Sardenya (Sardigna,Sardinna oSardinnia ensard;Sardegna enitalià) és la segonailla més gran de laMediterrània, situada al sud deCòrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km² i una població, l'any 2009, d'1.671.001 habitants.Càller n'és la capital. Històricament dividida en 30 comarques (en sard,curadorias opartes oMerias), l'estat italià la va dividir en quatre províncies (Càller,Nuoro,Oristany iSàsser). El2001, va passar a vuit amb la creació de quatre noves segregades de les anteriors:Òlbia-Tempio,Ogliastra,Carbònia-Esglésies i elCampidano Mitjà. Des del 2016 es va fer una nova distribució, i van desaparéixer les quatre províncies creades el 2001, i alhora es va crear laprovíncia de Sardenya del Sud i laciutat metropolitana de Càller que substituïa la província homònima.
Sardenya té especial significat pels catalanoparlants perquè a la ciutat del'Alguer es parlacatalà, en la seva variantalgueresa, mentre que l'idioma propi de la major part de la resta de l'illa és elsard.
A Sardenya, va haver-hi una civilitzacióprehistòrica de la qual queden monumentsmegalítics. Les primeresdomus de janas (cases de les fades) es remunten al 2000-1800 aC, en plenaedat del bronze; es tracta de petites tombes excavades en la roca, de vegades reunides en grups nombrosos, en què segons la tradició popular habitaven fades i bruixes. La cultura nuràgica, de la qual queden sobretot elsnurags, es va desenvolupar des del segle xvi aC fins al segle ix aC. Llavors, van arribar-hi elsfenicis, perquè s'han descobert, en les excavacions,terracotes d'origen fenici. Aquests la van anomenarŠRDN (Shardan/Sherden o variants properes). Als fenicis, els van succeir elscartaginesos, les ciutats més importants dels quals van ser:Caralis,Tharros iNora.
L'any 230 aC, va ser conquerida pelsromans, a conseqüència de la derrota cartaginesa en la primeraGuerra púnica. Sardenya es va convertir en una província romana, i les ciutats costaneres que existien van créixer i van ser embellides, mentre que es van fundarcolònies comTurris Lybissonis iFeronia. Van ser poblades per immigrants romans. L'ocupació militar romana va acabar amb la civilització nuràgica. Malgrat les campanyes per les serralades centrals, anomenades pels romansBarbaria (en sard modern, "Barbagia"), la dominació romana del centre de Sardenya mai no va ser més que nominal.
La dominació romana de Sardenya va durar 694 anys. Als primers segles de l'edat mitjana, Sardenya va ser saquejada pelsvàndals (segle v), que van ocuparCaralis juntament amb altres ciutats costaneres de Sardenya. El domini va durar 77 anys, dels quals poc se sap, tret que el govern vàndal va adoptar una forma similar de la prèvia estructura imperial romana.També la van ocupar elsgots. No obstant això, elsromans d'Orient la van reconquerir l'any533, quan els vàndals van ser derrotats pels exèrcits deJustinià I sota el generalBelisari en labatalla de Tricamàrum.[1] Els romans d'Orient es van quedar a l'illa fins alsegle x. L'autoritat centralitzada a Constantinoble va perdurar fins al voltant de l'any 650; després, l'autoritat va passar a mans dels llegats romans d'Orient locals. Es va deure en gran manera als problemes locals, com els atacs delsmoros i delsamazics sobre les costes sardes. Elssarraïns van fer incursions en aquesta illa del Mediterrani, i se'n documenta el primer atac l'any 705: Salvatore Consentino,Byzantine Sardinia between East and West,Millennium – Berlín, Nova York (2004), pàgines 329-367. Aquests atacs van ser cada vegada més intensos, i van donar com a resultat que els habitants abandonessin les ciutats costaneres.
La disgregació del poder romà d'Orient a l'illa i el creixent aïllament causat per les incursions magribines afavoriran la formació de quatre regnes independents i ja consolidats al s.XI. Es tracta delsjutjats (literalment: "jutjats"), que prenen el nom de la figura que els regia, eljudike("jutge"), derivada de la tradició romana d'Orient. N'hi havia quatre:Torres (nord-oest),Gallura (nord-est),Arborea (centre) iCàller (sud), si bé progressivament tots menys el d'Arborea acabaran caient sota l'òrbita de les repúbliques de Gènova i Pisa. A banda del poder deljudikei de la seva família, cadascun d'aquests regnes tenia una Corona de Logu, o sigui, un consell, i en alguns casos també unaCarta de Logu, un codi de lleis per al territori. L'organització d'aquests regnes autòctons es vertebrava a partir de lescuradoriaso partes(províncies), dividides al seu torn en les diversesbiddas(poblacions).
Als segles xii ixiii,Gènova,Pisa i elPapat van lluitar llarg temps per imposar-hi el seu poder. A la fi del segle xiii, el papaBonifaci VIII va establir que Sardenya passés a laCorona d'Aragó, i se'n formalitzà la cessió l'any1324, quan el llavors infant i futur reiAlfons el Benigne, pren Sardenya durant els últims anys del regnat deJaume II d'Aragó.[2]
El domini de laCorona d'Aragó s'hi va perllongar fins al segle xviii; mantingué a l'illa una rígida organització de tipus feudal, i destacà la seva presència sobretot al'Alguer, repoblada per catalans després d'una revolta. Sardenya va passar aÀustria l'any1713, en virtut deltractat d'Utrecht. Però el1718, després del Congrés de Londres, Sardenya va passar aVíctor Amadeu II de Savoia. I, mitjançant lacasa de Savoia, es va incorporar alRegne d'Itàlia l'any1861. Després de laSegona Guerra Mundial, la Constitució d'Itàlia li reconeix certa autonomia.
L'illa és força accidentada, i constitueix un fragment del sòcolvarisc tallat per nombroses falles, que presenta fragments dispersos de cobertura secundària i eocènica. No presenta cap unitat orogràfica, no té veritables serralades i les formes de relleu són tabulars. Les principals muntanyes de l'illa són:
El massís delGennargentu, amb les alçàries de La Marmora (1.834 m), i el Bruncu Spina (1.829 m), considerada la zona més inhòspita de l'illa.
Al nord, la Gaddura, amb els monts Ultana (amb el Pinu, 1.743 m), i els Limbara (amb el Balistreri, 1.363 m).
Els monti di Alá, amb el Padrone (831 m), Senaloga (1.076 m), Nieddu (971 m) i Lerno (1.094 m).
La depressió de Campidanu, al sud-est.
Els monts Albo, al nord, amb el pic Su Mutucrone (1.050 m) i la punta Cupetti (1.200 m).
Al centre, la Catena dei Marghine, amb el Palai (1.200 m).
Les muntanyes Serpeddi (1.069 m), Tasu (1.359 m), i els Ferru (amb l'Urtigu, 1.050 m).
Els principals rius que travessen l'illa són els Tirsu, Flumendosa, Samascu, Coghinas, Posada, Cedrino, Oliena, Isalle, Mannu, Flumineddu, Cixerri, Canissoni, Liscia i Liscoi. També hi són importants els llacs, que són com albuferes, al costat de la costa, com les de Tirsu, Santa Giusta, Sassu, Sale Porcus, Coghinas i Calaris.
Elclima mediterrani és típic de gran part de Sardenya: al llarg de les zones costaneres, on resideix la gran majoria de la població, els hiverns són suaus gràcies a la presència del mar, amb nevades rares i temperatures quasi mai sota els zero graus. Els estius són càlids i secs, però la baixa humitat i la bona ventilació permeten suportar fàcilment les temperatures elevades, que pugen fins als 35 °C.
A les zones interiors el clima és més rigorós. Als massissos muntanyosos més elevats, hi neva a l'hivern i les temperatures baixen a sota zero. Els estius són frescos, sobretot durant les hores nocturnes, i rarament hi fa calor molts dies consecutius.
Les precipitacions són particularment escasses a lacosta meridional, amb mitjanes inferiors als 500 mm anuals; en particular, la localitat deCapo Carbonara té el registre mínim absolut de tot Itàlia, amb una mitjana de 266 mm anuals. A l'interior de Sardenya, la pluviositat mitjana és de 700-800 mm. Per superar el problema de la sequera, des de la fi del segle xix fins avui s'han construït prop de 50 embassaments, molts dels quals dotats de centrals hidroelèctriques.
Sardenya és una regió molt ventosa. El vent dominant és elmestral, seguit delxaloc. El primer mitiga les temperatures estivals, però a causa de la seva velocitat crea danys a l'agricultura i afavoreix la propagació d'incendis. El segon és molest cap a la fi de la primavera, ja que intensifica l'evapotranspiració i causa estrès hídric als cultius de secà. El règim de vents ha afavorit la instal·lació de nombroses aerogeneradores en algunes carenes i zones industrials.
Tot i que Sardenya ha estat poblada des de fa diversos mil·lennis i que lapoblació resident a l'illa s'ha triplicat ens el darrers 140 anys, aquesta és una de les poques regions europees en la qual unaeconomia moderna i diversificada conviu amb un ecosistema encara intacte, si no verge, en grans àrees del territori. Aquest fet s'explica demogràficament gràcies a la baixa densitat de població, propera als 68 hab./km².
El 31 de desembre de 2008, d'una població d'1.672.422 habitants, hi havia 30.115 estrangers (1,8%). Les famílies compten, de mitjana, amb 2,5 membres.
Les dues ciutats més poblades de l'illa sónCàller, capital regional, iSàsser, segon pol de desenvolupament regional, respectivament al sud i al nord de l'illa.
Sàsser té uns 130.000 habitants i és l'única ciutat, a més de Càller, que supera els cent mil habitants. L'àrea urbana de Sàsser s'estén cap algolf d'Asinara i arriba als 270.000 habitants. Els nuclis principals de la zona metropolitana de Sàsser són:l'Alguer (40.896 hab.),Port de Torres (22.011 hab.) iSorso (14.556 hab.).
La resta de ciutats tenen funcions depolaritat local i tenen totes una població compresa entre 10.000 i 60.000 habitants:Òlbia (53.000 hab.),L'Alguer (40.900 hab.),Nuoro (36.500 hab.),Oristany (32.500 hab.),Carbònia (30.000 hab.),Esglésies (27.600 hab.),Villacidro (14.500 hab.),Tempio Pausania (14.200 hab.),Arzachena (12.800 hab.),Guspini (12.500 hab.),Sant'Antioco (11.700 hab.),La Maddalena (11.700 hab.),Siniscola (11.400 hab.),Ocier (11.000 hab.),Macomer (10.800 hab.),Tortolí (10.500 hab.) iTerralba (10.400 hab.). Encara hi ha elscentres menors, amb menys de 10.000 habitants, com araSanluri (8.500 hab.) iLanusei (5.700 hab.).
Les quatre províncies actuals i la ciutat metropolitana de Càller (=Castèl) a Sardenya.
Sardenya és una de les cincregions autònomes amb estatut especial d'Itàlia, però és l'única amb un estatut especial als habitants de la qual la Constitució de 1948 reconeix oficialment el nom de «poble sard». A les institucions sardes, se'ls garanteix una certa autonomia administrativa atesa la situació perifèrica i insular de la regió. A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els delVèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament italià.
L'Estatut organitza les tres autoritats que representen Sardenya:
El Consell regional (poder legislatiu regional).
La Junta regional (poder executiu regional).
El president de la regió (cap del poder executiu regional).
El govern de Sardenya va aprovar el 2018 una llei de política lingüística que oficialitzà el sard i obrí la porta a l'ensenyança del català, entre altres llengües, i el seu ús a l'administració a l'Alguer.[3]
La forta tradició oral de l'illa ha mantingut vius moltscontes illegendes. ABoroneddu hi ha, fins i tot,Il museo della fiaba sarda (El museu de la faula sarda), consagrat als personatges dels contes tradicionals.
És fàcil moure's ambautobús amb diverses companyies regionals, o bé ambcotxe. La ruta principal és la SS 131, que segueix el traçat d'un antigavia romana que travessa l'illa de nord a sud.
Laxarxa de ferrocarril sarda va ser construïda en acabar-se el segle xix. Juntament amb els incendis d'aprofitament domèstic, la construcció del ferrocarril a l'illa és considerada com una de les principals causes de la desforestació de l'illa. La xarxa de ferrocarril activa per al transport públic té més de 600 quilòmetres, i connecta les principals ciutats i ports de l'illa. El trajecte deCàller aSassari es realitza en aproximadament tres hores, i el trajecte delPort de Torres aÒlbia iGolfo Aranci, en aproximadament tres hores i mitja.Chilivani és el nus ferroviari on els dos troncs ferroviaris s'uneixen. Una altra línia connectaCàller iEsglésies, en 50 minuts, iCarbònia en una hora.
Giovanni LilliuSa Sardigna e is arrexinis mediterraneas dins II Jornades delCIEMEN del 16 al 26 d'agost del 1977Còrsega-Sardenya per les reivindicacions nacionals, publicada a Nationalia III.
Antoniu CossuSardigna: cultura e identità dins II Jornades delCIEMEN del 16 al 26 d'agost del 1977Còrsega-Sardenya per les reivindicacions nacionals, publicada a Nationalia III.
Eliseo SpigaSardigna: economia e società dins II Jornades delCIEMEN del 16 al 26 d'agost del 1977Còrsega-Sardenya per les reivindicacions nacionals, publicada a Nationalia III.
Antonello SattaL'autonomia della Sardigna come mistificazione dins II Jornades delCIEMEN del 16 al 26 d'agost del 1977Còrsega-Sardenya per les reivindicacions nacionals, publicada a Nationalia III.
