Roberto Rossellini (Roma,8 de maig del1906 -3 de juny del1977) fou undirector de cinemaitalià, un dels més importants del moviment conegut com aneorealisme italià.[1][2]
Nascut el1906 en una família burgesa deRoma, el seu pare fou l'arquitecte encarregat de la planificació urbanística de la ciutat de Roma. A més, construí el primer cinema de la ciutat (Il Corso Cinema) i donà al seu fill entrada lliure per veure totes les pel·lícules des de ben petit. Rossellini fou el gran de quatre germans, entre aquests, el compositor Renzo Rossellini, que gràcies a la posició social de la família, pogueren gaudir d'una infància còmoda i benestant. Quan morí el pare, Rossellini treballà com a tècnic de so de films i en diversos oficis relacionats amb el cinema.[3]
El1938, rodà el seu primer documental,Prélude à l'aprés-midi d'un faune. Després, ajudàGoffredo Alessandrini en el rodatge deLuciano Serra pilota, una de les pel·lícules més reeixides de la primera meitat del segle XX ☃ aItàlia. El 1940, col·laborà ambFrancesco De Robertis en la pel·lículaUomini sul Fondo. Podria ser que la seva amistat ambVittorio Mussolini, fill del dictador d'Itàlia i responsable de cinema, hagués facilitat que l'escollissin.
El seu primer llargmetratge,La nave bianca (1941) fou patrocinat pel centre de propaganda audiovisual de la marina i es considera la primera de la sèrie de films conegudes comLa trilogia del feixisme, que continuà ambUn pilota ritorna (1942) iUomo dalla Croce (1943). En aquest període, començà la seva amistat i cooperació ambFederico Fellini iAldo Fabrizi.
Només dos mesos després de la caiguda del règim feixista, el1943, ja preparavaRoma, ciutat oberta (1945), que ell mateix produí mitjançant préstecs. Aquesta pel·lícula tingué un èxit immediat. Començà llavors la que anomenàTrilogia neorealísta que continuà ambPaisà (1946), que rodà amb actors no professionals, iAlemanya, any zero (1947), patrocinada per un productor francès i filmada al sector francès de Berlín, encara en runes després de laSegona Guerra Mundial.
Després d'aquesta trilogia neorealista, produí dues pel·lícules que avui es classifiquen com a pel·lícules de transició:L'Amore iLa macchina ammazzacattivi.
El 1948, Rossellini rebé la següent carta d'una famosa actriu estrangera que li proposava participar en una pel·lícula seva:
| « | Estimat Sr. Rossellini,
He vist les seves pel·lículesRoma, ciutat oberta iPaisà i m'han agradat molt. Si necessita una actriu sueca que parla molt bé l'anglès, que no ha oblidat el seu alemany, que no entén massa bé el francès i que en italià només sap dir «ti amo», estic disposada a venir i fer una pel·lícula amb vostè. | » |
| —Ingrid Bergman |
D'aquesta carta sorgí una de les històries d'amor més famoses de la història del cinema. Començaren a treballar junts l'any següent, en la pel·lículaStromboli, terra di Dio, el 1950 enEuropa '51 i el 1954 completaren ambViatge a Itàlia la que es coneix com aTrilogia d'Ingrid.
La seva relació causà un gran escàndol, sobretot quan començaren a tenir fills, com que ambdós eren casats, iIngrid Bergman fou apartada durant anys de les produccions deHollywood. Tingueren tres fills, dels qualsIsabella Rossellini, actriu i model. Roberto Rossellini ja tenia dos fills de la seva primera esposa,Marcella De Marchis, un dels quals morí prematurament el1946.
El 1957,Jawaharlal Nehru, que era el primer ministre de l'Índia, el convidà al seu país per fer el documentalIndia. Tot i que ja estava casat amb Ingrid Bergman, tingué una relació ambSonali Das Gupta, que col·laborava en la pel·lícula. Fou també un gran escàndol i Nehru li demanà que deixés el país. Es casà amb Sonali i adoptà el seu fill.
El gener del 1977, s'inauagurà a París elCentre Georges Pompidou. Aquest edifici suposà una profunda remodelació d'una extensa zona del centre de la ciutat. El mercat històric de Les Halles s'havia enderrocat per erigir aquest equipament cultural de gran impacte. Tres mesos més tard, Roberto Rossellini acabava la pel·lículaLe Centre Georges Pompidou. El Ministeri d'Afers Exteriors francès havia escollit el gran cineasta del neorealisme per a celebrar la inauguració de l'edifici projectat per Renzo Piano i Richard Rogers. Però la que fou l'última pel·lícula de Rossellini desplegava una mirada escèptica que explica el poc ressò que el film va tenir. El mateix1977, Roberto Rossellini morí d'un atac de cor a l'edat de 71 anys.[4]
L'etapa de Roberto Rossellini com a neorealista començà l'any 1945 amb l'estrena de la pel·lículaRoma, ciutat oberta, que continuaria amb el que s'anomenaria la trilogia neorealista dePaisà iAlemanya, any zero. Amb aquestes pel·lícules, Rossellini ja volgué deixar clar quin era l'objectiu principal del neorealisme: servir de testimoni dramatitzat d'una història totalment recent.
A més, portà el llenguatge cinematogràfic cap a la modernitat fent ús d'actors no professionals, llum natural, rodatge de carrer i càmera en mà. Es preocupava poc de l'estètica de la imatge com que el que pretenia realment era mostrar la brutesa de la realitat. L'interessava la vida quotidiana i no els decorats dels grans estudis.[5] Aquest fet inspirà molt el cinema negre nord-americà i començà a fer rodatges a l'exterior.
Rossellini és un dels cineastes principals d'aquest moviment i aspirava així a transgredir el llenguatge cinematogràfic, donar testimoni directe dels fets i conscienciar la societat.
- Daphne (perdut, 1936)
- Prélude à l'après-midi d'un faune (perdut, 1937)
- La vispa Teresa (1939)
- Il tacchino prepotente (1939)
- Fantasia sottomarina (1940)
- Il ruscello di Ripasottile (1941)
- La nave bianca (1941)
- Un piloto ritorna (1942)
- L'uomo dalla croce (1943)
- Roma, ciutat oberta (1945)
- Desiderio (1946)
- Paisà (1946)
- Alemanya, any zero (1948)
- La voce umana e Il miracolo (episodi deL'amore, 1948)
- Stromboli, terra di Dio (1950)
- Francesco, giullare di Dio (1950)
- Invidia (episodi deI sette peccati capitali, 1952)
- La macchina ammazzacattivi (1952)
- Europa '51 (1952)
- Ingrid Bergman (episodi deSiamo donne, 1953)
- Viatge a Itàlia (1954)
- Napoli '43 (episodi deAmori di mezzo secolo, 1954)
- Dov'è la libertà...? (1954)
- La por (La paura) (1954)
- Giovanna d'Arco al rogo (1954)
- India (1959)
- El general de la Rovere (1959)
- De nit, a Roma (Era notte a Roma) (1960)
- Viva l'Italia! (1961)
- Vanina Vanini (1961)
- Ànima negra (Anima nera) (1962)
- Illibatezza (episodi deRo.Go.Pa.G., 1963)
- La presa del poder per Lluís XIV (1966)
- Da Gerusalemme a Damasco (1970)
- Rice University (1971)
- Intervista a Salvador Allende:La forza e la ragione (1971)
- Agostino d'Ippona (1972)
- Anno uno (1974)
- Il Messia (1976)
- Beaubourg, centre d'art et de culture Georges Pompidou (1977)
Pel·lícules per a la televisió
[modifica]- L'India vista da Rossellini (1959). Sèrie de 10 capítols:
- India senza miti
- Bombay, la porta dell'India
- Architettura e costumi a Bombay
- Varsova
- Verso il Sud
- Le lagune del Malabar
- Il Kerala
- Hirakound
- Il Pandit Nehru
- Gli animali in India
- Torino nei cent'anni (1961)
- L'età del ferro (1964)
- La prise de pouvoir par Louis XIV (1966)
- Idea di un'isola (1967)
- Atti degli apostoli (sèrie de cinc capítols, 1969)
- Socrate (1970)
- Blaise Pascal (1971)
- L'età di Cosimo de Medici (1973)
- Cartesius (1974)
- Concerto per Michelangelo (1977)
Abans de dedicar-se al cinema, Rossellini tenia un gran interès per la mecànica. D'aquesta manera, construí un taller per a experimentar i posar a prova els seus invents, que eren realment enginyosos. Entre els més destacables hi ha una versió delpancinor, una lent fotogràfica inventada perRoger Cuvillier France l'any 1949. La versió de Rossellini consistia en un zoom modificat de 25/250mm. Aquest, constava d'un control remot que ell mateix monitoritzava i dos motors d'interlock. Rossellini el posà en pràctica al rodatge deEra notte a Roma (1960) i d'ençà la feu servir en totes les seves obres posteriors. És un tret característic del seu art.
- ↑Gallagher, Tag.The adventures of Roberto Rossellini – Tag Gallagher – Google Books, 22 octubre 1998.ISBN 9780306808739 [Consulta: 13 agost 2012].
- ↑Gottlieb, Sidney; Andrew, Horton.Roberto Rossellini's Rome Open City – Google Books, 14 juny 2004.ISBN 9780521545198 [Consulta: 13 agost 2012].
- ↑Rossellini, R.; Aprà, A.My method: writings and interviews. Marsilio Publishers, 1992.ISBN 9780941419642 [Consulta: 7 desembre 2014].
- ↑«Roberto Rossellini. Filmant Beaubourg al MACBA». Arxivat de l'original el 2015-05-30. [Consulta: 2 juny 2012].
- ↑Bou, Núria; Pérez, Xavier.100 anys d'espectacle: Història del cinema. Barcelona: Graó Editorial, p. 29.
|
|---|
| Anys 1930 | | |
|---|
| Anys 1940 | |
|---|
| Anys 1950 | |
|---|
| Anys 1960 | |
|---|
| Anys 1970 | |
|---|
|
|---|
| 1945–1975 | |
|---|
| 1976–2000 | |
|---|
| 2001–present | |
|---|
|
|---|
| 1946–1975 | |
|---|
| 1976–2000 | |
|---|
| 2001–present | |
|---|
