ElRigveda oRig-veda (ensànscrit ऋग्वेद,IASTṚgveda, "Saber de les estrofes")[1] és una col·lecció d'himnes (sūkta) antics i sagrats de l'hinduisme fets a l'Índia i enllengua sànscrita vèdica. Són part dels quatre grans texts canònics (Śruti) de l'hinduisme que es coneixen sota el nom deVeda. És un dels texts més antics escrits en unallengua indoeuropea, compostos entre el 1500 i el 900 aC.[2] Tot i així la compilació final d'aquests himnes no es va produir fins aproximadament el 300 dC.[3]
Com els altres Veda, elRigveda consta de quatre parts: la part més antiga i important és elsamhita, que conté els himnes. El segueix elBrahmana que compila comentaris sobre els himnes,[4] l'Aranyaka detallant rituals secrets o perillosos i finalment l'Upanixad que conté reflexions filosòfiques.[5][6]
Elsamhita delRigveda consta de 1.028 himnes organitzats en deu reculls (maṇḍala) i transmesos en dues recensions (śākhā) majors: elpadapāṭha deVidagdha Śākalya i elsaṃhitāpāṭha deBāṣkala.[7] Dels deu reculls, els més antics són els 2-7, mentre que els reculls 1 i 10 varen ser els més tardans.[8]
L'autoria dels himnes pot ser atribuida a deu famílies de poetes o savis que els transmetien oralment.[8] Encara avui en dia elRigveda (i els altres Vedes) és memoritzat oralment pels sacerdots hindús, que aprenen a memoritzar-lo en escoles especialitzades (Vedshales) entre els 7 i 20 anys d'edat dedicant-hi entre 8 i 10 hores cada dia.[9] La primera compilació delsamhita delRigveda, que incloïa tan sols els reculls 2-7 i parts del 8 i 1 pot ser que ocorreguès en el context de l'ascens delRegne de Kuru al voltant de l'any 1000 aC quan una autoritat central pogué unificar diferents tradicions familiars.[10]
Datar elsamhita delRigveda és molt díficil degut al seu contingut (col·lecció d'himnes religiosos) i la seva transmissió oral inicial. La manca de mencions delferro, però si d'altres metalls, en els himnes permet argumentar que els himnes haurien d'haver estat composts no més tard que al voltant de l'any 1000 aC, quan comença a explotar-se el ferro al nord de l'Índia.[11]
Pel que fa a les parts més tardanes (Brahmana, Aranyaka, Upanixad) aquestes van ser compostes durant el període vèdic tardà a partir aproximadament del 700 aC.[12]
El valor delRigveda (especialment el seu nucli, elsamhita) com a font històrica és molt elevat, ja que és l'única font escrita d'on es pot extreure informació sobre el període immediatament posterior a l'entrada delsindoaris a l'Índia.[13] Tot i així el seu ús com a font històrica presenta limitacions importants, ja que el text reflecteix merament les preocupacions religioses i rituals d'un sector elevat de la societat, en detriment d'altres temes i estrats socials.[14]
ElRigveda pot ser considerat un text transicional entre la poesia d'alabança típica del mónindoeuropeu i la tradició ritual vèdica.[15] Els himnes rigvèdics tenen elements en comú amb un conjunt de texts anticsiranians, l'Avesta, indicant la procedència comuna i contactes d'indoaris iindoiranians.[8]
ElRigveda dona suport a la caracterització dels indoaris com un grup pastoral i semi-nomàdic on el bestiar suposava la font principal de riquesa i un bé d'altíssim valor.[14] Aquest grup estava dividit en diverses tribus (vis) que guerrejaven entre si i també contra altres grups anomenatspanis idases, que podrien haver estat grups que ja es trobaven al nord-oest de l'Índia abans de l'entrada dels indoaris.[16][17]
Les primeres atestacions delsistema de castes a l'Índia es poden trobar als himnes més tardans delRigveda, que mostren una diferenciació social creixent entre guerrers (kxatriyes), sacerdots (bramans), agricultors i comerciants (vaïxyes) i els treballadors i gent fora del sistema (xudres).[18] D'especial rellevància és l'himne 10.90 on l'existència de castes es justificada mitològicament argumentant que en el sacrifici de l'home primigeni elsbramans sorgiren de la seva boca, elskxatriyes dels seus braços, elsvaïxyes de les cuixes i elsxudres dels peus.[19]
Lesdivinitats a qui els himnes delRigveda estaven dedicats són diferents de les divinitats més venerades per l'hinduisme actual. El déus principals delRigveda sónIndra, el déu guerrer;Agni, el foc deïficat que porta els sacrificis als déus iSoma, divinitat associada a la beguda del mateix nom, encara que es mencionen una multitud de divinitats addicionals, entre elles el déu del celDyaus Pitr (cognat ambZeus,Júpiter i el mot 'déu') iVixnu, la personificació del sacrifici, que agafarà major importància a mesura que l'hinduisme es desenvolupi.[20]
Tot i que típicament elRigveda presenta Vixnu com a amic i aliat d'Indra,[21] la inversió de la seva importància en el panteó hindú en temps posteriors a la composició delRigveda es veu reflectida en un mite posterior (recollit alHarivamsa). En aquest mite Vixnu convenç un poble que deixi d'adorar Indra. Quan Indra ataca el poble amb un diluvi, Vixnu eleva tot el turó amb les seves mans perquè no s'inundi, provocant que fins i tot Indra mateix li dediqui lloances.[22]
Els himnes delRigveda eren originalment emprats per el ritual del soma, on la planta del soma era premsada, filtrada i barrejada amb aigua i llet per crear una beguda ritual.[23] Posteriorment en el període vèdic tardà els himnes delRigveda eren emprats pels rituals solemnes, amb el sacerdotsHotar essent els encarregats de recitar-los.[15]
La tradició ritual que originà els himnes rigvedics era fluïda i variable, encoratjant la creació de nous himnes, però amb la sintetització ritual que ocorregué al voltant del 1000 aC, els ara ancestrals himnes deixaren de ser eines per atreure els deus i reclamar el seu poder i esdevingueren part d'un complex sistema ritual on es considerava que tenien poder per si mateixos.[24]
B. van Nooten und G. Holland,Rig Veda, a metrically restored text, Department of Sanskrit and Indian Studies, Harvard University, Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts and London, England, 1994.
Rgveda-Samhita, Text in Devanagari, English translation Notes and indices by H. H. Wilson, Ed. W. F. Webster, originally in 1888, Published Nag Publishers 1990, 11A/U.A. Jawaharnagar,Delhi-7.
ed. Müller (original commentary of Sāyana in Sanskrit based on 24 manuscripts).
ed. Sontakke et al., published by Vaidika Samsodhana Mandala, Pune (2nd ed. 1972) in 5 volumes.
Rgveda-Samhitā Srimat-sāyanāchārya virachita-(IAST)-sametā, ed. by Sontakke et al., published by Vaidika Samśodhana Mandala, Pune-9, 1972, in 5 volumes (It is original commentary of Sāyana in Sanskrit based on over 60 manuscripts).
Raimundo Pannikar (1972),The Vedic Experience, University of California Press
Vashishtha Narayan Jha,A Linguistic Analysis of the Rgveda-Padapatha Sri Satguru Publications, Delhi (1992).
