| Corsica et Sardinia (la) Sardinia et Corsica (la)  | |||||
| |||||
| Tipus | administració provincial romana | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Capital | Càller | ||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Creació | 238 aC | ||||
| Dissolució | 445 | ||||
| Següent | Regne Vàndal | ||||
La província romana deCòrsega i Sardenya (llatí:Corsica et Sardinia) fou unaprovíncia romana que agrupava les illes deCòrsega iSardenya, cedides perCartago al segle iii aC, després de laPrimera Guerra Púnica.[1]
La importància estratègica de les dues places, situades enmig del Mediterrani, van fer d'aquesta província un objectiu militar per als cartaginesos, amb diverses incursions, i posteriorment també per als romans. Eren també lloc de desterrament per als militars i polítics imperials.
La província va ser conquerida pels vàndals el456.Belisari vareconquerir-la a principis del 534.[2] Tanmateix, l'Imperi Romà d'Orient no va poder conservar-la per la gran quantitat de fronts oberts al mateix temps, de manera que segles després Còrsega fou presa pelslongobards i Sardenya esdevingué gradualment independent.
Els romans van haver de fer diverses campanyes per dominar l'illa. El235 aC, el cònsolManli Torquat va aconseguir dominar bona part de l'illa, però els cònsols següents tornaven a combatre contra els sards. El233 aC la conquista es va considerar completa, però, de fet, les tribus de l'interior restaven independents. L'illa es va integrar com aprovíncia (més tard s'hi afegiriaCòrsega), que era governada per unpretor. Entre els més destacats dels pretors de Sardenya hi hauriaCató el Vell (198 aC),Quint Antoni Balb (abans del82 aC),Marc Aci Balb (abans del59 aC) iMarc Emili Escaure (55 aC).[3]
El període romà a Sardenya començà amb una gran inestabilitat. L'any215 aC, mentreHanníbal Barca envaïa la península Itàlica, el cabdill sardopúnicHampsícoras s'alià amb les poblacions nuràgiques de l'interior i dirigí la resistència antiromana, però ell i el seu fillHiost foren derrotats en labatalla de Cornus pel mateix Manli Torquat que havia conquerit l'illa vint anys enrere. Durant molt de temps la dominació romana fou amenaçada per la difícil convivència amb els nuràgics. Gradualment s'aconseguí una certa integració, si bé les revoltes foren constants, particularment les delsbàlars i elsiliencs, derrotats el177 aC pel cònsolSemproni Grac i el114 aC pelprocònsolCecili Metel.[3] A partir del segle i aC, no consten més sublevacions de tribus locals, per bé que l'illa no seria pacificada fins a l'època imperial, si bé la regió interior i muntanyenca de laBarbagia (llatí:Barbaria) encara mantendria la resistència, restant sovint fora del control romà directe.
Durant lesguerres civils romanes,Juli Cèsar va visitar l'illa el46 aC i va castigar a la ciutat de Sulcos pel suport aNasidi, almirall dePompeu, mentre que Càralis fou premiada per haver fet foraMarc Aureli Cota (ru), el governador nomenat per Pompeu. Més tard,Menodor, lloctinent deSext Pompeu, ocupà l'illa, i Pompeu la va controlar en virtut deltractat de Misè (en) (39 aC), fins que va ser derrotat tres anys més tard.[3]
Els centres més importants de l'illa es romanitzaren aviat, i Càlaris esdevingué la capital de la novaprovíncia romana de Sardenya. Al nord de Sardenya, els romans fundaren el port deTorre de Libisó, actualPorto Torres, i feren créixer la petita ciutat d'Òlbia, ara primordial per a la connexió amb Itàlia. Roma va desenvolupar una xarxa de carreteres organitzada que facilitava el desplaçament de les tropes i dels comerciants i permetia la comunicació entre els centres septentrionals i meridionals; al mig, s'hi fundà Fòrum de Trajà (l'actualFordongianus), que esdevingué el principal centre militar de l'illa i que, al segle i, fou dotat d'uncomplex termal. Els romans van aprofitar abundantment els recursos de Sardenya, que va arribar a ser un dels graners de l'imperi, juntament amb Sicília iEgipte, a causa de les seves abundants collites deblat d'alta qualitat.[4] Es van construiramfiteatres, i posteriorment lareligió cristiana es va difondre a Sardenya a causa de l'arribada de 4.000jueus i cristians exiliats,[3] dissidents delculte imperial. Quan l'imperi es va afeblir, la presència detropes romanes va començar a declinar. Malgrat la resistència indígena dels primers segles, el llarg període de dominació comportarà laromanització de la població; l'herència cultural més important d'aquest període és lallengua sarda, pertanyent a lafamília neollatina i composta per diversos dialectes.
El455, elRegne Vàndal conquerí Sardenya, que, d'aquesta manera, cessà la seva pertinença a l'Imperi Romà.
.svg%26amp%3blang%3dca)
