Progressivament van dominar una extensa zona deGermània del nord-oest, que va prendre el nom deSaxònia però on vivien també altres pobles. Del país dels saxons aAlemanya no es coneixen les seves ciutats excepte Treva (Τρήουα) esmentada perPtolemeu.
El371 els saxons foren severament derrotats pels romans dirigits perValentinià I quan feien una incursió a la costa de la Gàl·lia.
Els imperis romà i hun en 450
Al segle següent, bandes de saxons dirigides perHengist i Horsa o el reiAelle van travessar cap aBritànnia on es van establir, barrejant-se amb altres pobles immigrats com elsangles (d'aquí el nom de "cultura anglosaxona").
Els saxons que van romandre al continent van estar en guerra permanent amb elsfrancs fins que van ser derrotats perCarlemany. Alguns d'ells es van convertir alcristianisme i van jurar obediència alSacre Imperi Romanogermànic. Així van poder conservar les seves terres (a l'actualAlemanya).
Un grup va fundar una colònia aTranssilvània, aRomania, durant elseglexiii. Aquests van ser els únics que van perviure com a poble fins alseglexx.[4]
Les tribus estaven governades per consells d'ancians que lideraven les batalles i agrupaven els homes per a la guerra. La societat saxona estava dividida en castes: els nobles, els lliures i els serfs. Tenien un conjunt de lleis, recopilades en laLex Saxonum,[5][6] que regien els conflictes i els drets de cada casta (prohibint expressament el matrimoni entre membres de diferent classe per evitar problemes d'interpretació). Anualment se celebrava un consell general, amb participació de totes les castes, per decidir sobre la guerra i reafirmar-se en el seu codi. Els saxons eren politeistes i van anar assimilant progressivament la religió germànica a partir de la conquesta franca. El calendari començava el25 de desembre, amb el solstici d'hivern.
Posició dels dialectes germànics del Mar del Nord abans del període de migració (segle III dC).
Migració dels saxons des del territori dels Angles (A.).
Migració dels parlants germànics del Weser-Rin cap al limes romà (1.), migració cap al sud dels parlants germànics de l'Elba (2.).
Posició dels dialectes germànics del Mar del Nord durant els segles V i VI.
Migració de parlants de germànics del nord (inclosa l'elit saxona) a Anglaterra (A.) i Frísia (B.)
Migració de parlants de germànics del Weser-Rhin (1.), migració de parlants d'eslaus occidentals (2.), migració de parlants de germànics del nord (3.).
Posició dels dialectes germànics del Mar del Nord (anglès antic i frisó antic) directament després del període de migració.
Migració dels parlants de frisó (d'Ems) dels segles X/XI al continent nord-alemany (A.)
Posició dels dialectes germànics del Mar del Nord abans del període de migració (segle III dC).
Migració dels saxons des del territori dels Angles (A.).
Migració dels parlants germànics del Weser-Rin cap al limes romà (1.), migració cap al sud dels parlants germànics de l'Elba (2.).
Posició dels dialectes germànics del Mar del Nord durant els segles V i VI.
Migració de parlants de germànics del nord (inclosa l'elit saxona) a Anglaterra (A.) i Frísia (B.)
Migració de parlants de germànics del Rin del Weser (1.), migració de parlants d'eslaus occidentals (2.), migració de parlants de germànics del nord (3.).
Posició dels dialectes germànics del Mar del Nord (anglès antic i frisó antic) directament després del període de migració.
Expansió lingüística del franc antic (1.) i del baix alemany antic (2.).
Migració dels parlants de frisó (d'Ems) dels segles X/XI al continent nord-alemany (A.)
L'anglès antic, associat amb els saxons a Anglaterra, era més proper als dialectes delfrisó antic registrats posteriorment que a la llengua saxona antiga. El frisó antic sembla que s'estenia al llarg de la costa del Mar del Nord des del nord delsPaïsos Baixos fins al sud deDinamarca, mentre que el saxó antic originalment no s'estenia fins a la costa. Els lingüistes han observat que el frisó antic i el saxó antic, tot i ser veïns i relacionats, no formaven part del mateix continu dialectal. En canvi, els dialectes saxons van passar a formar part delcontinu germànic occidental continental, molt més ampli, que s'estenia fins als Alps, i tots es poden considerar tipus d'alemany.
Segons el lingüista històric Elmar Seebold, aquest desenvolupament només es pot explicar si la societat saxona continental anterior a la migració a Gran Bretanya estava composta efectivament per dues formes relacionades, però diferents, de germànic occidental. Segons la seva opinió, el grup de persones que, alsegle III, van emigrar primer cap al sud, al que ara és la part nord-oest dela Baixa Saxònia, parlaven dialectes germànics del Mar del Nord estretament relacionats ambel frisó antic i l'anglès antic. Allà, aquests migrants es van trobar amb una població ja present, la llengua de la qual era significativament diferent de la seva, és a dir, pertanyent al grup germànic del Weser-Rin, sobre el qual van formar una elit, donant el seu nom a la posterior federació tribal i regió en conjunt. Més tard, durant el segle V, quan els angles van començar a migrar a Gran Bretanya, els descendents d'aquesta elit s'hi van unir, mentre que els descendents dels habitants nadius no ho van fer, o almenys no significativament. Com que les llengües dels angles i d'aquest grup saxó en particular estaven estretament relacionades, es va poder formar un continu entre l'ànglià i el saxó a Gran Bretanya, que més tard es va convertir enl'anglès. A la mateixa terra dels saxons, la marxa d'una gran part d'aquesta antiga elit va fer que el panorama sociopolític canviés, i la població original, després de la marxa de la majoria dels descendents de l'elit, es va tornar tan predominant que els seus dialectes (presumiblement la llengua delsCaucs, la llengua delsturingis i possiblement altres tribus antigues) van prevaler i finalment van formar la base dels dialectes baix-saxons coneguts avui dia, mentre que els seus parlants van conservar el nom tribal.[7]
Beda, un saxó deNorthúmbria que va escriure al voltant de l'any 730, assenyala que «els antics (és a dir, els continentals) saxons no tenen rei, sinó que són governats per uns quantssàtrapes que, durant la guerra, sortegen el lideratge però que, en temps de pau, són iguals en poder». Elregnum Saxonum estava dividit en tres províncies–Westfàlia, Eastfàlia i Angria– que comprenia uns centpagi oGau. CadaGau tenia el seu propi sàtrapa amb prou poder militar per arrasar pobles sencers que s'hi oposaven.[8]
A mitjans del segle IX,Nitard va descriure per primera vegada l'estructura social dels saxons sota els seus líders. L'estructura de castes era rígida; en la llengua saxona, les tres castes, excloent els esclaus, s'anomenavenedhilingui (relacionat amb el termeaetheling),frilingi ilazzi Aquests termes van ser posteriorment llatinitzats com anobiles onobilioresingenui,ingenuiles oliberi; iliberti,liti oserviles[9] Segons tradicions molt antigues que es presumeix que contenen molta veritat històrica, l’edhilingui eren els descendents dels saxons que van liderar la tribu fora de Holstein i durant les migracions del segle VI.[9] Eren una elit guerrera conqueridora. Elsfrilingi representava els descendents delsamiciiauxiliarii imanumissi d'aquella casta. Elslazzi representaven els descendents dels habitants originals dels territoris conquerits, que van ser obligats a fer juraments de submissió i pagar tributs alsedhilingui.
LaLex Saxonum regulava la societat diferent dels saxons. Els matrimonis mixtos entre les castes estaven prohibits per la Lex Saxonum, iels wergelds s'establien en funció de la pertinença a la casta. Elsedhilingui valien 1.440sòlids, o uns 700 caps de bestiar, el wergeld més alt del continent; el preu d'una núvia també era molt alt. Això era sis vegades més que el delsfrilingi i vuit vegades més que elslazzi L'abisme entre noble i ignoble era molt gran, però la diferència entre un home lliure i un treballador contractat era petita.[10]9
Segons laVita Lebuini antiqua, una font important per a la història saxona primerenca, els saxons celebraven un concili anual a Marklo (Westfàlia) on "confirmaven les seves lleis, jutjaven els casos pendents i determinaven per consell comú si anirien a la guerra o estarien en pau aquell any".[8] Les tres castes participaven al concili general; dotze representants de cada casta van ser enviats des de cadaGau. El 782, Carlemany va abolir el sistema deGaue i el va substituir pelGrafschaftsverfassung, el sistema decomtats típic delRegne Franc.[11] En prohibir els consells de Marklo, Carlemany va impulsar elsfrilingi ilazzi fora del poder polític. L'antic sistema saxó d’Abgabengrundherrschaft, el senyoriu basat en drets i impostos, va ser substituït per una forma defeudalisme basada en el servei i el treball, les relacions personals i els juraments.[12]
Les pràctiques religioses saxones estaven estretament relacionades amb les seves pràctiques polítiques. Els consells anuals de tota la tribu començaven amb invocacions dels déus. Es presumeix que el procediment pel qual els ducs eren elegits en temps de guerra, per sorteig, tenia un significat religiós, és a dir, en la confiança en la providència divina.– sembla– per guiar la presa de decisions aleatòria.[13] També hi havia rituals i objectes sagrats, com ara els pilars anomenatsIrminsul; es creia que connectaven el cel i la terra, com passa amb altres exemples d'arbres o escales al cel en nombroses religions.Carlemany va fer tallar un d'aquests pilars l'any 772 a prop de la fortalesa d'Eresburg.
Les primeres pràctiques religioses saxones a Gran Bretanya es poden deduir dels noms de llocs i delcalendari germànic en ús en aquella època. Elsdéus germànicsOdin,Friga,Tir iTor, que figuren en totes les tradicions germàniques, eren venerats a Wessex, Sussex i Essex. Són els únics directament documentats, tot i que els noms del tercer i quart mes (març i abril) delcalendari anglès antic porten els noms Hrēþmōnaþ i Ēosturmōnaþ, que significames de Hretha imes d’Ēostre. Es presumeix que aquests són els noms de dues deesses que eren adorades al voltant d'aquella estació.[14] Els saxons oferien pastissos als seus déus al febrer (Solmōnaþ). Hi havia una festa religiosa associada a la collita, Halegmōnaþ ('mes sagrat' o 'mes de les ofrenes', setembre).[15] El calendari saxó començava el 25 de desembre, i els mesos de desembre i gener s'anomenavenYule (o Giuli). Contenien una Modra niht o «nit de les mares», una altra festa religiosa de contingut desconegut.
Els homes lliures i la classe servil saxons van romandre fidels a les seves creences originals molt després de la seva conversió nominal al cristianisme. Alimentant un odi cap a la classe alta, que, amb l'ajuda franca, els havia marginat del poder polític, les classes baixes (elplebeium vulgus ocives) van ser un problema per a les autoritats cristianes fins al 836. LaTranslatio S. Liborii observacions sobre la seva obstinació enritus et superstitio pagans ('ús i superstició').[16]
Il·lustració de 1868 d’Agustí dirigint-se als saxons
La conversió dels saxons a Anglaterra de la sevareligió germànica anterior alcristianisme va tenir lloc a principis i finals del segle VII sota la influència delsjuts deKent, ja convertits. A la dècada del 630, Birinus es va convertir enl'apòstol dels saxons occidentals i va convertirWessex, el primer rei cristià del qual va serCynegils. Els saxons occidentals comencen a sortir de l'obscuritat només amb la seva conversió al cristianisme i mantenint registres escrits. Els gewisse, un poble saxó occidental, van ser especialment resistents al cristianisme; Birinus va exercir més esforços contra ells i finalment va aconseguir la conversió.[14] A Wessex, es va fundar un bisbat aDorchester. Els saxons del sud van ser evangelitzats àmpliament per primera vegada sota la influènciaanglesa;Aethelwalh de Sussex va ser convertit perWulfhere, rei de Mèrcia, i va permetrea Wilfrid,bisbe de York, evangelitzar el seu poble a partir del 681. El principal bisbat saxó del sud era el de Selsey. Elssaxons orientals eren més pagans que els saxons del sud o de l'oest; el seu territori tenia una superabundància de llocs pagans.[17] El seu rei,Saebert, es va convertir aviat i es va establir una diòcesi a Londres. El seu primer bisbe,Melitó, va ser expulsat pels hereus de Saebert. La conversió dels saxons orientals es va completar sotaCedap a les dècades 650 i 660.
Els saxons continentals van ser evangelitzats en gran part per missioners anglesos a finals del segle VII i principis del VIII. Al voltant de l'any 695, dos dels primers missioners anglesos, Hewald el Blanc i Hewald el Negre, van ser martiritzats pelsvicani, és a dir, vilatans.[13] Al llarg del segle següent, els vilatans i altres camperols van resultar ser els més grans opositors ala cristianització, mentre que els missioners sovint rebien el suport delsedhilingui i altres nobles. Sant Lebuin, un anglès que entre el 745 i el 770 va predicar als saxons, principalment als Països Baixos orientals, va construir una església i va fer molts amics entre la noblesa. Alguns d'ells es van unir per salvar-lo d'una multitud enfurismada al concili anual de Marklo (prop del riu Weser, Bremen). Van sorgir tensions socials entre els nobles simpatitzants del cristianisme i les castes inferiors paganes, que eren fermament fidels a la seva religió tradicional.[18]
Sota Carlemany, lesGuerres saxones tenien com a objectiu principal la conversió i la integració dels saxons a l'Imperi franc. Tot i que gran part de la casta més alta es convertia fàcilment, els baptismes forçats i el delme forçat van enemistar les ordres inferiors. Fins i tot alguns contemporanis van trobar que els mètodes contractats per guanyar-se els saxons eren deficients, com mostra aquest extracte d'una carta d’Alcuí de York al seu amic Meginfrid, escrita el 796:
«
Si el jou lleuger i la dolça càrrega de Crist es prediquessin al poble més tossut dels saxons amb tanta determinació com s'ha exigit el pagament dels delmes, o com s'ha aplicat la força del decret legal per una falta de la mena més insignificant, potser no serien contraris als seus vots baptismals.[19]
»
Segons sembla, el successor de Carlemany,Lluís el Pietós, va tractar els saxons més com hauria desitjat Alcuí i, en conseqüència, van ser súbdits fidels.[20] Les classes baixes, però, es van revoltar contra el senyoriu franc a favor del seu antic paganisme fins a la dècada del 840, quan elsStellinga es va aixecar contra els líders saxons, que estaven aliats amb l'emperador francLotari I. Després de la supressió deStellinga, el 851Lluís el Germànic va portarrelíquies deRoma a Saxònia per fomentar la devoció a l’Església Catòlica Romana.[21] El Poeta Saxo, en els seus versosAnnales del regnat de Carlemany (escrit entre el 888 i el 891), va posar èmfasi en la seva conquesta de Saxònia. Va celebrar el monarca franc com a igual dels emperadors romans i com el portador de la salvació cristiana al poble. Es fan referències a brots periòdics de culte pagà, especialment de Freya, entre la pagesia saxona fins al segle XII.
Al segle IX, la noblesa saxona es va convertir en una vigorosa defensora del monaquisme i va formar un baluard del cristianisme contra el paganisme eslau existent a l'est i elpaganisme nòrdic delsvikings al nord. Es va produir molta literatura cristiana en la llengua vernacla saxona antiga, i les més destacades van ser el resultat de la producció literària i l'àmplia influència de monestirs saxons comFulda,Corvey i Verden; i la controvèrsia teològica entre elsagustinians,Godescalc iRaban Maur.[22]
Des de ben aviat, Carlemany iLluís el Pietós van donar suport a les obres vernacles cristianes per evangelitzar els saxons de manera més eficient. L’Heliand, una epopeia en vers de la vida de Crist en un ambient germànic, iel Gènesi, una altra recreació èpica dels esdeveniments delprimer llibre de la Bíblia, van ser encarregats a principis del segle IX per Lluís per difondre el coneixement de les escriptures a les masses. Un concili deTours el 813 i després un sínode deMagúncia el 848 van declarar que les homilies s'havien de predicar en llengua vernacla. El text més antic conservat en llengua saxona és un vot baptismal de finals del segle VIII o principis del segle IX; la llengua vernacla es va utilitzar àmpliament en un esforç per cristianitzar les castes més baixes de la societat saxona.[23]
↑Townsend, George Henry.The Manual of Dates: A Dictionary of Reference to All the Most Important Events in the History of Mankind to be Found in Authentic Records(en anglès). 5a ed.. Frederick Warne,1877,p.852.
_Initial_Saxon_migration.png)
_Frisian_and_Anglo-Saxon_migrations.png)
