Santiago Carrillo Solares (Gijón,Astúries,18 de gener de1915 -Madrid,18 de setembre de2012) va ser un políticespanyol.
Carrillo va ser una de les figures clau delcomunisme espanyol des de laSegona República Espanyola fins al final de laTransició. Va combatre en laGuerra Civil espanyola junt al bàndol republicà i va esdevenir una figura rellevant de l'oposició alfranquisme i durant la Transició. Així mateix, va ser Secretari General delPartit Comunista d'Espanya.
Passa la seva primera infància aNavarra fins que el seu pare,Wenceslao Carrillo Alonso, obrer fonedor i militant dePartit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i laUnió General de Treballadors (UGT), el1924 esdevé dirigent nacional d'ambdues organitzacions i la família es veu obligada a traslladar-se aMadrid. S'instal·len al barri obrer deCuatro Caminos on viuran sense abandonar les dificultats econòmiques, ja que les minses assignacions que les organitzacions obreres destinaven als seus dirigents difícilment cobrien les necessitats d'una família amb cinc fills.
Santiago Carrillo arriba aMadrid amb una deficient formació i ingressa al Grup Escolar Cervantes (situat al seu barri, Cuatro Caminos) depenent de laInstitución Libre de Enseñanza i dirigit perÁngel Lorca. Santiago Carrillo ha dit sovint que es va educar al millor col·legi de l'Espanya de l'època. Completat l'ensenyament primari és seleccionat per a cursarBatxillerat, però no podent la família pagar els drets d'examen, abandona els estudis, i comença a treballar com a aprenent en una impremta. Poc després s'afilia a lesJoventuts Socialistes d'Espanya (JJ. SS.) i a la UGT.
El1930, als quinze anys, comença a col·laborar com a periodista aEl Socialista[1] i el14 d'abril de1931, proclamada laRepública, se li encarrega la informació parlamentària. Carrillo alterna amb els grans periodistes encarregats de la informació parlamentària dels altres periòdics:Víctor de la Serna (Informaciones),Wenceslao Fernández Flórez (ABC),Manuel Azaña (El Sol)...
En la seva militància política, enquadrat des d'un principi en la minoria revolucionària del partit socialista (enfrontada a una majoria reformista), aviat destaca per la seva capacitat d'anàlisi i facilitat dialèctica. Des de la direcció deRenovación (la revista de les JJ. SS.), a la qual accedeix el1933, defensa la seva posició revolucionària estenent-la en el si de les Joventuts.
El1934, és nomenat secretari de lesJoventuts Socialistes. Existeixen dos corrents en el PSOE de l'època. El grup dominant en inici serà el dels reformistes, comandats perBesteiro iPrieto. L'altre grup, també nombrós, és el dels revolucionaris, el líder dels quals eraLargo Caballero (el «Lenin espanyol»). Carrillo comença a col·laborar estretament amb Largo Caballero. Aviat aconseguiria la seva estima, fins al punt d'arribar a ser considerat el seu "delfí". Partidari de la unificació de les joventuts obreres, intenta provocar la unitat d'acció de les Joventuts Socialistes i Comunistes. Ambdues organitzacions convoquen manifestacions i participen en mítings de forma unitària. També intenta queEsquerra Comunista, organització de caràctertrotskista, ingressi al PSOE. Defensa l'entrada del mateix PSOE, una vegada s'hagi imposat el sector revolucionari, en laInternacional Comunista (IC).
Pren part en el moviment revolucionari conegut com aRevolució de 1934, la qual cosa el porta a la presó fins que, després de la victòria delFront Popular a les eleccions del16 de febrer de1936, és posat en llibertat. Comparteix presó amb Largo Caballero, el seu propi pare i molts altres dirigents socialistes. És durant aquest tancament quan es distancia de les postures polítiques de Largo Caballero en considerar-les moderades.
En sortir de la presó, els representants de la Internacional Comunista a Espanya li proposen i organitzen un viatge a Moscou amb les direccions de les JJSS i JJCC per a negociar la seva unificació. AMoscou, Santiago Carrillo es va veure enlluernat per la revolució triomfant. Les JJSS i JJCC, molt properes ideològicament, aconsegueixen acords sobre la futura organització resultant, lesJoventuts Socialistes Unificades. La base organitzativa seria la Federació de Joventuts Socialistes, que mantindria les seves relacions amb el PSOE. S'acorda l'adhesió com a “simpatitzants” a la Internacional Juvenil Comunista, es renuncia a qualsevol relació amb organitzacionstrotskistes i es marca com a objectiu la unificació dels partits obrers, sota l'òrbita de Moscou.
Al seu retorn a Espanya, àdhuc amb l'oposició d'Hernández Zarzalejo (president de les JJSS) i altres membres de la direcció, la unificació no triga a imposar-se, i en aquest procés experimenta un espectacular creixement fins a aconseguir els 200.000 afiliats.
La revolta militar del18 de juliol sorprèn Santiago Carrillo aParís. Torna immediatament a Espanya creuant la frontera perIrun i, ja aSant Sebastià, s'incorpora a l'exèrcit republicà, participa en l'assalt a un hotel ocupat per rebels i surt amb una columna direcció aAguilar de Campoo amb la intenció d'avançar cap a Madrid. Sense aconseguir el seu objectiu, combat diverses setmanes a les muntanyes d'Ubide (prop deBilbao), torna novament a França per entrar per la frontera catalana i així tornar a Madrid on, amb el grau decapità, lluita en el front de la Sierra.
Durant el mes d'octubre, les forces rebels avancen cap aMadrid i el6 de novembre es troben a les portes de la capital. El govern dona per perduda la ciutat i es trasllada aValència precipitadament, només amb temps per lliurar dos sobres. Un alGeneral Miaja amb instruccions perquè organitzi la defensa de Madrid. Un altre al general Pozas perquè traslladi la caserna general de l'exèrcit lluny d'una ciutat que, preveuen, pot passar a les mans de l'enemic. Aquest mateix dia Santiago Carrillo s'afilia alPartit Comunista d'Espanya.
Immediatament, es forma laJunta de Defensa de Madrid. Queda reunida fins a altes hores de la nit per tractar d'impedir que les tropes rebels, parapetades a la Casa de Campo, entrin a la ciutat. Santiago Carrillo és nomenat Conseller d'Ordre Públic. La Junta desconeix amb quines forces compta, encara que se sap que són insuficients i mal proveïdes. Ha de reclutar gent i organitzar-la, mantenir l'estructura de la ciutat (desbordada pels nombrosos camperols que s'han refugiat en ella fugint de l'avanç rebel) i mantenir la moral de la seva població que ja sap que el govern ha abandonat la ciutat (aquest episodi bèl·lic es coneix com abatalla de Madrid). També valora que cal impedir, en tant que sigui possible, que amb la caiguda de la ciutat l'exèrcit rebel augmenti el seu potencial ofensiu. Entre altres mesures, es decideix evacuar als presos de les presons (Model,Porlier,Ventas i altres), militars i civils simpatitzants dels rebels.
L'endemà al matí, el 7 de novembre, Madrid sofreix els bombardejos de l'aviació i l'artilleria, a la Ciutat Universitària i la Casa de Campo es combat cos a cos i, a l'altre costat de la ciutat, un comboi d'autobusos que trasllada als presos amb destinació a altres presons fora de la ciutat es desvia o és desviat cap al municipi deParacuellos de Jarama, allíels presos són afusellats. Els successos es repeteixen l'endemà passat, aquesta vegada al municipi deTorrejón de Ardoz. Fins al 4 de desembre no tots els combois arribarien a la seva destinació. En total, entre 2.396 i 5.000 presos, civils i militars van ser afusellats i els seus cossos enterrats a fosses comunes.
Més de 20 anys després, quan Carrillo fou nomenat Secretari General del PCE, el règim franquista responsabilitzaria directament Carrillo d'aquestes matances, acusant-lo d'haver-les permès o emparat en la seva qualitat de Conseller d'Ordre Públic. La polèmica entre els historiadors segueix encara en l'actualitat (vegeuLa responsabilitat de Santiago Carrillo en les matances de Paracuellos), existint cert consens sobre que Carrillo, en la seva condició de Conseller d'Ordre Públic, difícilment va poder haver ignorat, almenys des del 7 de novembre, que les matances estaven tenint lloc, sense que hagués fet res per evitar-ho. Un grup d'autors, encapçalat perCésar Vidal, va més enllà i li responsabilitza directament de l'organització i execució de les matances, sense que les proves esgrimides siguin considerades concloents (i en alguns casos falses) per altres autors comIan Gibson oÁngel Viñas. Carrillo ha negat sempre la seva participació o responsabilitat en la matança.
El24 de desembre de1936, Santiago Carrillo abandona la JDM, quan elfront a Madrid s'havia estabilitzat, i centra tots els seus esforços en la direcció política de les JSU, organització que es va mostrar especialment combativa durant tota la guerra, amb una majoria dels seus afiliats (més de 200.000) integrats en l'exèrcit republicà. En 1937 passa a formar part del buró polític del PCE, com a membre suplent.
Carrillo, des de la seva entrada en el PCE, va acatar amb disciplina totes les posicions de la direcció del partit durant la guerra. No va plantejar cap discrepància d'importància i va assumir totes les consignes de laInternacional Comunista.
Al final de la guerra surt aFrança per la frontera catalana, on es trobava participant en els últims combats. En aquest temps té una companya, Chon, i una filla que intenten sortir d'Espanya pel port d'Alacant. Chon i la seva filla són detingudes i tancades alcamp de concentració d'Albatera. Sense que els nacionals sabessin que es tractava de la companya de Santiago Carrillo, és localitzada des de França i aconsegueixen passar-la a través dels Pirineus. La seva filla moriria a conseqüència de malalties contretes en camp d'Albatera i, un temps després, Santiago i Chon se separarien.
Des deParís viatja aBèlgica on la IC li prepara un viatge per arribar a Moscou. Viatja per diferents països per organitzar la IJC. A la mort del secretari general del PCE,José Díaz Ramos, des deCuba, declara que l'única capaç d'assumir la màxima responsabilitat del PCE ésDolores Ibárruri,Pasionaria. Poc després, Dolores Ibárruri és nomenada Secretari General contra tot pronòstic, desbancant al més clar candidat,Vicente Uribe Galdeano. Està aAlger quan és nomenat membre del Buró polític i se li encarrega la més alta responsabilitat organitzativa del partit en aquests moments: l'organització del PCE a Espanya. Des d'allí viatja a París com a polissó en un vaixell de guerra francès. A París, el1942, decideix aturar lainvasió de la Vall d'Aran. Carrillo va considerar que aquella invasió era un disbarat en la qual haurien mort la majoria dels guerrillers participants. Ordena que es retirin i organitza elsmaquis fins a la seva dissolució el1949.
El1948, Carrillo visitaTito amb la petició d'armes per a la guerrilla; poc temps després, la direcció del partit, amb l'assistència de Santiago Carrillo, s'entrevista amb Stalin a petició d'aquest.Stalin, davant els esforços estèrils de la guerrilla, aconsella la infiltració en elsSindicats Verticals, considerant-los una organització de masses legal que els comunistes han d'utilitzar per combatre el franquisme. La direcció del PCE no està convençuda que hagin d'infiltrar-se en una organització tan desprestigiada entre els treballadors, però surten de l'entrevista disposats a seguir les recomanacions de Stalin. Al costat de la decisió d'infiltrar-se en els sindicats verticals, encara que no fos suggerit per Stalin, la direcció del partit decideix liquidar la lluita armada. Se li encarrega que presenti la nova estratègia, alguna cosa que fa en la revista comunistaNuestra Bandera.
En 1949, a París, es casa ambCarmen Menéndez, amb la qual tindrà tres fills, Santiago,José (Pepe) i Jorge.[2] La família Carrillo viu amb una falsa identitat francesa, Santiago justifica les seves llargues absències amb una suposada professió de viatjant de comerç. Els seus propis fills, durant la seva primera infància, desconeixeran la seva veritable identitat; i tot el pes de la família “Giscard” recaurà sobre Carmen, que és la sustentació econòmica de la família, s'encarrega de l'educació dels fills, les cures de la casa i compatibilitza el treball amb les seves activitats com a militant del PCE.
En els anys cinquanta, les relacions entre laPasionaria i Carrillo es refreden per diferències respecte a l'organització del partit a París. Carrillo assenyala la mala gestió d'Uribe (número dos delPCE en aquests moments), màxim responsable de l'organització a França. Amb anterioritat, un altre dirigent, Antón, va plantejar iguals crítiques sent apartat de la direcció i enviat aVarsòvia.
Al V Congrés del PCE, celebrat aTxecoslovàquia en 1954, Carrillo planteja la democratització del partit.
El1955 Espanya entra en l'ONU a proposta delsEstats Units i amb el vot favorable de l'URSS. Stalin havia mort en 1953 i s'iniciava un procés de distensió. Estats Units i l'URSS havien proposat, cadascun, l'entrada de diferents països que l'altre aprovaria. Santiago Carrillo des de París publica un article aNuestra Bandera aprovant l'entrada i planteja la "política de reconciliació nacional". La direcció del PCE, sense conèixer l'existència de l'article, fa declaracions en contra. Carrillo s'assabenta d'aquestes declaracions quan l'article encara està en la impremta sense fer res per retirar-lo. A conseqüència d'aquesta situació Santiago Carrillo va estar a punt de ser expulsat del partit.
El conflicte plantejat per Santiago Carrillo era greu. Santiago Carrillo era el màxim responsable polític de l'organització del PCE a Espanya, controlava aquesta organització. La direcció no podia permetre que tot aquest poder estigués en mans d'algú que escapava al seu control i la seva actitud va ser considerada com a alta traïció.
En aquestes dates es va celebrar elXX Congrés delPartit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) on s'exclou Carrillo de la delegació del partit comunista amb l'excusa de ser imprescindible a París. Entre sessions, la direcció del PCE, amb Pasionaria al capdavant, es juramentava contra Carrillo. Tot indicava que Carrillo seria expulsat del partit per "fraccionari" quan Pasionaria va arribar a conèixer el contingut de l'informe secret deNikita Khrusxov, informe per a ús intern del PCUS en el qual condemnava les pràctiques estalinistes i revisava l'estructura del PCUS. Pasionaria va entendre que els temps havien canviat, i va fer que la resta de la direcció reconsiderés la seva postura.
Poc després Santiago Carrillo viatja aBudapest, convocat per la direcció del partit. Carrillo viatja convençut que seria expulsat del partit. No obstant això, torna a París com a virtual Secretari General, ja que Dolores Ibárruri va delegar-li des de llavors totes les seves responsabilitats. Al VI Congrés del PCE Carrillo accedeix oficialment a la Secretaria General al mateix temps que Pasionaria és promoguda a la Presidència.
Sota l'adreça de Carrillo, el PCE es va convertir en l'organització més bel·ligerant de l'oposició al franquisme. Quan Carrillo adquireix protagonisme en el PCE, amb el titular «LaMatança de Paracuellos», el franquisme va engegar la seva maquinària propagandista per responsabilitzar-lo d'aquestes morts.
Amb l'ascensió de Carrillo a la Secretaria General, les pràctiques estalinistes no desapareixen, només se suavitzen. El1964 les diferències deFernando Claudín iJorge Semprún són solucionades acusant-los de fraccionaris i expulsant-los del partit. Santiago Carrillo va exercir la Secretaria General amb autoritat. Claudín comentaria que en una ocasió va plantejar al Comitè Central la següent qüestió: «Camarades, no és anormal que després de vuit anys, des que Santiago dirigeix el treball, no hàgim adoptat cap resolució contrària a les seves posicions?» Claudín explica que després d'un silenci Mije va dir: «Sí, una vegada, quan Santiago va proposar anar clandestinament a Astúries vam rebutjar la seva postura». El Partit Comunista no va aconseguir resoldre els seus problemes de democràcia interna durant el període en què Carrillo es va mantenir en la seva direcció, les dissensions mai es van acceptar amb naturalitat i en la majoria dels casos es van resoldre amb la sortida del partit de la posició minoritària.
A partir de1968, després de les seves crítiques a la invasió soviètica deTxecoslovàquia, comença el seu distanciament de la tutela de l'URSS i el seu acostament, al costat del líder comunista italiàEnrico Berlinguer, i al francèsGeorges Marchais, a la línia independent pel que fa a Moscou coneguda com aeurocomunisme.
Pocs anys abans de la seva tornada a Espanya, manté contacte amb els jerarques del règim per a fonamentar les futures relacions diplomàtiques; és interessant marcar que aquestes relacions es van donar en un període d'assassinats per part del règim, entre els queSalvador Puig i Antich fou executat brutalment, evidenciant així que els ideals de Carrillo cercaven més el poder que la justícia social, tot afavorint la transició cap a una democràcia buida.[3][4]
El1976, després de la mort de Franco, torna en secret a Espanya i és detingut el 22 de desembre del mateix any amb set militants més (Julio Aristizábal, Juan Manuel Azcárate,Jaime Ballesteros, Victoriano Díaz-Cardiel,Santiago Álvarez Gómez,Pilar Brabo Castells iSimón Sánchez Montero),[5] en una acció provocada per ell mateix a fi de posar al govern enfront de la situació d'haver de reconèixer l'existència i força del partit, així com els esforços desenvolupats en el període de clandestinitat en la lluita per les llibertats.
Abans d'aquesta tornada ja havia mantingut converses, a través de tercers, amb el govern d'Adolfo Suárez González. Carrillo havia ofert garanties de moderació dels seus militants, així com l'acceptació del règim monàrquic i de la bandera nacional, avançant-se en això al mateix partit socialista. Les seves activitats i mentalitat, més oberta i cautelosa que la de molts membres del partit, han fet que hagi estat considerat per alguns historiadors com una de les personalitats que va possibilitar l'èxit de la transició política a la democràcia a Espanya.
Serà definitivament amb l'atemptat de lamatança d'Atocha el24 de gener de1977, on moren tirotejats per un grup d'extrema dreta quatre advocats afiliats al PCE, quan molts estimen que Carrillo aconsegueix el suport definitiu de part de la societat espanyola i de Suárez. Un dia després se succeeix la primera gran manifestació multitudinària de l'esquerra des de laSegona República, seguida setmanes després de desenes d'aturs i manifestacions pacífiques, en solidaritat amb l'esdevingut i el partit comunista.
El2 de març, en una reunió celebrada a Madrid amb l'assistència de Marchais i Berlinguer, Carrillo presenta de forma oficial el moviment eurocomunista. El9 d'abril, el PCE és legalitzat pel govern de Suárez, la qual cosa provoca no poques tensions en el seu si i certsoroll de sabres, amb la dimissió immediata del Ministre de Marina. La declaració de Santiago Carrillo després de conèixer la notícia va ser:
| « | Acabo de conèixer la legalització del PCE. La notícia em produeix la mateixa satisfacció que sentiran milions de treballadors i demòcrates a Espanya. És un acte que dona credibilitat i fortalesa al procés de marxa cap a la democràcia. Ara l'indispensable és que els altres partits siguin també legalitzats i que s'arribi a una autèntica llibertat sindical. La classe obrera i els treballadors de la cultura podran parlar, per fi, al nostre país, amb la seva autèntica veu. Jo no crec que el president Suárez sigui un amic dels comunistes. El considero més aviat un anticomunista, però un anticomunista intel·ligent que ha comprès que les idees no es destrueixen amb repressió i il·legalitzacions. I que està disposat a enfrontar a les nostres, les seves. Bé, aquest és el terreny en el qual han de dirimir-se les divergències. I que el poble, amb el seu vot, decideixi. Per a això fa falta que la legalització dels partits estigui acompanyada d'autèntiques llibertats i d'un tracte no discriminatori en els mitjans de comunicació estatals.[6] | » |
El15 de juny tenen lloc lesprimeres eleccions democràtiques en les quals Carrillo és elegit diputat al Congrés per Madrid, formant després part com a tal en el procés d'elaboració de la novaConstitució.
La seva elecció es veuria renovada en les successives convocatòries electorals de1979 i1982. No obstant això, els resultats electorals no eren bons i comença a produir-se una sèrie d'abandonaments de personalitats pertanyents al denominat sectorrenovador. Això el portaria a deixar la secretaria general en mans deGerardo Iglesias Argüelles, el6 de novembre de1982. Iglesias era molt més jove i pertanyia a aquest sector crític, amb ell no va trigar a tenir forts enfrontaments que van culminar el15 d'abril de1985 amb l'expulsió del partit de Carrillo i els seus seguidors.
L'any següent forma un nou partit anomenatPartit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC), el qual no va trigar a mostrar-se incapaç d'atreure els votants, per la qual cosa acaba integrant-se en elPSOE juntament amb els seus dirigents, tret de Carrillo, que no accepta l'ingrés en el Partit Socialista a causa dels seus molts anys com a militant comunista.
Durant els últims anys de la seva vida, ja retirat de la vida política activa, va escriure, va fer conferències i va participar en tertúlies radiofòniques, comLa Ventana de laCadena Ser a la seccióLa tertulia de sabios ambJavier Pérez Royo iNativel Preciado.
El20 d'octubre de2004 va ser investitDoctor Honoris causa per laUniversitat Autònoma de Madrid. La cerimònia va estar marcada per l'actuació violenta d'un grup reduït de persones que va acudir a la concentració de protesta. Entre ells, alguns van irrompre a la sala amb banderes franquistes i van proferir improperis contra Carrillo, cridant-lo "assassí" i "genocida".[7] Uns mesos abans, el16 d'abril, ja havien intentat agredir-lo membres d'extrema dreta, durant una tertúlia en una llibreria de Madrid,[8] durant la presentació del llibreHistorias de las dos Españas de l'escriptorSantos Juliá.
El18 de setembre de2012 va morir al seu domicili aMadrid,[9] a l'edat de 97 anys.[10]
| Secretaris generals |
|  |
|---|---|---|
| Federacions | ||
| Organitzacions afiliades o relacionades | ||
| President de la República |  | |
|---|---|---|
| President de govern | ||
| Ministres | José Giral Pereira (IR)estat •Álvaro de Albornoz (IR)justícia •GeneralJuan Hernández Saraviadefensa •Augusto Barcia Trelles (IR)hisenda •Manuel Torres Campañá (IR)interior •Miquel Santaló i Parvorell (ERC)instrucció pública •Horacio Martínez Prieto (CNT)Obres públiques •José Expósito Leiva (CNT)agricultura •Manuel de Irujo Ollo (PNV)indústria i comerç •Trifón Gómez San José (UGT)emigració •Enrique de Francisco Jiménez (PSOE)economia •Ángel Ossorio y Gallardo,Santiago Carrillo Solares (PCE),Alfonso Daniel Rodríguez Castelao iRafael Sánchez Guerrasense cartera | |
(← II EXILI) Govern anterior •••• Govern següent (← IV EXILI) | ||
.jpg)
.svg)
.svg)