Sòcrates (engrec antic:Σωκράτης;Atenes, ca.470 aC -399 aC)[1] fou unfilòsof de l'antiga Grècia que es considera el fundador de lafilosofia occidental, per més que ja existiren filòsofs anteriorment, i també de coetanis, entre ellsTales iDemòcrit. De Sòcrates només ha arribat informació fins a l'actualitat per mitjà dels seus deixebles (comXenofont iPlató) i d'alguns poetes comAristòfanes. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d'informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment,[2] si bé en alguns diàlegs ja avançats la influència de Sòcrates sembla disminuir i, fins i tot, en les Lleis, Sòcrates ja no és el protagonista principal sinó que ho és «un atenès». TambéAristòtil deixa uns quants apunts sobre Sòcrates d'una autenticitat dubtosa.
A partir de la descripció de Plató, Sòcrates pren renom especialment per la seva contribució al camp de l'ètica, i és també aquest Sòcrates platònic qui dona el seu nom als conceptes de laironia socràtica i delmètode socràtic, oelenchus. Aquest segon mètode és d'ús comú en una gran varietat de discussions; es tracta d'un mètodepedagògic en què es fan una sèrie de qüestions amb la finalitat no d'obtenir respostes concretes, sinó més aviat amb l'objectiu de fer reflexionar l'interlocutor sobre els punts fonamentals del tema, encara que el fet que Sòcrates acabi fent un seguit de preguntes que només demanen un «sí» o un «no» fa pensar (com sabia fer les preguntes, si no?) que Sòcrates ja sabia a quin final volia fer arribar la «investigació».
Les aportacions de Sòcrates també van suposar una contribució important i duradora als camps de l'epistemologia i lalògica, i la influència de les seves idees i la seva forma de pensar van posar els fonaments de la filosofia occidental que el va succeir.
Hi ha qui pensa que els escrits deXenofont són d'una certa utilitat per a comprendre a Sòcrates, tot i que no sempre coincideixen amb Plató. Quant aAristòtil, qui deixà alguns escrits sobre Sòcrates, hi ha alguns dubtes sobre la seva fiabilitat al respecte. SobreAristòfanes, hom sol pensar que feu una crítica «sincera» de Sòcrates basant-se més aviat en elssofistes i els qui es dedicaven a laretòrica a canvi d'elevades sumes de diners en les seves lliçons si bé cal tenir en compte que alguns dels sofistes donaven conferències públiques a canvi de molt pocs diners per l'entrada.
És complicat poder obtenir un retrat acurat del Sòcrates històric i del seu punt de vista filosòfic a partir de les poques fonts que ens han arribat. Aquest fet és conegut com elproblema socràtic.
Sòcrates no va escriure textos de filosofia ni de cap altre tema. Tant el coneixement de la seva vida com de la seva obra està basat en els escrits dels seus deixebles i dels seus contemporanis. En un lloc prominent, existeixen els diàlegs dePlató; però l'apologia deXenofont, i altres textos d'Aristòtil iAristòfanes també en donen detalls destacats.[3]
La dificultat de descobrir el Sòcratesreal sorgeix del fet que aquestes obres són textos filosòfics o dramàtics, més que explicacions biogràfiques. Deixant a bandaTucídides (que no menciona Sòcrates ni els filòsofs en general), de fet no hi ha res semblant a una història escrita de l'època i el lloc en què va viure Sòcrates. Com a conseqüència, les fonts que mencionen Sòcrates no són necessàriament acurades històricament, i són sovint parcials (perquè qui va perseguir i recloure Sòcrates en el judici no va deixar cap escrit). Així doncs, els historiadors s'enfronten al repte de reconciliar els diversos textos entre si per mirar de crear un retrat acurat i, sobretot, consistent de la vida i obra de Sòcrates.
En general, aPlató se'l considera la font més fiable i informativa sobre la vida de Sòcrates i la seva filosofia.[4] Alhora, a algunes obres Plató porta la seva versió literària de Sòcrates a expressar idees i comportar-se d'una manera que el Sòcrates històric molt probablement mai no hauria dit o fet. Saber si en un diàleg de Plató determinat es parla del Sòcrates històric o de la versió literària que en fa Plató és un tema molt controvertit. També se li critica a Plató el fet de fer descripcions aparentment incompatibles de Sòcrates; als seus diàlegs el descriu alhora com un mestre que nega tenir disciplina, com un home de raó que obeeix una veu divina de dins del seu cap i com un home devot a qui l'Estat executa per la seva pròpia conveniència, sense voler fugir de la justícia. També afirma que Sòcrates menysprea els plaers dels sentits, encara que s'emociona per la bellesa. Es consagra a l'educació dels ciutadans d'Atenes (criticant durament l'escepticisme delssofistes, encara que sol ser un escepticisme moderat), però alhora és indiferent amb els seus propis fills i, possiblement, amb la seva dona.
Deixant de banda aquestes crítiques, és clar gràcies a uns altres escrits i fonts històriques que Sòcrates no va ser només un personatge literari o una invenció de Plató. El testimoni deXenofont i d'Aristòtil, a més de la descripció d'Aristòfanes ambEls núvols, poden donar cos a la nostra idea de Sòcrates més enllà de l'obra de Plató. Si més no, ens podem fer una idea de la seva importància pel simple fet que Sòcrates fou utilitzat popularment en una einaretòrica comuna de l'època, l'ús de l'argumentad verecundiam, és a dir, que una idea devia ser certa «perquè així ho havia dit Sòcrates».
Tot allò que es coneix de Sòcrates ho sabem gràcies als escrits dels seus deixebles, com per exemple els deXenofont. Traducció grec/català publicada a Barcelona per la Col·leccióFundació Bernat Metge l'any 1923
La majoria dels nostres coneixements sobre la vida de Sòcrates són del seu judici l'any 399 aC. Sòcrates neix vora el 471 aC (o 470/469 o 469/468, al tercer o quart any de la 77a olimpíada, al final de lesguerres mèdiques, sens dubte al mes de maig (6 del mestargelió)manca referència, prop d'Atenes, a la denos d'Apoleci, demos de la tribu d'Antioquida. Segons Plató, és el fill deSofronisc i deFenàreta.[5] El seu pare treballava com aescultor opicapedrer i la seva mare erallevadora.[6][7] És possible que el nom de la seva mare (que significa «que fa aparèixer la virtut») i el seu ofici no són només sinó una invenció destinada a posar en relleu els propòsitsmaièutics de Sòcrates. Sòcrates tenia un germà, Pàtrocle, fill de Queredema, primer marit de la seva mare.
La informació sobre la vida privada és poc segura, fins i tot contradictòria. La tradició que prové de Plató i Xenofont, el casen ambXantipa cap al 415 aC. Segons una tradició de dubtosa fiabilitat antisocràtica que cal cercar a l'època d'Aristòtil, Sòcrates hauria sigutbígam, casat a Xantipa i a Mirto, filla d'Aristides el Just. Hauria tingut tres fills amb Xantipa: Lamprocles, Sofronisc i Menexenus. El seu amicCritó d'Atenes el criticaria per abandonar els seus fills quan va refusar intentar escapar abans de la seva execució.[8] Malgrat que habitualment se'l caracteritza com a lleig i baix d'estatura, segons la tradició platònica, Sòcrates era un seductor, fins al punt que hi va haver un grup d'animadors homes que imitaven el seu estil de vida. Segons altres tradicions, que trobaríem aAristoxen, Sòcrates tenia una forta tendència cap a les dones.
Sòcrates és presentat per Plató com una persona pobre, mentre que Xenofont no és partidari de parlar-ne així perquè considera que a Sòcrates no li mancaven moltes coses per tenir una gran fortuna. De Sòcrates només coneixem la seva persona per la seva activitat filosòfica. No obstant això, sabem que va servir com a hoplita durant laGuerra del Peloponès, encara que era tetes, la més pobra de les quatre classes, dispensada de fer el servei hoplita.
Marca en unacornalina que representa Sòcrates. Roma, segle i aC - segle i dC.
No està gaire clar com Sòcrates es guanyava la vida. Els textos antics semblen indicar que Sòcrates no treballava. En elSimposi de Xenofont s'afirma que Sòcrates va dir que es dedicava tan sols al que creia que era l'art o ocupació més gran: la discussió filosòfica. AEls núvols, Aristòfanes satiritza Sòcrates i el retrata com algú que accepta un pagament per ensenyar i mantenir una escolasofista ambQuerefont, però a l'Apologia i alSimposi, de Plató, així com en els relats de Xenofont, Sòcrates explícitament rebutja acceptar qualsevol mena de pagament per ensenyar. Més específicament, a l'Apologia, Sòcrates cita la seva pobresa com a prova que ell no és professor. SegonsTimó i fonts posteriors, Sòcrates va aprendre la professió de picapedrer del seu pare. Hi ha una versió antiga, no secundada pels acadèmics moderns, que afirma que Sòcrates va tallar les estàtues deLes Tres Gràcies, que van estar al costat de l'Acròpoli fins al segon segle dC.[9] Sembla que Sòcrates a vegades era benvingut a les cases benestants on, a canvi de la seva companyia, era invitat a sopar.
«
Cap al 435 aC, comença a donar classes al carrer, en gimnasos, en estadis, en cerca de coneixences, recorrent els carrers d'Atenes, sense calçat, sense vestimentes molt luxoses, mirant de dialogar una mica amb tothom. Donava classes gratuïtament, contràriament als sofistes. Aquesta actitud fa pensar que devia ser un home humil i en aquest aspecte Pítia i Delfos haurien respost a Querefont que "no hi havia cap altre home més humil que Sòcrates". Però totes aquestes, són les poques informacions que tenim sobre la seva educació i formació. Del Sòcrates de la infància, no hi ha gairebé res.
»
Diversos diàlegs de Plató fan referència al servei militar de Sòcrates. Va viure en una època inestable, marcada per laGuerra del Peloponès (431 aC -403 aC) i la dictadura delsTrenta Tirans (404 aC). Sòcrates diu que va servir a l'exèrcit atenenc durant tres campanyes: a labatalla de Potidea, labatalla d'Amfípolis, i labatalla de Dèlion. Al seuSimposi,Alcibíades relata el valor de Sòcrates a les batalles de Potidea i Dèlion, i narra com Sòcrates va salvar-li la vida durant la batalla prèvia (219e-221b). Els escrits d'Aristòfanes lloen el seu coratge físic fora del comú. El servei excepcional de Sòcrates a Dèlion també es menciona aLaches, relatat pel general que dona el seu nom al diàleg (181b). A l'Apologia, Sòcrates compara el seu servei militar als seus problemes davant del jurat, i diu que qualsevol jurat que cregui que es pot retirar de la filosofia també ha de creure que els soldats s'haurien de retirar quan sembli que seran morts a la batalla.
L'any 406 va ser membre de laBoule, i la sevatribu, els Antíocs, van presidir laPritània el dia que van ser acusats els generals de labatalla de les Arginuses, que havien abandonat els cadàvers i els supervivents dels vaixells enfonsats per empaitar l'armada espartana, un cop aquesta ja havia estat derrotada. Sòcrates era l'epistates (l'administrador responsable), i va rebutjar la demanda inconstitucional d'un judici col·lectiu per establir la culpa de tots vuit generals que havia proposatCallixeinus. Finalment, Sòcrates no va cedir davant les amenaces d'impugnació i d'empresonament, i va bloquejar el vot fins a la fi de la seva Pritània l'endemà, quan els sis generals van ser condemnats a mort.
L'any 404, elsTrenta Tirans buscaven assegurar la lleialtat d'aquells que s'oposaven a ells fent-los còmplices de les seves activitats. Sòcrates i quatre persones van rebre ordres de portarLleó de Salamina per a una execució injusta. Sòcrates s'hi va negar, i la seva mort va ser evitada només pel derrocament dels Trenta Tirans poc després. Per tant, obeir o desobeir les ordres depèn de la seva moral, ja que aleshores qui estava en el poder eren els Trenta Tirans i li donaren una ordre clara.
L'any399 aC, es presenta una acusació contra Sòcrates per tres càrrecs: no creure en els déus grecs, introduir nous déus[10] (el delicte d'asebeia, traduït habitualment perimpietat) i corrompre la joventut.[11] També se l'acusa indirectament de ser unsofista i d'ensenyar l'astronomia d'Anaxàgores,[12] que havia estat acusat també d'impietat. Fan l'acusació tres ciutadans atenencs:Anitos, en nom dels artesans i polítics;Mèlet, en nom dels poetes iLicó, en nom dels oradors.
Segons explicaPlató a l'Apologia, durant el judici Sòcrates comença defensant-se dels prejudicis que han portat a aquesta situació. Explica la caricatura que fa d'ellAristòfanes, i també quan van començar els seus problemes: amb la visita a l'Oracle de Delfos. A la pregunta deQuerefont a l'Oracle de si hi havia ningú a Grècia més savi que Sòcrates, aquest va respondre que no. Sòcrates va considerar que això era unaparadoxa, perquè precisament ell afirmava queno sabia res. Per tal de resoldre aquesta contradicció, va preguntar a polítics, poetes i artesans, i es va adonar que aquests en realitat no sabien, sinó que ho feien veure, i que, per tant, ben bé podia ser cert allò que deia l'Oracle, perquè com a mínim ell era conscient de la seva ignorància. Explica Sòcrates que això li va valer moltes enemistats.
Un cop resolts els prejudicis, Sòcrates passa a defensar-se dels càrrecs de corrupció de joves i d'asebeia. Diu que no ha estat maisofista, sinó que els joves que l'han escoltat, ho han fet per voluntat pròpia i sense que ell els cobrés res, per tant, l'acusació no tenia fonament. Pel que fa a la seva suposada impietat, posa com a exemple el seudaimon personal, que l'orienta i el guia. Diu Sòcrates que el paper que ha triat és el detàvec; així com aquest desperta i molesta l'ase endormiscat, ell intenta fer igual amb Atenes.
Un cop acabades les dissertacions de cada part, el jurat vota a favor de considerar-lo culpable per 280 vots a 220. Un cop decidida la culpabilitat, calia decidir la condemna. Sòcrates diu que en realitat allò que mereixeria seria que la ciutat el mantingués i li donessin menjar alPritaneu (un honor que era reservat només als guanyadors delsJocs Olímpics i als benefactors de la ciutat). Tot i això, proposa pagar una multa de 100dracmes, una quantitat ínfima, però que era una cinquena part de les seves possessions i que, per tant, era una prova de la sevapobresa. Davant la negativa del jurat, accepta ampliar la multa a 3.000 dracmes, perquè els seus amics s'ofereixen a fer el pagament. Per la seva banda, l'acusació proposa lapena de mort.
El tribunal, empipat per l'alternativa proposada per Sòcrates, vota per 360 a favor i 140 en contra condemnar-lo a la mort.
Els seus amics van intentar convèncer-lo perquè fugís de la cel·la on estava empresonat després del judici, però ell no ho accepta, per coherència amb ell mateix.[13] Arribat el moment, Sòcrates beu lacicuta, que li provoca la mort, als 70 anys.[14][1]
Era petit, amb panxa, ulls sortits i nas exageradament arromangat. La seva figura era motiu de burla. Alcibíades el va comparar amb els ilens, els seguidors ebris i lascius de Dionís.
Plató considerava que digne de fer memòria del dia en què va haver de rentar-li els peus i posar-li sandàlies, i Antifó, el sofista, deia que cap altre esclau voldria ser tractat tal com el mateix Sòcrates tractava la seva persona. Duia sempre la mateixa capa i, bevia i menjava molt austerament.
Des de ben petit que va cridar l'atenció a qui l'envoltava per l'agudesa dels seus raonaments i la seva facilitat per parlar, a més de la fina ironia amb què menava les seves tertúlies en companyia de ciutadans joves aristocràtics d'Atenes, a qui els preguntava sobre la confiança que tenien dipositava en les seves populars opinions, tot i que ben sovint no els oferia cap mena d'ensenyament de la manera tradicional d'ensenyar o a través de cursos com els sofistes.
La seva contribució més important al pensament occidental probablement va ser el seu mètode d'investigaciódialèctica, conegut com elmètode socràtic o mètode d'elenchus. Va fer servir aquest mètode per investigar especialment els conceptesmorals claus, com ara elBé o lajustícia. És per aquest motiu que es considera a Sòcrates el pare de l'èticaoccidental o filosofia moral, així com d'uns altres temes claus en lafilosofia.
El mètode és descrit per primer cop per Plató alsDiàlegs socràtics. Per solucionar un problema, es divideix en una sèrie de qüestions, les respostes a les quals permeten a l'interessat trobar gradualment la resposta que buscava. La influència d'aquest mètode és patent a l'ús actual delmètode científic, al qual leshipòtesis són el començament per arribar a trobar la llei física que segueix l'observació.
Com a exemple d'ús del mètode socràtic, podem pensar en algú que vulgui jutjar les sevescreences. El mètode socràtic ajudaria a fer-ho, eliminant successivament les creences que porten a unacontradicció mitjançant el mètodereducció a l'absurd. Així, primer caldria proposar unatesi determinada. Sòcrates respondria explicant quines premisses prèvies i de conseqüències lògiques posteriors comporta aquesta tesi. El seu interlocutor pot haver d'acabar acceptant que hi ha una contradicció, perquè s'arriba a un resultat oposat al que deia la seva tesi original. D'aquesta manera, l'interessat es veu obligat a posar en dubte la validesa de les seves creences. Un cop, Sòcrates va dir: «Sé que no em creuràs, però la forma més alta d'excel·lència de l'home és posar en dubte a un mateix i als altres».[15]
El mètode seguit consta habitualment de tres fases:
La fase de prejudici: l'interlocutor creu que té raó sobre allò que diu. El filòsof debat la idea fent preguntes a l'interlocutor fins que aquest arriba a la conclusió que estava equivocat i que necessita corregir-ho. Aquesta fase és la que es coneix pròpiament com amètode socràtic o d'elenchus.
Maièutica: lliure de prejudici, es convida l'interlocutor a debatre de forma més profunda el tema. Aquesta fase està basada en la idea, més platònica, que el coneixement està latent en la consciència humana. El filòsof, tal com fa la llevadora amb els nounats, ha d'ajudar el seu interlocutor a fer néixer la veritat.
Alétheia: quan s'arriba a la veritat (delgrec: ἀλήθεια, veritat). És l'última passa, l'interlocutor desemmascara la veritat.
És complicat destriar les creences de Sòcrates de les de Plató. No existeixen gaires evidències concretes que permetin desmarcar clarament el pensament dels dos filòsofs. L'assumpte és encara més complicat pel fet que el Sòcrates històric sembla que va ser conegut per fer preguntes sense respondre-hi, argumentant que no era prou savi per respondre a les qüestions que feia als altres, tot i que pel sistema de la maièutica «a l'altre li era infantada una certa saviesa».[16]
Si es pot dir res sobre les creences filosòfiques de Sòcrates és que ell estava moralment, intel·lectualment i políticament en desacord amb els seus companys atenencs. Quan és al judici per impietat i per corrompre les ments de la joventut d'Atenes, utilitza el mètode de l'elenchus per demostrar als jurats que els seus valors morals estan desenfocats. Els explica que ells estan preocupats per les seves famílies, feina, i responsabilitats polítiques, quan haurien d'estar preocupats més aviat pel «benestar de la sevaànima». La creença de Sòcrates en la immortalitat de l'ànima, i la seva convicció que havia estat triat pels déus per a explicar-ho va provocar enuig.
Sòcrates també va posar en dubte la doctrina delssofistes, que deien que l'àrete (la virtut) podia ser ensenyada. Li agradava dir que pares que havien tingut èxit, com el prominent generalPèricles, no havien tingut descendents de la seva mateixa qualitat. Sòcrates deia que l'excel·lència moral era una qüestió més lligada al llegat diví que a l'educació paterna. Aquesta creença hauria pogut contribuir a la seva falta de preocupació pel futur dels seus propis fills.
Sòcrates sovint diu que les seves idees no són realment seves, sinó dels seus professors. Menciona algunes influències:Pròdic, el rètor, iAnaxàgores, el científic. Potser sorprenentment, Sòcrates diu haver estat fortament influït per dues dones a més de la seva mare: diu queDiotima, una sacerdotessa deMantinea, li havia ensenyat tot allò que sabia sobre l'eros (l'amor). També mencionaAspàsia, l'amant dePèricles, que li havia ensenyat l'art de laretòrica.[17]John Burnet diu que el seu mestre principal havia estatArquelau, de línia semblant aAnaxàgores, però que les seves idees eren tal com Plató les havia descrit;Eric A. Havelock, a més, diu que l'associació de Sòcrates amb els partidaris d'Anaxàgores és una evidència de la separació filosòfica entre Plató i Sòcrates.
Moltes de les creences que tradicionalment s'atribueixen al Sòcrates històric s'han caracteritzat com a «paradoxals», perquè semblen contradir elsentit comú. Aquestes són algunes de les anomenadesparadoxes socràtiques:[18]
Amb la virtut n'hi ha prou per assolir lafelicitat.
El terme paradoxa socràtica també es fa servir en el sentit d'una paradoxa autoreferent, com seria el cas de la famosa frase atribuïda erròniament a Sòcrates (tot i que es pot dir que sintetitza el seu pensament) que enuncia: «Només sé que no sé res».[19]
Sòcrates acostumava a dir que el seuconeixement es limitava al fet de ser conscient de la seva pròpiaignorància. Sòcrates creia que el fet d'obrar malament era una conseqüència de la ignorància, i que aquells que ho feien no sabien com fer-ho bé. Sòcrates només assegurava conèixer «l'art de l'amor», que connectava amb el concepte de l'«amor a la saviesa», és a dir, lafilosofia. Mai no va considerar-se capsavi, sinó que només deia conèixer el camí que un amant de la saviesa ha de seguir per arribar-hi. És qüestió de debat si Sòcrates creia que els humans (en oposició alsdéus comApol·lo) podien arribar a ser savis. D'una banda, va traçar una línia clara entre la ignorància humana i el coneixement ideal. D'una altra banda, a les obres de Plató trobem descrits mètodes per assolir la saviesa: alSimposi dePlató (concretament, al discurs de Diotima), i també a laRepública, on s'explica l'al·legoria de la caverna.
A l'Apologia Sòcrates deixa clar que no es considera cap professor. El seu paper, diu, s'ha d'interpretar més aviat com l'anàleg al d'una llevadora (μαῖαmaia), com la seva mare. Sòcrates explica que no té teories pròpies, però que sap com fer néixer les teories dels altres, i determinar si són valuoses o imperfectes. Pot ser significatiu que faci notar que les llevadores no tenen fills a causa de la seva edat, i que les dones que mai no han parit no poden ser llevadores; una dona sense fills no tindria experiència ni coneixements del part, i seria incapaç de destriar els infants valuosos dels altres. Per tal de poder-hi jutjar, la llevadora ha de tenir experiència al seu camp.
Un dels més antics testimoniatges sobre Sòcrates es troba a la comèdia de l'àtic i a banda d'Aristòfanes, hi ha com a mínim quatre autors que hagin fet comèdia amb Sòcrates:Ameípseis,Telèclides,Càl·lies iÈupolis. Tot llegint-ne els fragments conservats, Sòcrates s'hi presenta com el típic «intel·lectual» setciències, pobre i afamat. Els fragments no tenen cap mena d'interès d'un punt de vista filosòfic, però permeten treure la conclusió que Sòcrates era un personatge conegut a l'Atenes del final de segle Vè ane.Aristòfanes, en canvi, en parla d'una altra manera, ambEls núvols, obra que li va permetre endur-se el premi als Grans Jocs Dionísics l'any 423 aC.
El retrat de Sòcrates aEls núvols, l'únic que dati de quan era viu, es contradiu amb el Sòcrates presentat perPlató iXenofont en diversos ítems. És el cas, per exemple, de les acusacions del procés judicial contra seu l'any 399 aC: no creure en les divinitats de laciutat i substituir-les per noves divinitats, corrompre lajoventut.Aristòfanes contradiu Plató i Xenofont igualment quan presenta a Sòcrates com a professor que sí que rebia diners a canvi d'ensenyar, l'objectiu del qual seria el de fer triomfar el raonament injust sobre el raonament just. Aristòfanes possiblement va voler donar una caricatura de Sòcrates, de tipus intel·lectualista, atorgant-li un nom comú, però sense tocar la persona en si mateix.
El personatge de Sòcrates es compon de múltiples elements. Podem encabir-hi:
el Sòcrates de l'escola de la natura fins als filòsofs dits presocràtics
les classes de retòrica per diners fins als sofistes
altres aspectes de l'«escola» com el secret fins als pitagòrics
Aquesta explicació té el defecte que no explica allò específicament «socràtic». No deixa de ser cert, però, que podem preguntar-nos si el Sòcrates d'Aristòfanes és efectivament un personatge històric, vertader, però que ni Paltó ni Xenofont haurien conegut perquè eren encara massa joves. Una hipòtesi així coincideix amb el retrat que en fa Diògenes, encara que ambFedó de Plató es considera que hi tenim una autobiografia.
Segons elFedre dePlató, Sòcrates es mostrava en contra de l'escriptura.[20] Aquest és un dels motius per els quals s'especula que no hi ha textos d'aquest filòsof. Les raons per les quals sembla que Sòcrates rebutjava aquest mitjà, a priori útil per transmetre coneixement, són diverses. D'una banda considerava que destruia lamemòria i debilitava la ment. D'altra banda, i potser la raó més rellevant, és que el concepte mateix de l'escriptura podria atemptar contra el seumètode ja que aquest es basava en ladialèctica. En el mètode socràtic és a través del diàleg que s'arriba a la veritat. Per tant, és una veritat viva que es construeix a partir del debat entre les persones, un joc continuu de preguntes i respostes. L'escriptura en aquest sentit resulta inamobible, estàtica, i així impediria arribar a cap conclusió satisfactoria ni hi podria haver un aprenentatge actiu. En les paraules que diu Sòcrates en elFedre dePlató:
«
El mateix passa amb els discursos escrits; en escoltar-los o llegir-los creieu que pensen; però demaneu-los alguna explicació sobre l'objecte que contenen i us responen sempre la mateixa cosa.
Immediatament, els deixebles de Sòcrates van treballar tant en allò que els havia ensenyat el seu mestre de la política com en crear noves escoles de pensament. Alguns dels controvertits tirans d'Atenes eren contemporanis o estudiants pòstums de Sòcrates, comAlcibíades iCríties.Plató —que de fet era parent de Críties— va fundar l'Acadèmia el385 aC, i aquesta va guanyar tanta notorietat que de fetAcadèmia va passar a ser el nom comú per a les institucions educatives en les llengües europees posteriors. El protegit de Plató,Aristòtil va fer de tutor d'Alexandre el Gran, i també va fundar la seva pròpia escola el335 aC, elLiceu, nom que també té el significat genèric avui en dia d'institució educativa.
Mentre que als Diàlegs Sòcrates havia tret importància al coneixement institucional com ara lesmatemàtiques o laciència per donar-li a la condició humana, Plató ho emfasitzaria amb notes metafísiques inspirades enPitàgores. Per la seva part, Aristòtil va treballar tant la filosofia com la ciència, i va fer treballs destacables també enbiologia ifísica.
El pensament socràtic, especialment pel que fa a la vida simple, es va allunyar cada cop més dels interessos filosòfics de Plató, però va ser heretat per un dels estudiants més vells i intransigents de Sòcrates,Antístenes. Antístenes va originar un nou corrent filosòfic poc després de la mort de Sòcrates, elcinisme. Antístenes va atacar Plató i Alcibíades pel que considerava una traïció als principis socràtics.
La idea de la virtut individual i un certascetisme havia estat en part ignorada per Plató i Aristòtil i només tractada tangencialment pels cínics, però va servir com a punt de partida per a un altre corrent filosòfic el281 aC: l'estoïcisme.Zenó de Cítion va descobrir els escrits que parlaven de Sòcrates i després va aprendre sobre ell gràcies aCrates, un filòsof cínic.
L'escola cirenaica, fundada perArístip de Cirene, l'escola megàrica, fundada perEuclides de Mègara (diferent de l'Euclides matemàtic), i l'escola cínica, fundada perAntístenes, reben el nom d'escoles socràtiques menors, en contraposició amb l'Acadèmia de Plató, considerada l'escola socràtica major.
Mentre que alguna de les darreres contribucions de Sòcrates a la cultura i filosofiahel·lèniques, així com a l'era romana, s'han perdut, els seus ensenyaments van ressorgir tant a l'Europa medieval i l'Orient Mitjà islàmic, al costat de les d'Aristòtil i l'estoïcisme. Sòcrates és mencionat al diàlegKuzari pel filòsof jueuYehuda Halevi, on un jueu instrueix el rei delskhàzars sobre eljudaisme.Al-Kindi, un conegut filòsof àrab, va intentar reconciliar Sòcrates i lafilosofia hel·lènica amb la cultura islàmica.
Avui en dia, elmètode socràtic és encara utilitzat a les aules i a les escoles de dret com a mètode per discutir assumptes complexos, per exposar els temes fonamentals de l'orador i l'interlocutor.
↑Molts altres escriptors es van afegir a lamoda dels diàlegs socràtics (anomenatsSőkratikoi logoi) en aquell moment. A més de Plató i Xenofont, a cadascun dels següents filòsofs se'l reconeix per haver fet contribucions a aquest gènere:Èsquines,Antístenes,Arístip,Bryson,Cebes,Critó,Euclides de Mègara, iFedó. És poc probable que Plató fos el primer en aquest camp. (Vlastos, p. 52).
↑Hi ha unes quantes raons per a això. En primer lloc, a Sòcrates se'l reconeix com a intel·lectual a pràcticament totes les fonts primàries que existeixen. Així doncs, és més probable que un altre intel·lectual (és a dir, Plató) fos més capaç d'entendre les seves idees que un oficial militar com Xenofont (tot i que, de fet, Sòcrates va ser un soldat condecorat). A més a més, Sòcrates -tal com és descrit a l'obra de Xenofont- no fa res que porti a la conclusió que fos un revolucionari o una amenaça per a Atenes. Per contra, el Sòcrates de Plató es comporta d'una manera que podria explicar perquè va ser condemnat per impietat (May,On Socrates).
↑Plato,Laches 180d (en anglès)[1],Euthydemus 297e (en anglès)[2],Hippias Major 298c (en anglès)[3]
↑Plató,Teetet 149a:És que no has sentit que sóc fill d'una excel·lent i vigorosa comadrona anomenada Fenàreta?[4]
↑Plato,Theaetetus 149a (en anglès)[5],Alcibiades 1 131e (en anglès)[6]
↑Aquesta versió s'afirma al text dePausànies: (en anglès)1.22.8. La negació moderna d'aquesta versió es pot trobar aKleine Pauly, "Sokrates"7; aquesta versió sorgeix de la confusió amb l'escultorSòcrates de Tebes, també mencionat al text de Pausànies9.25.3, i que va ser un contemporani dePíndar.
↑Plató.Apologia, 19b:Sòcrates comet delicte i es fica en el que no deu en investigar les coses subterrànies i celestes, en fer més fort l'argument més feble i en ensenyar aquestes mateixes coses a altres. (Diàlegs, I, Gredos, Madrid 1981, p. 151)[7]
↑Plató,Apologia, 24b:Sòcrates delinqueix corrompent els joves i no creient en els déus en què la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves. (Diàlegs, I, Gredos, Madrid 1981, p. 159)[8]
↑p. 14,Terence Irwin,The Development of Ethics, vol. 1, Oxford University Press 2007; p. 147, Gerasimos Santas, "The Socratic Paradoxes",Philosophical Review 73 (1964), pp. 147-64.
May, Hope.On Socrates. Belmont, CA: Wadsworth, 2000.ISBN 0534576044. (en anglès)
Ong, Walter.Orality and Literacy. Nova York: Routledge, 2002.ISBN 0415281296. (en anglès)
Kagan, Donald. The Fall of the Athenian Empire. First. Ithaca, New York: Cornell University Press, 1987.
Pausànies, (en anglès)Description of Greece. W. H. S. Jones (tradcutor). Loeb Classical Library. Cambridge, MA: Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd. (1918). Vol. 1. Books I–II:ISBN 0-674-99104-4. Vol. 4. Books VIII.22–X:ISBN 0-674-99328-4. (en anglès)
