| |||||||||||||||||
| Biografia | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 4 octubre 1821 Isla Cristina (Província de Huelva) | ||||||||||||||||
| Mort | 2 juliol 1885 (63 anys) Madrid | ||||||||||||||||
| Sepultura | Sacramental de San Lorenzo y San José | ||||||||||||||||
 Diputat delCongrés dels Diputats | |||||||||||||||||
| 18 de febrer de1869 – 2 de gener de1871 | |||||||||||||||||
| Circumscripció | Badajoz | ||||||||||||||||
 Diputat delCongrés dels Diputats | |||||||||||||||||
| 25 de maig de1871 – 24 de gener de1872 | |||||||||||||||||
| Circumscripció | Alcoi | ||||||||||||||||
| 5 de juny de1873 – 6 de gener de1874 | |||||||||||||||||
| Circumscripció | Vinaròs | ||||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||||
| Lloc de treball | Madrid | ||||||||||||||||
| Ocupació | Filòsof | ||||||||||||||||
| Partit | Partit Republicà Democràtic Federal | ||||||||||||||||
| Obra | |||||||||||||||||
Obres destacables | |||||||||||||||||
| Família | |||||||||||||||||
| Pare | Roque Barcia Ferraces de la Cueva | ||||||||||||||||
 | |||||||||||||||||
Llista
| |||||||||||||||||
Roque Barcia Martí (Isla Cristina,4 d'abril de1821 –Madrid,2 de juliol de1885) va ser unfilòsof,lexicògraf ipolític republicà militant delPartit Demòcrataespanyol del segle xix.
En la seva època d'estudiant, ja acabada la seva educació, va viatjar alguns anys per l'estranger, trobant-se el1848 aMontpeller iLiorna, i el 1849 aRoma i aFerrara, i va visitar les biblioteques deFrança iItàlia per a escriure més tardEl progreso y el cristianismo, obra en la qual va treballar un total de deu anys. Aquesta obra li va valer al seu autor la seva primera emigració a París i més tard, el1858, no solament fou prohibida sinó que molts milers d'exemplars foren cremats públicament. Retornat a Espanya, va col·laborar en diversos periòdics (La Democracia,El Demócrata Andaluz, entre altres), que li van proporcionar gran popularitat. Va escriure quatre toms de viatges i un llibre titulatUn paseo por París que va ser molt ben rebut. Després va dirigir el periòdicEl Circulo científico y literario a Madrid, fins a larevolució de 1854, en la qual es va distingir per propagar idees democràtiques. També va compondre aleshoresLa cuestión pontificia iLa verdad social, fullets que foren també prohibits. També va lliurar alguns exemplars deLa filosofía del alma humana i dos toms deSinónimos castellanos com a complement del seu diccionari.
Les seves noves obres,Historia de los Estados-Unidos iCatón político, també foren prohibits pel govern. Tanmateix, l'autor, en comptes de desencoratjar-se, va publicarLas armonías morales y el nuevo pensamiento de la nación, que també va patir la mateixa sort. Totes les seves obres tenien finalitat educativa.
Influït perEmilio Castelar, fou redactor del seu diari,La Democracia, va marxar aCadis el 1864 i va fundar un diari propi,El Demócrata Andaluz que va durar cinc mesos; els seus articles li van valer l'excomunió del bisbe de Cadis. A aquesta excomunió va replicar amb la sevaTeoría del infierno. A Cadis va estar no obstant això tot just dos anys, perquè va passar aIsla Cristina, des d'on, després dels greus esdeveniments del cop d'estat de 1866 pel que la seva casa va ser assaltada quatre vegades, se li havia dictat ordre d'empresonament i crida i cerca. Aleshores va optar per exiliar-se aPortugal on, després de dos períodes de detenció, va presidir la Junta d'Exilats Espanyols; allí va rebutjar diverses aproximacions delDuc de Montpensier. Va participar activament en els preparatius de larevolució de 1868 redactant documents i proclames. La idea revolucionària de setembre de 1868 estava germinant no només aBarcelona, sinó també aAndalusia i particularment a Cadis, on elfourierisme deJoaquín de Abreu y Orta i els successos de laMano Negra que va referir com a cronista el mateix Leopoldo AlasClarín, passant per l'aventura internacionalista i figures comFermín Salvochea Álvarez havien agitat l'ambient.
Després de la revolució que expulsà la monarquia borbònica formà part de la Junta Central Revolucionària ambCristino Martos Balbi, i es va relacionar amb l'entorn deFrancesc Pi i Margall. Després de rebre setze ofertes de candidatura per a leseleccions generals espanyoles de 1869 (Alcoi,Alacant,Badajoz,Béjar,Burgos,Écija,Montilla,Granada,Màlaga,Cadis,Jerez,Ronda,Vilanova i la Geltrú,la Manxa,Huelva iSòria), va ser nomenat diputat per Badajoz. El projecte de Constitució no li va satisfer i es va negar a signar l'acord que conferia el poder suprem al regent,Joan Prim i Prats, raó per la qual finalment abandonà la junta. Fou acusat (possiblement sense fonament) d'instigar l'atemptat contra el general Prim i fou empresonat aEl Saladero. Fou novament elegit diputat perAlcoi a leseleccions generals espanyoles de 1871 i perVinaròs a leseleccions generals espanyoles de 1873. En aquells anys es decantà pels federalistes radicals i participà en elmoviment cantonalista, arribant a exercir de dirigent delcantó de Cartagena (vegeu la novel·la deRamón J. SenderMr. Witt en el cantón), després del fracàs del qual hagué d'exiliar-se novament a França. Allí va viure alguns anys dedicat a la literatura i retirat definitivament de la política; després de laRestauració borbònica va tornar a Espanya. Va morir el2 de juliol de1885 a Madrid.
Barcia tenia fama d'home incorruptible i republicà íntegre, però, a més de la seva activitat política, fou un consumat etimòleg, autor del primerDiccionario General Etimológico de la Lengua Española en cinc volums, així com d'un pionerDiccionario de Sinónimos gairebé tan divulgat com el seuCatón Político el 1864. Com a literat, la seva obra, consistent en alguns drames i novel·les inspirats enVíctor Hugo iVittorio Alfieri, és considerada mediocre. S'afirma que Barcia va rebre durant la seva vida unes seixanta excomunions, gairebé tantes comJosé Nakens. Les seves cabaloses lectures, resumides en un sincretisme grecooriental i un hegelianisme d'empremta krausista, foren reiteradament condemnades per la jerarquia eclesiàstica, que va manar retirar alguns llibres, i la patir la dura crítica del canonge Manterola i del cèlebre apologista Mateo Gago.
Quan al seu pensament, era indubtable el seupanteisme: «El pensament de Déu es va encarnar en el misteri de l'univers, en la generació de tots els éssers, en l'harmonia d'aquesta naturalesa que ens sorprèn».[1] I també: «Déu no és altra cosa que la raó universal, la paraula sublim que es formula en els llavis de la gran harmonia, així en les flors del camp com a les estrelles de la nit».[1] Dos són els grans conceptes que simultàniament va culminar el seu pensament filosòfic i va arrencar la seva acció política: el progrés indefinit de la humanitat i la llibertat de l'individu, i sobre ambdós la fe, una fe immensa i desbordant de si mateixa, capaç de fregar l'infinit i sense que tingui per què donar-ne raó: «Cal tenir fe, una fe inesgotable, poderosa, invencible; una fe absoluta en l'avenir de la humanitat, encara que no vegem aquest avenir i aquesta fe».[2] A la seva ombra el progrés està garantit, perquè per a Barcia la unitat de les idees es fonamenta en la unitat de l'essència; els éssers són modificació de l'ésser i les idees expressions parcials de la idea, amb la qual cosa l'estructuració de la ciència i l'omnímoda presència del saber estan assegurades; així mateix, la llibertat individual és necessària per a la integració en el tot i la participació en la humanitat, contrapunt diví del Déu infinit.
Conseqüent amb aquest ideari, va rebutjar les estructures político-socials vigents en aquell temps, combatent lamonarquia, la propietat i elcatolicisme per considerar-los nefastos per a l'avenir d'Espanya, però sense declarar-se ateu, adoptant més aviat una posició religiosa queMarcelino Menéndez y Pelayo ha qualificat d'un cert protestantisme liberal.[3] «No vull la raó gelada de Luter ni de Calví... Jo, fill de Jesucrist, fill de la seva Creu i de la seva paraula; jo, Jesucrist com a creença i com història, vull que la religió que jo adoro obri un judici als que es diuen doctors seus i que siguin amidats dels peus al capdavant pel sentiment cristià».[4]
