LaRepública de la Xina (xinès tradicional: 中華民國, pinyin:Zhōnghuá Mínguó), també coneguda pel nom de l'illa principal,Taiwan (xinès tradicional: 臺灣, xinès simplificat: 台灣, pinyin:Táiwān), antigamentFormosa (nom que li donaren els portuguesos), és unestat de l'Àsia oriental.[1][2] El país limita amb laRepública Popular de la Xina (RPX) al nord-oest, amb elJapó al nord-est i amb lesilles Filipines al sud. L'illa principal de Taiwan té una superficie total de 35.808 km², una mica més gran queCatalunya (31.895 km²), amb serralades que dominen les dues quartes parts del territori oriental i amb planes que ocupen el restant occident, el qual es troba densament urbanitzat i poblat.Taipei és la capital provincialde iure i nacionalde facto, tot i que el municipi més populós ésNova Taipei. Altres municipis importants sónTaitxung,Kaohsiung,Taoyuan iTainan. Amb 23,7 milions d'habitants, la república de la Xina és un dels estats amb més densitat de població del món, és populós i econòmicament poderós, però sense presència a l'Organització de les Nacions Unides (ONU).
Els poblesindígenes taiwanesos han poblat l'illa de Taiwan des de fa vora 6.000 anys. El segle xvii, la colonització parcial de l'illa per part delsPaïsos Baixos va obrir la porta a la immigració de l'ètnia han. Després del breu període delregne de Tungning, el qual ocupà una xicoteta porció al sud-oest de l'illa, Taiwan fou annexionada l'any1683 a l'Imperi xinès, sent posteriorment cedida a l'Imperi del Japó l'any1895. Després de la derrota del Japó l'any1945, larepública de la Xina, estat successor de l'imperi xinés, va prendre el control de l'illa amb el beneplàcit delsaliats de la segona guerra mundial. Amb la represa de laGuerra Civil xinesa, la república va perdre el territori continental, el qual va passar a estar sota control delPartit Comunista de la Xina, que va fundar la República Popular de la Xina, mentres que el govern legitim d'aleshores va fugir a Taiwan l'any1949. Tot i que la república de la Xina continua declarant-se com la representant legitima de la Xina, des de1950 el seu control efectiu es limita només a l'illa de Taiwan i les xicotetes illes del seu voltant.
A principis de ladècada de 1960, Taiwan va entrar en un període d'industrialització i creixement econòmic ràpid anomenat el "miracle taiwanès". A finals de ladècada de 1980 i principis de ladècada de 1990, el país va viure una transició entre una dictadura militar de partit únic a una democràcia semipresidencialista amb multiples partits. L'economia industrial taiwanesa, industrial i amb un fort mercat exterior, és la 21a del món, amb sectors claus com la metal·lúrgia, la maquinària, l'electrònica i la producció de productes químics. Taiwan és unpaís desenvolupat,[3][4] sent el15é per PIB. Té altes valoracions internacionals en matèries com lesllibertats civils[5] i polítiques, l'educació, lasanitat[6] i eldesenvolupament humà.[7]
L'estatus polític de Taiwan encara roman incert. La república de la Xina va deixar de ser membre de l'ONU en ser expulsada i reemplaçada per la delegació comunista l'any1971. LaRepública Popular de la Xina reclama l'illa de Taiwan com a part integrant del seu territori, alhora que rebutja qualsevol tracte diplomàtic amb països que reconeguen la república de la Xina. Taiwan manté relacions diplomàtiques oficials amb 14 dels 193 països membres de l'ONU i també amb elVaticà.[8][9] Les organitzacions internacionals on la RPX participa també rebutgen la participació de Taiwan o només li ho permeten com a organisme subnacional. Taiwan es un estat membre de l'Organització Mundial del Comerç (OMC),Cooperació Econòmica de l'Àsia-Pacífic (APEC) i delBanc Asiàtic de Desenvolupament sota diferents denominacions. Els països propers i amb importants lligams econòmics mantenen relacions diplomàtiques de manera no oficial mitjançant oficines de representació i altres institucions que funcionen com a ambaixades i consulatsde facto. Nacionalment, la principal matèria de divisió social i política és la qüestió de la reunificació de les dues Xines, defensada pelKuomingtang, o la independència de Taiwan, defensada pelPartit Progressista Democràtic, així com la promoció delnacionalisme xinès o elnacionalisme taiwanès.[10][11]
Tot i que la constitució de la República de la Xina menciona un territori de més d'11.000.000 km², ja que inclou tot el territori de la Xina continental (sota administració de laRepública Popular de la Xina), el territori sota jurisdicció real del govern de la República de la Xina inclou l'illa deTaiwan, l'arxipèlag de lesilles dels Pescadors i els arxipèlags deMatsu iKinmen, a pocs quilòmetres de la costa de la Xina continental.
Nominalment, Taiwan és una província més de la república de la Xina. L'1 de juliol de2018, el govern delPartit Progressista Democràtic, de tendència independentista, va suprimir la província amb totes les seues institucions, càrrecs electes i funcionaris.[12]
Des dels seus inicis, però, la història de laXina republicana fou turbulenta; durant els primers anys de laRepública, laXina va patir el desordre delssenyors de la guerra i, igual com en els darrers temps de l'Imperi, el domini dels poders colonials europeus. El1928, la Xina fou unificada, si més no nominalment, pel poder delKuomintang (KMT), cosa que li va permetre iniciar un procés d'industrialització i de modernització; ara bé, aviat va començar una nova era de conflictes motivada per l'enfrontament delPartit Comunista Xinès contra el govern delKuomintang,[13] per les accions dels darrerssenyors de la guerra i, sobretot, per la lluita contra l'imperialisme japonès, la qual va dur a l'esclat de laSegona Guerra Sinojaponesa (1937-1945).[14]
En un principi, aTaiwan, laRepública de la Xina va continuar sent un sistema de partit únic dominat pelKuomingtang, fins que, el1987, es va evolucionar cap a lademocràcia i elmultipartidisme.
Un cop acabada laGuerra Civil Xinesa,[17] després que els comunistes s'apoderessin de tota la Xina continental, i les forces del Kuomintang, dirigides perChian Kai-shek, es retiressin a l'illa de Taiwan, hi hagué dos estats, laRepública Popular de la Xina, proclamada perMao Zedong el1949, i laRepública de la Xina, continuada a Taiwan per Chiang i els seus successors, que lluiten per ser reconeguts com a l'únic i legítim govern de laXina, un país únic i indivisible del qual, com és obvi, Taiwan també en forma part. Lògicament, cadascun dels dos estats xinesos veu l'altre com una entitat espúria que, sense tenir-hi cap dret, li usurpa el nom i una part del territori.
La continuïtat del règim del Kuomintang a Taiwan fou possible, principalment, gràcies a la intervenció delsEstats Units que protegiren l'illa d'una invasió per part de la Xina continental, sobretot d'ençà de l'esclat de laGuerra de Corea on Mao donà suport al partit comunista.[18]
En el llenguatge polític de la dècada de1950, es parlava de l'existència d'una Xina comunista i d'una Xina nacionalista dita també Xina lliure, malgrat el caràcter dictatorial del govern de Taiwan.
En un principi, els governs que reconeixien la República Popular de la Xina eren només laUnió Soviètica, elBloc de l'Est, elMoviment de Països No Alineats i, a partir de1950, elRegne Unit, mentre que els Estats Units i els països occidentals mantenien relacions amb la República de la Xina. Tanmateix, durant el decenni de1960, va produir-se laRuptura Sinosoviètica en què s'arribà a un enfrontament cada cop més fort entre la República Popular de la Xina i l'URSS. Per això, el president dels Estats UnitsRichard Nixon va decidir aprofitar l'enemistat entre els dos grans règims comunistes, que va arribar al seu nivell més alt vers1970, amb fets com ara l'Incident de l'illa de Zhenbao, per iniciar una política d'apropament a la Xina popular amb la idea de trobar així un important aliat contra l'URSS. El resultat d'aquest apropament a Pequín fou que, el1971, l'Assemblea General de l'ONU va decidir reconèixer com a representants de la Xina els delegats de la República Popular, fins aleshores exclosos de l'organisme internacional, i expulsar els delegats de la República de la Xina, reconeguts fins aleshores.
Avui dia, tant la República Popular de la Xina com la República de la Xina continuen sense reconèixer-se oficialment com a estats sobirans perquè tant a Pequín com a Taipei es considera que només hi ha una sola Xina.
La República Popular de la Xina no accepta de cap manera que, a nivell internacional, la República de la Xina rebi el tractament de país independent. Per això, qui vulgui establir relacions diplomàtiques amb Pequín ha de trencar qualsevol relació amb Taipei, com també Pequín usa la seva influència diplomàtica per evitar que la República de la Xina pugui participar oficialment en esdeveniments mundials com ara elsJocs Olímpics. Seguint en aquesta línia, la premsa de la Xina continental mai no parla de la República de la Xina sinó de la "província xinesa de Taiwan" o de l'"autoritat de Taiwan". A més, legalment, la República Popular de la Xina té l'objectiu de reunificar la Xina, és a dir, de recuperar Taiwan.
Al seu torn, en teoria, la República de la Xina també reivindica la sobirania sobre tot el país, és a dir, també sobre les províncies continentals; ara bé, a la pràctica, no fa res per assolir aquest objectiu, mentre que, de manera no oficial, proposa admetre l'existència de dues Xines o, fins i tot, de dos països diferents: Taiwan i la Xina.
Després de la mort del presidentChiang Ching-kuo (1988), el seu successorLee Teng-hui va continuar el procés de democratització i de cessió del poder als nadius de Taiwan. El1991, va arribar la democràcia quan l'Antiga Assemblea Nacional, amb els seus diputats perpetus de les províncies continentals, fou dissolta i se'n convocà una de nova elegida lliurement pels ciutadans de Taiwan; a més, el1994 també s'establí l'elecció popular pels taiwanesos del President la República de la Xina, tal com s'ha fet des de1996.
Per altra banda, el president Lee va començar un procés de recuperació de la identitat pròpia de Taiwan deixant de banda el discurs nacional xinès, així, s'aboliren les restriccions a l'ús del taiwanès als mitjans de comunicació i a l'escola.
Tanmateix, la democratització de Taiwan va tenir alguns problemes, com ara que, en els primers moments, sent encara il·legals els partits de l'oposició, els seus dirigents podien presentar-s'hi manifestant que rebutjaven tant el comunisme com la independència de Taiwan com també sense finançar-se la campanya mitjançant el partit, la qual cosa va dur alguns polítics a demanar préstecs a grups de poder o, fins i tot, a màfies, i així es va originar una greu corrupció.
Després que, el1945, el domini sobreTaiwan passés delJapó a laXina, molts taiwanesos van trobar la nova administració xinesa, caracteritzada per la seva ineficàcia i corrupció, tan opressiva com abans ho havia estat la japonesa i, per tant, consideraven l'annexió a la Xina no pas com un alliberament sinó com un simple canvi d'amo.
Les tensions entre els taiwanesos i el govern xinès van manifestar-se el28 de febrer de1947, és a dir, quan la República de la Xina encara dominava el continent, en l'esclat de l'Incident 228(xinès: 二二八事件;pinyin: èr èr bā shìjiàn, Peh-ōe-jī:Jī-jī-pat sū-kiāⁿ), un alçament antigovernamental a Taiwan que les autoritats del Kuomintang van reprimir amb extraordinària duresa amb tropes enviades des del continent; després, va venir un règim de terror amb el resultat de molts taiwanesos, bastants d'ells vinculats a les elits polítiques, socials, intel·lectuals i econòmiques de l'illa, empresonats, morts o "desapareguts"; aquesta brutal repressió va acarnissar-se també amb els continentals sospitosos de simpaties amb el comunisme. Per altra banda, fins a les reformes democràtiques de la dècada de 1990, el poder de l'estat era en gran part monopolitzat pels continentals fugits a l'illa el1949 i els seus descendents.
Mentre va estar vigent la llei marcial, és a dir, fins a1987, plantejar la possibilitar de proclamar la independència de Taiwan estava prohibit, ja que això entrava en contradicció amb la doctrina oficial que l'objectiu de la República de la Xina era assolir la reunificació nacional recuperant el domini de les províncies continentals; per això, els independentistes taiwanesos, representants d'un dels principals moviments polítics de l'oposició democràtica al règim del Kuomintang, havien de triar entre la clandestinitat o l'exili, principalment als Estats Units o al Japó.
Després de la democratització, la causa de la independència de Taiwan va poder passar a ser defensada obertament dins de l'illa, i foren molt importants els èxits electorals del Partit Demòcrata Progressista, defensor de l'independentisme.
El principal obstacle per proclamar la independència de Taiwan, que, òbviament, duria a la desaparició de la República de la Xina que es quedaria sense cap territori on governar, no es troba pas en els xinesos de l'illa, sinó en l'actitud de la República Popular de la Xina que, considerant Taiwan com un territori xinès més, no està disposada a acceptar de cap manera que l'illa esdevingui un país diferent de la Xina.
Així, el1996, davant la possibilitat de la reelecció a Taiwan com a president deLee Teng-hui, defensor de la independència de l'illa malgrat ser aleshores un dirigent del Kuomintang, la República Popular de la Xina va començar a dur a terme unes maniobres militars a l'estret de Taiwan, exhibint-hi els seus míssils balístics, cosa que es va interpretar com una coacció als ciutadans taiwanesos convocats a les urnes. En resposta, el president dels Estats UnitsBill Clinton van enviar una força operativa a la zona que va obligar els xinesos a posar fi a les maniobres. I, segurament com a gest de rebuig a la coacció xinesa, Lee Teng-hui va guanyar les eleccions per àmplia majoria.
Així doncs, com que una possible independència de Taiwan podria dur a una intervenció xinesa a l'illa en la qual també s'hi podrien veure implicats d'altres països com ara els Estats Units i el Japó, l'actitud de la comunitat internacional consisteix a defensar la continuïtat de l'actual estat de coses.
El 2022 es va anunciar que s'allargaria el servei militar obligatori de quatre mesos a un any, davant l'amenaça de la Xina continental.
El país comptava el juny del 2009 amb 23.063.027 habitants, que en una àrea de 35.980 km², el converteix en el quinzè país més dens del món amb 635 habitants per km². Segons les estadístiques oficials del govern, el 98% de la població de Taiwan es compon de xinesos de l'ètnia Han, mentre que el 2% sónaborígens taiwanesos. Pel que respecta a la religió, un 35,1% sónbudistes, un 33%taoistes, un 14%ateus, un 3,9%cristians i un 3,5% pertany a altres religions.
↑Campbell, Matthew «Frayed in Taiwan.». Bloomberg Businessweek, 4642, 13-01-2020, pàg. 34–39.ISSN:0007-7135. «... the Taiwanese state ... By almost any functional standard, it's a sovereign country»
↑Yao, Grace; Cheng, Yen-Pi; Cheng, Chiao-Pi «The Quality of Life in Taiwan». Social Indicators Research, 92, 2, 05-11-2008, pàg. 377–404.DOI:10.1007/s11205-008-9353-1. «a second place ranking in the 2000 Economist's world healthcare ranking»
↑Bianco, Lucien.Les origines de la révolution chinoise, 1915-1949 (en francès). 3a edició. París: Gallimard, 2007, p. 231.ISBN 9782070306428.
↑Schirokauer, Conrad; Brown, Miranda.Breve historia de la civilización china (en castellà). Barcelona: Bellaterra, 2006, p. 333-337.ISBN 978-84-7290-555-9.
↑Gernet, Jacques.Le monde chinois 3. L'époque contemporaine XXè siècle (en francès). París: Armand Colin, 2005, p. 62-63.ISBN 978-2-266-16314-1.
↑Paulès, Xavier.La République de Chine (en francès). París: Les Belles Lettres, 2019, p. 165-170.ISBN 978-2-251-44945-6.
↑Frèches, José.Érase una vez China. De la Antigüedad al siglo XXI (en castellà). Madrid: Espasa Calpe, 2006, p. 383.ISBN 84-670-2215-9.
↑Spence, Jonathan D.The Search for Modern China (en anglès). Nova York: W.W. Norton & Company Inc., 1991.ISBN 0-393-30780-8.
Valentijn, François. Kegan Paul.Formosa under the Dutch: described from contemporary records, with explanatory notes and a bibliography of the island, 1903, p. 25–75.OCLC644323041.
%25E5%259C%25B0%25E5%259C%2596.png)
.svg)
