| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 9 setembre 1911 València | ||
| Mort | 16 desembre 1981 (70 anys) València | ||
| Sepultura | Cementeri General de València | ||
| Formació | Universitat de València | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | lexicògraf, professor, historiador, escriptor, romanista | ||
| Ocupador | Universitat de València | ||
| Membre de | |||
| Premis | |||
| |||
Signatura  | |||
 | |||
%2c_2.jpg)
Manuel Sanchis i Guarner (València, 9 de setembre de1911 -València, 16 de desembre de1981) fou unfilòleg,historiador iescriptorvalencià en llengua catalana.[1]
Va nàixer a la plaça de l'Almoina de València. Son pare, el doctorManuel Sanchis Sivera, va morir quan ell tenia quatre anys; sa mare, Maria Guarner Aguiló, quan en tenia dotze.[2] Es crià en una família d'intel·lectuals d'afiliació valencianista: era nebot delcanonge i historiadorJosep Sanchis Sivera i del poeta Lluís Guarner i Pérez. Foudoctor enfilosofia i lletres illicenciat endret. Durant la seua època d'estudiant fou membre d'Acció Cultural Valenciana. Treballà alCentro de Estudios Históricos amb els prestigiosos filòlegsespanyolsRamón Menéndez Pidal iTomás Navarro Tomás. Abans d'acabar la carrera s'incorporà a l'equip d'enquestadors de l'Atlas Lingüístico de la península Ibérica i recorregué elsterritoris de parla catalana de l'Estat espanyol per fer a enquestes per a la part catalanoparlant d'aquest atles.
Sanchis Guarner fou un dels participants en l'elaboració de lesNormes de Castelló. Defensava que elvalencià és unamodalitat dialectal d'una llengua comuna compartida amb diferents variants aCatalunya iBalears, però mai subordinada o inferior a aquestes, idea que exposà al llibreLa llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat no havia discutit launitat de la llengua alPaís Valencià.
Participà en laGuerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això fou represaliat durant elfranquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics deSalamanca fins a complir condemna en un penal deMadrid (1939-1943). Estigué bandejat aMallorca entre1943 i1959, període en el qual col·labora ambFrancesc de Borja Moll en l'elaboració delDCVB i en la revista literàriaRaixa (1953) i en el qual descobrí i estudià el valencià que es parla a la comarca murciana delCarxe.
El1959 torna aValència com a professor de francés en l'Institut Sant Vicent Ferrer fins que el1960 fou nomenat professor no numerari de laUniversitat de València. En els primers anys seixanta ingressa en l'Institut d'Estudis Catalans i fou expulsat de la societat culturalLo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El1966 ingressa en laReal Academia de la Historia.
Després de la mort del dictadorFranco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El1974 rep elPremi d'Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement de la seua trajectòria intel·lectual. El1978 pateix un atemptat amb bomba per sectors de laultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP,GAV iFuerza Nueva, entre d'altres. L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, que no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. També rebé moltes amenaces, tant per correu com en forma de pintades violentes a la porta de sa casa.[3][4][5][6] El jutge no condemnà ningú per cap d'aquests fets, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que morí el desembre de1981. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. El dia del seu soterrament, al Cementeri General de València, aparegueren pintades infamants al mateix cementeri, fetes per membres d'extrema dreta.
Al 1973 formà part de la Comissió Interdiocesana Valentina dirigida pel pare Pere Riutort juntament amb altres intel·lectuals d'aquells anys, com ara, Josep Gea Escolano, Josep Alminyana i Vallés,Josep Amengual i Batle,Francesc de Borja Moll,Francesc Ferrer,Beatriu Civera,Joan Josep Senent i Anaya,Vicent Sorribes i Gramatge,Xavier Casp,Enric Valor oFrancesc Ferrer Pastor.[7]
Al final de la seua vida estigué vinculat alPartit Nacionalista del País Valencià deFrancesc de Paula Burguera.[8]
És autor d'una vasta obra que comprèn estudis delingüística,literatura,història,etnografia icultura popular, centrats en elPaís Valencià, però també en la resta de l'antigacorona catalanoaragonesa i lapenínsula Ibèrica. Fou també un dels principals col·laboradors en l'elaboració de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). D'entre les seues obres cal destacarLa llengua dels valencians, publicat el1933 i amb múltiples reedicions; laGramàtica valenciana (1950),Els pobles valencians parlen els uns dels altres,La ciutat de València (1979) oAproximació a la història de la llengua catalana (1980). Va col·laborar en obres cabdals, com ara en elDiccionari català-valencià-balear o laHistòria del País Valencià. L'any1974 va ser guardonat amb elPremi d'Honor de les Lletres Catalanes. De la seua extensa i valuosa obra destaquen, per temes:
