Aquest article tracta sobre les persones pietoses. Si cerqueu estat natiu de l'Índia, vegeu «Principat de Sant».
En la iconografia tradicionalcristiana, els sants es representen amb un halo ocorona. Noteu queJudes Iscariot es representat sense l'halo
Unsant (delllatísanctus;hagios engrec iqâdosh "elegit per Déu" enhebreu) és una persona distingida en certes tradicions religioses per les seves relacions particulars amb les divinitats i la seva superioritat espiritual o moral respecte a la resta d'humans. En altres religions, com elluteranisme, són considerats sants tots els creients que temptegen de viure una vida com cal.
En el cristianisme, quan s'invoca un sant el seu nom es fa seguir de l'adjectiu (arcaic)beneit (beneït) : "Sant Antoni beneit!", "Sant Pau beneit!".
En la tradició cristiana es tracta de persones destacades per les seves virtuts i són venerats com a models capaços de mostrar als altres un camí exemplar de perfecció. L'Església ha afirmat des dels seus orígens, que a través del baptisme, tots els cristians són cridats a la santedat.Pau de Tars definia la santedat com l'estat de comunió amb Déu.
En sentit estricte, però, es consideren sants aquelles persones que després de morts contemplen Déu al cel i intercedeixen pels éssers humans de la Terra. En un inici, es veneraven com a sants els màrtirs, ja que el seu sacrifici esborra tot pecat; i els apòstols pel fet d'haver estat escollits perJesús.
Segons l'Església catòlica, els sants formen l'anomenada Església triomfant i intercedeixen davant de Déu per la humanitat, pels vius a la terra i pels difunts delpurgatori: és l'anomenada comunió dels sants. Tots ells tenen la seva festivitat conjunta el dia deTots Sants Els sants inscrits al martirologi romà són els declarats per l'Església catòlica com indubtablement presents alParadís i que, per tant, poden ser objecte de culte públic.
L'Església catòlica reconeix la santedat de certes persones mitjançant la supervisió dels processos oberts per laCongregació per les causes dels sants. El procés té diverses etapes: venerabilitat,beatificació icanonització.[1] En l'última etapa, el procés de canonització adopta les formes d'un procés legal en el qual una persona (tradicionalment anomenadaadvocat del diable) assumeix l'equivalent a l'acusació per argumentar en contra de la suposada santedat. Antigament, els sants eren declarats pelsbisbes, però al llarg dels segles s'ha anat centrant aRoma, i després del primer mil·lenni, només elPapa pot canonitzar.
Després delConcili Vaticà II, el termini a esperar després de la mort s'ha fet més curt i el nombre de miracles després de la mort s'ha reduït a dos.
Segons l'Església ortodoxa, la santedat és una participació en la vida deCrist i els sants són anomenats així en la mesura que són prou obedients a la seva figura com per representar fidelment la seva imatge. Quan la veneració a un difunt s'estén entre els fidels, es reuneix el sínode entorn del primat (patriarca o arquebisbe) i estudia la santedat d'aquella persona. És possible que llavors ja hi hagués pintades icones en la seva memòria. Quan es proclama la santedat, es determina el dia o dies de festa litúrgica i s'adopta un himne en honor seu i es comença a elaborar un cànon iconogràfic pel sant. En el calendari ortodox el dia consagrat a la memòria de tots els sants és el primer diumenge després dePentecosta.
Elluteranisme rebutja el culte de sants i de relíquies, i el seu paper com a intercessors entre Déu i els homes. Fan servir el mot ‘sant’ com a sinònim de cristià, al sentit dels escrits dePau de Tars i s'insisteix en el fet que només Déu coneix els seus. Per tant, s'abstenen de declarar algú sant. «La comunitat dels sants» hi significa la comunitat dels creients. Persones que per la seva vida i obres han viscut com a bons cristians, poden inspirar la comunitat, però no hi ha cap instància que decideix qui ha estat exemplar.[2]«L'absència d'una veneració dels sants val com la diferència major entre l'església protestant d'un costat i l'Església catòlica de l'altre. Els reformadors van criticar vehementment la veneració dels sants i en fer així, van posar la base perquè a l'església protestant contemporània fonamentalment no hi hagi sants»[3]
El calendari litúrgic luterà es decideix per província i s'articula entorn de les grans festes tradicionals:advent,Nadal,resurrecció,Pentecosta… També per tradició, en alguns països protestants s'ha conservat la memòria un nombre molt restringit de persones que han tingut un paper important en l'evangelització del país, com araBrígida de Suècia aSuècia oOlaf II de Noruega aNoruega.
A banda, també es poden evocar als oficis o en la denominació d'edificis o d'entitats, sense atorgar-los cap veneració a les persones que han contribuït decisivament a la difusió i consolidació dels corrents protestants. No hi ha capcalendari litúrgic universal, definit per una instància central i les comunitats tenen una autonomia important.
L'anglicanisme, pel seu cantó, manté una posició intermèdia: rebutja el culte als sants, però manté per tradició el record de certes figures que hi havia al calendari litúrgic abans de la separació de l'Església catòlica, a banda de la incorporació de nous personatges que són recordats als oficis, als quals donen preferiblement la denominació més secular d'heroi.
Per reconèixer un sant a una escultura o pintura, se'l representa amb els seusatributs característics, originats s la seva història personal i sobretot per la seva mort. N'hi ha de generals per a una classe de sants i d'altres lligats a un sant en concret. Els més comuns es resumeixen a continuació
La majoria de sants, especialment els màrtirs, són representats amb objectes que permeten explicar i recordar els fets més significatius de la seva fe envers Jesucrist. A tall d'exemple se n'afegeixen alguns dels més nostrats:
↑Phillip Pfatteicher,Commentary on the Lutheran Book of Worship, Minneapolis, Augsburg Fortres Press, 1979 p. 498.
↑Bohlen, Maren «Die Heiligen im Protestantismus. Sanctorum Communio: Die Christen als ‚Heilige‘ bei Paulus» (en alemany). Beihefte zur Zeitschrift für die neutestamentliche Wissenschaft und die Kunde der älteren Kirche'. Walter de Gruyter, 183, 2011, pàg. 239. (traducció pròpia)
