Rodolf II, si bé va destacar com a col·leccionista d'art imecenes, no fou un polític hàbil. El seu regnat acabà amb l'abdicació consecutiva dels seus regnes i en deshonor.
El 1563, quan Rodolf tenia 11 anys, va ser enviat a Madrid juntament amb el seu germàErnest, per fi d'allunyar-lo de la influència protestant i pel desig del seu pare de mantenir una bona relació amb la branca espanyola delsHabsburg.[1] Va tornar a Viena el 1571, emportant-se una mala impressió dels monarques hispànics.Felip II de Castella va intentar que es casés amb la seva fillaIsabel Clara Eugènia, però ell s'hi negà, preferint mantenir la relació amb la seva amant Caterina Strada, amb la que tingué sis fills. Aquesta relació seria l'excepció en la forma de tractar als que el rodejaven, atès que patia dificultats cada vegada majors en el tracte amb tercers, refugiant-se en una exagerada veneració cap els seus avantpassats.[2]
Rodolf II experimentà al llarg de la seva vida seriosos problemes de salut mental que l'acabarien invalidant com a emperador. La primera crisi es produí el 1578, quan tenia vint-i-sis anys. Posteriorment en vindria una altra de molt pitjor, els efectes de la qual es perllongarien entre 1598 i 1600. Un efecte d'aquesta inestabilitat fou la incapacitat de casar-se, encara que no la d'engendrar fills, atés que en tingué diversos amb Caterina Strada, filla del seu antiquari personal Ottavio Strada i neta de Jacopo Strada, antiguari personal del seu pare,Maximilià II.[3]
El problema de la successió era greu. Si bé la posició d'emperador no era obligatòriament hereditària, el nomenament d'un hereu facilitava les relacions familiars. Els fill il·legítims no contaven i més aviat complicaven la situació, el seu germàErnest d'Àustria, més jove, va morir el 1595, i això provocà que el germà petit,Marties tingués possibilitats reals d'accedir al tron. El problema residia en queMarties tenia ambicions polítiques i molta pressa per exercir-les, provocant una relació tensa entre Rodolf II iMarties.[4]
Va ser molt aficionat a l'alquímia (ciència que va conèixer a l'edat d'onze anys en la cort deMadrid, on es va educar al costat del seu oncle el reiFelip II), l'astrologia, la màgia i les joguines mecàniques, especialment autòmats, rellotges i màquines de "moviment perpetu", probablement influït pel seu contacte amb l'enginyer i inventor italiàJuanelo Turriano durant la seva estada a la cort espanyola del seu aviCarles V, persona que seria reemplaçada posteriorment per l'artista italiàGiuseppe Arcimboldo.
A mida que la seva salut mental empitjorava, Rodolf II es retirava de la vida pública, alimentant la seva obsessió amb les al·legories, codis secrets, misticisme i els temors a que es produís la fi del món a la fi del segle. Va arribar a un punt en què després de tres anys autoreclòs, s'hagué de mostrar personalment a través d'una finestra del castell per demostrar al seus súbdits que estava viu.[3]
La majoria de la població delRegne de Bohèmia i elRegne d'Hongria erenprotestants.[6] Si bé a Rodolf II li hagués agradat erradicar el protestantisme de les seves possessions i encoratjà la labor dels jesuïtes i cercà el poder polític protestant, la constant presència de l'amenaça turca el va forçar a moderar la seva política religiosa. De fet, la seva tolerància religiosa era directament proporcional a l'escala de l'amenaça otomana. La percepció de que el turcs poguessin ser més tolerants amb el protestantisme que els Habsburg no encoratjava la defensa dels territoris imperials. Així, en la dècade del 1570 va garantir les llibertats religioses i confirmà els privilegis de diverses províncies imperials.[7]
El 1577, a principi del seu regnat, Rodolf II va voler donar exemple en la promoció del catolicisme a Viena, participant personalment en una processió de Corpus. Rodolf II encapçalava la marxa, acompanyat pels seus germansErnest iMaximilià i altres dignataris. Era un desafiament explícit a la poblacióprotestant majoritària de la ciutat. Alguns ciutadans que es van negar a deixar passar la processó van acabar empentejats de mala manera pels soldats imperials, provocant el vessament d'una lletera plena. El resultant Motí de la Llet va sorprendre a l'emperador, precipitant l'inici d'un període de malalties al llarg de 1579-1580 que el deixà profundament alterat.[2]
ElsHabsburg tradicionalment havien afavorit Viena com a capital de les seves possessions, però el 1526 l'Imperi Otomà havia envaïtHongria, i des de llavors elsHabsburg havien estat guerrejant a la seva frontera. La ubicació geogràfica de Praga permetia a la ciutat mantenir una distància segura de l'avanç de l'exèrcit turc.[8] El 1583 Rodolf II canvià de forma oficial la seva residència i de tota la cort, passant de Viena a Praga, encara que Rodolf II ja havia passat llargues temporades aBohèmia en els set anys anteriors.[9]
Dedicat per complet als seus entreteniments i rares excentricitats, com col·leccionar monedes, pedres precioses, gegants i nans amb els quals va formar un regiment de soldats, es va deixar dominar pels seus favorits i pels altres membres de la seva família mentre les arques del Tresor Imperial es buidaven perillosament.
Més endavant, s'adonà de les realitats del seus dominis. Li desagradava el zel religiós del seu oncle Felip II i no volia dur a terme una agressiva campanya per fomentar el catolicisme que esperonés conflictes amb la població protestant. Durant un període prolongat d'amenaça otomana a la seva frontera balcànica com a resultat de laLlarga Guerra Turca (1593-1606), un conflicte dins l'imperi hauria estat un fet desastrós per l'Imperi Habsburg.[6]
Declaració de la guerra a ConstantinobleEsteve Nocskai
L'Imperi Otomà s'havia anat estenent pel sud-est d'Europa des del segle XIV. El 1526, després de la derrota hongaresa a laBatalla de Mohacs contra els otomans i la mort del seu reiLluís II d'Hongria, el regne d'Hongria es va dividir en tres parts: l'una controlada pels Habsburg i elSacre Imperi Romanogermànic, una altra dominada per l'Imperi Otomà i una tercera independent, però vassalla dels otomans, coneguda com elPrincipat de Transsilvània. S'iniciava un període que duraria més de 150 anys de setges otomans sobre Viena.
La situació sobre el terreny era inestable, i periòdicament es produïen escaramusses. Aquestes es van intensificar en la frontera Habsburg-Otomana a partir del 1591, i el 1593 el soldàMurat III tornà a iniciar un conflicte bèl·lic entre els dos imperis.[11] Els consellers de Rodolf II ho van deure com una oportunitat per expandir la influència dels Habsburg a la regió i estendre el seu control sobre elprincipat de Transsilvània. En el 1594 el Reichstag i els Kreise, les assemblees dels territoris imperials, van aprovar unes contribucions extraordinàries per finançar la guerra, que ascendirien a 20 milions deflorins i que permeteren augmentar l'exèrcit de forma important. Altres potències cristianes també van enviar efectius i diners.[12]
Malgrat els esforços, els resultats foren bastant decebedors. L'arxiduc Maties, germà petit de Rodolf II, comandava les tropes imperials. El 1596 tota l'atenció es centrava aMoldàvia,Valàquia iTranssilvània, els principats que havien desafiat al soldà i van entrar a la guerra al costat de Rodolf II. L'objectiu final de l'emperador era recuperar el control deTranssilvània per integrar-la dintre delregne d'Hongria, del qual Rodolf II era el sobirà. Va ocupar la regió el amb un exèrcit comandat perGiorgio Basta, el comportament del qual el feu molt impopular a la regió.[13]
El príncep de TranssilvàniaSegimon Bathory abdicà el 1602 a canvi d'una pensió dels Habsburg i els nobles acceptaren la sobirania de Rodolf II a canvi de que aquest confirmés els seus privilegis.[14] Si bé el soldà va obrir converses de pau el 1604, Rodolf II no va saber aprofitar el moment i allargà el conflicte, exhaurint els recursos per mantenir l'exèrcit i instruint un pla per privilegiar la religió catòlica. Sobtadament Rodolf va deixar de mostrar la tolerància religiosa que l'havia caracteritzat i abraçà fortament la causa de laContrareforma.Giorgio Basta començà a confiscar propietats de nobles delprincipat de Transsilvània, comportament que també seguí l'arxiduc Maties a Hongria. El resultat fou una revolta conjunta dels nobles hongaresos i transsilvans comandada pel latifundistaEsteve Bocskai.[15] Rodolf deposàGiorgio Basta i col·locà al seu germàMaties en el seu lloc, el qual arribà a un acord amb els nobles dels dos territoris, formalitzat amb el Tractat de Viena del 23 de juny de 1606, i on es reconeixia l'autonomia política delRegne d'Hongria iTranssilvània.[16] La Llarga Guerra va acabar amb lapau de Zsitvatorok l'11 de novembre de 1606,.[17] amb escassos guanys territorials per als dos imperis principals: els otomans van guanyar les fortaleses d'Eger,Esztergom i Kanisza, però van perdre la regió deVác (que havien ocupat des del 1541) davant Àustria. El tractat va confirmar la incapacitat dels otomans de penetrar encara més als territoris dels Habsburg. També va demostrar que Transsilvània estava més enllà del poder Habsburg. Tot i que l'emperador Rodolf havia fracassat en els seus objectius bèl·lics, va obtenir cert prestigi gràcies a aquesta resistència als turcs i presentant la guerra com una victòria.
L'accelerat deteriorament de la salut mental de Rodolf II, juntament amb el mal resultat de les seves polítiques a Transsilvània i Hongria, provocà que els seus germans li perdessin la confiança. En un consell de família celebrat aLinz l'abril de 1605 s'acordà obligar a Rodolf II a cedir la corona delregne d'Hongria al seu germàMaties.[18] Un copMaties s'assegurà en el juny de 1607 el seu nomenament com a rei d’Hongria, convocà la dieta d’Hongria pel gener de 1607, amb l'objectiu de que els nobles hongaresos l'acceptessin com a rei. Si bé assolí l'objectiu, hagué de fer nombroses concessions.[19]
Per doblegar la voluntat de Rodolf II,Maties va escalar la situació concentrant 35.000 soldats a la frontera entreMoràvia i els territoris de Viena. Elsbohemis van aprofitar el moment de debilitat de Rodolf i li van exigir que fes respectar la seva fe protestant, cosa a la que Rodolf accedí i que feu que elsbohemis no recolzessin aMaties. Els dos germans hagueren de fer concessions per obtenir el recolzament de les respectives assemblees. Finalment, en elTractat de Lieben de 1608, Rodolf concedia a Maties la corona delregne d'Hongria, el Danubi austríac iMoràvia.[20]
El 1609, buscant el suport delsbohemis Rodolf II va signar laCarta de Majestat, document que garantia la llibertat religiosa als nobles i les ciutats deBohèmia. Però el 1611 el seu cosí l'arxiduc Leopold va formar un exèrcit i va ocupar part dePraga. Elbohemis van demanar ajuda aMarties I, el qual feu fora a l'arxiduc. La realitat sobre el terreny feu que Rodolf II també hagués de cedir al seu germà el títol de rei deBohèmia[21] i quedant-se només el títol buit d'emperador delSacre Imperi Romanogermànic, al qualMarties accediria després de la mort de Rodolf.
Rodolf II va morir solter i sense fills el gener de1612. El seu regnat va ser un preludi del conflicte religiós de laGuerra dels Trenta Anys.
Rodolf era un personatge complex. Com a mecenes es podien identificar dos caràcters diferents; per un cantó, el generós benefactor de les arts i les ciències, que va recolzar als astrònomsTycho Brahe iJohannes Kepler, i alternativament, l'ocultista obsessiu que s'aventurava en l'alquímia, la màgia i lacàbala i que es considerava, per la seva pròpia confessió, “un home posseït pel diable”.[7]
De 1577 a 1612 va reunir una gran col·lecció d'objectes valuosos, així com una col·lecció de milers de pintures.[22] Rodolf II va prendre possessió de les col·leccions del seu pare, l'emperadorMaximilià II, i va comprar la col·lecció Ambras als hereus del seu oncle,Ferran II d'Habsburg, les quals s'havien iniciat en el segle XIV, il·lustrant una llarga tradició de col·leccionisme per part delsHabsburg.[23] Rodolf no sols va heretar molts objectes dels seus avantpassats, sinó que també en va adquirir de nous, constituint-se en un exemple destacat de col·leccionista enciclopèdic del Renaixement.
Les noves adquisicions foren directament encarregades per Rodolf II, o bé obtingudes a través d'agents com Philipp Hainhofer i col·leccionistes com el comte Hans Khevenhüller.[24] El seu germàErnest d'Àustria va morir el 1595 quan tenia 42 anys i eragovernador dels Països Baixos. Rodolf II va heretar la seva col·lecció d'art, la qual es transportà a Viena, on fou dispersada per les col·leccions imperials de Viena i Praga.[25]
El miniaturista Daniel Fröschl va ser contractat com a tresorer imperial per a registrar el contingut de la col·lecció. Al llarg dels anys 1607-11, Fröschl va crear un inventari detallat que cobria la part de la col·lecció delgabinet de curiositats i que ascendia a 2.814 objectes. La col·lecció es va classificar en tres grans categories,naturalia,artificialia iscientifica, corresponent a objectes naturals, obres d'art i instruments científics.[24] No hi ha cap inventari complet de les pintures de Rudolf, els continguts de la seva armeria i biblioteca, les seves insígnies reials i tresors, gemmes i antiguitats, tapissos o la decoració de les habitacions. Aquests elements s'han descrit fins a cert punt en catàlegs menors.[27]
Obres d'art de la col·lecció de Rodolf II
Globus celestial amb rellotge, de Gerhard Emmoser.
Nu femení del darrere, d'Albert Dürer.
Apol·lo, d'Adriaen de Vries.
Al·legoria de les virtuts i vicis de la cort de Carles V, de Hans Daucher.
Durant el seu regnatPraga va allotjar gairebé tots els destacats alquimistes de l'època i en l'Acadèmia Alquimista de Praga (a la qual va pertànyerSimon Bakalar Hajeck, el seu fillTaddeus Hajeck i altres alquimistes menys coneguts com aTepenecz oBaresch) es barrejava la vella saviesa i coneixements medievals amb la naixentciències naturals, notori especialment en la immensa col·lecció de manuscrits i llibres rars demàgia,alquímia,misticisme i altres rareses que tant agradaven a l'emperador, alguns d'ells del mateixRoger Bacon, encara que sense menysprear els de ciències: va ser un dels primers a rebre un exemplar delSidereus Nuncius deGalileo Galilei a l'abril de1610, que va deixar fullejar el seu "matemàtic imperial"Kepler, i el primer a rebre la solució a l'anagrama en el qual Galileu comunicava a tots el seu descobriment delsanells de Saturn, encara que se sospita que alguns il·lustres alquimistes hagin compaginat la transmutació de metalls enor amb missions d'espionatge.
Va ser un gran mecenes de les arts (va acollir en la seva cort al pintorGiuseppe Arcimboldo, el qual pintà el seu famósretrat de l'emperador Rodolf II) i les ciències tant experimentals (astronomia, botànica o matemàtiques) com a especulatives (alquímia, astrologia o màgia). També va donar suport a la música tenint com a conseller el compositor i advocatMatheus Reimann. I feu costat als músics, entre ells l'organista i compositor flamencJacobus de Kerle i el també neerlandèsJacob Regnart. Sota el seu regnat van ser nomenats Matemàtics Imperials el danès Tycho Brahe (que va instal·lar al castell deBenatek, a prop dePraga, el seu observatori des de1599 fins a la seva mort el1601) i l'alemanyJohannes Kepler (1601-1612), aquest últim publicaria les famoses taules astronòmiquesTabulae Rudophinae (Taules rudolfines l'any1627), basades per complet en el treball observacional de Brahe i anomenades així en honor de l'emperador.
Marshall, Peter (2006).The Magic Circle of Rudolf II: Alchemy and Astrology in Renaissance Prague.ISBN 0-8027-1551-6. També publicat comThe Theatre of the World: Alchemy, Astrology and Magic in Renaissance Prague (al regne Unit,ISBN 0-436-20521-1; a Canada,ISBN 0-7710-5690-7)
de Maeyer, Marcel.Albrecht en Isabella en de Schilderkunst; Bijdrage tot de Geschiedenis van de XVIIe- eeuwse Schilderkunst in de Zuidelijke Nederlanden (en neerlandès). Brussel·les: Paleis der Academiën, 1955.
Trevor-Roper, Hugh.Princes and Artists, Patronage and Ideology at Four Habsburg Courts 1517-1633 (en anglès). Thames and Hudson, 1976.ISBN 0-500-23232-6.
.svg)
.svg)
.svg)
