 | Aquest article tracta sobre el gènere musical. Vegeu-ne altres significats a «sarsuela de peix». |
 | |
| Origen | Espanya |
|---|---|
| Part de | òpera,teatre musical iSpanish classical music(en) |
Lasarsuela és ungènere musical teatral que es va desenvolupar aEspanya en dos períodes, el períodebarroc (aproximadament entre1650 i1790) i el període modern (aproximadament entre1845 i1965). El nom del gènere prové delpalau de La Zarzuela de Madrid, lloc on van tenir lloc les primeres representacions. Al seu torn, el palau va prendre el nom de l'indret on es va edificar, un paratge ric enesbarzers (en castellà,zarzas). Es caracteritza principalment per combinar parts cantades amb parts parlades i per haver estat conreada en llengua castellana, encara que també hi ha exemples notables en altres llengües, principalment encatalà. Fora de les fronteres espanyoles, la sarsuela s'ha conreat especialment aCuba iFilipines, països en què ha desenvolupat característiques peculiars, lligades a les formes de la seua música popular. A la resta dels països americans de parla castellana ha tingut una important difusió.
Durant el regnat deFelip IV (1606-1665) es va generalitzar un tipus de teatre cortesà que incloïa música. El mateix Felip IV va utilitzar l'edifici situat al paratge de «La Zarzuela»,[1] en el complex delReal Sitio del Pardo, prop deMadrid, per a celebrar aquest tipus de representacions. Els músics i actors-cantants que hi intervenien, amb expressions del tipus «avui tinc sarsuela…», van començar a identificar el nom del lloc on solien tenir les representacions amb el del gènere que estava naixent. Sembla que en aquests anys, encara que a la cort de Madrid es van fer representacions d'òpera italiana, i fins i tot es va estrenar alguna òpera a l'estil italià però amb text castellà, la mala situació financera de la cort i el fet que un tipus de teatre amb combinació de text parlat i amb poca música fora més econòmic, van inclinar la balança cap al costat del nou gènere.
.jpg)
Les primeres sarsueles van comptar amb el favor de la reialesa i la cort. Es tractava d'obres generalment en dos actes. Els temes emprats, habitualment mitològics, no eren en absolut diferents dels utilitzats en l'òpera conreada aItàlia i a altres països. En aquesta època, la música de sarsuela no presenta diferències estilístiques notables amb la música de la resta del continent. Tampoc és habitual l'ús de l'element folklòric autòcton, més enllà del que es feia en altres països.
Carles II, feble i malaltís, va agafar gust per la sarsuela, i a partir de l'any1670 el gènere va florir. Es té notícia de diverses sarsueles sobre text deCalderón, sent la música habitualment deJuan de Hidalgo. Altres autors dellibrets van serAntonio de Solís,Juan Bautista Diamante oJuan Vélez. La música, en la major part dels casos s'ha perdut. També hi ha notícia de les primeres representacions de sarsuela fora de Madrid, a ciutats comValència iSaragossa.
Potser el compositor més representatiu d'aquesta època sigaSebastián Durón, que va començar la seua carrera com a compositor de sarsuela, i després va derivar després cap a obres completament musicades, més pròximes a l'òpera amb recitatius. Partidari de la facció delsHabsburg en laGuerra de Successió va haver d'exiliar-se aFrança amb l'adveniment dels Borbons.
El segle xviii du als regnes de la península Ibèrica els nous aires de l'òpera italiana, que fins aleshores no havien exercit una influència remarcable. Ja en plena Guerra de Successió, el reiCarles va organitzar aBarcelona temporades d'òpera italiana. Però va ser amb l'arribada de la dinastiaborbònica quan la influència italiana es va generalitzar en els ambients aristocràtics. En aquesta època és habitual la convivència de la sarsuela i l'òpera italiana, i la primera rep l'influx de l'estil operístic, i sovint moltes sarsueles comencen a anomenar-se òpera espanyola o òpera en estil italià.
En les primeries del segle destaquen dos compositors:José de Nebra iAntoni Literes, que produeixen una quantitat estimable de sarsueles, generalment de tema mitològic. Algunes de les seues sarsueles, molt de temps oblidades, en un renaixement tardà han començat a ser apreciades i gaudides en ladècada de 1990. El llibretista més apreciat d'aquest període va serAntonio Zamora. Després, la irrupció de l'òpera italiana va sumir en una temporal decadència el gènere, per a renàixer amb força a mitjan segle. El fet més destacable d'aquest renaixement és que a partir de l'any1760 comença a donar-se un canvi fonamental en els temes tractats per la sarsuela; abandonant els temes mítics pels populars. El compositor més destacat de la segona meitat del segle ésAntonio Rodríguez de Hita, que en col·laboració amb el llibretistaRamón de la Cruz, va produir títols com araLas segadoras de Vallecas (1876) oLas labradoras de Murcia (1769). Altres compositors comAntonio Rosales oLuigi Boccherini, italià però resident a Madrid, van internar-se també en el gènere.
En el cas de Barcelona, malgrat haver rebut representacions de sarsuela, algunes amb gran èxit, l'afició per l'òpera italiana ja estava ben establerta a mitjan segle. L'arribada del segle xix, amb les guerres napoleòniques i la creixent influència de l'òpera italiana a les ciutats més importants, comBarcelona, València o Madrid van fer desaparèixer gairebé per complet la sarsuela dels escenaris. A Madrid, la predilecció de la reialesa i l'aristocràcia per l'òpera italiana va suposar que la sarsuela evolucionara cap a models més i més populars, dirigits a la petita burgesia. En aquesta evolució, la sarsuela produeix un subgènere: latonadilla escènica, un gènere basat en textos curts, de caràcter còmic i sense necessitat d'escenografia. Es tracta de representar una situació puntual i s'utilitzen com a «aperitiu» o intermedi musical en obres teatrals llargues i serioses. Entre els compositors de tonadilla escènica més recordats es troben els catalansPau Esteve iLuis de Misón.
Bé es podria afirmar que la sarsuela va morir amb la irrupció el segle xix per a renàixer amb força inusitada al voltant de ladècada del 1850. Durant la primera meitat del segle, a Madrid, es donen representacions de teatre amb poca música, de vegades simplement amb cançons populars intercalades, que són del gust del públic pel seu caràcter senzill i per utilitzar el castellà. Aquest tipus de teatre musical, en el qual van intervenir de vegades compositors de certa anomenada, com araRamon Carnicer oSebastián Yradier, emprava sovint el nom genèric de "sarsuela", tot i que no responia al cànon del gènere establert al segle anterior. Però l'any1847 es produeix un esdeveniment que va marcar el futur del gènere: l'estrena deColegialas y soldados deRafael Hernando, una sarsuela més ambiciosa, amb una estructura teatral i musical definida, que connecta immediatament amb el gust del públic. En realitat aquest èxit és la culminació d'un moviment que ja s'estava produint de la mà de compositors i llibretistes amb una idea més ajustada del que hauria de ser el gènere líric de caràcter popular. Entre els primers cal esmentar aBasilio Basili, italià establert a Madrid,Cristóbal Oudrid oJoaquín Gaztambide, junt al mateix Hernando, i entre els segons sobresurt la figura deLuis de Olona. Després d'aquest primer èxit, i a iniciativa de Gaztambide, es constitueix una societat per a explotar les possibilitats del «nou» gènere. En aquesta societat van participar Olona, el cantant Salas, Gaztambide,Francisco Asenjo Barbieri, Hernando, Oudrid iJosé Ynzenga. Amb aquest inici de caràcter mercantil s'anticipa una de les característiques principals de la sarsuela moderna; la seua capacitat de produir importants guanys a empresaris, llibretistes i compositors, derivada de la seua immensa popularitat, que durant un segle la convertirà en un vertader espectacle de masses. Aquesta «rendibilitat» produirà una intensa atracció sobre escriptors i músics i, haurà de produir un manlleu de recursos al conreu d'altres formes artístiques imperants a la resta d'Europa.
Les primeres obres de la sarsuela « recuperada », són producte del treball dels compositors esmentats, entre els quals destaca la figura de Barbieri. A aquests se'ls va unir posteriormentEmilio Arrieta, després dels seus intents infructuosos de triomfar amb l'òpera italiana i d'haver fet declaracions bel·ligerants cap al nou gènere. Les sarsueles d'aquest període presenten una estructura semblant a les de l'opéra-comique francesa: en tres actes i amb la combinació de parts cantades amb parts parlades. Els temes i arguments són de caràcter universal, moltes vegades traduccions directes de llibrets emprats per òperes còmiques franceses. La sarsuela viu un vertader període d'esplendor i d'èxit popular, no només a Madrid sinó també aValència,Sevilla,Barcelona i altres ciutats.
Gaztambide aconsegueix grans èxits ambEl valle de Andorra (1852) iCatalina (1854); Arrieta ambEl dominó azul iEl grumete (1853) oMarina (1855); Barbieri ambJugar con fuego (1851) iLos diamantes de la corona (1854). En aquests primers moments del reinaxement de la sarsuela ningú no considera que una de les seues « imatges de marca » haja de ser l'ús d'elements argumentals o musicals de caràcter folclòric espanyol. La sarsuela « és sarsuela » perquè es canta en castellà i perquè és popular, davant de l'aristocràtica o si més no burgesa, òpera italiana. La sarsuela introdueix aires populars d'arreu d'Europa, com elscottish,[2] lapolca o lamasurca, que amb el temps el poble madrileny adoptarà com a part del propi folclore urbà.[3] No serà fins a les darreres produccions de Barbieri quan l'element castís comence a impregnar la sarsuela:Pan y Toros (1864) iEl barberillo de Lavapiés (1874) marcaran un nou rumb per al gènere, fent indestriable, a partir de la seua aparició, el motsarsuela de l'evocació de músiques i arguments arrelats en el folclore popular.
El10 d'octubre de1856 es va estrenar l'elegant i còmodeTeatro de la Zarzuela, finançat completament per la iniciativa privada, atès que una petició de suport alteatro lírico nacional adreçada al Congrés dels Diputats, no havia estat atesa. La data va ser escollida perquè era la de l'aniversari de la reinaIsabel II, de qui s'esperava la seua presència, que finalment no es va produir perquè un ball a palau es va dilatar més del que s'havia previst. Així, el nou temple de la sarsuela naixia entre el fervor del públic madrileny i la desídia de les autoritats.
La situació econòmica i sociològica sota el regnat d'Isabel II va provocar l'aparició d'un subgènere de la sarsuela; l'anomenat"genero chico" (gènere petit). El regnat d'Isabel II es troba en plena crisi, i acaba caient amb laRevolució de 1868, de caràcterliberal. El país es troba sumit en una crisi a tots els nivells: econòmic, polític, i també ideològic —el liberalisme i el republicanisme es troben en el seu apogeu. La gent es troba nerviosa a causa la inestabilitat del país. Per tot això, a més de la complicada situació econòmica, l'assistència als espectacles pateix una forta davallada. Una bona entrada per al teatre té un preu aproximat de 14rals, quantitat que el ciutadà corrent no es podia permetre pagar. Per tal de contrarestar aquesta situació de crisi, els actorsJuan José Luján,Antonio Riquelme iJosé Vallés, van tenir la idea de dividir una sessió de teatre en 4 parts, a raó d'una hora cada una, creant les anomenades sessions per hores, que a penes costaven un ral, i s'escenificaven en modestos teatres.[4]
L'objectiu del «género chico» serà el pur entreteniment i la diversió del públic; en contraposició als temes més seriosos o dramàtics, i l'acció complicada de la sarsuela «tradicional». El «género chico» és simple, i tracta temes més aviat costumistes, sobre la vida quotidiana a Madrid, de tarannà de vegades absurd i sempre caricaturesc. Es tendeix a buscar l'evasió en l'entreteniment, que permeta no pensar en les preocupacions quotidianes.
Durant ladècada del 1870 es va refermant el gènere, amb nombrosos autors, com araMiguel Nieto oFernández Caballero. Però el gènere rebrà l'impuls definitiu de la mà deFederico Chueca amb els seus èxitsLa Gran Via (1886),El año pasado por agua oAgua, azucarillos i aguardiente, en els que reforça i estableix un folklore urbà madrileny basat en aires de dansa internacionals.
Altres compositors amb una formació acadèmica excel·lent, comRuperto Chapí iTomás Bretón van conrear també el gènere, deixant petites obres mestres que són considerades entre les millors sarsueles de tots els temps:La revoltosa iLa verbena de la Paloma respectivament.
Davant de l'èxit del «género chico», la sarsuela tradicional en tres actes comença a denominar-se «zarzuela grande». Mentre la crítica s'acarnissa amb el gènere, aquest recull un gran èxit de públic i va colonitzant els teatres. Entre aquests, elTeatro Apolo de Madrid, és considerat l'autèntic baluard del gènere, cèlebre per la seua quarta sessió, «la cuarta de Apolo», que era en horari nocturn i estava sempre poblada de noctàmbuls, vividors i tramposos a l'altura dels propis personatges de les obres que es representaven.
El model majoritari és el del sainet líric, que establert en la seua forma definitiva perRamón de la Cruz, és en essència una peça breu i independent, amb intervencions musicals i molt sovint danses. El «género chico» evoluciona així vers un retrat més o menys fidedigne de la vida de costums madrilenys, detenint-se en els aspectes més pintorescos de Madrid, com el peculiar llenguatge dels seus protagonistes, i mostrant sempre les facetes més jovials de la vida del proletariat i dels barris populars.
Per la seua banda,Gerónimo Giménez, compositor sevillà de tècnica impecable, va desenvolupar el sainet andalús amb obres perdurables comEl baile de Luis Alonso oLas bodas de Luis Alonso.
Durant l'últim terç del Segle XIX i principis delSegle XX hi haurà una tensió constant entre diverses faccions: els qui defensen el «género chico», els qui defensen la «zarzuela grande» i els qui, influïts pels nous corrents del nacionalisme romàntic, pugnen per la creació d'una «òpera nacional» que amb una major ambició estètica siga capaç de combinar els suposats elements musicals i literaris nacionals amb esquemes d'alè universal. Teòrics comRafael Mitjana oHeri Collet, escriptors comPedro Antonio de Alarcón[5] i erudits d'influència remarcable comFelip Pedrell — també compositor — no van deixar d'atacar la deriva de la sarsuela cap a models cada vegada més populars i menys ambiciosos i de llançar invectives contra el «género chico». Arrieta, Chapí i Bretón, tot i estar convençuts, amb raó o sense, de la necessitat de bastir les bases de l'«òpera nacional», es deixen portar per la popularitat de la sarsuela, que en realitat era l'únic mitjà segur per a guanyar-se, i molt bé, la vida. Així, per exemple, Chapí produirà sarsuela gran, obres de «género chico» i, al final de la seua vida tonarà a intentar l'èxit amb l'òpera, sense reeixir-hi. Bretón, que va desplegar esforços ingents per a la creació d'òperes en castellà, i que fins i tot va conèixer cert èxit internacional amb la seua òperaLa Dolores, lamentarà contínuament queLa verbena de la Paloma — un sainet — esdevinguera la seua obra més cèlebre.
En realitat, i malgrat les polèmiques, el que ha sobreviscut de la sarsuela decimonònica són les obres menudes del «género chico» perquè potser en aquestes es troba el més original i peculiar del gènere. Llevat d'algunes obres «grans» dels mestres reconeguts, com Barbieri, Arrieta i Chapí, la major part de les sarsueles grans del segle xix, estan oblidades — potser a l'espera d'una rehabilitació —, i no cal dir res dels intents operístics.
Aquesta tensió entre la impossibilitat d'aconseguir obres d'elevada ambició estètica, i l'èxit i la vitalitat del teatre musical popular que representava la sarsuela, va omplir d'amargor els músics que com Arrieta, Bretón o Pedrell havien lluitat en algun moment de la seua vida per l'«òpera nacional».[6]
El Segle XX veurà el moment de major popularitat del gènere i també la seua decadència. L'inici del segle ve acompanyat de l'adéu dels grans mestres, sobretot de Chapí, compositor compromès amb la sarsuela i que l'havia conreada en totes les derivacions possibles, fins i tot coquetejant amb l'opereta de caràcter centreeuropeu. Però també desapareixen Chueca i Fernández Caballero. No obstant a aquestes figures ve a substituir-les una nova generació de músics:Amadeu Vives,Josep Serrano,Pablo Luna,Francisco Alonso,Jacinto Guerrero, etc. Fins i tot alguns compositors que després seran capaços de desenvolupar una carrera artística a nivell internacional fan les seues primeres passes a la sarsuela: és el cas deManuel de Falla iJoaquín Turina — temps enrere tambéGranados iAlbéniz havien compost algunes sarsueles. Durant aquest primer terç del segle, i apaivagades les disputes entre els defensors i detractor de la sarsuela, sembla que el gènere troba certa pau i s'expandeix, abastant des de la formalment ambiciosa «sarsuela gran» fins al gènerearrevistat, també anomenat «género ínfimo», passant pel «género chico» i l'opereta. Una vegada la música espanyola ha connectat amb les avantguardes europees de la mà d'Albéniz, Granados i Falla, a la sarsuela ja no se li demanarà que esdevinga res que no vulga ser, com per exemple un assenyat gènere operístic per a minories, perdent el seu caràcter popular i el seu atractiu com a espectacle de masses.
Es produeix una continuïtat del sainet junt amb un renaixement de la sarsuela gran, i ambdues gaudeixen del favor del públic. Així, obres grans comDoña Francisquita de Vives, conviuen i comparteixen popularitat ambLa reina mora, oLa Dolorosa, sainets lírics de Serrano.
En ladècada de 1930 es consolidarà l'obra dels dos darrers grans mestres del gènere, curiosament situats en extrems ideològics enfrontats, anunciant el conflicte bèl·lic que s'aproximava:Pablo Sorozábal iFederico Moreno Torroba. Aquests compositors, cadascú per la seua banda, reintentaran una sarsuela gran bevent de la tradició dels grans mestres de la sarsuela, i introduint l'element castís en obres d'indubtable qualitat musical.
El mateix Moreno Torroba va intentar, a partir de1930, la creació d'un Teatre Líric Nacional amb seu alTeatro Calderón de Madrid que fora capaç d'establir un «repertori» basat en els títols incontestables de la sarsuela romàntica i moderna:Jugar con fuego, deBarbieri;Las golondrinas, d'Usandizaga;Doña Francisquita deVives oLa rosa del azafrán, deJacinto Guerrero; sense oblidar tampoc propis èxits de Moreno Torroba, entre ells l'omnipresentLuisa Fernanda.[7] Per al projecte va comptar amb el suport econòmic del govern de laSegona República. El Teatro Calderón esdevingué el teatre més lucratiu de la capital durant els anys anteriors a la guerra, però a causa de la inestabilitat provocada pel conflicte el projecte no va tenir continuïtat.
La guerra i la postguerra, la fam, les dificultats econòmiques i la censura i l'assetjament polític del règim deFranco no eren les millors condicions per a un gènere divertit, popular i de vegades irreverent com la sarsuela. El règim feixista va censurar algunes de les obres més controvertides,[8] i es van modificar els paràgrafs dels llibrets irreverents amb l'església o amb evident contingut de crítica social o política. Per altra banda el règim va afavorir la sarsuela rural, o anomenadad'espardenya, que quadrava amb la seua línia ideològica, donant així una imatge distorsionada d'un gènere molt més complex i ric. Malgrat que la majoria dels compositors van ser gent relacionada amb l'esquerra política, l'estrany respecte del franquisme per la sarsuela va acabar perjudicant-la, perquè les generacions sorgides amb la dictadura la van identificar amb el règim i la van considerar decadent i passada de moda[9]
Amb les dificultats econòmiques i la gairebé nul·la política cultural durant el franquisme, la sarsuela ha arribat fins a les generacions actuals de manera fragmentària, sovint a través d'«antologies» més o menys acurades, però que en tot cas no han afavorit l'acostament a un gènere que és essencialment teatral. Els canvis socials, l'aparició de nous espectacles de masses, com el cinema i el futbol van provocar una pèrdua constant de públic als teatres. Quan la sarsuela va perdre el suport popular, va morir, i avui dia queda com un llegat més d'allò que anomenem cultura, a la recerca d'una renovació que torne a atraure un nou públic disposat a gaudir-la.
Les primeres representacions de sarsuela moderna al País Valencià daten de mitjan segle xix. El1850 es té notícia de la representació deEl Duende, de Hernando i Olona alTeatre Principal de València; i també de funcions de sarsuela alTeatre Principal d'Alacant. A partir de ladècada del 1860 comencen a estrenar-se sarsueles sobre text en català (tot i que hi ha constància d'una obra escrita el 1859 que podria ser de les primeres, o la primera, en català anomenadaUn casament a Picanya,[10][11] amb lletra de Francesc Palanca i Roca; i música de Joan Garcia i Català), amb textos deJosep Maria Bonilla,Josep Bernat i Baldoví iRafael Maria Liern entre d'altres, i música de compositors locals, completament oblidats. La ciutat de València connecta ràpidament amb el repertori i les novetats assajades prèviament a Madrid i la sarsuela es fa tremendament popular. Amb l'entrada delSegle XX es compten a València més de 10 teatres dedicats a la sarsuela, entre els que cal esmentar, a banda del Principal, elTeatre Princesa o elTeatre Russafa. Hi va haver locals especialments dedicats a la sarsuela en català, com ara el Teatre Novedades, el Teatre Regional o el Nostre Teatre,[12] que van estrenar obres de compositors com Miquel Asensi, Sánchez Roglà, Espert Morera iToko, pseudònim de Lluís Martí Alegre. Músics d'estimable capacitat comSalvador Giner iEduard López-Chávarri i Marco van compondre també sarsueles sobe textos catalans. Malgrat aquesta activitat, cap obra en valencià ha sobreviscut al judici del temps. La vertadera i notable contribució valenciana a la sarsuela ve de la mà dels compositors valencians que van gaudir d'èxit aMadrid iBarcelona. Entre els primers es troben grans figures com Ruperto Chapí,Tomàs López Torregrosa, Josep Serrano iManuel Penella; i entre els segons cal destacar la figura deRafael Martínez Valls, autor de les que potser siguen les dues úniques sarsueles catalanes «de repertori»:Cançó d'Amor i de Guerra (1926) iLa Legió d'Honor (1930).
L'aparició de la sarsuela moderna a Catalunya és contemporània a la seua aparició a Madrid. Les primeres representacions a Barcelona daten de1850, i ja en la temporada 1852-53 elLiceu va programar 8 sarsueles, entre elles:La tapada del Retiro, deNicolau Manent amb llibret deVíctor Balaguer, en castellà. L'acollida va ser calorosa. No obstant en la crítica musical barcelonina va arrelar i es va establir l'opinió —potser més aviat un desig inconscient— que el públic de Barcelona s'estimava més l'òpera. Però els fets eren inqüestionables: per exemple, en la seua temporada 1853-54, elTeatre de la Santa Creu de Barcelona només va programar sarsuela. La influència dels llibretistesLuis de Olona y Gaeta iFrancesc Camprodon, habituals col·laboradors de Gaztambide, Arrieta i Barbieri, va ser decisiva en la difusió de la sarsuela a Barcelona, a través de l'organització d'espectacles i l'estrena de les obres que havien triomfat a Madrid.
La primera sarsuela amb text català fouSetze jutges mengen fetge, amb música deJoan Muntó i Pujades, estrenada al Liceu el 3 d'octubre de1858; el 27 de desembre del mateix any, en el mateix teatre, s'estrenavaL'aplec del Remei, amb música deJosep Anselm Clavé. S'han catalogat 424 obres líriques amb text català produïdes entre 1858 i 1950, moltes d'elles sarsueles.[13] Entre els anys 1870 i 1877 triomfen les sarsueles catalanes deNicolau Manent,Josep Teodoro Vilar, i els germansJosep Ribera i Miró iCosme Ribera i Miró, amb llibrets de diversos escriptors entre els quals destacaSerafí Pitarra. Hi ha tres tipus d'obres predominants: el quadre de costums catalans; els "capritxos-cómico-lírico-ballables-bufos"[14] i les sarsueles còmiques en un acte. Després d'una certa decadència, la sarsuela ressorgeix a final de segle.Urbà Fando i Rais va assolir èxits extraordinaris, sobretot amb la sarsuelaLo somni de la Ignocència (1895), sobre llibret deConrad Colomer i Rogés.
També al final del segle comencen a deixar-se sentir les influències de l'estèticamodernista en les arts catalanes. El compositorEnric Morera va intentar la promoció d'un teatre líric català modernista. Hi van col·laborar, entre d'altres, l'escriptorApel·les Mestres i els compositorsEnric Granados iJoan Gay. El nou gènere, però, va fracassar, deixant fred el públic modernista i avorrit l'afeccionat a la sarsuela tradicional.
A partir de1920 el Paral·lel de Barcelona va esdevenir un centre d'important activitat sarsuelística, on es van estrenar sarsueles en castellà dels millors compositors del gènere i on es va establir un gust particular per la sarsuela més pròxima estilísticament a l'opereta centreeuropea. Alguns compositors destacats, comRafael Millán, van desenvolupar la seua carrera quasi exclusivament a Barcelona.
Barcelona va veure l'estrena absoluta d'alguns dels grans títols del gènere, com ara:Trafalgar deGerónimo Giménez (1890,Teatre Principal);La dogaresa (1920,Teatre Tívoli),El pájaro azul (1921, Tívoli) iEl dictador (1923, Apolo) de Rafael Millán;La alsaciana (1921, Tívoli) iLa sombra del Pilar deJacinto Guerrero (1924,Teatre Novedades),Las hilanderas deJosep Serrano (Teatre Eldorado, 1927),El cantar del arriero deFernando Díaz Gilés (1930,Teatre Victòria),Don Gil de Alcalá deManuel Penella (òpera, en realitat, alTeatre Novedades, 1932). Pablo Sorozábal hi va estrenarKatiuska (Teatre Victòria, 1931),La tabernera del puerto (Teatre Tívoli, 1936),Black el payaso (Coliseum, 1942) iLa eterna canción (Teatre Principal, 1945).
| Història |  | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Cultures teatrals |
| ||||||||||||||
| Teatre / àmbit catalanoparlant |
| ||||||||||||||
| Gèneres |
| ||||||||||||||
| Tecnologia / Escenografia | |||||||||||||||
| Oficis |
| ||||||||||||||
| Llistes | |||||||||||||||
