Elssàrmates (enllatí:Sarmatae, engrec antic:Σαρμάται) van ser un pobleindoirànic[1][2][3][4][5][6] oriental integrat per gran nombre de pobles acollits sota aquesta denominació que elsescites donaven als pobles «no escites» sobre els que governaven. Cal entendre per sàrmates els pobles que vivien aSarmàcia del que elspobles germànics que van emigrar a orient i van restar amb els pobles de Sarmàcia, en van ser un element ètnic més. Elsvàndals tenien un important component sàrmata. Els sàrmates (sarmatae oSauròmates (Σαυρομάται), la segona forma utilitzada sobretot pels antics escriptors grecs,[7] la primera pels romans) van ser un poble al queHeròdot[8] situa en el segle V aC a la frontera oriental d'Escítia, més enllà de Tanais (actual riu Don).
En el segle iii aC, els sàrmates van avançar des delCaucas envaint gran part del territori que fins llavors ocupaven elsescites; al segle ii aC, es troben els sàrmates fortament instal·lats a les estepes que envolten lamar Negra, principalment en territoris que actualment corresponen aUcraïna iPolònia; és per això que, en geografia, s'anomena les planes d'Europa oriental a l'est delsCarpats amb el nom deplana Sarmàtica; després, van aconseguir la seva màxima expansió cap alsegle i aC, quan s'estenien des delmar Negre fins almar Bàltic i des delVolga fins alVístula i la vall mitjana delDanubi, tal territori va ser anomenat pels romansSarmatia. El seu final com a potència bèl·lica es produeix cap alsegle iii, quan s'estén l'«imperi» delsgots fins aCrimea i després han d'afrontar l'atac delsvàndals i delshuns.[9]
Els sàrmates donaven molta importància al paper de les dones. AlsIambes al Rei Nicomedes es parla de l'existència dels sàrmates γυναικοκρατούμενοι (ginaikokratoumenoi, 'governats per dones'), on es diu que eren descendents d'aquells sauròmates que es van ajuntar amb lesamazones, les poderoses guerreres.[10]
Els sàrmates van ser finalment assimilats de manera decisiva i absorbits per la poblacióprotoeslava d'Europa de l'Est.[9]
Elsnesiotis eren un grup de sàrmates situats cap a la regió del riuRha. Les fonts romanes parlen, al començament delsegle i, d'unRegnum Vannianum aMoràvia en què els sàrmates iiazigs formaven lacavalleria. L'any69, apareixen elssueus (amb el significant dequades imarcomans) units amb els sàrmates. Els iazigs eren llavors aliats de Roma, però els seus serveis van ser rebutjats per laRepública Romana. Al reiSido, el va succeirItalicus, lleial a Roma. Al70, els sàrmates idacis es van aliar per atacarMèsia iPannònia. Pel mateix temps, elsroxolans van enviar-hiMèsia (69).
A començaments delsegle ii, l'àrea entre el territori romà i el Regne dels quads i marcomans (Banat) era anomenadaSarmàcia. Els sàrmates foren aliats deDecèbal en laGuerra de Dàcia (106 aC). En les guerres marcomanes sota elsantonins, els sàrmates eren els principals membres de la confederació enemiga.
Després del270, els sàrmates van ser els amos de bona part deDàcia junt amb elsdacis ogetes.
Els sàrmates van seguir dominant, fins a l'ascendènciagòtica a la zona de lamar Negra (Oium). El332 elsvisigots d'Ariaric van atacar les tribus sarmàtiques al nord delDanubi, aDàcia (en l'actualRomania). L'emperador romàConstantí el Gran (que va regnar del 306 al 337) va convocar el seu fillConstantí el Jove, que era en laGàl·lia, perquè fes campanya al nord del Danubi en suport dels sàrmates. El 332, amb unes condicions meteorològiques molt fredes, els romans van sorgir victoriosos, causant cent mil baixes, i capturant Ariaric (el fill del rei visigot); acabada la campanya, però, el fill de l'emperador atacà els sàrmates possiblement per no tenir paraula.[12]
Els sàrmates van entrar a la confederació delshuns, però després d'Àtila van desaparèixer per sorgir els pobles que els conformaven, com elseslaus,germànics,estonians, i d'altres.
Eren un poble que sembla de família iraniana relacionat amb elsescites, amb qui tenien grans semblances culturals.
Els sàrmates mai van arribar a constituir un estat unificat, ja que estaven dividits en diverses «tribus». Algunes d'aquestes han persistit fins a temps contemporanis i d'altres s'han fos amb altres pobles (els sàrmates són un dels principals llinatges dels actualseslaus); entre les tribus, les més destacades eren les delsalans,roxolans, iàcigues i alguns creuen que els rashu del nord-oest de lamar Càspia van formar part d'aquests sàrmates-eslaus en emigrar, coneguts pelsromans ijueus com aros.
La tecnologia militar del poble sàrmata va influenciar la tecnologia dels seus aliats tant com la dels seus enemics. Les qualitats guerreres dels sàrmates, dels seus ancestres, els sauromates, i dels seus descendents, elsalans, han estat, sovint, descrites pels autors antics.Polibi,Diodor de Sicília,Estrabó, Flavi Josef,Tàcit,Pausànias oDió Cassi han deixat quadres testimonials molt vius d'aquestes tribus iranianes que tenien costums tan exòtiques per als grecs i els romans. Molt jerarquitzats, els sàrmates van tenir diversos reis i, si més no, una reina: Amagê. De fet, les dones tenien una elevada posició social i les guerreres de la fase antiga, que realment van existir, han contribuït a mantenir viu el mite de les amazones.
Inicialment instal·lats entre el Don i elsUrals, els primers sàrmates van envair els territoris delsescites. Després, van vèncer elsparts i elsarmenis. Des del final delsegle i aC, es van enfrontar als romans al sud delDanubi. Durant elsegle ii, després de diverses confrontacions, els romans van reclutar diversos llancers sàrmates com a mercenaris, i milers se'n van establir aBritània després de lluitar pels romans. Més tard, van crear unitats decatafractes, prenent dels sàrmates l'armadura d'escates, la llança llarga (contus), l'espasa amb pòmul anular i fins i tot la seva insígnia: el drac (una mena de pal tubular amb l'embocadura de bronze que representa la boca d'un drac).
.jpg)
