Sanç III de Pamplona i Navarra, II d'Aragó i Castella i I de Ribagorça, anomenat comunamentSanç Garcés III i ditel Gran (ca.992 -La Bureba,22 d'octubre de1035), fourei de Navarra icomte d'Aragó (1004 - 1035),de Castella (1029 - 1035) ide Ribagorça (1018 - 1035).[1]
Fill deGarcia III Sanxes II de Navarra iXimena Fernández. Gràcies als dominis que va poder aconseguir fou el monarca més poderós dels regnes cristians a lapenínsula Ibèrica al segle xi.
Va fixar la seva residència aNájera i se'l considera el primer rei amb vocacions europees, ja que va mantenir relacions més enllà delsPirineus, amb elducat de Gascunya, i acceptant els nous corrents polítics, religiosos i intel·lectuals.
El seu regnat va coincidir amb la crisi del món califal, iniciada amb la mort d'Almansor i finalitzant amb l'aparició delsRegnes de Taifes. Va pretendre la unificació dels estats cristians, per vincles de vassallatge o sota el seu propi poder.
Va conquerirAstorga iLleó el1034 i per l'extensió dels seus territoris se'l va arribar a denominarImperator Totus Hispaniae, encunyant moneda amb aquest títol.
En el seu intent d'unificar als cristians de la península sota un mateix regne va descuidar les conquestes musulmanes. Abans de morir va dividir el seu territori entre els seus quatre fills mascles.
El1016 va fixar les fronteres entre elRegne de Navarra i elcomtat de Castella, i va iniciar una període de relacions cordials entre ambdós estats, facilitades gràcies al seu matrimoni amb la infantaMúnia, filla delcomteSanç I Garcia de Castella.
Fou l'encarregat de la tutela del comteGarcia II de Castella.Alfons V de Lleó va aprofitar la situació per apoderar-se de les terres situades entre elriuCea i elPisuerga. Sanç III es va oposar a l'expansió lleonesa i va pactar el matrimoni de Garcia II ambSança de Lleó per establir la pau, però quan Garcia es dirigia aLleó per contraure matrimoni, fou assassinat.
Amb aquest assassinat el1029Múnia I de Castella fou designada hereva del seu germà i es casà ambSanç III de Navarra, que hagué de jurar que fos el seu fill segon qui heretés el comtat de Castella, evitant així la seva pèrdua d'independència. El febrer de1035, a la mort de Sanç III va esclatar una lluita entreGarcia Sanxes iFerran I de Castella, pel repartiment de terres castellanes, morint Garcia a labatalla d'Atapuerca el15 de setembre de1054.[2]
Va aprofitar les dificultats internes d'aquests delcomtat de Sobrarb per fer valer els seus drets com a descendent deDadilda de Pallars i es va apoderar del comtat entre1016 i1019.
Així mateix el1017 Múnia fou designada comtessa de Ribagorça després de la mort sense descendència ni testament delcomte de RibagorçaGuillem de Ribagorça. Fou escollida per part dels nobles del comtat per ser besneta del comteRamon II així com pel seu matrimoni amb Sanç III. Així doncs, el1018 les tropes navarreses entraren al comtat i envaïren la part central del comtat.
Amb la seva amistançadaSança d'Aybar tingué:
El1010 es casà amb la infanta i posteriorreina de CastellaMúnia I. D'aquest matrimoni en tingueren quatre fills:
| Precedit per: Garcia IV | Comte d'Aragó 1004-1035 | Succeït per: Ramir I |
| Rei de Pamplona 1004-1035 | Succeït per: Garcia V | |
| Precedit per: Guillem de Ribagorça | Comte de Ribagorça amb Múnia I 1018-1035 | Succeït per: Gonçal I |
| Precedit per: Garcia II | Comte de Castella amb Múnia I 1029-1035 | Succeït per: Ferran I |
