrcit Roig va llançar vuit ofensives durant l'hivern. Moltes estaven concentrades al llarg de la conca del Don, prop deStalingrad. Aquests atacs van resultar victòries inicials, fins que les forces alemanyes van ser capaces de prendre avantatge sobre l'extensió i afeblir la condició de l'Exèrcit Roig, i llançar un contraatac per recapturar la ciutat deKhàrkiv i àrees circumdants. Aquesta seria l'última victòria estratègica important dels alemanys en la Segona Guerra Mundial.En l'atac contra Stalingrad,Stalin va ordenar que la ciutat fos defensada a qualsevol preu i així va començar un setge que tindria importants conseqüències per al desenvolupament de la guerra. De carrer en carrer, durant tres mesos, els alemanys van anar reduint el perímetre defensiu soviètic. Tanmateix, el19 de novembre, en el moment que la batalla estava en el seu punt àlgid, els soviètics van llançar un contraatac en forma de pinça (operació Urà) que va deixar el6è exèrcit alemany encerclat dins la ciutat.Hitler no va permetre que les seves tropes intentessin escapar del cercle, ja que això implicava abandonar la ciutat ja ocupada, i els soviètics van resistir tots els intents de trencar el setge des de fora. Durant mesos, els alemanys van enviar subministraments al 6è exèrcit per aire, però només podien proporcionar-los una sisena part de les quantitats d'aliments i municions necessàries, i cap al final de l'any la situació dels assetjats era desesperada.
Les pluges de primavera van impedir les operacions en laUnió Soviètica, però tots dos costats van fer servir aquest temps per a preparar-se per a la inevitable batalla que arribaria a l'estiu. La data del començament de l'ofensiva s'havia mogut repetidament, pel fet que retards en la seva preparació havien forçat els alemanys a ajornar l'atac. El4 de juliol, laWehrmacht, després de reunir la concentració de poder de foc més gran de tota la Segona Guerra Mundial, va llançar la seva ofensiva contra la Unió Soviètica en el sortint de Kursk. Els soviètics coneixien les seves intencions, i es van afanyar a defensar el sortint amb un sistema enorme de defenses en el terreny. Els alemanys van atacar a la vegada des del nord i el sud del sortint, tallaren el sortint i atraparen 60 divisions soviètiques.
L'ofensiva alemanya en el sector nord va ser avortada quan van progressar molt poc a través de les defenses soviètiques, però en el sector sud hi va haver veritable perill de produir-se una penetració alemanya. Els soviètics van portar llavors les seves reserves per contenir l'empenta alemanya en el sector sud, i la consegüentBatalla de Kursk va arribar a ser la batalla de tancs més gran de la guerra, a prop de la ciutat deProkhorovka. Els alemanys ja no tenien reserves de consideració, havien esgotat les seves forces cuirassades; no van poder respondre a la contraofensiva soviètica que els va llançar de tornada a les seves posicions de partida.
Els soviètics van capturarJarkov després de la seva victòria aKursk, i amb l'amenaça de les pluges de la tardor,Hitler va estar d'acord en una retirada general a la línia delDnièper a l'agost. A la fi de setembre, els alemanys van trobar la línia delDnièper impossible de sostenir quan van créixer els caps de pont soviètics. Ciutats importants del Dnièper van començar a caure, en fou la primeraZaporíjia, seguida perDnipropetrovsk. A principis de novembre els soviètics van penetrar a través dels seus caps de pont a banda i banda deKíiv i reconquistaren la capital ucraïnesa. El 1r front ucraïnès va atacarKorosten la nit de Nadal, i l'avanç soviètic va continuar al llarg de la línia del ferrocarril fins que es va assolir la frontera polonesosoviètica de 1939.
Els soviètics van llançar la seva ofensiva d'hivern el gener de1944, al sector nord i van alliberar el brutal setge de Leningrad. Els alemanys van fer una retirada ordenada des de l'àrea de Leningrad a una línia més curta, basada en els llacs del sud. Per març els soviètics van colpejar Romania des d'Ucraïna. Les forces soviètiques van envoltar el 1rexèrcit Panzer, al nord del riu Nistru. Els alemanys van escapar de la bossa a l'abril, salvant a la majoria dels seus soldats però perdent el seu equip pesant. Durant l'abril, l'Exèrcit Roig va llançar una sèrie d'atacs a prop de la ciutat de Iaşi, Romania, amb l'objectiu de capturar el sector, estratègicament important, que esperaven fer servir de trampolí per a llançar-se cap aRomania per a una ofensiva d'estiu. Quan van llançar l'atac a través del bosc de Târgu Frumos, els soviètics van ser rebutjats pels alemanys i les forces romaneses, en defensar amb èxit les forces de l'Eix el sector en el mes d'abril.
Quan les tropes soviètiques es van acostar aHongria, les alemanyes l'ocuparen el 20 de març.Hitler va pensar que el líder hongarès, l'almirallMiklós Horthy, ja no podia considerar-se un aliat fiable. Un altre dels aliats de l'Eix, Finlàndia, havia buscat una pau separada amb Stalin el febrer de 1944, però no van acceptar els termes inicials que els van oferir. El 9 de juny, la Unió Soviètica va començar la quarta ofensiva estratègica a l'Istme de Carèlia que, després de tres mesos, va forçar Finlàndia a acceptar un armistici.
Abans que els soviètics poguessin començar la seva ofensiva d'estiu cap a Belarús, havien de netejar la península de Crimea de forces de l'Eix. Restes del 17è exèrcit alemany del grup d'exèrcits sud i algunes forces romaneses havien estat aïllades i deixades enrere a la península quan els alemanys s'havien retirat d'Ucraïna. A principis de maig, el 3r front ucraïnès de l'Exèrcit Roig va atacar els alemanys i la consegüent batalla va ser una victòria completa per a les forces soviètiques, i va fracassar un barroer esforç d'evacuació a través del mar Negre per part dels alemanys.
Avenços soviètics des de l'agost de 1943 a desembre de 1944
Amb Crimea "neta", la llargament esperada ofensiva soviètica d'estiu, de nom en codioperació Bagration, va començar el 22 de juny de 1944, amb 2,5 milions de soldats i 6.000 tancs. El seu objectiu era netejarBelarús de tropes alemanyes, i aixafar el grup d'exèrcit centre alemany que estava defensant aquest sector. L'ofensiva es va organitzar per coincidir amb els desembarcaments aliats a Normandia, però els retards van fer que l'ofensiva hagués de ser ajornada per algunes setmanes. La subsegüent batalla va resultar la destrucció del grup de l'exèrcit centre alemany, i provocà unes 800.000 baixes alemanyes, la derrota més gran de la Wehrmacht durant la guerra. Els soviètics van continuar imparables endavant, i arribaren a prop de Varsòvia el 31 de juliol.
La proximitat de l'Exèrcit Roig va fer que els polonesos deVarsòvia pensessin que serien alliberats aviat. L'1 d'agost, es van revoltar com a part de la més àmplia operació Tempest. Gairebé 40.000 lluitadors de la resistència polonesa van prendre el control de la ciutat. Els soviètics, però, no avançaren més. L'única ajuda que van rebre els polonesos va ser foc d'artilleria, quan unitats de l'exèrcit alemany, que es movien dins de la ciutat per fer callar la revolta, van rebre trets d'artilleria soviètica. La resistència va acabar el 2 d'octubre. Després unitats alemanyes van destruir la major part del que havia quedat de la ciutat.
Ciutadans de Bucarest aclamant el nou aliat deRomania, l'Exèrcit Roig, el 31 d'agost de 1944
Després de la destrucció del grup de l'exèrcit centre alemany, els soviètics van atacar les forces alemanyes al sud a mitjan juliol de 1944, i en el termini d'un mes havien netejat Ucraïna de la presència alemanya, infligint greus pèrdues als alemanys. Una vegada queUcraïna va ser netejada, les tropes soviètiques van colpejar Romania. El 2n i 3r fronts ucraïnesos de l'Exèrcit Roig es van embrancar amb el Heeresgruppe Südukraine alemany, que estava constituït per formacions alemanyes i romaneses, en una operació per ocupar Romania i destruir les formacions alemanyes en el sector. El resultat de la Batalla deRomania va ser una victòria completa per l'Exèrcit Roig, i va significar el pas de Romania des del camp de l'Eix cap al camp aliat.Bulgària es va rendir a l'Exèrcit Roig al setembre. Seguint els alemanys en retirada des de Romania, els soviètics van entrar a Hongria l'octubre de 1944, però el 6è exèrcit alemany va envoltar i va destruir tres cossos del grup Pliyev del mariscal Rodion Yakovlevich Malinovsky prop de Debrecen, a Hongria. Els soviètics havien esperat amb el seu ràpid assalt la captura de Budapest, però van ser rebutjats i Hongria romandria com a aliada d'Alemanya fins a la fi de la guerra a Europa. Aquesta batalla seria l'última victòria alemanya al front oriental.
Els soviètics es van recobrar de la seva derrota aDebrecen, i les columnes avançades de l'Exèrcit Roig van alliberar Belgrad a la fi de desembre i van arribar a Budapest el 29 de desembre de 1944, envoltant la ciutat i atrapant unes 188.000 tropes de l'Eix, incloent-hi moltesWaffen-SS alemanyes. Els alemanys van aguantar fins al 13 de febrer de 1945, i el setge va esdevenir un dels més sagnants de la guerra. Mentrestant el 1r, 2n i 3r fronts del Bàltic de l'Exèrcit Roig van entaular combat amb les restes del grup de l'exèrcit centre i del grup d'exèrcit nord per capturar la regió bàltica de mans alemanyes a l'octubre de 1944. El resultat de la consegüent sèrie de batalles va ser la pèrdua permanent de contacte entre els grups d'exèrcit nord i centre, i la creació de la bossa de Courland a Letònia, on els exèrcits alemanys 16è i 18è van ser atrapats, amb un total d'uns 250.000 soldats, on romandrien fins al final de la guerra.
L'expansió japonesa pel sud-est asiàtic va durar fins a mitjan1942 i es va estendre a llocs tan allunyats entre si comBirmània, lesIlles Salomó i lesIlles Aleutianes. ANova Guinea, l'objectiu dels japonesos era conquerirPort Moresby per després poder atacarAustràlia.[35] Tanmateix, els plans japonesos es van veure frustrats, primer en laBatalla del mar del Corall (4-8 de maig), on una flota nord-americana els va impedir desembarcar tropes a l'illa, i després a la pista deKokoda, on durant els mesos d'agost i setembre japonesos, americans i australians es van enfrontar enmig de la jungla. Després d'aconseguir arribar a només 50 km de Port Moresby, la falta de reforços i de material va obligar els japonesos a retrocedir i a abandonar definitivament els seus plans. Després de la Batalla del mar del Corall[36] van ser frenats pels aliats en les batalles deMidway,Nova Guinea iGuadalcanal.
L'illa de Guadalcanal, a l'arxipèlag de lesIlles Salomó, estava ocupada pels japonesos des del juliol de 1942. Els americans hi van desembarcar el7 d'agost. A partir de llavors, Guadalcanal i les seves aigües es van convertir en el centre de nombrosos combats terrestres, navals i aeris. Els japonesos no van poder resistir el ritme de baixes i el gener de 1943 es va ordenar l'evacuació de l'illa. Després d'aquestes derrotes, els japonesos van perdre totalment la iniciativa i es van limitar a defensar els territoris ja ocupats.
A principis de 1943, de forma una mica inesperada, quan els alemanys van atacar les encara inexpertes forces americanes que s'havien endinsat a Tunísia, van aconseguir algunes petites victòries que els van encoratjar a realitzar atacs més importants com el de labatalla del pas de Kasserine (19-25 de febrer de1943). Tanmateix, finalment, la superioritat numèrica, de recursos i de subministraments dels aliats es va acabar imposant i, el13 de maig de 1943, les últimes forces de l'Eix a Tunísia (250.000 soldats alemanys i italians) van acabar rendint-se als aliats. Així van acabar gairebé 3 anys de guerra a l'Àfrica.
L'abadia de Montecassino i les valls i muntanyes que la rodegen es trobaven al bell mig de lalínia Gustav i van ser un dels escenaris principals de la guerra aItàlia. L'abadia va ser totalment destruïda pels bombardeigs aliats durant la guerra però va ser reconstruïda després
Finalitzada lacampanya del nord d'Àfrica, els aliats van decidir que el següent pas seria la invasió d'Itàlia, començant perSicília. El10 de juliol de1943, les tropes britàniques i nord-americanes van desembarcar al sud-est de l'illa i van poder ocupar-la en poc més d'un mes. La invasió aliada de territori italià va provocar que, el24 de juliol, elrei d'ItàliaVíctor Manuel III ordenés la detenció deMussolini i nomenés el mariscalBadoglio nou president del país. El nou govern italià va iniciar de seguida converses de pau amb els aliats que van culminar el3 de setembre, quan Itàlia vasignar la rendició. Les negociacions i la rendició es van mantenir en secret per no alertarHitler.
El mateix dia 3, les forces aliades van creuar l'estret de Messina i, sense trobar gaire resistència, van començar a avançar per la península deCalàbria. Tanmateix, la força principal aliada va desembarcar a prop deSalern el9 de setembre. Aleshores, Hitler va descobrir la traïció dels italians i va ordenar l'ocupació d'Itàlia i el desarmament de l'exèrcit italià. Com a conseqüència, les forces aliades van haver de lluitar durament per poder sortir de les platges de Salern. Mentrestant, paracaigudistes alemanys van alliberar Mussolini i Hitler el va posar al capdavant del nouEstat feixista del nord d'Itàlia, amb capital aMilà. Al mateix temps que es retiraven lentament del sud d'Itàlia, els alemanys van organitzar una poderosa línia de defensa (lalínia Gustav) a l'altura de la ciutat deCassino, uns 100 km al sud-est deRoma. La línia Gustav va retenir els aliats des del desembre de1943 fins al maig de1944.
Les últimes tropes alemanyes aStalingrad es van rendir el2 de febrer de1943. Dels 300.000 soldats que formaven el 6è exèrcit, només 96.000 van sobreviure i foren capturats pels soviètics. Aquest va ser un dels grans punts d'inflexió en l'escenari europeu de la Segona Guerra Mundial.
A principis de1943, els soviètics van iniciar una nova ofensiva. La ciutat deKhàrkiv va canviar de mans un parell de vegades, però no es van produir grans canvis en la situació de la guerra. Tanmateix, els successius avanços i retrocessos del front en els últims mesos havien deixat un sortint de les forces soviètiques al voltant de la ciutat deKursk.Hitler va voler recuperar la iniciativa de la guerra organitzant una gran ofensiva en aquesta zona per al juliol de 1943: l'operació Citadel. Durant el seu transcurs, el12 de juliol, es va produir labatalla de Prokhorovka, considerada la batalla més gran de carros blindats de la història, amb més de miltancs involucrats. Tanmateix, per als alemanys va ser una completa derrota on no es va aconseguir cap dels objectius fixats. A partir d'aquesta batalla, i fins al final de la guerra, els alemanys ja no van organitzar cap més operació d'importància en el front oriental, limitant-se a retrocedir a mesura que els soviètics avançaven.
Després d'haver aturat l'expansió japonesa pelPacífic, els aliats van passar a l'atac. A la fi de juny de1943, va començar una campanya per aïllar la important base japonesa deRabaul a l'illa deNova Bretanya. Es van atacar simultàniament les bases japoneses aNova Guinea, seguint la costa nord de l'illa en direcció nord-oest i es van realitzar atacs amfibis a lesIlles Salomó. La bona marxa de l'operació va permetre que a la fi de 1943 tropes nord-americanes desembarquessin a la mateixa illa de Nova Bretanya. Pel mateix temps, però a milers de quilòmetres d'allí, els americans van expulsar els japonesos delsatols deTarawa iMakin, a lesIlles Gilbert.
Un desembarcament aliat aAnzio, darrere les línies alemanyes, i successius atacs a la línia Gustav van permetre als aliats desbordar els defensors alemanys que van veure's forçats a retirar-se, deixant el camí lliure cap aRoma, que va ser alliberada el4 de juny de1944. Tanmateix, els aliats no van aconseguir evitar que les forces alemanyes en retirada escapessin cap al nord. Al llarg de la serralada delsApenins, al nord i a l'est deFlorència, els alemanys van preparar una altra línia de defensa (lalínia Gòtica) que va esdevenir un altre dur obstacle per als aliats. Amb gran esforç, els aliats van capturar els passos de muntanya i van començar a baixar cap a la plana delPo, però la falta d'efectius (destinats a la conquesta deFrança) i l'arribada de l'hivern van deixar els aliats aturats al sud deBolonya.
Per intentar alleujar la pressió alemanya sobre el front oriental i accelerar la fi de la guerra, el6 de juny de1944 (anomenat elDia D) els aliats van obrir un nou front a Europa realitzant un desembarcament massiu de tropes a les costes deNormandia, amb l'objectiu prioritari d'alliberarFrança. Aquesta invasió, de nom en clauoperació Overlord, va ser i continua sent el desembarcament de tropes més gran de la història, involucrà gairebé 3 milions de soldats. A pesar que en algunes de les platges el nombre de baixes aliades va ser important, el desembarcament va ser un èxit. Durant prop de dos mesos, però, la resistència alemanya a Normandia va ser ferma i el trencament definitiu del front no va arribar fins a la fi de juliol. Un cop els aliats van poder sortir de Normandia, la conquesta de França va ser ràpida; en quinze dies van avançar 1.000 km.[37] El15 d'agost un altre desembarcament aliat a lacosta Blava va accelerar la retirada alemanya. El25 d'agost, els aliats van entrar aParís i a mitjan setembre la major part de França i deBèlgica ja havien estat alliberades.El desembre de1944 els aliats van llançar l'operació Horta, un pla arriscat que tenia com a objectiu accelerar l'arribada de l'exèrcit aliat alRin, l'últim gran obstacle natural per a l'ocupació aliada d'Alemanya. Consistia en el llançament d'un gran nombre de paracaigudistes sobre diverses ciutats neerlandeses per prendre per sorpresa el control dels ponts sobre rius i canals seguint una línia que anava des del sud delsPaïsos Baixos fins al Rin. Seguidament, un avanç aliat al llarg d'aquesta línia havia de connectar els ponts. L'operació va ser un fracàs relatiu, ja que, malgrat que la majoria de ponts es van poder capturar intactes, l'últim i crucial pont sobre el Rin aArnhem no va poder ser capturat.
El setembre de 1944, els alemanys van realitzar un fort contraatac al front occidental anomenatBatalla de les Ardenes. Va tenir lloc a laregió de les Ardenes, precisament allà on els alemanys havien tingut tant d'èxit durant la primavera de 1940. Inicialment, l'atac va agafar els aliats per sorpresa, però, a banda de reconquerir algunes viles belgues, l'avanç alemany va perdre embranzida ràpidament. A la fi de gener de 1945, tot el territori guanyat pels alemanys durant l'operació ja havia estat recuperat.
Entre el setembre de1943 i el maig de1944, els soviètics van efectuar un ràpid avanç en el sector meridional del front recuperant la totalitat d'Ucraïna fins a la frontera ambRomania iPolònia. Al llarg del 1944, els successius atacs als sectors nord, centre i sud del front van donar continuïtat al cada vegada més ràpid avanç en direcció a Alemanya.
En el sector nord, els soviètics van aixecar completament el setge deLeningrad i van continuar avançant cap aEstònia iLetònia. També van aconseguir recuperar tot el territori que els finlandesos havien capturat durant l'ofensiva de1941, forçant la rendició deFinlàndia el4 de setembre de 1944. En el sector centre, l'operació Bagration va aniquilar completament el grup d'exèrcits alemanys i va permetre als soviètics avançar uns 600 km a través deBelarús i entrar aLituània,Polònia iHongria. En el sector sud, la defensa de l'exèrcit romanès es va enfonsar i el reiCarles II de Romania va aprofitar l'oportunitat per a demanar un armistici amb els russos. Els alemanys van respondre intentant assassinar el rei, cosa que no va agradar gens als romanesos, que van unir-se als aliats declarant la guerra a Alemanya. Els alemanys es van veure obligats a retirar-se del país. Al cap d'una setmana,Bulgària va passar-se també al bàndol aliat. Els soviètics van continuar avançant cap aIugoslàvia; arribaren aBelgrad el15 d'octubre. Amb tot això, els alemanys es van veure forçats a retirar-se deGrècia per no quedar tallats.
Durant el 1944, un fet destacable va ser larebel·lió de Varsòvia contra l'ocupació alemanya. La revolta va començar el dia1 d'agost. Els polonesos esperaven poder resistir uns pocs dies fins que l'Exèrcit Roig arribés a la ciutat. Tanmateix, això no entrava dins dels plans deStalin, que volia que després del seu alliberament, Polònia quedés sota un nou govern comunista. Per contra, els revoltats eren lleials al govern polonès a l'exili. L'avanç soviètic va ser aturat a les portes de Varsòvia. Mentrestant, els alemanys van enviar noves forces per reprendre el control de la ciutat i el2 d'octubre els últims revoltats van haver de rendir-se.
El8 de març de1944 els japonesos van intentar una invasió parcial de l'Índia, llavors colòniabritànica, des de les seves posicions avançades aBirmània. L'atac japonès va aconseguir assetjar la ciutat d'Imphal i tallar les comunicacions amb la propera ciutat deKohima. Tanmateix, després d'uns mesos de dura batalla sense més avanços, l'exèrcit japonès es va quedar sense subministraments i va haver de retirar-se. Els japonesos van patir vora 55.000 baixes, la pitjor derrota de la seva història.
L'avanç de l'exèrcit dels Estats Units pelPacífic va continuar amb la conquesta de lesIlles Marshall el febrer de1944. Molt més important va ser la conquesta de lesIlles Mariannes (juny-agost), i especialment l'illa deSaipan, ja que la possessió d'aquesta illa va permetre als americans establir bases aèries avançades des d'on bombardejar el mateix territori japonès. La reacció japonesa a l'ocupació de Saipan va ser laBatalla del mar de les Filipines (19-20 de juny). L'armada japonesa va utilitzar tots els portaavions que li quedaven i un gran nombre d'avions per a expulsar els americans de les Mariannes, però la batalla se'ls va girar en contra i van patir una dolorosa derrota de la qual ja no es podrien recuperar. El pas següent dels americans va ser la invasió de lesFilipines, que va començar el20 d'octubre amb la invasió de l'illa deLeyte i que va anar seguida de labatalla del golf de Leyte, en què els japonesos van utilitzar atacskamikazes per primera vegada.
L'ofensiva final aliada, que va començar el9 d'abril de1945, va aconseguir trencar completament el front alemany i ocupar tota la plana del Po. Els alemanys es van retirar cap alsAlps, però llavors la guerra ja arribava a la fi. El28 d'abril,Mussolini i la seva amantClara Petacci van fugir deMilà per intentar buscar refugi aSuïssa, però pel camí van ser capturats per partisans italians que els van afusellar i van penjar els seus cadàvers a la plaça de Milà. L'exèrcit alemany a Itàlia es va rendir el2 de maig de1945.
Durant els mesos de febrer i març de 1945 els aliats van aconseguir avançar fins alRin en un ampli front, des delsPaïsos Baixos fins a la fronterasuïssa. Arribats al Rin, va ser crucial la captura del pont deRemagen (Alemanya), que va permetre establir un cap de pont a la riba oposada. Durant l'abril, la defensa alemanya es va esfondrar i tot el territori entre el Rin i l'Elba, des delmar del Nord fins alsAlps, va ser capturat pels aliats. El comandant suprem de les forces aliades a Europa, el generalDwight D. Eisenhower, va decidir unilateralment deixar la captura deBerlín als soviètics. Per aquest motiu, els exèrcits aliats van aturar el seu avanç a l'Elba, on el25 d'abril van connectar amb l'exèrcit soviètic. Les tropes aliades també van entrar aÀustria i a laRepública Txeca on també es van trobar amb els soviètics.
Montreal Daily Star: "Germany Quit", 7 de maig de 1945
Després d'estar uns quants mesos aturats alVístula, el12 de gener de1945 l'exèrcit soviètic va rellançar l'ofensiva per conquerirPolònia. En poques hores, el front alemany es va esfondrar completament i els soviètics van poder avançar de forma sorprenentment ràpida.Prússia oriental va ser ocupada i milions dels seus habitants, d'ètnia i cultura alemanyes, van fugir per mar cap aAlemanya, escapant de les represàlies soviètiques. Eldia 19, l'Exèrcit Roig va travessar la frontera germanopolonesa anterior a l'inici de la guerra i a la fi de mes va arribar a l'Oder, a només 70 km deBerlín. Allà es va aturar per reagrupar-se.
Mentrestant, a la resta del front oriental, els soviètics avançaven a tot arreu. AHongria,Budapest va ser capturada el13 de febrer, després d'un llarg setge. Des d'aquí, van continuar cap aÀustria, on van entrar el30 de març, ocuparenViena el13 d'abril. Simultàniament, estaven avançant a través d'Eslovàquia en direcció a laRepública Txeca.
El16 d'abril va començar l'atac final a Berlín. L'exèrcit soviètic, apostat al llarg de l'Oder, va avançar des del nord, l'est i el sud encerclant la ciutat. La defensa alemanya estava formada en part per civils, molts adolescents. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la ciutat.Hitler va refusar fugir i es va recloure en el seubúnquer, juntament amb alguns dels seus generals. El30 d'abril, amb l'exèrcit soviètic ja només a uns quants carrers de distància, Hitler es va suïcidar. La ciutat deBerlín es va rendir el2 de maig.
A la fi de1944, els britànics, amb el suport de l'exèrcit xinès, van iniciar la reconquesta deBirmània. Des de l'Índia i des de les zones no ocupades al nord-oest del país, l'atac principal es va concentrar en la captura deMandalay (20 de març de1945). Des d'aquí va començar la cursa cap aYangon, la capital del país, que va ser capturada el2 de maig mitjançant un atac amfibi. Això va posar punt final a l'ocupació japonesa de Birmània.
Durant el mes d'agost de1945, el bolet atòmic de l'explosió nuclear sobre la ciutat japonesa deNagasaki es va elevar a una altitud de 18.000 metres. Aquest atac va precipitar la rendició delJapó i la fi de la guerra
Al gener, els americans van desembarcar aLuzón, l'illa més gran de lesFilipines.Manila, la capital, va ser capturada el3 de març. La conquesta completa de les Filipines no va acabar fins al juliol, però mentrestant els americans ja es van concentrar en el seu pròxim objectiu, l'illa d'Iwo Jima (19 de febrer-26 de març). La importància d'aquesta illa radicava en el fet que, des d'allí, els avions caces americans podien donar protecció alsB-29 que bombardejaven les ciutats japoneses. Tanmateix, aquesta illa ja es considerava territori japonès i la defensa japonesa va ser especialment acarnissada contra elsmarines americans. La següent illa envaïda va serOkinawa (1 d'abril-21 de juny), on el nombre de baixes americanes va ser igualment gran.
Tot i que encara quedaven moltes bosses de resistència japonesa escampades pelPacífic i el sud-est asiàtic, l'alt comandament nord-americà ja tenia planejada la invasió delJapó, prevista per al mes de novembre. Tanmateix, la dura resistència japonesa a Iwo Jima i a Okinawa feien presagiar una campanya molt dura per als americans.
Bombardeigs d'Hiroshima i Nagasaki i rendició del Japó
El mes de juliol de 1945, elprojecte Manhattan va finalitzar la construcció de la primerabomba atòmica. El president dels Estats Units,Harry S. Truman, va justificar la utilització d'aquesta nova arma per obligar el Japó a rendir-se immediatament. El6 d'agost de 1945, la primera bomba atòmica amb finalitats bèl·liques va explotar sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima; la va destruir per complet i va provocar uns 75.000 morts i un nombre encara més gran de ferits. Com que el govern japonès no es va rendir immediatament, el9 d'agost una altra bomba va ser llançada sobreNagasaki, que provocà una mortaldat i una destrucció semblants.
El8 d'agost, exactament tres mesos després de la fi de la guerra a Europa i complint el pacte acordat amb els aliats en laconferència de Jalta, laUnió Soviètica va declarar la guerra al Japó i va envairManxúria.
El15 d'agost, l'emperador del JapóHirohito va prendre la decisió d'anunciar per ràdio la rendició del país, tot i que una part del govern japonès estava decidit a continuar lluitant. La rendició oficial delJapó es va signar el2 de setembre. Això va significar el final de la Segona Guerra Mundial, tot i que algunes unitats japoneses aïllades van continuar lluitant algunes setmanes més.
Conseqüències
Econòmiques
Al final de la guerra, milions de persones s'havien quedat sense casa, l'economia europea s'havia ensorrat i el 70% de la infraestructura industrial europea estava destruïda. El1947, elsecretari d'estat dels Estats UnitsGeorge Marshall va establir un pla, conegut com elPla Marshall, per a la recuperació econòmica europea. Aquest pla preveia que els EUA destinessin bilions de dòlars per a la reconstrucció d'Europa. Els països ocupats per laUnió Soviètica no van beneficiar-se d'aquest pla.
Alemanya i els altres països de l'Eix van haver de compensar econòmicament els països aliats.
El final de la Segona Guerra Mundial va marcar la fi de la posició delRegne Unit com a superpotència global i l'emergència delsEstats Units i laUnió Soviètica com a poders dominants en el món. Les friccions entre aquestes dues superpotències van anar augmentant i van portar a l'esclat de laguerra freda.
Emigracions forçades
A la zona de la Silèsia i la Pomerania hi va haver l'emigració a l'estiu del 1945 d'uns 5 milions d'alemanys.[39] Els polonesos es van dedicar a seguir i perseguir els alemanys. En dos anys a la zona de Wroclaw (Polònia) hi va haver 150.000 alemanys obligats a marxar, aquests van ser substituïts per polonesos.
Un altre exemple el trobem a Txecoslovàquia, on els alemanys representaven el 22,5% del país.[40]
Noves fronteres
Zones d'ocupació aAlemanya el1946, després que el territori de l'est ja hagués estat annexat aPolònia. La regió ratllada és elSaarland que no passaria a ser protectorat francès fins al1947
Els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats derrotats. Això va tenir com a resultat que milions de persones es van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les seves cases. El principal beneficiat va ser laUnió Soviètica, que va guanyar territori a costa d'Alemanya,Finlàndia,Polònia i elJapó. Polònia va ser compensada i rebé la major part del territori alemany a l'est de la líniaOder-Neisse, incloent-hi les regions industrials deSilèsia.
Alemanya va ser dividida en quatre zones d'ocupació, cada una controlada per un d'aquests estats: els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica. A mesura que les relacions entre els estats vencedors es van anar deteriorant, les línies de demarcació entre les zones d'ocupació van esdevenir fronteres estatals. Les zones americana, britànica i francesa es van unir el1949 per crear l'República Federal d'Alemanya i la zona soviètica va convertir-se en laRepública Democràtica Alemanya.
LaPrússia oriental va desaparèixer, dividida entre la Unió Soviètica, Polònia iLituània.Àustria va ser separada d'Alemanya per tornar a esdevenir un estat independent, tal com era abans de l'Anschluss de1938. LaRepública Txeca iEslovàquia van tornar a ser unides i es va crear altra vegada l'estat deTxecoslovàquia i la regió delsSudets hi va ser incorporada. La regió delSaarland va esdevenir temporalment un protectorat deFrança, però després va retornar a Alemanya.Corea, que va ser dividida en dos al llarg del paral·lel 38 per soviètics i americans, va acabar esdevenint dos estats diferents,Corea del Nord iCorea del Sud.
A les àrees ocupades pels aliats occidentals, els governs existents abans de l'inici de la guerra van ser restablerts o es van crear nous governs democràtics; a les àrees ocupades per la Unió Soviètica, incloent-hi territoris d'anteriors aliats com Polònia, s'hi van crear estats comunistes satèl·lits de la Unió Soviètica.
Com que laSocietat de Nacions havia fracassat en la seva tasca de prevenir la guerra, el1945 es va crear un nou organisme internacional anomenat lesNacions Unides. A diferència del seu predecessor, les Nacions Unides han pres un paper més actiu en el món, lluitant contra epidèmies i proveint ajuda humanitària a les nacions en problemes. Les Nacions Unides també van servir com a front diplomàtic durant la guerra freda. També van ser responsables de la creació del modern estat d'Israel, en part com a resposta a l'Holocaust.
Referències
↑(en anglès) Frederick H. Hartmann,The relations of nations, pàg. 312
↑James Dunnigan,Dirty Little Secrets of World War II: Military Information No One Told You About the Greatest, Most Terrible War in History, William Morrow & Company, 1994.ISBN 0-688-12235-3
↑Masaya, Shiraishi.Japanese relations with Vietnam, 1951–1987. SEAP Publications, 1990, p. 4.ISBN 0877271224.
↑Gairebé 11 milions de les víctimes civils van ser víctimes de l'Holocaust dirigit pel govern nazi, en gran part a l'Europa de l'Est i a la Unió Soviètica. VegeuA Teacher's Guide to the Holocaust-Victims
↑L'aleshoresCollège Moderne et Technique de Garçons - École Supérieure de Commerce és actualment elMuseu de la Rendició, dins del complex de l'escola de secundària Lycée Franklin Roosevelt.
↑Fontana, Josep.Por el Bien del Imperio (en castellana). Barcelona: Passado i presente, 2011, p. 1021.ISBN 978-84-941008-7-1.
↑«[Lidl, Johann Jacob (1696-1771) (térképmetsző) (kész.). «Novissimus Silesiae theatrum id est». Europeana. [Consulta: 7 gener 2015]. Mapa de silesia]» (en anglès).
