Tant el reconeixement de la síntesi del seaborgi com l'assignació d'un nom foren objecte d'una llarga controvèrsia, a causa de la competència entre investigadors soviètics i estatunidencs en els anys finals de laGuerra Freda.[5] Al juny de 1974, un equip d'investigadors de l'Institut de Recerca Nuclear de Dubnà, aleshoresUnió Soviètica, encapçalats perIuri Oganessian (1933), anuncià que havien obtingut i identificat l'element 106 mitjançant el bombardeig dels isòtopsplom 207 i plom 208 ambcrom 54.[6] Les reaccions són:[5]
El setembre d'aquest mateix any, un grup d'investigadors estatunidencs de laUniversitat de Califòrnia a Berkeley i de Laboratori Nacional Lawrence Livermore, dirigit perAlbert Ghiorso (1915-2010), informaren de l'obtenció i identificació de l'isòtop 263 del mateix element,[7] amb una vida mitjana de 0,9 segons, bombardejantcaliforni 249 amboxigen 18, segons la reacció:[5]
El descobriment fou reclamat pels dos grups d'investigadors i no es va resoldre fins que, en 1992, laUnió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) conclogué que ambdós treballs s'havien dut a terme independentment al mateix temps, però que l'únic que demostrava la síntesi del nou element era el de l'equip estatunidenc.[5]
Glenn T. Seaborg assenyalant el seaborgi
Després de moltes controvèrsies respecte al nom definitiu que se li podia assignar, al març de 1994, en la 207 reunió internacional de laSocietat Química Americana enSan Diego, decidiren proposar seaborgi en honor del químic estatunidencGlenn T. Seaborg (1912-1999), co-descobridor de plutoni, americi, curi, berkeli, californi, einsteini, fermi, mendelevi i nobeli, ipremi Nobel de Química en 1951. Aquesta decisió fou rebutjada per la IUPAC perquè fins llavors no se li podia assignar a un element el nom d'una persona viva, com era el cas de Seaborg en aquest moment. La American Chemical Society es mantingué ferma amb el nom fins que, finalment, en 1995, la IUPAC l'acceptà, juntament amb el símbol Sg. Fins al dia d'avui, juntament amb l'oganessó, són els únics elements que han estat nomenats en honor d'una persona viva en el moment de la seva assignació.[5]
El seaborgi té unaconfiguració electrònica calculada. És d'esperar que sigui sòlid en condicions normals, amb una estructura cristal·lina cúbica centrada en el cos similar altungstè, l'element anterior del seugrup, el 6, en lataula periòdica, format per crom, molibdè i tungstè, i probablement la seva química és similar a la dels dos darrers. Tots tenen un estat d'oxidació +6 i els triòxids són solubles en àlcalis per a donar oxoanions. L'estabilitat de l'estat d'oxidació 6 augmenta en baixar en el grup, per la qual cosa aquest hauria de ser l'estat d'oxidació més estable de l'element. De fet, aquest és l'únic estat d'oxidació que es coneix experimentalment, a més del zero. Els estats +5 i +4 haurien de ser menys estables i l'estat +3, el més comú per al crom, hauria de ser el menys estable per al seaborgi. Els hexahalogenurs se suposa que seran inestables, i s'espera una major estabilitat de l'hexabromur,.[5]
S'espera que el seaborgi sigui sòlid en condicions normals i assumeixi una estructura cristal·lina cúbica centrat en el cos, similar al seu més lleuger congènere eltungstè (també anomenat wolframi).[8] Les primeres prediccions van estimar que hauria de ser un metall molt pesat amb una densitat al voltant de 35.0 g/cm3,[9] però càlculs el 2011 i el 2013 van predir un valor una mica més baix de 23–24 g/cm3.[10][11]
S'han obtingut fins a 18 isòtops radioactius del seaborgi, ja sigui mitjançant la fusió de dos àtoms o mitjançant la descomposició d'elements més pesants (hassi 269,darmstadti 271 icopernici 275).[12] Exemple d'aquest darrer cas hi ha la desintegració del hassi 269 en seaborgi 265 per emissió d'unapartícula alfa:[13]
Els isòtops de seaborgi tenennombres màssics des de 258 fins a 273 i ambperíodes de semidesintegració des de 2,9 ms () fins a 3,1 min (). Els més pesants, i, són els més longeus, amb períodes de semidesintegració d'alguns minuts. Dels isòtops i, solament se'n coneixen estats metaestables.[14]
Els elements superpesants com el seaborgi es produeixen bombardejant elements més lleugers en acceleradors de partícules que indueixen reaccions de fusió. Mentre que la majoria dels isòtops de seaborgi es poden sintetitzar directament d'aquesta manera, alguns de més pesats només s'han observat com a productes de descomposició d'elements amb nombres atòmics més alts.[15]
Depenent de les energies involucrades, les reaccions de fusió que generen elements superpesants se separen en "calents" i "fredes". En les reaccions de fusió en calent, els projectils molt lleugers i d'alta energia s'acceleren cap a objectius molt pesats (actínids), cosa que dona lloc a nuclis compostos amb alta energia d'excitació (~40–50 MeV) que es poden fisionar o evaporar diversos (3 a 5) neutrons.[15] En les reaccions de fusió en fred, els nuclis fusionats produïts tenen una energia d'excitació relativament baixa (~10–20 MeV), fet que disminueix la probabilitat que aquests productes pateixin reaccions de fissió. l'estat fonamental requereixen l'emissió de només un o dos neutrons i, per tant, permeten la generació de més productes rics en neutrons.[16] Eaquest últim és un concepte diferent d'aquell en què la fusió nuclear pretenia aconseguir-se en condicions de temperatura ambient (vegeufusió freda).[17]
El seaborgi no té isòtops estables o naturals. S'han sintetitzat diversos isòtops radioactius al laboratori, ja sigui mitjançant la fusió de dos àtoms o mitjançant l'observació de la descomposició d'elements més pesants. S'han detectat dotze isòtops diferents de seaborgi amb masses atòmiques 258–267, 269 i 271, tres dels quals, seaborgi-261, 263 i 265, tenen estats metaestables coneguts. Tots aquests decauen només a través de la desintegració alfa i la fissió espontània, amb l'única excepció del seaborgi-261 que també pot patir captura d'electrons a dubni-261.[18]
Hi ha una tendència cap a l'augment de la vida mitjana dels isòtops més pesants; per tant, els tres isòtops més pesats coneguts, 267Sg, 269Sg i 271Sg, també són els més longeus, amb vides mitjanes en minuts. Es prediu que alguns altres isòtops en aquesta regió tindran vides mitjanes comparables o fins i tot més llargues. A més, 263Sg, 265Sg i 265mSg tenen vides mitjanes mesurades en segons. Tots els isòtops restants tenen vides mitjanes mesurades en mil·lisegons, amb l'excepció de l'isòtop de vida més curta, 261 mSg, amb una vida mitjana de només 92 microsegons.[18]
Els isòtops rics en protons de258Sg a261Sg es van produir directament per fusió en fred; tots els isòtops més pesats es van produir a partir de la desintegració alfa repetida dels elements més pesats hassium, darmstadtium i flerovium, amb l'excepció dels isòtops263mSg,264Sg,265Sg i265mSg, que es van produir directament per fusió en calent mitjançant la irradiació d'objectius d'actínids. Els dotze isòtops de seaborgi tenen vides mitjanes que van des de 92 microsegons per a 261 mSg fins a 14 minuts per 269 Sg.[19][18]
↑Ghiorso, A.; Nitschke, J. M.; Alonso, J. R.; Alonso, C. T.; Nurmia, M. «Element 106». Physical Review Letters, 33, 25, 16-12-1974, pàg. 1490–1493.DOI:10.1103/PhysRevLett.33.1490.
↑Östlin, A.; Vitos, L. «"First-principles calculation of the structural stability of 6d transition metals"». Physical Review B. 84 (11): 113104., 2011. 10.1103/PhysRevB.84.1131042011PhRvB..84k3104O.
↑Hoffman, Darleane C.; Lee, Diana M.; Pershina, Valeria «"Transactinides and the future elements". In Morss; Edelstein, Norman M.; Fuger, Jean (eds.). The Chemistry of the Actinide and Transactinide Elements (3rd ed.)» (en anglès). [Dordrecht, The Netherlands], 2006.
↑Gyanchandani, Jyoti; Sikka, S. K. «"Physical properties of the 6 d -series elements from density functional theory: Close similarity to lighter transition metals"» (en anglès). Physical Review B. 83 (17): 172101, 10-05-2011. 10.1103/PhysRevB.83.1721012011PhRvB..83q2101G.
↑Kratz; Lieser «{{{título}}}» (en anglès). Nuclear and Radiochemistry: Fundamentals and Applications (3rd ed.), 2013, pàg. 631.
↑«Nudat 2» (en anglès). National Nuclear Data Center, Brookhaven National Laboratory. [Consulta: 13 abril 2020].
↑15,015,1Barber, Robert C.; Gäggeler, Heinz W.; Karol, Paul J.; Nakahara, Hiromichi; Vardaci, Emanuele; Vogt, Erich «Discovery of the element with atomic number 112 (IUPAC Technical Report)». Pure and Applied Chemistry, vol. 81, 7, 2009, pàg. 1331.DOI:10.1351/PAC-REP-08-03-05.
↑Utyonkov, V. K.; Brewer, N. T.; Oganessian, Yu. Ts.; Rykaczewski, K. P.; Abdullin, F. Sh.; Dimitriev, S. N.; Grzywacz, R. K.; Itkis, M. G.; Miernik, K.; Polyakov, A. N.; Roberto, J. B.; Sagaidak, R. N.; Shirokovsky, I. V.; Shumeiko, M. V.; Tsyganov, Yu. S.; Voinov, A. A.; Subbotin, V. G.; Sukhov, A. M.; Karpov, A. V.; Popeko, A. G.; Sabel'nikov, A. V.; Svirikhin, A. I.; Vostokin, G. K.; Hamilton, J. H.; Kovrinzhykh, N. D.; Schlattauer, L.; Stoyer, M. A.; Gan, Z.; Huang, W. X.; Ma, L «"Neutron-deficient superheavy nuclei obtained in the 240Pu+48Ca reaction"» (en anglès). Physical Review C. 97 (14320): 014320, 30 enero 2018. 10.1103/PhysRevC.97.0143202018PhRvC..97a4320U.
.jpg)
