 | Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar laneutralitat del punt de vista. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu ladiscussió per a més informació. L'avís es pot treure una vegada s'hagi trobat unconsens sobre els punts discutits. |
 Home sahrauí | |
| Tipus | àrabs iBanu Hassan |
|---|---|
| Població total | 570.866[1] |
| Llengua | Àrab hassania |
| Religió | islam |
| Geografia | |
| Originari de | Àfrica del Nord |
| Regions amb poblacions significatives | |
 Morocco 90.000[2]–221,000[3] Algeria 90.000 (segons UNHCR) a 165.000 (segons Algèria) refugiats aTindouf[4]–184,000[5] Mauritania 26.000 (refugiats)[6][7] Spain3.000[8]–12,000[9] | |
Elssahrauís[10] osaharauis[11] (de l'àrabصحراوي,ṣaḥrāwī) són els habitants autòctons delSàhara occidental. La majoria dels components d'aquestaètnia habiten en la part delSàhara ocupat pelMarroc, mentre que d'altres viuen exiliats als campaments de refugiats prop deTindouf. La resta es troben dispersos pel món, principalment emigrats aEspanya,França,Mauritània iMali. El seu idioma és elhassania, dialecte de l'àrab.
El descobriment de la riquesa del Sàhara occidental per Espanya a la fi del segle xix va comportar la creació d'una colònia espanyola a la regió, iniciant-se l'explotació de les mines defosfats deBu Craa. Més tard es descobriria que elSàhara té un dels bancs pesquers més importants del món.
Durant aquest període, Espanya va considerar la colònia delSàhara Espanyol com duesprovíncies espanyoles:Saguia el Hamra al nord iRío de Oro al sud. A més, va establir les estructures i organismes per al desenvolupament econòmic i administratiu de la zona. Els sahrauís rebien carnet d'identitat espanyol, així com llibres de família, més tard la base pel cens de 1974.
El26 de febrer de1976 Espanya va abandonar el Sàhara occidental, i proclamà el Front Polisario laRepública Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).
Després dels bombardejos delMarroc ambfòsfor blanc del1976, molts sahrauís no van poder escapar i van morir o van quedar en la zona ocupada. Des de llavors el govern del Marroc ha injectat ciutadans marroquins en la zona ocupada del Sàhara occidental fins a fer que els sahrauís siguin considerats minoria i tractats de forma discriminatòria en la seva pròpia terra.
Les manifestacions dels sahrauís són durament reprimides i els participants empresonats i torturats, segons l'Associació de Familiars de Desapareguts i Presos polítics Sahrauís; com a resposta, els sahrauís segueixen realitzant manifestacions i en ocasions vagues de fam per a reclamar l'atenció internacional. La premsa marroquina, depenent del govern, considera sempre els manifestants com si fossin membres delPolisario.
El 2008 es va descobrir que el govern marroquí estava organitzant xarxes clandestines que pagaven a ciutadans mauritans perquè immigressin als territoris ocupats del Sàhara occidental i es fessin passar per sahrauís.[12]
El 26 de febrer de 1976 Espanya abandona el Sàhara occidental i el Front Polisario proclama laRepública Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), en els territoris alliberats, començant una guerra que durarà fins a 1991.
Són aproximadament 250.000 persones (el1974 unes 70.000), dels quals uns 175.000 es troben en els campaments de refugiats deTindouf des de1975, on han format laRepública Àrab Sahrauí Democràtica i estan dividits en quatre assentaments, denominatswilayas, que són la base delFront Polisario. Estan assistits per l'ONU, ja que viuen en una zona on escassegen l'aigua i els aliments.
El 2001, al voltant de 250 ciutats espanyoles estaven agermanades amb poblats sahrauís, anomenatsdairas.[13] Aquest és el cas per exemple d'Aargub, ambSabadell oDakhla ambBadia del Vallès.
Després delsAcords de Madrid, que varen transferir l'administració delSàhara espanyol a Mauritània i Marroc el 1976, van fugir un èxode de refugiats de la violència que es va produir, en molts casos per acabar incorporant-se a les bases del moviment delFront Polisario al Sàharaalgerià, on es van establir alscamps de refugiats de laprovíncia de Tinduf, i un nombre menor als campaments deMauritània.[14] En aquestes condicions de desplaçament d'una gran part de la població, el rol dela dona sahrauí resulta fonamental per al manteniment social i familiar en un context de diàspora de les seves terres.
Les autoritats algerianes han estimat que el nombre de refugiats sahrauís a Algèria arriba als 165.000. Durant molts anys, aquesta xifra va ser esmentada perACNUR, però el 2005, l'organització va reduir el nombre de "refugiats vulnerables" a 90.000, fins a fer uncens per determinar el nombre exacte de refugiats als campaments.[15] El govern del Marroc afirma que la xifra és molt més baixa, al voltant de 45.000 a 50.000, i que aquestes persones es mantenen als campaments de refugiats en contra de la seva voluntat pel Polisario.[16]
Mauritània allotja sobre 26.000 refugiats sahrauís,[6] classificats per l'ACNUR com «persones en situació assimilada a refugiats».[7] Aquesta població es compon tant dels refugiats originals del territori, com dels antics habitants de Tindouf, que des de llavors han emigrat a Mauritània.
A més, entre 3.000 i 12.000 sahrauís (depenent de les fonts) viu a Espanya, l'antiga metròpolis.[8][9]
| Religió | |
|---|---|
| Grups ètnics | |
| Llengües | |
