LaRevolució Francesa (1789-1799) es considera el model derevolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per laburgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i elclergat.
En acabar el segle xviii, elregne de França, com la major part d'Europa, estava sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societatestamental fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. Lamonarquia absoluta deLluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. Així doncs, les classes socials quedaven dividides entre privilegiats (rei, noblesa i clergat), i els no privilegiats (burgesia, pagesos, etc). En aquest context es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.
La primera etapa revolucionària, la de laMonarquia constitucional (1789-1792), succeí quan els membres delTercer Estat realitzaren unarevolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional.Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic Règim i promulgà laDeclaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp i aParís, revolta simbolitzada per lapresa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el1791, aprovà la primera constitució.
La segona etapa va ser la de laConvenció Republicana (1792-1794). Els problemes econòmics, socials i polítics se sumaren a l'oposició de lamonarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'unarepública. El reiLluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcterliberal, amb l'excepció del violent períodejacobí.
La darrera etapa, la delDirectori (1795-1799) va consolidar el poder de laburgesia que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat perNapoleó Bonaparte, amb el qual finalitza el període revolucionari.
Lluís XVI, pintura de Joseph Siffred Duplessis (1725-1802)Aquesta caricatura mostra un camperol que duu a coll unclergue i unnoble. Representa el pes dels impostos que pagaven els camperols
Al final del segle xviii,França i la major part d'Europa estava sotmesa a l'Antic Règim, però ja es notaven les tensions motivades per les transformacions socials, com l'auge de laburgesia, i econòmiques, com el desenvolupament de nous sistemes de producció industrial i de comerç. L'organització social i política de la monarquia absoluta de l'Antic Règim obstaculitzava l'accés de la burgesia a la plenitud del poder. Per la burgesia era necessari un canvi estructural d'acord amb la nova realitat social i econòmica; i les teories delliberalisme dels filòsofs de lail·lustració soscavaven els fonaments ideològics de l'Antic Règim. La càrrega de la situació social també pesava sobre les classes populars i pageses.
En aquest marc de tensions, el 1787, la crisi s'inicia per l'aspecte financer i econòmic de la monarquia deLluís XVI, però no serà l'únic element. Les causes que van possibilitar la Revolució Francesa es poden sintetitzar en diversos factors estructurals:[1][2][3]
L'estructura de la societat francesa era estamental, fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra d'una minoria. La majoria de la població vivia marcada pels tributs i la jurisdicció senyorial mentre l'economia rural continuava ancorada en un sistema d'autosuficiència amb tècniques endarrerides i crisis periòdiques. La població estava estructurada de forma jeràrquica. Al capdamunt estava lanoblesa i elclergat, propietaris de la major part de les terres, amb drets senyorials i exempts d'impostos, cobraven rendes feudals. Eltercer estat representava el 96% dels francesos i reunia la pagesia,[nota 1] les classes populars urbanes (botiguers, artesans, advocats, metges, oficials) molt minoritàries però que en les mobilitzacions socials esdevindran una força temible, i la burgesia (la classe més afavorida pel creixement econòmic del segle xviii, que no participava del poder polític i desitjava suprimir els privilegis i conquerir la igualtat i la llibertat en tots els àmbits), la classe a qui la filosofia de laIl·lustració va proporcionar la ideologia per desprestigiar i destruir les bases de l'Antic Règim.
Les transformacions demogràfiques. El1789,França era el país més poblat d'Europa, amb 28 milions d'habitants, i gairebé la meitat de la població tenia menys de 20 anys. L'incrementdemogràfic, amb una baixataxa de mortalitat i unataxa de natalitat estable, va provocar lluites per la possessió de la terra i crisis alimentàries, situació que un seguit de collites dolentes va agreujar, amb la corresponent pujada dels preus. Entre les classes populars urbanes i rurals hi havia fam i misèria, mentre que les classes benestants aconseguien els beneficis de la prosperitat econòmica.
El moviment de les idees, la lliure circulació de noves idees, en clubs, associacions i vetllades socials, formaren el pensament social previ a la revolució. Els estaments tradicionals (monarquia, clergat i aristocràcia) perderen prestigi degut, entre d'altres, a les crítiques dels filòsofs de lail·lustració.
L'evolució política.Lluís XVI de França governava com un monarca delsegle xvii: no tenia cap limitació del seu poder car era una monarquia d'origen diví. La incapacitat de l'absolutisme per dur a terme qualsevol tipus de reforma, va abocar irremissiblement a una crisi estructural del sistema; el rei governava sense el seuparlament, elsEstats Generals de França. La divisió de poders, queMontesquieu va proposar als monarques, els semblà un atemptat contra els seus drets històrics.
La crisi i feblesa de la vella estructura estamental i els factors conjunturals van agreujar la situació i van provocar l'esclat de les tensions socials. El1780 aparegué una crisi de subsistència per l'alça del preu delscereals,[nota 2] la crisivitícola i la crisiindustrial, que va comportar una alça del cost de la vida, el creixement de l'atur i l'augment de la misèria de les classes populars, amb el consegüent augment de la fam.[4]
A la crisi econòmica s'hi afegí la crisi financera de l'Estat, que ingressava menys del que gastava,[nota 3] provocant la fallida i fent necessària una reforma fiscal. Les principals causes foren les despeses en laGuerra d'Independència dels Estats Units (105 milions de lliures), altres despeses militars i diplomàtiques (60 milions de lliures), les fastuoses despeses de la cort (36 milions de lliures) i la manca de pagaments d'impostos pel clergat i la noblesa,[nota 4] amb un deute acumulat de 310 milions.[5] Mentre els ingressos de l'Estat francès se seguien regint per una pràctica contributiva d'origen feudal, amb una liquiditat molt feble, les despeses públiques anaven creixent contínuament.
D'una banda, el govern de Lluís XVI era incapaç de millorar una situació social en ebullició sense tocar el sistema de l'Antic Règim; de l'altra, la majoria de pagesos, classes populars urbanes, burgesia i el tercer estat desitjaven reformes socials i polítiques, recolzats per alguns nobles amb problemes econòmics i pel baix clergat. Només s'oposaven a les reformes i a la pèrdua dels seus privilegis la resta de la noblesa i l'alt clergat.
Les causes de la mateixa Revolució Francesa varen ser ben diverses. La burgesia tenia beneficis elevats, però el seu progrés topava amb les reglamentacions que interferien en el lliure comerç i la lliure producció. A més, l'ordenació estamental els impedia accedir al poder polític. Animats per les idees il·lustrades, els burgesos demanaren canvis polítics. Per altra banda, l'aristocràcia, s'aferrava a l'antic model feudal. Dins d'aquest context, una crisi econòmica bastant greu estava present a França. Les condicions de vida dels camperols es van agreujar a causa de l'augment de càrregues feudals. Finalment, les finances del rei estaven en bancarrota perquè l'aristocràcia no pagava impostos, tan sols el tercer estat. La participació francesa en la guerra d'independència dels Estats Units (1776-1782) va fer que el dèficit fóra crònic.
El procés revolucionari es va desenvolupar en diverses fases revolucionàries.[6][7] En els primers moments s'observen tres fases: l'aristocràtica, la burgesa i la popular.[8] La primera és la revolta dels privilegiats, centrada en l'oposició dels dos estaments superiors a les mesures reformistes deTurgot,Necker,Calonne iBrienne que volien posar remei aldèficit estatal. Des del1783, Calonne va fer front a les dificultats econòmiques mitjançant préstecs de particulars a la corona, però finalment va reconèixer que era indispensable una reforma fiscal i va proposar l'establiment de la subvenció territorial que haurien de pagar les propietats agràries segons la seva extensió.
1787-1788, plantejament inicial i revolta aristocràtica
Per combatre la recessió econòmica, la fallida de les finances reials i lafam dels anys1788 i1789, la monarquia només podia pensar en reformes que acabessin amb els privilegis fiscals de la noblesa i el clergat. Va reunir una Assemblea de Notables formada per prínceps, membres de l'alta noblesa, consellers del rei, magistrats municipals i membres del clergat; l'Assemblea va presentar les reformes, alPalau de Versalles, entre el febrer i el març de1787, va rebutjar totes les mesures de reforma fiscal, es negà a les pretensions reials i exigí la convocatòria delsEstats Generals, que no s'havien reunit des de l'any1614; d'aquesta manera pretenien iniciar la reforma fiscal.Brienne va intentar que s'aprovessin les reformes en una assemblea aParís on es van boicotejar tots els acords i es va aconseguir la convocatòria dels Estats Generals. Amb la revolta aristocràtica s'iniciava el camí de la Revolució car la burgesia i les capes populars aprofitaren les eleccions a diputats per mostrar la seva disconformitat amb els privilegis de l'Antic Règim i amb l'absolutisme monàrquic.
El1789 es van redactar elsquaderns de queixes (cahiers de doléances) dels tres ordres: el clergat, la noblesa i el tercer estat. Els quaderns del clergat i la noblesa s'aferraren als seus privilegis, però demanaren la fi de les despeses excessives, la regulació de les duanes interiors, un sistema unitari de mesures, la llibertat de premsa i la reunió periòdica dels Estats Generals. La burgesia i la noblesa defensaven la necessitat d'una monarquia constitucional i la necessitat d'emprendre reformes administratives segons les seves necessitats. El tercer estat va afegir la llibertat d'expressió, de reunió i de comerç, la igualtat dels tres estaments i l'abolició deldelme, la jurisdicció i el monopoli de la caça. Els jornalers demanaren terres i mostraren la seva preocupació pels preus i els salaris. Els pagesos propietaris exigien la supressió d'impostos i refermaren els seus drets davant qualsevol reforma agrària.
El reglament electoral no fixava una única data per la convocatòria, que depenia dels organismes locals, fet que amb la propaganda d'una consulta al poble, va provocar la intensificació de l'atmosfera revolucionària. Les eleccions es van celebrar la primavera de 1789 i els representants del poble van ser triats en assemblees. S'escolliren 1.139 diputats i es redactaren 40.000 quaderns que ens han permès de conèixer el clima existent a França abans de la revolució.[9]
Pamflet deJoseph Sieyes de1789 que expressa la consciència i la realitat del Tercer Estat com a grup social. Sieyes planteja tres qüestions que esdevindran claus: "Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l'ordre públic? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa". I esmenta la superioritat numèrica del Tercer Estat, uns 25 milions de persones, mentre el clergat representa unes 80.000 i la noblesa 110.000. Amb aquestes xifres demana més representants del Tercer Estat.
La reunió delsEstats Generals es va obrir alPalau de Versalles el5 de maig i fou presidida perLluís XVI de França. El Tercer Estat afrontà la convocatòria dels Estats Generals amb el propòsit de fer les reformes econòmiques i polítiques que li convenien, i amb el convenciment que hauria d'enfrontar-se a l'aristocràcia i a lamonarquia. La convocatòria suposà, doncs, l'inici del procés revolucionari que havia de conduir laburgesia al poder.
Els gairebé sis-cents diputats del Tercer Estat igualaven als de la noblesa i el clergat i s'inclinaren per la reunió en una sola sala i la votació per persona, mentre els privilegiats volien deliberar per separat i emetre vot per estament, com manaven les regles tradicionals. Era l'inici de la revolució burgesa, en la qual es posava en joc la destrucció de l'Antic Règim i l'establiment d'un règim constitucional i el reconeixement de la sobirania nacional, sistema en què el poder no residís en el monarca sinó en la nació, i que l'exerceix per mitjà dels seus representants.
Enfront de la resistència oferta per la noblesa i del rei, els diputats del tercer estat, reunits el20 de juny en un local improvisat, la sala del joc de pilota, ja que el rei havia tancat l'assemblea, i erigint-se com a intèrprets de la voluntat de la nació, es van comprometre solemnement a donar una constitució a França mitjançant elJurament del jeu de paume. Alguns membres de la noblesa i el clergat s'hi afegiren. Els Estats Generals es convertiren, per voluntat del tercer estat, enAssemblea Nacional Constituent que volia transformar el país en una monarquia constitucional i parlamentària, i abolir les restes delfeudalisme encara vigents.
«
Jurem no separar-nos mai, i de reunir-nos allà on les circumstàncies ho demanin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i sigui consolidada sobre fonaments sòlids
»
— jurament del Joc de pilota,Emmanuel-Joseph Sieyès
La presa de la Bastilla el14 de juliol1789 constitueix un símbol de la revolució popular.
Al mateix temps que es produí la revolució jurídica, s'inicià la revolució popular a París i altres ciutats que consolidà la revolució burgesa davant la reacció del monarca i dels privilegiats de l'Antic Règim. El poble tenia el convenciment que el rei, que acabava de canviar part del govern l'11 de juliol[nota 5] atacaria als manifestants que s'estaven reunint davant l'ajuntament per protestar en contra d'aquesta mesura. Els sectors populars van acabar atacant l'Hôtel des Invalides per agafararmes de foc amb què defensar la revolució i, a continuació, van robar lapólvora emmagatzemada ala Bastilla, la fortalesa on arrestaven els detinguts polítics i que havia esdevingut l'encarnació del poder absolut del sobirà. Dominada la reacció, Lluís XVI torna a París i la noblesa inicià la fugida, i l'oposició al nou règim.
Elssans-culottes, els aturats, els sectors més miserables de les ciutats, que s'organitzaren en clubs i societats fraternals, foren un factor decisiu en els successos revolucionaris,[2][10] i aquest aspecte del moviment popular, amb la fam com a fons, va estar present en l'assalt a la fortalesa de la Bastilla.
La revolta sorgida del Parlament s'estengué per la França rural i, a les províncies, les masses camperoles s'incorporaren a la revolta contra els senyors, període conegut comla Gran Por de l'estiu de 1789. Els camperols creien que els nobles havien contractat bandolers i prengueren les armes i es revoltaren; tot i no trobar els suposats bandolers, atacaren els senyors i cremaren els castells on es guardaven les llistes on s'inscrivien rendes i obligacions feudals.
Els revolucionaris van concebre la transformació de la nació de formes diferents. A l'Assemblea Constituent elsconstitucionalistes exerciren una influència notable, dirigits perMirabeau iLa Fayette, partidaris d'unamonarquia moderada amb el control d'una constitució. Una part de l'aristocràcia s'integrà en aquest grup.
Elsgirondins representaren el sector moderat. La seva personalitat més destacada ésJacques-Pierre Brissot i els seus membres més rellevants formaven part de l'alta burgesia de laGironda, deBordeus iNantes, que havien intervingut en elcomerç d'ultramar. Aquest grup era partidari de realitzar la revolució emprant les lleis, desaprovaven el terror i defensaven la propietat; creien que les idees revolucionàries tenen un valor universal i donaven importància a un increment del poder de les províncies davant el centralisme de la capital,París.
Elsjacobins representaren la burgesia mitjana i les classes populars. La figura més representativa d'aquesta ideologia va serMaximilien de Robespierre. Aquest grup pensava que la revolució havia d'assolir els seus objectius per qualsevol mitjà; demanaven actuacions i no teories. Eren centralistes i eren de l'opinió que la revolució s'havia de fer des de París, on controlaven l'ajuntament. Estaven disposats a limitar la propietat privada i la llibertat individual.
Elsdemòcrates, el sector més exaltat, liderat perLazare Nicolas Marguerite Carnot, defensaven elsufragi universal i l'assumpció directa de la sobirania pel poble. El grup deJean-Paul Marat estava relacionat amb els demòcrates, però actuaven de forma preferent al carrer, en lloc de fer-ho a l'Assemblea.
LaDeclaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de1789. Una de les conseqüències amb major abast històric de la revolució va ser la declaració dels drets de l'home i del ciutadà. Té un doble vessant, moral (drets naturals inalienables) i polític (condicions necessàries per l'exercici dels drets naturals i individuals), que condiciona l'aparició d'un nou model d'Estat, el dels ciutadans; l'Estat de Dret, democràtic i nacional. LaDeclaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà francesa de 1789 va servir de base i d'inspiració a totes les declaracions del segle xix i del XX perquè és indiferent a les circumstàncies en les quals neix i afegeix als drets naturals, els drets del ciutadà. Però sobretot, és un text atemporal, únic, separat del text constitucional i, per tant, amb un caràcter universal, a més a més, és un text breu, clar i senzill. Vet aquí la seva transcendència i èxit aFrança, aEuropa i al món occidental. Els drets més destacats que estableix la declaració del 26 d'agost de 1789 són:Article 1r. Els homes neixen lliures i iguals en drets, i les distincions socials només poden fundar-se en la utilitat comuna.Art. 2n. L'objecte de tota societat política és la conservació dels drets naturals i imprescindibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.Art. 3r. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació. Cap individu ni corporació no pot exercitat autoritat que no emani expressament d'ella.La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no perjudica d'altri (…).Art. 6è. La llei és l'expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a concórrer la llur formació personalment o per representants.Art. 7è. Cap home no pot ésser acusat, arrestat ni detingut sinó en casos determinats a la llei i amb les formalitats prescrites per ella (…).Art. 10è. Ningú no ha d'ésser molestat per les seves opinions, encara que siguin religioses, mentre la seva manifestació no torbi l'ordre públic establert per la llei.Art. 11è. La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dret dels més preats de l'home.
Els incendis i les morts de l'estiu de1789 provoquen la jornada de la Constituent, que la nit del4 d'agost de1789 decreta l'abolició dels privilegis feudals:[11] l'Assemblea Nacional suprimeix del tot el règim feudal i decreta que els drets i deures, tant feudals com censals, són abolits sense indemnització, i tota la resta declarats redimibles, i que el preu i el mode de redempció seran fixats per l'Assemblea Nacional (Article primer). Alhora, totes les justícies senyorials són suprimides sense cap indemnització (Decret del 4 d'agost de 1789, Article quart)
El26 d'agost de 1789, l'assemblea constituent aprova laDeclaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. El nou text recull la influència de laDeclaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica (1776) i del pensament dels filòsofsil·lustrats del segle xviii. La Declaració francesa reconeix drets inalienables i imprescriptibles: llibertats individuals, igualtat civil davant l'impost i davant la llei. En concret, proclama la igualtat de tots els homes (article 1) i dels seus drets naturals i inalienables, com la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (article 2); declara la preeminència de la sobirania de la nació; assevera que la llei ha d'ésser l'expressió de la voluntat general (article 6); instaura la llibertat d'opinió, d'impremta i religió, estableix la separació de poders i, en el darrer article, conclou en la inviolabilitat del dret de propietat. Aquest text fonamental va ser utilitzat com a preàmbul de la constitució del 1791 i va inspirar totes les lluites per la llibertat a Europa durant el segle xix, i encara avui és un document cultural i polític de gran interès.
ElRegne de França es va convertir per acció de la constitució promulgada l'any1791 en una monarquia constitucional que va reordenar el territori, sanejar la justícia, unificar els codis de lleis i reestructurar el sistema fiscal d'acord amb la igualtat entre els ciutadans. Per resoldre els problemes financers de l'Estat, les propietats de l'Església van ser expropiades i declarades béns nacionals
La constitució de 1791 és un assaig de monarquia liberal. Els seus punts més importants són:
Divisió de poders. El poder del rei està limitat per la Constitució i pel control d'una Assemblea triada per la nació.
Descentralització de l'Administració, idea girondina. Es va reordenar el territori a partir de 83departaments; els ajuntaments incrementen les seves atribucions; es va sanejar la justícia, es van unificar els codis de les lleis i es va reestructurar el sistema fiscal d'acord amb la igualtat entre els ciutadans. Per resoldre els problemes financers de l'Estat van ser expropiades les propietats de l'Església i declarades béns nacionals.
Categoria de ciutadans actius tots aquells que posseeixin drets polítics. Han de ser majors de 21 anys i pagar una determinada renda. Per sota queden sense drets polítics; és l'anomenat quart estat. La protesta popular per aquesta decisió van comportar la Llei Chapelier, que prohibeix les coalicions de treballadors.
Per la burgesia girondina, que dominava l'Assemblea, la llibertat de disposar plenament dels seus béns era essencial. La igualtat que havien reclamat contra l'aristocràcia no podia tractar-se més que d'igualtat civil. La llei era igual per a tothom, però les diferències econòmiques continuaven mantenint una forta desigualtat social. La igualtat política tampoc no s'aconseguí, car el sufragi fou organitzat amb el cens i el dret de vot quedà restringit als propietaris, sinònim de ciutadans actius. Van quedar exclosos del dret de sufragi la majoria de la població.
Les potències europees, espantades pels successos revolucionaris, decideixen intervenir i el27 d'agost de1791, l'emperador Leopold, germà de la reina i el reiFrederic Guillem II de Prússia, després d'haver consultat nobles francesos emigrats, promulgaren ladeclaració de Pilnitz, segons la qual, els monarques europeus es mostraven interessats en la protecció de Lluís XVI i la seva família, i, vagament, s'hi amenaçava amb greus conseqüències si els passava res.[13] Per la banda francesa, la guerra fondrà la causa revolucionària amb la nacional. Davant l'esclat bèl·lic les visions seran oposades:Robespierre la tem, el rei la desitja, els girondins confien a estendre la croada revolucionària a Europa i els més moderats creuen que la guerra estabilitzarà el règim. En aquest context, l'Assemblea Constituent es dissol i es convoquen eleccions per una nova Assemblea.
La Monarquia Constitucional i l'Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost 1792)
Malgrat la situació de crisi, el mes d'octubre de 1791, comença a funcionar l'Assemblea Legislativa i la nova Monarquia Constitucional. En la nova composició de l'Assemblea dominen encara els propietaris i el sector legalista de la burgesia, els advocats. La majoria dels diputats són joves. En la seva composició política poden distingir-se quatre tendències: la dreta, partidària d'una monarquia limitada (264 diputats); l'esquerra, en la seva major part de la Gironda, dirigida perJacques-Pierre Brissot iCondorcet (136 diputats); l'extrema esquerra, dirigida perCarnot, que demana el sufragi universal (amb un nombre minoritari i indeterminat de diputats); i el centre, majoritari amb 345 diputats, independents i constitucionals, homes notables vinculats a la revolució, però sense opinions clares, basculant entre conservadors i exaltats.
L'Assemblea decreta el segrest dels béns dels emigrats i la deportació dels clergues que no han acceptat la constitució civil del clergat. Però la fita de fer funcionar aquest nou règim es va veure afectada per múltiples factors que van acabar radicalitzant el procés: la divisió de la burgesia en diferents grups i tendències; la pressió del moviment popular de caràcter republicà; el descontentament de les capes més baixes davant la persistència de la crisi econòmica per una collita dolenta; l'amenaça exterior i la declaració deguerra amb Àustria l'abril de 1792 iPrússia; l'enfrontament del monarca amb l'Assemblea, qui mantenia una postura declaradament anticonstitucional i havia demanat ajut militar a les monarquies absolutes d'Europa.[14]
El 10 d'agost de 1792 les masses populars de París van assaltar el Palau Reial.
Els jacobins, amb el suport dels elements més radicals de la burgesia, s'oposen enèrgicament al poder de la burgesia girondina i mobilitzen el desencís popular per portar més enllà la revolució.Danton,Maximilien Robespierre,Camille Desmoulins,Fabre d'Églantine,Marat… agiten les masses. Durant l'estiu de1792, els clubs polítics ja discutien de manera oberta sobre la possibilitat de destronar Lluís XVI; el3 d'agost,Pétion, en nom de laComuna de París (govern municipal), va proposar, a l'Assemblea Legislativa l'abolició de la Monarquia. El poble, però, no estava pas disposat a seguir el legalisme de Pétion. El10 d'agost de1792, aprofitant un imprudent manifest del comandant prussià el duc de Brunswick que amenaçava de destruir París si s'exercia violència contra Lluís XVI, provoca que les masses populars de París assaltin el Palau de les Teuleries.[16] Davant l'esclat revolucionari, Lluís XVI va decidir traslladar-se amb la seva família a la cambra de l'Assemblea Legislativa per demanar-hi protecció. Però, el poder estava en mans dels insurgents i la Comuna de París que van demanar la deposició del rei. L'Assemblea va prendre la mesura de convocar l'elecció d'una convenció nacional, destituir el govern i suspendre, que no deposar, el rei.
Després del10 d'agost, l'únic poder efectiu era el de laComuna de París qui, a més a més, havia aconseguit que Lluís XVI li fos lliurat com a presoner. El2 de setembre de1792, arribà a París la notícia que les tropes del duc de Brunswick havien pres la ciutat fortificada de Verdun. Com a conseqüència, entre el 2 i el 7 de setembre de 1792, una onada de violència va sacsejar París per por que volguessin col·laborar amb els prussians. El balanç de lesmassacres del 2 de setembre fou l'assassinat de la meitat de la població reclusa de París, unes mil dues-centes persones, incloent-hi dones i joves.[17]
ElsSans-culottes duien pantalons, i no els calçons (culottes) dels nobles; literalment vol dir sense calçons. Van participar en els moviments revolucionaris fins al 1795.
Durant el govern de la Convenció es distingeixen tres fases que corresponen al predomini successiu de cadascun dels tres partits presents a la Convenció: girondins, jacobins i burgesos i republicans de caràcter moderat. Aquesta s'inicia el 21 de setembre, quan laConvenció Nacional, que acaba de ser elegida, fa la seva entrada a la sala del rei destronat. Són set-cents cinquanta membres distribuïts en tres grups. A baix seuen la "plana". Són els burgesos moderats que pensen que la revolució ja ha arribat a la seva culminació, amb la fi de la monarquia i de la noblesa, amb el traspàs dels drets al tercer estament: voldrien més que res contenir de bell nou el corrent avalotat i defensar allò que tenen assegurat.Nicolas de Condorcet,Madame Roland, elsgirondins, en són els cabdills, els representants de la intel·lectualitat i de la classe mitjana. A dalt de tot de l'amfiteatre s'asseuen els de la "muntanya" que volen continuar impulsant l'onada revolucionària.Jean-Paul Marat,Danton iRobespierre volen la revolució total, radical, fins a l'ateisme. Després del rei, volen abatre els altres poders de l'Estat: el diner i Déu.[18]
Execució de Lluís XVI el 21 de gener del 1793 a París.
Els burgesos de la Gironda van dominar laConvenció Nacional des de la seva constitució el mes de setembre de1792 fins al mes de maig de1793. En aquests primers mesos es declara l'abolició de la monarquia i es proclama la República el 21 de setembre. Alhora, entre desembre de 1792 i gener de 1793, es realitza el procés contra el reiLluís XVI de França que va serguillotinat, aParís, el21 de gener del1793.
A partir de 1792, els revolucionaris han d'enfrontar-se al perill d'una invasió exterior per les potències estrangeres. Però, gràcies a les lleves forçoses, el fervor revolucionari i a importants innovacions militars, aquestesguerres revolucionàries van dur França a contínues victòries. Així, el 20 de setembre de 1792, els grans exèrcits revolucionaris francesos obtenen la victòria decisiva de Valmy sobre els prussians. De victòria en victòria, la França revolucionària s'annexiona territoris a les fronteres exteriors:Savoia,Niça, a la zona esquerra delRin… Malgrat els èxits militars, la guerra té un cost, que afegit a larevolta de La Vendée, fa que la revolució passi per moments difícils. Davant el perill exterior i interior, la pressió popular obliga a prendre mesures de salut pública de caràcter revolucionari. Amb l'ajut delssans-culottes, els jacobins assoleixen el poder en les jornades revolucionàries de juny de1793.
Pel que fa a Espanya, amb la decapitació deLluís XVI, la monarquia del BorbóCarles IV d'Espanya va declarar la guerra a França. La coneguda com aGuerra Gran va durar dos anys, del 1793 al 1795.[nota 6] Les batalles es van succeir a les comarques pirinenques, però no arribaren enlloc. Quan la guerra va acabar, els Borbó es van apropar a la posició francesa fins que finalment van canviar de bàndol.
Unes 30.000 persones foren executades a laguillotina durant l'època delRegnat del Terror a la Revolució. Fou inventada peldoctor Guillotin el 1789. S'emprà a França fins al 1981, any en què es va abolir la pena de mort.
La direcció política de la revolució estarà ara en mans delsjacobins que promouen una nova constitució que reconeix elsufragi universal i estableix una democràcia més directa, organitzant un govern revolucionari format pel Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat Nacional, per salvarFrança dels perills que l'aguaiten: crisi econòmica, contrarevolució interior i guerra exterior. Amb aquestes mesures, els jacobins aconsegueixen que la revolució es faci democràtica i social, vinculada als sectors populars.
Per fer front a la contrarevolució es va decretar elRegnat del Terror[19] amb la fita d'acabar amb tots els sospitosos de fer costat a la causa reial.[nota 7]
Davant la situació de guerra civil contrarevolucionària, es va intensificar la lluita contra els rebels i la repressió:
En política, els revolucionaris van obtenir victòries sobre la Vendée i sobre els exèrcits exteriors, van liquidar als girondins, exterminar faccions polítiques i realitzaren processos i execucions com les de la reinaMaria Antonieta d'Àustria que tingué lloc el16 d'octubre del1793.
En matèria religiosa, es van adoptarmesures descristianitzadores com el tancament d'esglésies i la supressió del culte catòlic, mentre es va adoptar el culte a la Llibertat i a la Raó, la llibertat de culte i un nou calendari.
En economia, llei sobre preus i salaris. L'economia dirigida, que fixava uns màxims pels preus i pels sous i que perseguiaestraperlistes i especuladors, alhora que pretenia alleugerir la misèria de les classes populars.[nota 8]
En matèria militar, per oposar-se a la invasió estrangera, es va crear un exèrcit de nou tipus decretant lalleva en massa i democratitzant el seu funcionament.
Aquestes mesures van donar un seguit de victòries exteriors contra laPrimera Coalició aBèlgica,Països Baixos, el nord d'Itàlia i a la riba esquerra delRin. Però a nivell intern, quan els principals perills semblaven que s'havien superat, el juliol de1794 laburgesia es va sentir amb la força suficient per posar fi a l'experiència jacobina i per fer tornar la revolució a la seva etapa anterior. Elcop d'estat de Termidor va eliminar el jacobinisme i els seus principals dirigents. El27 de juliol del1794 es va aprovar el processament de Robespierre i els seus seguidors. Els principals dirigents van ser executats a la guillotina:Robespierre,Saint-Just i 84 dels seus partidaris són executats l'endemà (28 de juliol).
Entre juliol de1794 i octubre de1795 la Convenció és dirigida per la burgesia moderada. Desenvolupen una política conservadora: depuracions i proscripcions de jacobins i poble baix; canvis essencials en Comitès i Tribunals; reacció econòmica i reacció moral i social amb el "terror blanc" i reacció religiosa. En els primers mesos de 1795, les dificultats econòmiques i la inquietud social van plantejar problemes a la Convenció quan aquesta ha d'enfrontar-se als darrers aixecaments populars, que són esborrats amb l'ajut de l'exèrcit. La política repressiva i reaccionària de la Convenció va portar a una aliança entre l'exèrcit i la burgesia de dretes que s'imposa al moviment popular. A més, les victòries en les guerres europees sobrePrússia,Holanda i Espanya, que es concreten en els tractats de 1795, donen pas a una burgesia conservadora triomfant.[nota 9] En resum, la reacció Termidoriana va representar el triomf de laburgesia moderada, que va iniciar l'eliminació del moviment delssans-culottes i l'opció per una revolució democràtica i popular. Des d'aquesta situació límit, es va iniciar un lent procés contrarevolucionari que va anar consolidant, de forma gradual, el poder de la burgesia conservadora.
Durant l'estiu de1795, la burgesia termidoriana va elaborar una nova Constitució (1795) en la qual es va consagrar el predomini dels propietaris. Un cop aprovada per plebiscit, la Convenció es dissol el mes d'octubre de 1795 i va començar a funcionar un nou règim: unDirectori de cinc membres, que intentava ser una repúblicad'ordre, conservadora i sòlida, oposada tant al reialisme i a l'aristocràcia com a la democràcia popular i al jacobinisme. Aquesta pluralitat de cinc membres reflecteix el temor al poder excessiu d'un home, record de la dictadura de Robespierre. Amb l'eliminació del moviment popular, la reacció s'intensifica. I els problemes van fent evolucionar al nou règim cap a un autoritarisme que acabarà per imposar a l'exèrcit al capdavant del poder en un desplaçament continu cap a la dreta política.
Les dificultats a l'interior s'agreugen per problemes econòmics i financers; l'oposició jacobina es manté activa i ha d'ésser reprimida; la revolta a la Vendée ressorgeix i, amb la intervenció de l'exèrcit, és dominada. Pel vessant exterior, l'exèrcit també és el protagonista, car les guerres continuen amb elSacre Imperi Romanogermànic i elRegne d'Anglaterra. Entre 1796 i 1797, les victòries franceses sobre els austríacs finalitzen amb un tractat de pau i el paper destacat d'un jove generalNapoleó Bonaparte. El 1797 el Directori organitza una política expansiva i annexionista. La resposta dels estats europeus és la formació de la Segona Coalició, formada a les acaballes de 1798. L'any següent la guerra torna a Europa on els exèrcits francesos ocupen elRegne de Nàpols. La campanya contra Anglaterra obliga a enviar l'expedició aEgipte l'any1798, també sota el comandament de Napoleó. L'exèrcit ja ocupa el primer pla.
A nivell interior hi ha la necessitat d'una més gran estabilitat governamental i la realització de reformes, el desig de la burgesia conservadora d'afermar-se en el poder i la temença de nous rebrots revolucionaris dels jacobins. En aquest ambient es duu a terme un revisionisme constitucional on, una altra vegada, la política és monopolitzada per les classes benestants, mentre els ciutadans sense rendes són ciutadans passius. Només el pagament d'una determinada contribució permet accedir a la política. Ha passat definitivament la fase dels moviments populars. La revolució inicia una era d'ordre i d'autoritarisme car la burgesia francesa comença a considerarl'estabilitat com el valor suprem de la societat política.
La debilitat política del Directori i el manteniment de la guerra a Europa van fer que l'exèrcit adquirís més i més importància.Napoleó Bonaparte, un general victoriós, amb el suport d'una part de la burgesia que pretenia consolidar les seves conquestes davant de l'Antic Règim, delsjacobins i amb la col·laboració deJoseph Fouché, cap de la policia,[nota 10] va donar uncop d'Estat el18 de Brumari (9 de novembre del1799), va dissoldre el Directori, va concentrar tot el poder en les seves mans i es va erigircònsol. La Revolució ha acabat:
Expulsats els Cinc-cents, dissolt el Directori, tota l'autoritat requeria sobre un Consolat provisional compost per tres persones: Sieyes, Roger-Ducos i Bonaparte. Això significa la fi de la República burgesa i el pas del poder a mans d'un dictador militar.
Tres setmanes més tard hom redactà i presentà a les Assemblees una nova Constitució cesarista, acompanyada d'una proclamació dels Cònsols, la qual corria el teló sobre deu anys d'història: «La Revolució s'ha establert sobre els principis que l'originaren: la Revolució ha acabat».[20]
L'any1789, un vell ordre polític i social s'havia enfonsat i malgrat el triomf sobre Napoleó de les tropes absolutistes, l'Antic Règim mai no va poder ser restablert del tot, ja que les monarquies europees hagueren de fer concessions de tipusliberals;[nota 11][21] a més la Revolució Francesa serví de model i motor a les que havien d'arribar en el futur.[nota 12][22]
La Revolució francesa havia transformat la concepció política i ideològica del món contemporani.[23] I va proporcionar el vocabulari i els programes dels partits polítics liberals, radicals i democràtics de la major part del món, els codis de lleis o els conceptes de liberalisme i de nacionalisme,[24] però els conceptes dellibertat idrets de l'home que se'n deriven han estat usats per justificar mesures tiràniques.[25]
Pel que fa a algunes conseqüències sobre la societat francesa foren exagerades. Per exemple, la noblesa no va ser destruïda. De les 30.000 persones executades durant el Terror només coneixem l'origen social d'unes 14.000, de les quals al voltant de mil són nobles. Per tant, podem calcular en dos mil els nobles executats i, aproximadament 16.000 els exiliats, d'un cens de 350.000. Les transferències de propietat foren importants, però només es vanvendre les propietats dels emigrats, i es calcula que la quarta part de les finques subhastades foren novament adquirides per nobles.[26] Altres conseqüències sí que foren profundes, ja que amb la Revolució l'individu havia conquerit la seva independència. Tots els ciutadans eren iguals davant la llei, la justícia i els impostos. La llibertat individual, de consciència i d'expressió havia estat proclamada com a dret fonamental a defensar. La burgesia havia establert la llibertat de producció, de comerç i el dret de propietat, que amb l'abolició del sistema feudal havia permès el desenvolupament delcapitalisme liberal.
La Revolució havia construït una república indivisible, sense els particularismes feudals. S'havia consagrat la separació entre l'Església i l'Estat, s'havia secularitzat l'ensenyament i s'havia reorganitzat l'administració estatal. Alhora, les constitucions havien assentat els principis de la sobirania nacional i de la divisió de poders.
La societat s'havia transformat profundament, el clergat havia perdut els seus privilegis, la noblesa havia desaparegut com a estament i la burgesia, en alliberar-se dels obstacles que suposaven l'aristocràcia i la monarquia absoluta, es va refermar i va prosperar. El seu ascens social ja no es podia aturar.
En darrer lloc, la Revolució havia provocat el despertar i el descobriment d'esperances noves en els pobles i les idees sembrades a Europa des del1789 fins al1815 van germinar al llarg de tot el segle xix. Neix una nova Europa amb constitucions que limiten el poder dels sobirans, amb divisió de poders, eleccions, partits, publicitat en la vida política, diaris. L'herència d'aquests sis anys d'història de França es percep a tota la història contemporània d'Occident.
↑La pagesia representava el 85% de la població total
↑Labrouse ha demostrat que l'any 1788 el preu del blat assoleix el màxim del segle
↑Compte du Tresor, de 1788: assenyala 629 milions de lliures com a despesa i 508 de lliures com ingressos
↑La majoria d'impostos eren indirectes (s'ingressaven 208 milions d'impostos indirectes, 158 de directes, 10 de la Loteria reial i la resta –1,6 milions–, del crèdit als EUA)
↑Lluís XVI va substituir el ministre de finances,Jacques Necker, que s'havia mostrat proper al tercer estat, pel baróLouis de Breteuil
↑Respecte a la població catalana dePerpinyà i delRosselló, annexionada alregne de França 130 anys abans peltractat dels Pirineus, va celebrar la decisió i va allistar-hi voluntaris. Després de diverses generacions, els ideals de la Revolució van significar l'inici d'una nova identificació dels catalans rossellonesos amb els avantatges que podia suposar la condició de ciutadans francesos.Xavier Febrés (2006):A tres quarts d'hora de Perpinyà, Barcelona, Edicions 62, pàg. 119.
↑El règim es fonamentava en la "Llei de sospitosos", un decret que augmentava l'agilitat dels procediments del tribunal revolucionari. En poc més d'un any van ser guillotinats 1250 sospitosos. El decret ampliava molt la condició de sospitós: tots els qui s'hagin mostrat partidaris de la tirania, del federalisme o enemics de la llibertat (art. 1); tots els que no puguin justificar llurs mitjans d'existència i el rebut de llurs deures cívics (art. 2); tots aquells als quals se'ls hagi negat el certificat de civisme (art. 3); els funcionaris públics suspesos o destituïts de llurs funcions per la Convenció (art. 4); tots els nobles, marits, mullers, fills, pares, mares i agents dels emigrats que no hagin manifestat llur acatament a la revolució (art. 5); i, finalment, tots el que hagin emigrat encara que hagin tornat en el termini fixat (art. 6).
↑La «llei del maximum» estipulava a l'art. 1 tots els productes de primera necessitat que la Convenció havia jutjat que havien de tenir un preu màxim. A l'article 4 s'esmentava que «tothom qui compri o vengui articles fixats a l'art. 1 a un preu més alt del fixat pagarà una multa del doble del valor fixat i serà inclosa a la llista de persones sospitoses». A l'art. 8, es fixava que el màxim del salaris segons les professions seria fixat a la mateixa taxa que el 1790, a la qual s'afegiria la meitat del seu valor.
↑Per A. Soboul representa la destrucció de la democràcia popular i l'inici del regne de la burgesia amb el suport de l'exèrcit. Per aquest autor, «la revolució ha acabat», obres citades
↑Joseph Fouché ha estat considerat un home polític totalment mancat d'escrúpols i moral, que navega a través de les convulsions socials i polítiques de la França de la Revolució i, després, de l'Imperi fent totes les funcions i servint totes les idees. Per conèixer la importància d'aquest personatge polític:Stefan Zweig (2004):Fouché. Retrat d'un home polític. Barcelona. Quaderns Crema (traducció de Joan Fontcuberta).
↑La Revolució Francesa i les conquestes napoleòniques van sacsejar el continent europeu i l'Antic Règim no es va restaurar. Georges Lefebvre afirma que el moviment popular de la Revolució va contribuir a desmuntar les estructures feudals.
↑Les revolucions de 1830 i 1848 s'inicien a França i s'estenen per tot Europa. En el treball de Labrousse es relaciona les revolucions del segle xix amb la de 1789
↑(en francès) P. Bertaud,Les origenes de la Revolution française. París, PUF (1971)
↑2,02,1A. Soboul,Las clases sociales en la Revolución francesa. Madrid, Fundamentos (1971) (en castellà)
↑W. Doyle,Orígens of the French Revolution. Oxford, Univ. Press (1981) (en anglès)
↑Labrousse:Fluctuaciones económicas e historia social. Madrid, Tecnos. (1973). Constata la coincidència de l'esclat revolucionari amb el punt més alt de l'escalada de preus.
↑(en francès) F. Braesch,Finances et monnaies révolutionnaires. París, La Maison du libre français (1963)
↑Soboul, Albert.Comprendre la Révolution. Problèmes polítiques de la Révolution française (1789-1797) (en francès). París: Maspero, 1981.
↑(en castellà) Albert Soboul,Compendio de la historia de la Revolución francesa, Madrid, Tecnos (1972)
↑(en francès) Georges Lefebvre,La revolution Française, Peuple et Civ. París, PUF (1951)
↑(en castellà) Antonio Fernández,Historia del mundo contemporáneo. Ed. Vicens Vives. Barcelona (1984). Pàgines 34 i 35.
↑(en castellà) Rude, George:La multitud en la historia. Buenos Aires, Siglo XXI (1971)
↑Vovelle, Michel. Armand Collin.La Révolution française (en francès). Paris, 2015, p. 24.
↑Favier, J.Chronicle of Le French Revolution (en anglès). J. Bradbury & Associates, 1989, p. 232.ISBN 9780582051942.
↑(en castellà) José U. Martínez Carreras (1985)Introducción a la Historia Contemporánea 1770-1918. Madrid. Ed. Istmo, pàgina 77.
↑Mathiez, Albert.Le Club des Cordeliers pendant la crise de Varennes et le massacre du Champ de Mars (en francès). París: Librairie ancienne Honoré Champion, 1910, p. 146.
↑McPhee, Peter.The French Revolution 1789–1799 (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2002, p. 96.ISBN 0-199-24414-6.
↑de Viguerie, Jean.Cristianismo y revolución: cinco lecciones de historia de la Revolución Francesa (en castellà). Ediciones Rialp, 1991, p. 147-148.ISBN 978-84-321-2723-6 [Consulta: 30 desembre 2012].
↑Stefan Zweig (2004):Fouché. Retrat d'un home polític. Barcelona. Quaderns Crema. Traducció de Joan Fontcuberta. Pàgina 17.
↑Labrousse:Fluctuaciones econòmicas e historia social. Madrid, Tecnos, 1973.
↑Alexis de Tocqueville, a la seva obra fonamental,L'Antic Règim i la Revolució, publicada originàriament el 1856, ja es preguntava quina fou l'obra pròpia de la Revolució Francesa? I responia que fou essencialment una revolució social i política que va substituir l'Antic Règim per un ordre social i polític que tenia com a base la igualtat de les condicions. A Tocqueville, Alexis de:L'Antic Règim i la Revolució. Barcelona: edicions 62, 1983. Traducció a cura de Joan Casas.
↑(en castellà) Fernández, Antonio:Historia del mundo contemporàneo. Barcelona, Vicens Vivens, 1984, pàgina 43.
↑(en anglès) Edmund Burke,Reflections on the Revolution in France
↑Antonio Fernández (1984):Historia del mundo contemporáneo. Barcelona, Vicens Vives, pàgina 43.
LaGuerra Gran (1793-1795). Per conèixer les conseqüències de la guerra de la monarquia del Borbó Carles IV contra els revolucionaris francesos a les comarques de banda i banda dels Pirineus.
Calatrava Escobar, Juan:Estudios sobre la Revolución Francesa y el final del Antiguo Régimen. Tres Cantos: Akal, 1980.ISBN 978-84-7339-504-5
Chartier, Roger:Espacio público, crítica y desacralización en el siglo XVIII. Los orígenes culturales de la Revolución Francesa. Barcelona: Editorial Gedisa, 1995.ISBN 978-84-7432-509-6
Cobban, Alfred:La interpretación social de la revolución francesa. Madrid: Narcea de Ediciones, 1971.ISBN 978-84-277-0003-1
Deulonder, Xavier.Els Borbó a la guillotina: la fi de la monarquia a França. Barcelona: Llibres de l'Índex:, 2018.ISBN 9788494812033.
Kropotkin, Piotr:Historia de la Revolución Francesa
Reichardt, Rolf E.:La Revolución Francesa y la cultura democrática: la sangre de la libertad. Madrid: Siglo XXI, 2002.ISBN 978-84-323-1081-2
Roura, Lluís:Guerra gran a la ratlla de França: Catalunya dins la guerra contra la Revolució Francesa 1793-1795. Curial Edicions Catalanes. Monografía, 1993.ISBN 978-84-7256-934-8
