Richard Wagner [ˌʁɪçaʁt ˈv̥ɑ:gnɐ] (Leipzig,22 de maig de1813 -Venècia,13 de febrer de1883) fou uncompositor d'òpera,director d'orquestra i teòric musicalalemany. Creador del drama musical i renovador del gènere operístic, Wagner va ampliar l'horitzó del teatre líric en establir les bases d'una òpera alemanya, en la qual l'acció dramàtica preval sobre el virtuosisme vocal.
A partir de Wagner, s'inicia un predomini del drama sobre la música. L'òpera, convertida en drama musical, anteposa, a Wagner i els compositors per ell influïts, el contingut del text al de la música, transportant el protagonisme de les veus a l'orquestra.
Wagner, desitjós de plasmar a l'escena les seves idees dramàtiques i filosòfiques, es converteix en el seu propillibretista, del que resulta la figura completa del poeta-dramaturg-compositor, la música del qual serveix a les seves mateixes finalitats teatrals.
Les seves composicions, particularment les darreres, són notables per llur textura contrapuntal, les harmonies riques i llur orquestració, i l'ús elaborat delleitmotiv temes associats amb personatges o situacions específiques. El llenguatge musical cromàtic de Wagner va ser un catalitzador pels desenvolupaments posteriors de la música clàssica europea, incloent-hi el cromatisme extrem i l'atonalitat. Va transformar el pensament musical per mitjà de la seva idea deGesamtkunstwerk (obra d'art completa), personificada en el seu monumental cicle de quatre òperesDer Ring des Nibelungen (1876). El seu concepte deleitmotiv i de l'expressió integrada de la música va tenir una forta influència a gran part de la música de les pel·lícules del segle xx.
Home apassionat pels seus ideals, egocèntric i dominant, Wagner va portar una vida agitada i va encendre polèmiques a tot arreu. Va tenir adversaris acèrrims i no menys decidits partidaris i amics, a qui va usar amb el desenfrenament propi del geni que està convençut de la seva pròpia vàlua i per ella creu tenir dret a suport i protecció sense límits. Gràcies al mecenatge del reiLluís II de Baviera, va edificar aBayreuth laFestspielhaus, el teatre on s'estrenarien les seves principals obres i on es continuen representant anualment.
Casa on va néixer en Richard Wagner aLeipzig (oLípsia), vers el 1885. La casa fou esbucada el 1886Església de Sant Tomàs a Leipzig, on Wagner va ser batejat
La seva família erasaxona almenys des de mitjans del segle xvii. Cap membre havia viatjat més enllà dels estrets límits de la seva pàtria. Els seus avantpassats, fins a la segona generació abans de Richard Wagner, eren mestres d'escola parroquials i organistes. Tanmateix, el seu avi va gaudir d'una educació acadèmica completa i va estudiar teologia a Leipzig; però, veient-se poc preparat per a la vida clerical, es va convertir en un oficial del Departament de Duanes. Posseïa una educació que s'estenia molt més enllà de l'horitzó d'un oficial d'aquells temps, i que va proporcionar una excel·lent educació als seus dos fills.[1] Sobre aquests dos fills: Friedrich, pare del compositor, va estudiar lleis i seria funcionari de la policia municipal,[2] i Adolf, teologia. Aquest oncle Adolf hauria d'exercir més endavant una gran influència en l'educació de Richard.
El seu pare era un home de cultura i refinament. Ocupava un càrrec oficialment descrit com a "Actuarius bei den Stadtgerichten", que implicava tasques administratives als tribunals de la policia de la ciutat. Emprava el seu temps lliure per estudiar poesia i altres disciplines artístiques, mostrant una predilecció especial per les representacions teatrals amateurs. Als vint-i-vuit anys es va casar amb Johanna Rosina Pätz, originària de Weissenfels, que compartia les inclinacions artístiques del seu marit. Junts van tenir nou fills, sent Richard el més jove d'ells.[3] Richard va néixer el dia 22 de maig de 1813 aLeipzig, en una casa marcada amb la inscripció «Zum Rot und Weiss Löwe» (El lleó vermell i blanc), i el van batejar dos dies després a l'església de Sant Tomàs, amb els noms de Wilhelm Richard.
La família de Wagner no estava gaire relacionada amb la música, però alguns dels seus avantpassats havien estat cantors apreciats pel seu talent musical. El seu pare va morir sis mesos després del seu naixement. Al mes d'agost de l'any1814, la seva mare, filla de forners,[4] es torna a casar amb l'actor, pintor i poetaLudwig Geyer, amic del seu pare,[5] que va morir alguns anys més tard, no sense haver transmès al jove Richard la seva passió pel teatre.
Molt s'ha especulat sobre si el verdader pare de Wagner fou Ludwig Geyer, i no només sobre la base de diversos testimonis que Wagner cita a les seves memòries,[6] sinó del fet que Geyer es va casar amb Johanna pocs mesos després de la mort de Carl Friedrich Wagner. I si la semblança física de Geyer i Richard és notable, encara s'assemblen més al padrastre altres descendents de generacions posteriors. El que sí que és segur és que li provocà una certa crisi d'identitat provocada (entre altres coses) per l'absència d'una forta figura paterna i pel simple fet que fins al seu ingrés a la universitat de Leipzig, el seu cognom fou Geyer.
L'amic de la família, que va arribar a ocupar-se tan sol·lícitament dels set orfes i de Johanna, era un actor teatral de fosc origen i no gaire sort. Per fortuna, aquesta va millorar poc després del seu matrimoni amb Johanna, ja que va ser contractat per representar papers de caràcter al Teatre Real de Dresden, amb contracte fix. Polifacètic i universal, Geyer havia començat en la seva joventut estudis universitaris, que va haver d'interrompre per motius econòmics. També es dedicava amb èxit a la poesia i a la pintura.
La família Geyer es trasllada aDresden l'any1817 i Richard ingressa a l'escola del Vizehofkantor Carl Friedrich Schmidt.[7] Una vegada a Dresden, Ludwig Geyer va començar a rebre tants encàrrecs de retrats que es va veure obligat a rescindir el seu contracte amb el teatre. La família va augmentar de nou amb una nena, Cecilia, germanastra de Richard.
L'especial afecte que Geyer sentia per Richard feia que el tractés com el seu propi fill. Fins i tot va arribar a inscriure'l al col·legi amb el nom de Richard Geyer, i així va ser conegut a Dresden el futur compositor fins als catorze anys.[6] Només més endavant, en tornar al primitiu cercle familiar de Leipzig, Richard va recuperar habitualment el cognom Wagner. Ludwig Geyer va exercir un enorme influx en la seva formació i una guia en els seus primers passos en el terreny de la formació artística.
Per desig de Ludwig, Richard havia de ser pintor, i l'estimulava de mil maneres. Però Geyer no comptava amb el poderós estímul que havia de representar per al noi la permanència constant en l'ambient teatral. Quan de nen, no només assistia a assaigs i representacions, en la penombra de l'escenari, entre bastidors, admirant decorats i abillaments, sinó que també va començar a veure obres senceres, gairebé sempre melodrames en els quals Geyer actuava com a especialista en papers d'home malvat:L'òrfena i l'assassí iEls dos galiots són títols prou expressius, que Wagner recordava anys després.
L'impuls d'actuar ell mateix es va fer més i més fort; a la fi, en una comèdia tituladaLes vinyes de les vores de l'Elba, amb música incidental composta ni més ni menys que perCarl Maria von Weber, Wagner va actuar per primera vegada en públic, representant un àngel vestit amb malles blanques i dues ales adossades a l'esquena.[8]
Quan Wagner tenia 7 anys, l'internaren a Possendorf, a prop de Dresden, a casa del pastor Wetzel, on, juntament amb altres nois de bona família, havia de rebre una formació sòlida i plena de bons principis.[9] Wetzel efectuava llargues lectures edificants, entre les qualsRobinson Crusoe, i també un relat de la vida deMozart que va causar a Richard una gran impressió. Així mateix, l'admiració perGrècia que alimentava Wetzel, va fixar en la ment de Wagner la força dels mites hel·lens.
Aquesta situació només va durar un any, fins a la mort del seu padrastre el1821. Donada la crítica situació a la qual havien quedat Johanna i els vuit nens, la família ajudava dins de les seves possibilitats, i Richard va quedar sota la tutela de l'oncle, plater aEisleben. Allà, la banda militar interpretava sovint el cor dels caçadors deDer Freischütz deWeber.
El2 de desembre de1822 es matricula a laKreuzschule de Dresden, on rebé algunes lliçons de piano. Però, una vegada més, el desarrelament va fer presa en la vida de Richard. El matrimoni del seu oncle Geyer va motivar un gran canvi de relacions amb la mare de Wagner, i aquest va ser tornat a l'ambient en el qual va néixer, a Leipzig, amb la família del seu pare.
Aquí fa la seva primera aparició en la vida de Richard el seu oncle Adolf Wagner, persona que més influiria en la seva educació. Home il·lustrat, lector infatigable i escriptor, autor d'El Parnàs italià, que va dedicar aGoethe, i relacionat amb altres grans poetes, comSchiller, Adolf va causar gran impressió en el noi quan el va veure per primera vegada al seu despatx de la gran mansió principesca en la qual habitava a la plaça del Mercat deLeipzig.
Adolf i Frederica, germans del pare de Richard, havien llogat una casa pertanyent als prínceps de la Casa Reial deSaxònia, on habitaven en companyia d'una amiga, Hanna Thomé, que guardava la casa, ocupada només pels propietaris principescos uns dies a l'any.
La seva mare es va refent econòmicament i molts fills segueixen al seu padrastre en el món del teatre, com la seva germana Clara, que tenia una bonica veu desoprano. La casa en què vivien era molt espaiosa i en va rellogar habitacions a hostes de categoria, entre els quals s'allotjà una temporada el compositorLudwig Spohr, tan cèlebre en el seu temps com gairebé oblidat en l'actualitat. D'altra banda, el fet que Geyer s'hagués dedicat en l'última part de la seva vida a pintar de retrats de gent amb una certa notorietat, havia fet que els Wagner tractessin un cercle d'amistats selectes, que es concretava sovint en excursions campestres i festes de societat.
Aquests fets provoquen que el1824 Richard torni al costat de la seva mare a Dresden. Per aquesta època, tot el que es relacionava amb una representació teatral exercia sobre ell un atractiu misteriós i embriagador. Una vegada més l'element fantàstic lligat aDer Freischütz va fer la seva aparició: amb companys i amics va organitzar una representació, per a la qual van confeccionar vestimentes i fabricar màscares. En el fons, tot el que representés misteri va bategar sempre sota aquestes experiències que anaven modelant el seu temperament singular.
Una millora de contracte per la seva germana Rosalia al teatre de Praga, va motivar el trasllat de la família a aquesta ciutat. Richard es va quedar per continuar els estudis a casa d'una família amiga. En ple hivern, la seva mare se l'emportà una setmana a Praga que va resultar pel noi un autèntic paradís. Tant li va agradar que el1827 hi va tornar a peu, tota una experiència per un noi de catorze anys.
Leipzig a la segona meitat del segle xviii, a la dreta l'església de Sant Nicolau
Després de traslladar-se el1828 a la Nicolaischule deLeipzig, va acabar la primera de les seves obres que s'ha conservat,Leubald und Adelaide (una amalgama surrealista deShakespeare,Heinrich von Kleist iGoethe), que, a fi de proveir-la de música, el va impulsar a estudiar la teoria de la composició deJohann Bernhard Logier[10] i la música de l'Egmont deBeethoven. S'ha conservat una còpia de pròpia mà de Wagner, corresponent a part de la música d'Egmont.[11] Segurament en aquesta obra es veu la poderosa influència que el seu oncle Adolf exercia sobre Richard quan l'atzar de la vida els va tornar a apropar.
El1829 Richard va assistir a una representació deFidelio, quedant enlluernat davant dels dots vocals i dramàtics de la sopranoWilhelmine Schröder-Devrient, que havia interpretat el paper deLeonora de forma extraordinària, pel que sembla. El jove de 16 anys li va escriure una carta aquella mateixa nit felicitant-la i profetitzant la seva pròpia carrera de compositor.
A la tardor d'aquell any va començar a rebre classessecretes de teoria de l'harmonia ambChristian Gottlieb Müller,[12] compositor local i director, i el16 de juny de1830 va ingressar en laThomasschule de Leipzig, on per un breu espai de temps va rebre lliçons de violí a càrrec d'un membre de l'orquestra de la Gewandhaus, Robert Sipp.
Wagner al voltant de 1830
El23 de febrer de1831 es va matricular a laUniversitat de Leipzig a fi d'estudiar música. Per la Pasqua de Resurrecció d'aquell any va acabar una transcripció per a piano de laNovena simfonia de Beethoven,[13] i a la tardor d'aquell mateix any va ser alumne deChristian Theodor Weinlig,[14] amb qui va estudiar contrapunt durant sis mesos. D'altra banda, l'interès del jove per la literatura clàssica durant el període escolar, el va induir a ser escriptor, però va saber refondre les seves aspiracions literàries en l'òpera escrivint tots els llibrets de les seves òperes, el contingut literari dels quals, malgrat l'entusiasme manifestat pels wagnerians més conspicus, no va passar de modest.
Wagner vol transmetre d'una part el fet de ser autodidacte i d'altra les influències d'autorsalemanys com Beethoven. Però sembla que la realitat, segons una carta recentment descoberta a Müller, mostra que la seva dependència de Müller va durar molt més del que es desprèn del relat autobiogràfic i la dedicatòria a Weinlig de la primera obra de Wagner publicada (la sonata per a piano en si bemoll, wwv 21) constitueix així mateix un indici que les lliçons de Weinlig van tenir major abast que el suggerit per Wagner i potser van anar més enllà de lafuga i elcànon, arribant fins a les formes de la sonata clàssica.[15] D'altra banda, es tenen evidències de la influència d'obres comI Capuleti e i Montecchi deBellini que s'estrenava en aquells moments,[16] dels arranjaments que feu deHaydn, o de què estudià les simfonies deMozart almenys tant com les deBeethoven.
La seva carrera professional va començar als 20 anys, com a director de cor aWürzburg.Des d'aquell moment Wagner va treballar en alguns teatres provincians, escassos de diners iamb un públic modest en les seves exigències.
El1832 comença a compondre l'òperaDie Hochzeit (El matrimoni),[17] però el text no agrada a la seva germana Rosalie, actriu ben relacionada, i estripa el llibret. A finals del mateix any estrena primer aPraga, i després aLeipzig i aWürzburg,[18] la sevaSimfonia en do,[19] obtenint una càlida acollida. No va tornar a interpretar-se fins que Wagner la va revisar per a una execució privada alTeatre La Fenice deVenècia el25 de desembre de1882 (va ser l'última obra que va dirigir).[20]
Ràpidament es posa a treballar en una altra òperaLes fades (Die Feen), en la qual hi conserva algun personatge. El llibret, basat en la peça teatral deCarlo GozziLa donna serpente, queda acabat el febrer del1833. Wagner va escriure la partitura sencera a Würzburg, acabant-la el6 de gener de1834. Tanmateix, la seva autobiografia no esmenta el fet que després de la seva tornada a Leipzig, el21 de gener, va revisar alguna de les seves parts. Les actuacions de la Schröder-Devrient com a cantant convidada aI Capuleti i I Montecchi de Bellini durant el mes de març, clarament van inspirar a Wagner la reescriptura no solament de la música sinó també del contingut dramàtic de l'ària d'Ada al segon acte. L'òpera no s'estrena fins al cap de mig segle, el29 de juny de1888.
El1834 comença una llarguíssima sèrie de viatges per Europa dirigint concerts i òperes aMagdeburg,[21]Kaliningrad,Riga… i va aconseguir sortir d'alguns problemes pecuniaris.[22] És en aquesta època (1836) que Wagner va escriureDas Liebesverbot (La prohibició d'estimar), òpera inspirada en una obra deWilliam Shakespeare (Measure for measure). L'obra, que va ser acollida amb poc entusiasme, era una òpera còmica que glorificava la sensualitat italiana a costa de la mesquinesa de l'esperit alemany. Va quedar aviat oblidada, de moment. Això lligava amb el fet que Wagner fos partidari del moviment de laJove Alemanya que era un difús conglomerat d'intel·lectuals, entre els quals es comptavenHeinrich Laube iTheodor Mundt, amb idees que es dirigien contra l'estructura feudal d'Alemanya i a favor d'una classe mitjanaliberal en ràpid ascens. També concordava amb el minvant interès de Wagner per Beethoven com a model de composicions purament instrumentals i la seva rèplica en un creixent entusiasme per França i Itàlia.
El24 de novembre de1836, Wagner es casa amb l'actriuMinna Planer.[23] Tot i que en el seu diari diu que la seva relació es basava simplement en la seva frescor i en els seus instints maternals, no era sinó una veritat a mitges, exagerada per la seva segona esposa (Cósima va escriure el text deMein Leben al dictat de Wagner). A diverses cartes es demostra que n'estava profundament enamorat i temorós de perdre-la.
Des d'un principi el matrimoni no va anar bé.[24] Primer va perdre la feina i al cap de dos mesos de ser nomenat director musical del teatre deKönigsberg (1 d'abril de1837), ella va marxar aDresden amb un home de negocis anomenat Dietrich. Va tornar al costat de Wagner diverses vegades i fins i tot va tenir una filla il·legítima, Natalie. Wagner es va mostrar molt gelós i exigint submissió a les seves cartes. Ell va reconéixer que no suportava l'èxit més gran i reconeixement professional de la seva muller; de fet només compongué obres menors en aquesta època.
La parella va marxar a viure aRiga el juny de1837, on Wagner fou cridat per ocupar també el lloc de director musical. Es va passar un any fent arranjaments, reorquestrant i component petites peces i, sobretot, dirigint òperes i concerts.[25]
Retrat deBerlioz perHonoré Daumier, qui més va influenciar durant la seva estada a París
Però no el van renovar per la següent temporada (1838). Com que havia començat a treballar seriosament en el llibret i la música deRienzi a l'estiu, va prendre la decisió d'aprendrefrancès i emprendre viatge aParís, on confiava que la seva òpera seria acceptada en traducció francesa. També s'ha escrit que la parella estava crivellada de deutes i va haver de fugir de Riga per escapar als seus creditors.[26]
Durant la sevafugida, els va enganxar una tempesta que després inspiraria a WagnerDer fliegende Holländer[27] o coneguda també comEl vaixell fantasma, que els obliga a aturar-se aLondres.[28] Al cap d'una setmana arriben aParís.
La parella viu fins al 1842 aParís, on Richard es guanyà la vida reorquestrant les òperes d'altres compositors o bé fent de crític musical. Això li va permetre fer amistat amb els músics més importants de l'època:Berlioz,Liszt,Meyerbeer, entre d'altres. Sobretot el primer, del que en fa un estudi minuciós de la seva instrumentació després d'escoltar la simfonia dramàticaRoméo et Juliette.
A començaments de maig de1840 Wagner va enviar al principal llibretista de Meyerbeer, Eugène Scribe, un esbós en prosa d'una nova òpera tituladaDer fliegende Holländer (L'Holandès errant), pregant-lo el prengués en consideració per convertir-lo en un llibret. Volia estar preparat per una possible audició de l'Òpera de París. Ni l'audició ni l'encàrrec no van arribar mai, i Wagner es va rescabalar de les pèrdues venent, el2 de juliol de1841, a Léon Pillet, director de l'Òpera, l'esbós en francès de l'òpera, per 500 francs. (P. Foucher i B. H. Révoil van convertir l'esmentat esbós en un libretto que, sota el títol deLe Vaisseau-Fantôme (El vaixell fantasma), amb música dePierre-Louis Dietsch, futur director deTannhäuser a París).
Malgrat això, Wagner va continuar treballant ambRienzi acabant per complet la partitura el19 de novembre de1840.[29] Amb l'ajuda d'alguns amics (entre ells la Schröder-Devrient) i una forta recomanació deMeyerbeer,[30] va aconseguir, el juny de1841, que l'obra fos acceptada per a la seva representació al Teatre de la Cort Real deDresden. L'èxit el va esperonar a escriure el que li faltava deDer fliegende Holländer, que de nou amb un fort suport per part de Meyerbeer, el març de1842 va ser acceptada per posar-se en escena en la Hofoper deBerlín.[31]
El 7 d'abril de1842 torna aAlemanya per dirigirRienzi aDresden, recollint un èxit tan considerable que es decideix posar en escena l'òpera que Wagner ja tenia acabada:Der fliegende Holländer (2 de gener de 1843).[32] Wagner s'instal·la, amb Minna, en aquesta ciutat on visqué sis anys, exercint amb energia el càrrec de director d'orquestra del gran teatre de la reial cort saxona.[33] A Dresden va aconseguir un salari regular i va poder estrenar les seves pròpies òperes amb un èxit molt considerable.[34]
L'estiu de1843 comença a escriureTannhäuser per acabar-la l'abril de1845 i estrenar-la el19 d'octubre del mateix any.[35] Sense gaire èxit en un principi però millorant després gràcies a alguns retocs i retallades. Amb un nou final es torna a representar l'1 d'agost de1847. Wagner també es barreja amb els cercles artístics de Dresden, entre ells el compositorFerdinand Hiller i l'arquitecteGottfried Semper.[36]
El maig de1848, va acabar un pla detallatSobre l'organització d'un Teatre Nacional Alemany per al Regne de Saxònia. Els seus interessos artístics estaven fonent-se ràpidament amb una oberta activitat política: veia el teatre com el mirall d'una societat reaccionària que, primer, calia transformar si volia dur a terme els seus designis artístics. Com major va ser el rebuig que van obtenir els seus plans de reforma teatral, major va arribar a ser la seva implicació en la política subversiva.
Mikhaïl Bakunin, al qui Wagner va rebre a Dresden
Fins que va conèixer el famósanarquistarusMikhaïl Bakunin l'estiu de 1848, i aviat va començar a publicar articles anònims enaltint la revolució i l'anarquia, encara que advocant alhora per la conservació de lamonarquia. En els Estats alemanys independents de l'època, un moviment nacionalista començava a fer sentir la seva veu, reclamant més llibertats així com la unificació de la nació alemanya.
El descontentament popular contra el govern saxó, àmpliament estès, va aconseguir l'ebullició l'abril de1849, quan el reiFrederic II de Saxònia va decidir dissoldre el parlament i rebutjar la nova constitució que el poble li presentava. El maig, una insurrecció —vagament sostinguda per Wagner— va esclatar. La revolució naixent va ser ràpidament aixafada per les tropes saxones i prussianes i van ser practicades ordres d'arrest contra els revolucionaris.
El16 de maig de1849 es va emetre una ordre d'arrest contra Wagner, el qual, amb l'ajut deFranz Liszt, va aconseguir fugir a Suïssa,[37] romanent proscrit d'Alemanya durant els següents onze anys. No va tenir la mateixa sort Bakunin que, com que no va poder escapar, va ser empresonat uns quants anys.
Per consell deLiszt i amb el suport de Minna, que s'havia reunit amb el seu marit aSuïssa a començaments de setembre de1849, Wagner va decidir provar fortuna una vegada més aParís. Va partir cap a la capital francesa el29 de gener de1850. Al principi no li va ser fàcil decidir quin dels projectes operístics que tenia entre mans seria l'adequat per al gust francès, i finalment va elegirWieland der Schmied. Després d'enamorar-se i viure tres mesos amb Jessie Laussot, que havia conegut en els llunyans temps de Dresden, torna amb Minna aZúric.
Havent acabatLohengrin abans de la insurrecció de Dresden, va sol·licitar al seu amicFranz Liszt que aquesta òpera fos interpretada en la seva absència. Liszt, un bon amic, va dirigir ell mateix la primera representació aWeimar, l'agost de1850.[38]
A Zuric, Wagner aviat va atreure amics disposats a ajudar-lo econòmicament. El més important d'ells va ser el negociant en sedesOtto Wesendonck, que ajudava Wagner a sortir de greus crisis financeres provocades per l'acumulació de deutes. Les coses es van tornar més complexes a causa de la famosa passió que Wagner sentia cap a l'esposa de Wesendonck,Mathilde. Probablement mai se sabrà fins a quin extrem van arribar les seves relacions. Wagner li dedicà elsWesendonck Lieder.
Mentre acaba la partitura completa deDas Rheingold el26 de setembre de1854, comença la composició deDie Walküre, només amb la interrupció del seu compromís amb la Societat Filharmònica deLondres per dirigir vuit concerts de març a juny de1855. Wagner va veure en aquesta oferta una oportunitat de què l'estrepitosaeterna cançó de la seva vida, el problema dels seus deutes, deixés de sonar.
Fins al28 d'abril de1857 Wagner no es va traslladar a la casa de camp propera a Zuric que li havia proporcionat Otto Wesendonck,[39] on se suposava que elParsifal havia estat escrit. Allà va ser on, el9 d'agost, va interrompre el treball deSigfrid —havent finalitzat el segon esbós complet de l'acte II— per dedicar-se aTristan und Isolde (Tristany i Isolda), l'esbós del qual en prosa havia començat el20 d'agost. A part de la seva aventura amorosa amb Mathilde Wesendonck, hi havia dues raons més mundanes per escriure l'obra: els seus deutes i la negativa de Breitkopf i Härtel a publicar elRing. Breitkopf va accedir posteriorment a editarTristany, després que Wagner li assegurés que seria apte per a la seva representació en la majoria dels teatres alemanys.
Però sobretot, la inspiració per aTristan und Isolde li va arribar el 1854, quan el seu amic el poetaGeorg Herwegh li va presentar les obres del filòsofArthur Schopenhauer. Wagner més tard anomenaria aquest esdeveniment el més important de la seva vida.[40] Les seves circumstàncies personals sense dubte li van fer entendre ràpidament la filosofia de Schopenhauer, amb una visió profundament pessimista de la condició humana. Seguiria sent un seguidor de Schopenhauer per a la resta de la seva vida, fins i tot després que la seva sort millorés.[41]
La seva dona Minna, que havia apreciat poc les seves últimes òperes, s'enfonsava a poc a poc en una profundadepressió. Tot això va ajudar al fet que Wagner caigués malalt amb una infecció a la pell, que va augmentar encara més la dificultat del seu treball.[42]
La intercepció per part de Minna d'una carta dirigida a Mathilde[43] portaria a Wagner (el17 d'agost de1858) a marxar aVenècia,[44] on, en el Palazzo Giustinian, va acabar la partitura de l'acte II de Tristany complet el dia18 de març de1859. El24 de març es va traslladar primer aLucerna, on va acabar el Tristany, i després aParís, on va arribar el setembre amb la intenció de persuadir l'Opéra perquè muntés elTannhäuser.
Una sèrie de jugades diplomàtiques que van culminar, l'11 de març, en una ordre deNapoleó III perquè Tannhäuser es posés a l'Òpera de París. Els diplomàtics amics de Wagner, entre ells l'ambaixador de Saxònia a París, el baró von Seebach, van iniciar maniobres tendents a aconseguir una amnistia per a l'únic compositor alemany afavorit ara pels més alts poders de França. I ho van aconseguir. El15 de juliol de1860, Seebach va rebre una carta del baró von Beust, president del Consell de Ministres saxó i ministre d'Assumptes Exteriors, en virtut de la qual es concedia a Wagner lliure accés aAlemanya a excepció deSaxònia.
PeròTannhäuser va ser retirada després de tres representacions, persones influents van voler aprofitar l'ocasió per expressar una velada protesta d'índole política contra la tendència proaustríaca deNapoleó III.
Viatja aViena a la recerca de cantants per muntarTristany. La primera vegada que va sentirLohengrin completa en un escenari va ser en ocasió d'un assaig en l'Òpera de Viena, l'11 de maig de1861. El paper principal el cantava Aloys Ander, i Wagner immediatament el va elegir per cantar Tristany. Un nombre d'intrigues van venir a complicar la situació, i el març de1864 el projecte va quedar abandonat.
El30 d'octubre de1861, Wagner va suggerir al seu editor Franz Schott la idea d'unagran òpera còmicaDie Meistersinger von Nürnberg, per la qual podria rebre un avançament a fi de minvar els seus deutes acumulats. Wagner va llogar un apartament aBiebrich,[45] un poble de la riba delRin, i va començar a treballar intensament en la composició de la música. Minna va anar a Biebrich i va romandre amb Wagner per espai de deu penosos dies, després dels quals es van separar per sempre.[46]
Wagner va passar els següents dos anys de la seva vida deixant-se portar per un cert nombre d'aventures amoroses passatgeres i viatjant per fer concerts en els quals dirigia la seva pròpia música. El12 de setembre de1862 va dirigirLohengrin aFrankfurt per primera vegada, i l'1 de novembre va dirigir l'estrena del preludi deEls mestres cantaires en laGewandhaus de Leipzig.
Va fer concerts similars aPraga,Budapest,Karlsruhe iBreslau, però l'única empresa que hauria de reportar-li verdaders guanys econòmics va ser una sèrie de concerts aSant Petersburg iMoscou de febrer a abril de1863. Tanmateix, els 12.000 marcs guanyats a la seva gira perRússia es van esfumar aviat, i els deutes que va contreure el van enfrontar amb una seriosa amenaça d'empresonament.
La fortuna de Wagner va prendre un gir espectacular el 1864, quanel rei Lluís II va assumir el tron deBaviera a l'edat de 18 anys. El jove rei, un ardent admirador de l'òpera de Wagner des de la infància, va fer portar al compositor aMúnic.[47] La primera trobada entre Wagner i Lluís II va tenir lloc el4 de maig de1864 a laResidenz de Múnic. Lluís II, que a l'edat de divuit anys havia succeït al seu pareMaximilià II al tron deBaviera el mes de març d'aquell any, va consentir a saldar els deutes de Wagner[48] i li va concedir una generosa pensió. Al llarg de la seva amistat (la qual, malgrat l'escàndol i la intriga, va durar fins a la mort de Wagner), Lluís va lliurar a Wagner un total de més de 500.000 marcs, i va donar suport al projecte delfestival de Bayreuth amb un crèdit de 400.000 marcs que els hereus de Wagner van anar pagant mitjançant deducció d'una quota sobre drets d'autor.
Hans von Bülow.
Però la correspondència publicada entre Wagner i Lluís és, de per si, una prova de què ambdós amb prou feines es van entrevistar mai personalment, i el llenguatge teatral de les seves cartes constitueix un permanent recordatori de què la sevaamistat va existir exclusivament en aquesta forma literària.
No se sap del tot ben clar quan va entrar Wagner en relacions íntimes ambCòsima Liszt, filla deFranz Liszt i esposa del director d'orquestra i pianistaHans von Bülow. Sembla que el més probable és que la seva relació comencés l'estiu de1864, quan, en absència del rei Lluís II, Còsima es trasllada aKlempfenhaussen, sobre elllac de Starnberg, on el comte Pellet, a proposta del rei Lluís II, va convidar Richard a la seva residència. La idea d'unir-se definitivament a Wagner va prenent força. D'aquesta època data el següent comentari que consta en les seves Memòries: «Quan els déus ho van decidir, em vaig consagrar a l'amic íntim, al protector de la meva ànima, a aquell que em revelà tot allò que hi ha de noble i vertader en l'existència.»[49]
Ajuntament de Múnic al segle xix
L'octubre de1864 Wagner es va mudar a una casa nova i notòriament luxosa en la Briennerstrasse deMúnic per acabarRing. Aconsegueix que Bülow accedeixi al càrrec deVorspieler des Königs, però aviat es va veure clar que el càrrec no era sinó una estratègia per portar Còsima prop seu.
La primera filla de Wagner, Isolda, va néixer el10 d'abril de1865, dia en què Hans von Bülow dirigia el primer assaig d'orquestra deTristan und Isolde. Va ser inscrita en el registre com a filla legítima de Hans i Còsima Bülow. De cara a l'opinió pública, i per temor a posar en perill la bona voluntat de Ludwig, va tenir tanta importància per a Wagner la pretensió de legalitat, que en el baptisme d'Isolda es va obligar a actuar com a padrí de la seva pròpia filla.[50]
Després de greus dificultats en els assaigs, es va estrenarTristan und Isolde al Teatre Nacional de Múnic el 10 de juny de 1865, la primera estrena de Wagner en gairebé 15 anys. L'estrena estava prevista per al 15 de maig, però es va endarrerir per agents judicials en qualitat de creditors de Wagner.[51]
El castell de Neuschwanstein, residència de Lluís II
Wagner va començar, el juliol de1865, i a petició del rei Lluís II, a dictar la seva autobiografiaMein Leben.[52] Còsima era 24 anys més jove que Wagner i ella mateixa era il·legítima, la filla de la comtessa Marie d'Agoult, que havia deixat el seu marit perFranz Liszt.[53] Liszt desaprovava que la seva filla anés amb Wagner, encara que els dos homes eren amics.[54] L'assumpte va escandalitzar Múnic, i per empitjorar les coses, Wagner va caure en desgràcia entre els membres del tribunal, que sospitaven de la seva influència sobre el rei. El desembre de 1865, Lluís va ser finalment forçat a demanar al compositor que marxés de Múnic.[55] Pel que sembla, també va jugar amb la idea d'abdicar per seguir el seu heroi en l'exili, però ràpidament el va dissuadir Wagner.[56]
Després de diverses proves fallides en la recerca de nova residència i de rebre la notícia de la mort de Minna, el15 d'abril de1866 es trasllada aTribschen, una casa aSuïssa, amb vista al llac proper aLucerna,[57] on hauria de passar els seus pròxims sis anys. A Tribschen va acabarDie Meistersinger, el24 d'octubre de1867, i el21 de juny de1868 va tenir lloc la seva estrena aMúnic,[58] dia en què el rei Lluís va fer el pas sense precedents de permetre a Wagner que s'assegués al seu costat a la llotja reial. Wagner estava modificant les seves antigues opinions progressistes en favor d'una visió reaccionària de laDeutschtum i de la supremacia alemanya.
Richard i Cosima WagnerLa casa de Wagner aTribschen
El8 de novembre de1868, trobant-se aLeipzig, va conèixer el filòleg i filòsofFriedrich Nietzsche, que s'havia sentit aclaparat per les representacions que havia presenciat deTristany iDie Meistersinger, havent-se convertit en un ardorós wagnerià. El maig de1869, després de la seva designació per ocupar una càtedra aBasilea, va realitzar la primera de les seves vint-i-tres visites aTribschen.
Còsima va visitar la casa per primera vegada el maig de1866, i es va traslladar per viure-hi de forma permanent el16 de novembre de1868. A Tribschen va donar a llum els altres dos fills de Wagner, Eva i Siegfried. Poc després de divorciar-se de Hans von Bülow es va casar amb Wagner, el25 d'agost de1870.[59] El dia1 de gener de 1869 començà el famós diari on els seus sentiments hi són escadussers.
L'escenari s'estava preparant per als quatre anys més actius de la seva vida. No només va supervisar la construcció de laFestspielhaus i de casa seva,Wahnfried[60] —la primera i única llar del que hauria de ser propietari—, sinó que també va realitzar gires perAlemanya iÀustria a la recerca de cantants i tècnics i donant, així mateix, concerts a fi de recaptar fons per al projecte deBayreuth. Acaba les partitures completes deRing. Cerca i reuneix un grup de joves músics que veia com a futurs instructors i directors de la seva música.
Fins al21 de novembre de1874 no va acabar a la fi la partitura completa delGötterdämmerung, vint-i-sis anys després d'haver començat a crear elRing el1848.
Com sempre, el principal problema de Wagner era d'índole financera, i no es va solucionar fins que el rei Lluís va acudir novament en el seu auxili el20 de febrer de1874 amb un préstec de 216.152 marcs.[61] Tot i així, Wagner encara va estimar oportú de sol·licitar ajuda financera aBerlín l'octubre de1875, dirigint-se en va a l'emperadorGuillem I de Prússia.
A causa del seu desig de sentir el Ring en privat, el rei Lluís va assistir als assaigs generals celebrats entre el 6 i el 9 d'agost. Feia vuit anys que no havia vist Wagner. ElFestspielhaus finalment es va obrir el 13 d'agost de 1876 ambDas Rheingold, i ara tenen el seu lloc a la primera nit de l'estrena del cicle de l'anell complet,[62] lloc que ha seguit ocupant alFestival de Bayreuth des d'aleshores.[63]
Wagner a Bayreuth. Liszt, que també era el seu sogre, toca el piano
Entre els assistents al Festival de Bayreuth de1876 s'hi trobaven no solament Lluís sinó també dos altres caps d'estat,Guillem I de Prússia iPere II del Brasil, així com molts altres membres distingits de l'aristocràcia. Però el festival és un desastre econòmic i Wagner pensa fins i tot de marxar alsEstats Units. El31 de març de1878, quan tot semblava perdut, el Tresor muniquès va firmar un contracte amb Wagner que entre altres coses estipulava la liquidació del deute pendent.
Per a les sensibilitats modernes, la connexió entreParsifal i el to dels últims assaigsantisemites iantimodernistes de Wagner constitueix, si més no, una qüestió delicada. La gènesi deParsifal, però, és inseparable de l'aventura amorosa que va mantenir amb l'escriptoraJudith Gautier —filla de l'escriptorThéophile Gautier. Com l'amistat amb el rei Lluís, aquesta segurament també va existir gràcies a la fortament estilitzada forma de les cartes de Wagner i en la futura imaginació dels seus biògrafs.
La família Wagner aWahnfried el 1881: A dalt, d'esquerra a dreta: Blandine von Bülow, Heinrich von Stein (mestre de Siegfried), Còsima i Richard Wagner, Paul von Joukowsky (amic de la família); A baix, d'esquerra a dreta: Isolde, Daniela von Bülow, Eva i Siegfried
Wagner havia patit un primer atac de cor aBerlín (1881) i el segon aBayreuth,[64] on ja refet va estrenar el 26 de juliol de 1882Parsifal. Va oferir 16 funcions, els tercers actes de les quals van ser dirigits pel mateix compositor. Per aquestes funcions, el rei Lluís havia posat el cor i l'orquestra delHoftheater deMúnic a disposició del festival de Bayreuth. Per recuperar la seva salut ja molt deteriorada, Wagner va tornar de nou aVenècia, i es va instal·lar al Palazzo Vendramin-Calergi alGran Canal.
La segona òpera representada de Wagner a Barcelona fouDer fliegende Holländer, que s'estrenà el1885 al Liceu. S'anava iniciant així el contacte entre la societat catalana i la música de Wagner, rebuda al principi amb curiositat només per part del nucli més ben informat del món musical, mentre que la majoria del públic seguia ancorada en l'òpera italiana i en la francesa, sense venir de gust canvis estètics de cap classe. És significatiu que fossin primer les òperes «fàcils» de Wagner les que es varen estrenar al Liceu: les ja esmentades, mésTannhauser, al febrer de 1887. Durant la dècada dels anys 1880 només aquests tres títols varen estar presents en la programació del nostre primer teatre d'òpera, i nomésLohengrin va aconseguir el que podríem anomenar popularitat, com ho prova el fet que va ser repetidament representada el 1888, dins de la temporada d'hivern i una altra amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, davant d'una destacadíssima representació de personalitats europees.[66]
Va ser precisament durant aquestes representacions de 1888 en què va debutar el gran tenor catalàFrancesc Viñas, nom que quedaria íntimament associat a les representacions wagnerianes a Barcelona, i especialment a aquesta gran anècdota que va ser l'estrena barcelonina deParsifal. Efectivament, després d'uns anys en què no es va presentar cap títol wagnerià nou, el Liceu va començar a posar en escena les obres més significatives de Wagner, començant ambDie Walküre (gener de 1899) i acabant amb cicles sencers deLa Tetralogia, muntats l'any 1910, quan la ciutat ja s'havia convertit en un veritable formiguer d'aficionats al wagnerisme. Aquesta tenacitat i interès es va veure cristal·litzat en la creació de la famosaAssociació Wagneriana, fundada l'any 1901 perJoaquim Pena i Costa, la creació de la qual significà el triomf definitiu de la música de Wagner a Catalunya.[66]
Quan el Liceu va presentar laTetralogia ja faltava només un títol wagnerià important per estrenar:Parsifal, entre altres raons perquè el teatre de Bayreuth tenia l'exclusiva de les seves representacions per trenta anys després de la mort del compositor (el que no va ser obstacle perquè algunes ciutats, comAmsterdam iNova York, presentaran representacions «il·legals» o pirates d'aquesta partitura). El termini del privilegi de Bayreuth expirava el 1913, en complir-se els fatídics trenta anys després de mort el mestre, i moltes ciutats europees van preparar l'estrena immediata delParsifal per l'1 de gener de 1914. Però al Liceu, algú va tenir una idea lluminosa: si el termini expirava a mitjanit del 31 de desembre de 1913 a Alemanya, la representació en el Liceu podia començar en aquest moment mateix, que a Barcelona eren les onze de la nit, pel desfasament horari existent entre Alemanya i Catalunya, en aquell moment. I així va ser com el Liceu barceloní es va anticipar a la resta de teatres europeus presentantParsifal a les onze de la nit del 31 de desembre de 1913.[66]
Molts van ser els cronistes de la ciutat que van descriure aquella efemèride brillant, que es va allargar fins a les cinc de la matinada (per la longitud de l'obra i els entreactes corresponents). Per descomptat, van assistir a la memorable funció l'Associació Wagneriana en pes i molts membres de l'alta societat que van intuir la transcendència de l'acte. A l'escenari, en el paper de Parsifal es trobava, comsempre, el gran tenor Francesc Viñas, que havia superat ja les noces de plata amb la seva professió en el seu debut barceloní, però seguia estant al capdavant de la renovació wagneriana del repertori. Amb la seva participació, Barcelona se situava definitivament al capdavant del moviment wagnerià internacional, i aquesta actitud persistiria llargs anys fins a ser ratificada per la famosa visita al Liceu de la companyia i orquestra del Teatre de Bayreuth, el 1955.[66]
Francesc Viñas en el paper de Lohengrin
Després d'aquesta irrupció, l'influx de l'alemany va disminuir fins al seu renaixement als anys cinquanta, tot i que la seva música mai no havia cessat d'escoltar-se a Barcelona. No deixa de ser significatiu que un dels moviments artístics més rupturistes de la postguerra,Dau al Set, fundat el 1948, tingués una autèntica veneració pel compositor alemany, especialment per part dels seus membresJuan-Eduardo Cirlot,Antoni Tàpies iJoan Brossa[67] Pel que fa a aquest darrer, la influència wagneriana i les evocacions de Wagner són absolutament transversals en tota la seva obra.[68] De tota manera l'eclosió cal cercar-la en el rodatge, durant l'estiu de 1951, d'una versió cinematogràfica deParsifal, dirigida perDaniel Mangrané, que va resultar ser una curiosa adaptació convertida en una de les pel·lícules més sorprenents i rares del cinema barceloní. Va seguir el seu rodatge tota una sèrie de successos wagnerians. Primer, la visita a Barcelona. dels nets del compositor al capdavant de l'exposicióWagner al món, que va ser una de les seqüeles de la reobertura dels Festivals de Bayreuth.[69] El fet va coincidir amb el cinquantenari de l'Associació Wagneriana i va motivar diverses, conferències i actes culturals. També llavorsNúria Sagnier va iniciar una nova traducció al català de les òperes de Wagner. I al cim es va arribar, finalment, quan el 1955 elfestival de Bayreuth es desplaçà per primera vegada a fora de la ciutat i ho feu concretament alGran Teatre del Liceu de Barcelona,;[70] d'aleshores ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha tendit a disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.[71]
El 1983, coincidint amb el centenari de la seva mort, 20 entitats ciutadanes barcelonines es van unir per celebrar, conjuntament, i pel seu compte i risc, l'esdeveniment amb concerts, concursos, exposicions, conferències, etc.[72]
L'any 1998, amb motiu del començament delFestival de Bayreuth, s'inaugurà en aquesta ciutat una exposició sobre Wagner i Catalunya.[73]
El 2012 i com a anticipació del bicentenari del compositor, l'Orquestra i Cors del Festival de Bayreuth es traslladaren novament al Liceu de Barcelona (era la tercera vegada en tota la història que sortien de la seva seu, dos cops a Barcelona i l'altre a Tokyo) per interpretarDer fliegende Holländer,Lohengrin iTristan und Isolde.[74] Amb motiu de l'esmentat bicentenari va ser creada una agrupació de vint-i-cinc entitats catalanes per a commemorar-lo mitjançant actes acadèmics, conferències, concerts, exposicions, etc.[75] També durant el 2013 ha estat anunciat un concurs d'aparadors a Barcelona dedicat a Wagner, tal com ja s'havia celebrat el 1955 amb motiu de la vinguda del Festival de Bayreuth.[76]
AlPaís Valencià la música de Wagner fou molt afavorida d'ençà del 1888 per les importants representacions protagonitzades perFrancesc Viñas, tenor que també contribuí a estendre l'ideal wagnerià per altres països.
Inauguració d'una estàtua en el seu honor el 1904 aBerlín
Richard Wagner va ser una figura polèmica durant la seva vida, i ha seguit sent-ho després de la seva mort.[80]SegonsDaniel Barenboim, «en el nostre segle la música de Wagner s'ha fet servir malament i se n'ha abusat arbitràriament com a símbol. Continuar marginant Wagner significa donar raons precisament a aquells que l'han utilitzat malament i han abusat d'ella. No som només els músics els que abonem la idea de projectar l'obra de Wagner sota una llum diferent, perquè la música del compositor alemany no és de cap manera una obra de sentitantisemita i els seus valors estrictament musicals són de dimensions universals».[81]
La majoria d'aquestes percepcions es deriven d'opinions publicades per Wagner sobre una sèrie de temes. Wagner va ser un escriptor prolífic i va publicar assaigs i fullets sobre una àmplia gamma de temes durant tota la seva vida. Molts dels escrits de Wagner estan disponibles en línia a laBiblioteca Wagner.[82] Tot i que la seva música-drama té un atractiu immediat, l'estil d'escriptura de Wagner és detallat, clar i contundent, que ha contribuït en gran manera a la confusió sobre les seves opinions.
Elnacionalsocialisme va convertir la figura de Wagner i la seva música en símbol de la identitat i puresa alemanyes, i aquest fet no va ser pas fortuït.[83]
Diversos incidents sobretot ambMeyerbeer però també amb els seus contemporanis jueus,Mendelssohn,Mesheles,Halévy,Heinrich Heine, sumat a fòbies de caràcter personal, la gradual i creixent aversió de la població alemanya a tot allò relacionat amb eljudaisme a mesura que augmentava l'orgull nacionalsocialista rumb al pangermanisme i el seu rebuig a tota cultura «estrangera», es conjugà i va prendre forma en l'assaig titulatDas Judentum in der Musik[84] (El judaisme en la música), publicat el mes de setembre del 1850, on quedava palès el seu antisemitisme.[77][78][79][85]
Wagner accepta que tot i els seus «escrits a favor de l'emancipació dels jueus», sent sempre, en el seu contacte material i pràctic amb ells, «una repulsió involuntària». «Ara som nosaltres qui ens trobem en la necessitat de lluitar per emancipar-nos dels jueus». I continua: «Hem de saber d'on surt aquest sentiment innat i involuntari que es manifesta en nosaltres per una repugnància instintiva cap a l'element jueu: aquest sentiment invencible ens revelarà, si ho reconeixem francament, el que odiem en aquest element.» Ja en un aspecte més artístic, afirma: «Mai el jueu s'aventura sobre un escenari teatral: les excepcions a aquesta regla són molt rares i amb una particularitat tal que no fan més que confirmar-la. No podem imaginar sobre l'escena a un personatge antic o modern, ja sigui un heroi, i a un enamorat, representat per un jueu, sense sentir involuntàriament tot l'impropi, que arriba fins al ridícul, d'una tal idea.»
Tot seguit argumenta que el jueu no parla correctament la llengua del país que l'ha acollit i que per aquest motiu «el jueu només pot repetir, imitar, però no parlar realment com a poeta, ni tampoc crear obres d'art». I extrapola: «El jueu, que és incapaç de revelar-se artísticament a nosaltres, per la seva aparença exterior i pel seu llenguatge, amb més raó pel seu cant, tot i això va aconseguir imposar-se en el gust popular pel que fa a la música, que és la categoria de l'art modern més difosa.»
Ja en el terreny musical, generalitza: «el resultat de les pretensions artístiques dels jueus tindrà necessàriament un caràcter de fredor i d'indiferència arribant fins al ridícul i el trivial, i hem de designar el període històric del judaisme dins de la música moderna, com el de l'esterilitat completa i de l'equilibri trencat».
La crida als jueus al final del text s'interpreta com una misteriosa intuïció de la solució final de Hitler: «Prengueu part sense prevenció en aquesta obra de redempció on la destrucció regenera, i llavors estarem units i semblants. De totes maneres, tingueu en compte que l'única salvació de la maledicció que teniu damunt vostre, pot ser la salvació d'Ahasverus,[86] el declivi!»
Tanmateix, l'objectiu principal d'aquest atac eraMeyerbeer,[83] el nom del qual no és esmentat mai en aquest text. Era ell a qui Wagner volia atacar i ofendre. Després d'haver llegit l'assaig,Franz Liszt, enfurismat, va demanar una explicació i Wagner li va respondre el 8 d'abril del 1851: «Meyerbeer representa una cosa especial per a mi: no l'odio, però em repugna moltíssim. Aquest ésser humà tan amable i afalagador que pretenia ser el meu mentor... em recorda el període més fosc de la meva vida, gairebé l'anomenaria el període més dissolut de la meva vida. Era una època d'amics influents, d'entrar per la porta del darrere, una època en què els mentors ens enganyaven. No els apreciem en absolut.»
Abans de 1850 no hi ha constància que Wagner expressés cap sentiment antisemita.[87] No obstant això, amb les dificultats per desenvolupar la seva carrera va començar a ressentir-se de l'èxit de compositors jueus comFelix Mendelssohn iGiacomo Meyerbeer i els va culpar de la seva falta d'èxit, particularment després de la seva estada a París el 1840-1841 amb pocs mitjans econòmics. Irònicament, al mateix temps, Wagner tenia molt de contacte amb Meyerbeer, el qual li va prestar diners i va utilitzar la seva influència per fomentar l'estrena deRienzi, primera òpera d'èxit de Wagner, aDresden el 1842.
La seva relació ambHeinrich Heine, per qui en un primer moment havia sentit una admiració sincera, també va fracassar. Amb l'ajuda de Heine, per exemple, Wagner va descobrir material per aDer fliegende Holländer iTannhäuser. En aquest cas, la seva admiració exageradament immensa es va convertir en rebuig. Al seu textDas Judentum in der Musik va acusar Heine d'estar empès per uns «dimonis de la negació que no tenen pietat».
Malgrat els seus punts de vista publicats sobre el judaisme, Wagner va mantenir amics i col·legues jueus durant tota la seva vida. Un dels més notables fouHermann Levi, practicant jueu i fill d'unrabí, el talent del qual va ser reconegut per Wagner. Levi eramestre de capella aMúnic i per aquest motiu va dirigir l'estrena deParsifal, darrera òpera de Wagner. Wagner inicialment s'hi va oposar i va comentar que Levi havia de ser batejat abans de la realització deParsifal. Malgrat l'incident, Levi admirava Wagner, i va demanar ser un dels portadors del fèretre en el funeral del compositor.
Des de 1938, aIsrael es «prohibeix» l'execució de la música de Wagner, per respecte a les víctimes de l'holocaust.[81]
El primer concert públic documentat de Wagner a Israel fou el 2000, quan el supervivent de l'holocaust Mendi Rodan va dirigir l'Idil·li de Siegfried aRishon LeZion i a l'agost de 2001 quan en un concert dirigit perDaniel Barenboim aJerusalem va incloure un extracte deTristany i Isolda, el qual dividí l'audiència entre aplaudiments i protestes.[88] Un concert amb obres de Wagner va ser anunciat pel 18 de juny de 2012 aTel-Aviv,[89] però es va cancel·lar per les protestes que hi hagué.[90]
Comença tres anys d'escolarització aDresden. Estudia les tragèdies gregues ipiano. Es representaDer Freischütz deWeber a Dresden. El jove Wagner es mostra entusiasmat.
El gener assisteix a Leipzig per primera vegada a la representació d'una simfonia deBeethoven, lanúm. 7. Més tard, el 13 de març, escolta lanovena simfonia de Beethoven a la Gewandhaus de Leipzig i es converteix en una experiència fonamental per al jove Wagner.
Es trasllada aKönigsberg, amb l'esperança de convertir-se en director musical del teatre (això finalment passa l'abril de l'any següent). Es casa amb Minna Planer aTragheim a Köingsberg, el 24 de novembre.
Fuig de Riga per esquivar els creditors. Durant el viatge cap aParís, una gran tempesta els atura aSandviken, que l'inspira per al cor de mariners deDer fliegende Holländer.
Contribueix activament en l'aixecament revolucionari a Dresden. Després de la revolta, una ordre de captura de la policia l'obliga a fugir cap a Weimar, París, i acaba aZúric, on Minna s'hi uneix. L'exili li dura fins al 1860.
Dostoievski és detingut i condemnat a mort per la seva participació en el grup revolucionari a l'entorn dePetratxevski. Finalment només ha de complir una pena de quatre anys de presó amb treballs forçats.
Treballa i viatja perParís,Zúric,Ginebra i finalmentVenècia. Minna, gelosa de Mathilde, torna a Alemanya. A Venècia, que en aquest moment pertanyia aÀustria, és assetjat per la policia.
Grieg entra al conservatori de Leipzig i poc després participa en la producció deTannhäuser a l'Òpera de Leipzig. S'hi 14 vegades!
1859
Acaba el segon acte deTristany a Venècia, i el tercer aLucerna.
Els concerts de París són un fracàs financer. Es concedeix l'amnistia política per Alemanya (excepte Saxònia). Per primera vegada en 11 anys pot tornar a Alemanya. En dos anys viatja contínuament amb gran inquietud. Passa perParís,Zúric,Karlsruhe,Weimar,Nuremberg,Múnic,Viena,Leipzig iDresden. AssajaTannhäuser a París.
Revisa l'escena de Venusberg per l'estrena deTannhäuser a l'Opéra.
A causa de l'augment dels deutes, ha de fugir deViena. La situació és desesperada. En aquest moment arriba el punt d'inflexió decisiu en la seva vida: un nou rei ha estat coronat a Baviera,Lluís II de Baviera, un noi de 18 anys i gran admirador del treball de Wagner. El rei paga tots els seus deutes i li promet suport financer en el futur. Wagner es trasllada a Múnic. Arriben Còsima i els seus dos fills i comença l'aventura amb Còsima. Lluís resol construir un teatre per a ell.
Neix Isolda, la seva filla amb Còsima. Estrena deTristan und Isolde aMúnic sota la direcció deHans von Bülow. Comença a dictarMein Leben a Còsima. S'exilia de Baviera per raons polítiques i financeres.
Mor Minna. Wagner s'ha convertit cada vegada més impopular aMúnic, per la seva relació extramatrimonial amb Còsima —que encara està casada amb von Bülow—, i pel seu consum de diner públic. Es trasllada aTribschen, prop deLucerna.
A través de les seves obres i els seus assaigs teòrics, Wagner va exercir una gran influència en l'univers de la música lírica. Casant el teatre i la música per crear eldrama musical, es va fer el defensor d'una nova concepció de l'òpera, en la qual l'orquestra ocupa un lloc almenys tan important com la dels cantants. L'expressivitat de l'orquestra és augmentada per l'ús delleitmotiv (petits temes musicals d'una gran potència dramàtica que evoquen un personatge, un element de la intriga, un sentiment...), que, amb la seva evolució complexa, aclareixen la progressió del drama amb una riquesa infinita.
Contràriament a gairebé tots els altres compositors d'òperes, Wagner escrivia ell mateix els seus llibrets, prenent la majoria dels seus arguments de les llegendes i mitologies europees, sobretot germàniques. A causa d'això, les seves obres aconsegueixen una unitat profunda.
Fora de les seves òperes, Wagner compongué relativament poca música: una sola simfonia (escrita a l'edat de 19 anys), algunes obertures, corals i peces per a piano. Entre aquestes obres, l'única que s'interpreta habitualment és l'Idil·li de Siegfried, una bonica obra de música de cambra escrita per a l'aniversari de la seva segona dona Cosima. L'Idil·li reuneix diversos motius de la tetralogia, encara que no en formi part.
Notem també la presència al catàleg d'un recull delieder:Die Wesendonck Lieder. Aquests cants van ser dedicats a Mathilde Wesendonck.
Després d'haver acabatParsifal, Wagner va tenir aparentment la intenció de girar-se cap a la composició de simfonies, però va morir sense haver escrit res d'important en aquest àmbit.
Les obertures i trossos orquestrals de les seves millors òperes són sovint interpretats com a peces per si mateixes, amb versions lleugerament modificades. Per exemple, la versió de concert de l'obertura deTristany, escrita pel mateix Wagner, implica una pàgina suplementària que dirigeix la música cap a una verdadera conclusió.
Wagner, Richard, ed. Dieter Borchmeyer (1983),Richard Wagner Dichtungen und Schriften, 10 vols. Frankfurt am Main.
Wagner, Richard (ed. and trans. Stewart Spencer and Barry Millington),Selected Letters of Richard Wagner, Dent, 1987.ISBN 0-460-04643-8; W. W. Norton and Company, 1987.ISBN 978-0-393-02500-2
Wagner, Richard (Andrew Gray trans.) 1992,My Life, Da Capo Press.ISBN 978-0-306-80481-6 (Wagner's often unreliable autobiography, covering his life to 1864, written between 1865 and 1880 and first published privately in German in a small edition between 1870 and 1880. The first (edited) public edition appeared in 1911. Gray's translation is the most comprehensive available.)
Daverio, John 2008Tristan und Isolde: essence and appearance, in Grey (2008) 115 – 133
John Deathridge, "An Introduction toThe Flying Dutchman" 2002 in John, Nicholas (Series Editor) (1982)English National Opera/The Royal Opera House Opera Guide 12: Der Fliegende Holländer/The Flying Dutchman, London, John Calder,ISBN 0-7145-3920-1 pp. 13–26.
Millington, Barry (undated c). "Meistersinger von Nürnberg, Die." InThe New Grove Dictionary of Opera, edited by Stanley Sadie.Grove Music Online. Oxford Music Online,http://www.oxfordmusiconline.com/subscriber/article/grove/music/O003512 (Subscription only, consultat el juliol 23, 2010).
Newman, Ernest 1933,The Life of Richard Wagner, 4 vols.ISBN 978-0-685-14824-2 (the classic biography, superseded by newer research but still full of many valuable insights)
Nicholson, Christopher 2007, "Richard and Adolf: Did Richard Wagner incite Adolf Hitler to commit theHolocaust?", Gefen Publishing House.ISBN 978-965-229-360-2
Overvold, Liselotte Z.,Wagner's American Centennial March: Genesis and Reception, Monatshefte (Univ.of Wisconsin),Vol.68 no.2 (Summer 1976), pp. 179–187
Painter, George D. 1983Marcel Proust. Penguin, HarmondsworthISBN 0-14-006512-1
Potter, Pamela R. 2008Wagner and the Third Reich: myths and realities, inThe Cambridge Companion to Wagner, ed. Thomas S. Grey, Cambridge University Press.ISBN 978-0-521-64439-6
Puffett, Derrick 1984 "Siegfried in the Context of Wagner's Operatic Writing", inSiegfried: Opera Guide 28 series ed. Nicholas John, John Calder (Publishers) Ltd.ISBN 0-7145-4040-4
Rose, John Luke 1981 "A Landmark in Musical History" in Nicholas John (series ed.)Tristan and Isolde: English National Opera Guide 6, John Calder Publisher's Ltd.ISBN 0-7145-3849-3
Salmi, Hannu 2005,Wagner and Wagnerism in Nineteenth-Century Sweden, Finland, and the Baltic Provinces: Reception, Enthusiasm, Cult, Eastman Studies in Music. University of Rochester Press.ISBN 978-1-58046-207-5
Salmi, Hannu 2000,Imagined Germany. Richard Wagner's National Utopia, Peter Lang Publishing.ISBN 978-0-8204-4416-1
↑Fanes, Fèlix «Barcelona ciudad wagneriana». La Vanguardia [Barcelona], 13-02-1983. Arxivat de l'original el 24 de novembre 2021 [Consulta: 13 maig 2024].
↑Ahasverus, sabater de Jerusalem, "l'etern jueu" va ser condemnat a vagar per sempre en aquest món, sense poder morir fins al Dia del Judici Final, com a càstig per no haver deixat entrar a Jesús a descansar, mentre portava la creu. Durant l'Edat Mitjana aquesta figura es va fer popular en forma d'un Vell Mariner o Holandès Errant.
↑Katz, Jacob, (1986) "The Darker side of Genius: Richard Wagner's Anti-Semitism", Brandeis University PressISBN 0-87451-368-5
_007.jpg)
.jpg)
