Elrepublicanisme és laideologia que propugna governar unanació com unarepública, és a dir, com una «cosa pública» o un afer que competeix a tota la ciutadania i no tan sols a una determinadaclasse social o a uneselits. Se sosté en oposició a les formes de govern de lamonarquia, l'aristocràcia, l'oligarquia i ladictadura. Per extensió, es refereix a un sistema polític que protegeix lallibertat i especialment es fonamenta en eldret, en lallei, que no pot ignorar-se pel mateix govern.[1]
Segons el filòsofRamon Alcoberro en l'article «Republicanisme: una introducció»: «el republicanisme és segurament la tradició política més antiga de la història d'Europa; com a tal filosofia política, té el seu origen darrer en l'obra deCiceró en la república romana i, més estrictament, es desenvolupa ambMaquiavel en el Renaixement. La doctrina republicana rep la seva formulació madura en el pensament de les llums, ambMontesquieu, els pares fundadors dels EUA, iTocqueville. No és necessàriament antimonàrquic, però sí radicalment antidespòtic».[2]
S'ha escrit molt sobre quins tipus de valors i comportaments han de tenir els ciutadans d'una república per al seu desenvolupament i èxit; se sol fer èmfasi generalment en la participació ciutadana, valors cívics i la seva oposició a lacorrupció. Fou Maquiavel qui posà èmfasi en lavirtut com a principal valor republicà.[3] Posteriorment, Montesquieu plantejà que la teoria republicana ha de fonamentar-se en un sistema garantista i en ladivisió de poders.[4]
El republicanisme es caracteritza per ser una teoria comunitària (perquè el seu subjecte polític és col·lectiu), realista (perquè nega valor a lesutopies),laica (perquè rebutja tota ingerència de lareligió en la vida política) i democratitzadora.
En la tradició republicana, és més important l'exercici dels drets polítics i la defensa de laconstitució (que garanteix la comunitat cívica, basada envalors morals compartits), que no pas l'estricta forma de govern. El republicanisme s'enfronta alcomunitarisme de base ètnica, que ignora el pluralisme de les societats modernes.
Es pot parlar de major democratització d'un país quan s'establix unamonarquia constitucional (com els estats delRegne Unit, elRegne d'Espanya, elCanadà o l'Estat del Japó), però en cap d'aquests casos pot parlar-se de república. Recentment laMancomunitat d'Austràlia s'ha debatut sobre la validesa de la seva lleialtat a lacorona britànica, encara que la proposta per convertir-se en república presidencialista es va veure rebutjada per una majoria simple (el 55% de vots en contra). El republicanisme, però, no es pot identificar linealment amb la república. Moltesdictadures s'han anomenat elles mateixes com a «repúbliques», però cap ha protegit els drets bàsics, com lallibertat de premsa o elsdrets humans de la seva pròpia ciutadania.
El filòsofPhilip Pettit defineix la llibertat republicana com a «no-dominació», és a dir, que cap poder arbitrari tingui la possibilitat d'interferència sobre la capacitat de decisió de l'individu. Aquesta definició de llibertat entén de graus, car una persona pot ser més o menys lliure en la mesura que un tercer tingui més capacitat d'exercir aquesta dominació.
La dominació no té perquè implicar interferència, és a dir, una persona pot tenir la capacitat d'influenciar les decisions d'una altra i no fer-ho. En aquest supòsit, el republicanisme també segueix denunciant la dominació existent.[5]
