| Tipus | regne hel·lenístic,imperi iAncient Roman client kingdom(en)  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Lloc | |||||
| |||||
| Capital | Sinope(183 aC–63 aC) Amasya(291 aC–183 aC) | ||||
| Població humana | |||||
| Idioma oficial | grec antic | ||||
| Religió | sincretisme | ||||
| Geografia | |||||
| Limita amb | |||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | 281 aC | ||||
| Dissolució | 62 dC | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia | ||||
ElRegne del Pont (enllatíRegnum Pontii) va ser un regne situat a la part nord de l'Àsia Menor. Els antics habitants eren elbebrics. El Regne del Pont es va fundar l'any291 aC perMitridates I del Pont, durant el període hel·lenístic. Estava localitzat al nord-est de la península d'Anatòlia, a la mateixa costa delmar Negre, entre els riusFasis iHalis. S'ha de considerar un estat iranià hereu de la cultura persa, però des dels seus orígens va experimentar una contínua influència de la cultura hel·lènica a causa de lescolònies gregues de la costa delmar Negre i a les relacions amb els seus veïns delRegne de Pèrgam i de l'Imperi Selèucida.
El territori es va haver de sotmetre a l'Imperi Persa l'any546 aC, però les tribus de les muntanyes van restar independents. Es va constituir ensatrapia persa (satrapia XIX deDarios I el Gran) que governaven prínceps de la casa reial. Les tribus es governaven pels seus caps locals hi havien de pagar taxes i aportar soldats al sàtrapa, si bé algunes no eren sotmeses.
El seu nom deriva de «Pont Euxí», nom que van donar els grecsjonis almar Negre. Gradualment, el territori es va identificar amb aquest nom i en algun moment delsegle iii aC es va reduir a Pont, que vol dir simplementmar. El més probable és que el nom de Pont no fos originalment el nom propi del regne: va arribar a ser-ho només durant el regnat de l'últim rei (Mitridates VI Eupator), coincidint amb el seu zenit i major expansió, cosa que va provocar una sèrie de guerres amb laRepública Romana conegudes com lesGuerres Mitridàtiques. Després de la mort de Mitridates VI, el regne va ser desmantellat perRoma l'any63 aC.[1]
El363 aC el sàtrapaAriobarzanes II del Pont va sotmetre les tribus de l'interior. El seu successorMitridates II va quedar de fet independent després de la fi de l'imperi Persa a mans d'Alexandre el Gran (després del 334 aC); a partir del321 aC va aprofitar les lluites entre elsdiàdocs per ampliar els seus territoris. Va morir vers el301 aC i el va succeir el seu fill, Mitridates III (reiMitridates I del Pont).[2]
SotaMitridates VI Eupator, el gran, es van produir lesGuerres Mitridàtiques un enfrontament amb laRepública Romana, on Mitridates va ser derrotat i la seva fillaEupatra portada a Roma per ser exhibida en eltriomf del general junt amb molts altres captius. Al final de la guerraGneu Pompeu va annexionar la part occidental del Pont (fins aIschiopolis i la frontera de Capadòcia) aBitínia i va donar la resta a prínceps veïns (per exemple aDeiotarus I deGalàcia, l'anomenatPont Gàlata entre l'Iris i elHalis).[3]
ElCòlquidaAristarc va rebre una porció del país iFarnaces II, fill de Mitridates VI, va rebre Crimea (Regne del Bòsfor). La part central entre l'Iris i Farnàcia és menys clar fins que el36 aCMarc Antoni la va donar aPolemó I, fill de Farnaces II i des de llavors el territori va ser conegut com aPont Polemoniac (Pontus Polemoniacus) juntament amb la Petita Armènia, quedant separats a la seva mort, i la viudaPitodoris la va transferir al reiArquelau deCapadòcia, per la qual cosa després es va conèixer amb el nom dePont Capadoci. El Pont Polemoniac va passar a l'Imperi a la mort dePolemó II, i va ser convertit enprovíncia romana l'any63, sota el mateix nom tot i que sovint administrada juntament amb la província de Galàcia.
Cap a l'any294 la província pòntica es va dividir en dues: a l'oest el Diospont (que va recuperar elPont Capadoci), i a l'est elPont Polemoniac. Alsegle iv el Diospont es va rebatejar amb el nom d'Hel·lenopont i alsegle v es va ampliar cap a l'est per la zona de costa, però va perdre el Pont Capadoci (que va passar a Capadòcia Segona), quedant llavors la resta de la província integrat aArmènia.[4]
En el seu origen va ser una satrapia de l'Imperi Persa, consolidada pel sàtrapa Ariobarzanes II l'any 363 aC, que va aconseguir sotmetre a les tribus de l'interior i estabilitzar la satrapia. El futur de la regió va ser alterat radicalment quan l'any 334 aCAlexandre el Gran va iniciar les seves campanyes aAnatòlia. Després de les batalles delGrànic i d'Issos el poder de Pèrsia aÀsia Menor es va ensorrar. La satrapia del Pont no va ser inicialment ocupada pels exèrcits grecs, generant-se un buit de poder que va consolidar a Mitridates II com a governador.
Després de la mort d'Alexandre, Àsia Menor va ser assignada aAntígon el borni peltractat de Triparadisos de321 aC, i la regió del Pont en algun moment desconegut com tributària d'Antígon. Un dels assistents d'Antígon eraMitridates, el fill de l'antic sàtrapa governador deCios, que era amic personal del fill d'Antígon,Demetri I de Macedònia. Antígon va assassinar al pare de Mitridates a la seva ciutat, l'any302 aC, possiblement per evitar la seva unió a la lliga deCassandre de Macedònia i els seus confederats. La seva intenció era també assassinar Mitridates a fi d'evitar possibles venjances, però abans que Antígon portés a terme els seus plans Mitridates va rebre l'advertència del seu amic Demetri, el fill d'Antígon, avisant del perill que corria. El joveMitridates I del Pont va fugir aquella nit deCapadòcia juntament amb sis genets i es va refugiar a la fortalesa de Cimiata, aPaflagònia. Després de la derrota de les forces d'Antígon i Demetri en labatalla d'Ipsos, el poder macedoni a la regió es va esvair i molts es van unir a Mitridates per veure-hi al legítim governant de la regió ja que era membre de la desapareguda casa reial persa. En els anys següents, Mitridates I va expandir el seu domini pel Pont i va lliurar continus combats contra elsselèucides. Durant aquest temps va crear les bases per al naixement d'un nou regne. Finalment va assumir l'any281 aC el títol derei (Βασιλεύς,basileus). Durant el seu regnat, Mitridates va signar una aliança amb la ciutatBitínia deHeraclea Pòntica per concedir protecció contraSeleuc I Nicàtor. Va ser succeït pel seu fillAriobarzanes del Pont i enterrat en un mausoleu reial al costat d'Amasya, la capital inicial del regne. Tots els reis del Pont tindrien sepultura al seu costat fins a la conquesta i conversió deSinope (Turquia) en capital l'any183 aCApià afirma en la seva obra que Mitridates era descendent en vuitena generació del primersàtrapa del Pont sotaDarios el Gran i antecessor en sisena deMitridates VI Eupator. En canvi, els llibres dePlutarc afirmen que les generacions entre Mitridates I i VI del Pont van ser vuit. Poc més se sap del seu regnat, que va concloure després de 36 anys.[1]
Després de la caiguda de l'imperi d'Antígon,Ptolemeu Soter, el governador d'Egipte, es va fer amb moltes de les seves possessions a Anatòlia. Ptolemeu va aprofitar els problemes interns dels selèucides per iniciar laPrimera Guerra síria l'any274 aC contra els selèucides, amb la pretensió de continuar estenent els seus dominis aSíria iÀsia Menor, el que li va portar a enfrontar-se a diversos estats, entre ells el Pont.Ariobarzanes va derrotar les forces enviades en contra per Ptolemeu I d'Egipte amb l'ajuda de tropesgal·les, recentment instal·lades a Àsia. En aquests enfrontaments, Egipte no va aconseguir controlar Àsia Menor, però va augmentar els seus territoris controlant el sud deSíria iFenícia. A més de consolidar la seva posició com a primera potència naval de la Mediterrània oriental. Després d'acabar la guerra l'any271 aC, Egipte controlava nombrosos enclavaments que s'estenien des de lesCíclades aSamotràcia, i els ports i ciutats costaneres deCilícia,Tràquea,Pamfília,Lícia iCària. Després de la mort d'Ariobarzanes, el seu fill va haver de fer front a una invasió pelsgàlates, que van ser expulsats amb èxit.
Anys després, l'any260 aC, va començar laSegona Guerra síria en la qualAntígon II Gònates iAntíoc II Theós, successor d'Antíoc I Sòter, es van aliar i van atacar aPtolemeu II, que per la seva banda va intentar atreure al seu bàndol aÈumenes I dePèrgam. La guerra va concloure l'any253 aC amb la derrota de la flota egípcia aCos, en la qual el faraó va perdre el predomini naval a l'Egeu. Això va motivar la pèrdua del control de molts territoris per part d'Egipte a Àsia Menor i que el Regne del Pont entrés dins de l'esfera d'influència selèucida. Egipte va continuar controlant algunes ciutats del sud d'Anatòlia, sense seguir influint decisivament a la regió.[1]
Mitridates II va consumar la política d'acostament amb l'Imperi Selèucida casant-se amb Laodice, filla deSeleuc II Cal·línic, rebent la província deFrígia com a dot. L'any222 aC va lliurar en matrimoni la seva filla, la princesa pònticaLaodice, aAntíoc III. El220 aC va iniciar una guerra contra la rica ciutat grega de Sinope, que va comptar amb ajuda enemiga enviada des deRodes. L'aventura militar va acabar en fracàs, i per esta època Capadòcia es va independitzar del Pont sota el reiAriarates IV. No hi va haver successos notables fins a l'arribada al tron deFarnaces I del Pont, cinquè rei delPont, que entre els anys184 aC i170 aC després de laGuerra Romano-Síria va involucrar al Pont en un conflicte amb diversos dels seus veïns, entre ells elRegne de Pèrgam governat perÈumenes II, que havia estès àmpliament el regne fins a l'est a costa dels selèucides, cosa que li va portar a alguns enfrontaments i repetides ambaixades de tots dos aRoma. Durant el transcurs de la guerra, els pòntics van conquerir l'any183 aC la ciutat lliure de Sinope (Turquia), convertint-la en la capital del regne. Rodes, protectora d'aquesta ciutat, va enviar una ambaixada aRoma protestant per l'agressió, però no van obtenir resultat. L'any181 aC, sense esperar la tornada del seu ambaixador,Farnaces I va enviar aLeòcrit juntament amb deu mil homes a saquejar la terra dels Gàlates. A la primavera, va reunir les seves tropes novament amb la pretensió d'envair Capadòcia, governada perAriarates IV. Èumenes, en veure violats els tractats, també es va posar al capdavant del seu exèrcit, però les hostilitats es van suspendre aviat, amb l'arribada dels enviats delsenat romà, disposats a investigar les causes de la disputa. Es van acordar negociacions a Pèrgam, però no van obtenir resultat i les demandes de Farnaces van ser rebutjades. La guerra va continuar fins a l'any179 aC, quan Farnaces va ser incapaç de fer front a les forces combinades dels seus enemics i va sol·licitar un acord de pau, veient-se obligat a cedir les seves conquestes aPaflagònia i Capadòcia a excepció de Sinope. El regne el va heretar el seu germàMitridates IV del Pont, que va iniciar una política amistosa del regne del Pont ambRoma i els seus aliats, en haver enviat una força en auxili de la Lliga establerta amb elPèrgam contraPrúsies II deBitínia. El seu successor va ser el seu nebotFarnaces I del Pont, qui va continuar la política d'aliança ambRoma, col·laborant amb vaixells i una petita força auxiliar a laTercera Guerra Púnica (150 aC-146 aC). Posteriorment va prestar plena assistència a la guerra contraAristònic (131 aC-130 aC). Pels seus serveis aRoma va ser recompensat pelcònsolMani Aquil·li l'any129 aC amb la província deFrígia. El Senat va rescindir les actuacions del cònsol acusat de suborn, però Mitridates va mantenir la possessió de Frígia fins a la seva mort. També va intentar estendre la seva influència a la regió amb el matrimoni de la seva fillaLaodice ambAriarates VI de Capadòcia. El seu regnat va acabar de forma tràgica, perquè va ser assassinat a Sinope en una conspiració del seu entorn immediat, que possiblement incloïa a membres de la família. En l'aspecte cultural, el seu regnat es va caracteritzar per fortes tendències helenitzants, i va ser recordat per les seves generoses donacions aAtenes i aDelos i per la seva gran veneració aApol·lo.[1]
L'any120 aC, després de diversos anys de regència de la seva mare, va arribar al tronMitridates VI Eupator. Després d'assassinar la seva mare i el seu germà, va continuar amb la política expansionista del seu pare, intentant unificar totes les terres a la vora delmar Negre:Bitínia,Tàurica iCapadòcia. Amb els recursos necessaris i un exèrcit capaç, va iniciar un programa d'expansió principalment en la direcció oposada als dominis romans. Ràpidament es va apoderar de laCòlquida, la llegendària terra a la qual van arribarJàson i elsargonautes per obtenir elvelló d'or. Va estendre el seu poder per les costes septentrionals del mar Negre on, sis segles abans, s'havien establert ciutats gregues en el que és ara la Península deCrimea, formant elRegne del Bòsfor, a qui va prendre com protectorat l'any115 aC per la seva incapacitat de defensar-se davant lesincursionsescites. Va afirmar la dominació del Pont sobre Galàcia i Capadòcia i va formar una estreta aliança amb elRegne d'Armènia. L'any91 aC va expulsar del seu tron al reiNicomedes IV de Bitínia. Roma, recelosa dels plans de Mitridates, va restaurar l'any90 aC aNicomedes III en el seu tron. En no estar preparat llavors per a una guerra contraRoma, Mitridates es va sotmetre i va prometre tropes auxiliars per a laGuerra Social (91-88 aC) a Itàlia.[5]
Elgovernador romà d'Àsia Mani Aquil·li (cònsol l'any 101 aC) va exigir una indemnització per al rei Nicomedes, a la qual Mitridates va contestar que ell mateix era creditor deRoma, ja que havia subornat a nombrosos senadors i no pensava pagar-la. És llavors quanRoma va incitar Nicomedes, rei de Bitínia, a envair el Pont. Mitridates per la seva part va instal·lar al seu fill com a rei de Capadòcia l'any89 aC Aquests fets van motivar l'inici de les hostilitats ambRoma. Mani Aquil·li es va posar al capdavant de l'exèrcit romà d'Àsia i deCilícia i de la flota romana que es trobava aBizanci. Mitridates va formar un exèrcit de 300.000 homes, 130 carros de guerra, 300 navilis,hoplites grecs,escites i genets armenis. Va dividir l'exèrcit en dos cossos: el primer enviat al nord-oest contra Aquil·li i els bitinis, el segon contra laprovíncia romana d'Àsia i Cilicia. L'any88 aC, Mitridates va respondre a l'atac de Nicomedes amb un potent contraatac. El seu comandant,Arquelau, va derrotar l'exèrcit bitini a la Batalla del riu Amnios i a l'exèrcit romà comandat per Aquil·li a la Batalla de la Muntanya Scorobas. El general romà Aquil·li va ser lliurat per la ciutat deMitilene i ajusticiat, mentre la flota romana delmar Negre simplement es va rendir. El Pont va passar a controlarCapadòcia,Bitínia i la província romana d'Àsia. La majoria de lesciutats gregues d'Àsia Menor, pertanyents a l'antic Regne de Pèrgam, com la pròpiaPèrgam,Efes iMilet, van rebre a Mitridates com un alliberador de l'explotació romana.[6]
De totes les regions i aliats grecs, nomésRodes va mantenir la seva fidelitat aRoma, el que va provocar que els habitants del Regne del Pont emprenguessin la guerra contra ells, tant per mar com per terra, però sense aconseguir doblegar ni trencar la voluntat de Rodes. En una de les batalles navals contra els rodis, Mitridates va estar a punt de ser capturat. Després de fracassar en els seus plans d'envair Rodes, va escriure a totes les ciutats gregues d'Àsia ordenant que assassinessin a qualsevol ciutadà romà que hi hagués a Àsia. Segons les fonts històriques, al voltant de 80.000 persones van ser executades en unes jornades conegudes com les «Vespres asiàtiques».[5]
L'any88 aC, després de la ràpida expansió del Pont, gran part de la Grècia continental que estava igualment explotada perRoma va donar suport a Mitridates VI.Roma va contraatacar enviant aLuci Corneli Sul·la que va aconseguir recuperarBeòcia,El Pireu iAtenes. Mentrestant els alts costos de la guerra, que van ser suportats per les ciutats gregues d'Àsia, van motivar revoltes contra el poder pòntic en ciutats costaneres comColofó,Esmirna iEfes durant l'any87 aC. Paral·lelament, a la ciutat deRoma, elpartit popular es va apoderar delSenat Romà, després de la tornada deGai Mari des de l'Àfrica propiciat perLuci Corneli Cinna. Això va deixar a Sul·la en una situació precària en ser aquest unOptimat (conservador) contrari als populars. Els populars van iniciar la persecució i assassinat sistemàtic dels seguidors de Sul·la, acarnissant-se amb els seus familiars directes, els seus amics i les seves propietats. Mentre, a Grècia, Sul·la va prendre Atenes en el86 aC, es va enfrontar a les forces pòntiques aQueronea i Orcomen, derrotant-los ambdues vegades. Aquest mateix any Roma, governada dictatorialment perCinna, va enviar un exèrcit aGrècia contra el Pont i contra Sul·la. L'exèrcit enviat pel senat estava al comandament del cònsol romà Luci Valeri Flac (segle i aC) i dellegat romàGai Flavi Fímbria. Valeri va ser posteriorment assassinat per dos dels seus homes, de manera que tot el comandament va recaure en Fimbria. Fimbria va travessar aBitínia amb l'ajuda de la ciutat deBizanci i va conquerir algunes ciutats per acord i va capturar a altres per la força. Els pòntics es van enfrontar a l'exèrcit Romà de Fimbria liderats pel príncep Mitridates, fill de Mitridates VI, acompanyat pels generals Taxiles, Diofanto i Menandre. Es van enfrontar a Fimbria amb una gran força, però van patir una derrota aclaparadora a causa d'un atac nocturn dels romans, aconseguint escapar juntament amb la cavalleria aPèrgam. Després d'aquesta derrota gran part de les ciutats gregues van tornar a alinear-se en el bàndol romà.[6]
Les derrotes pòntiques i els canvis polítics haguts aRoma van propiciar una situació desfavorable tant perLuci Corneli Sul·la com per Mitridates. Aquesta coincidència va motivar que els dos homes s'entrevistessin per signar el tractat de pau de Dárdanos al85 aC, pel qual el Pont va lliurar a Sila 70 navilis, 2.000talents i va renunciar a les seves possessions a laCapadòcia i aBitínia.[6]
En finalitzar la Primera Guerra Mitridàtica,Luci Corneli Sul·la va deixar a Mitridates el control del seu regnat malgrat haver estat derrotat. ElpretorLuci Licini Murena es va quedar a Àsia al comandament de duess legions que durant la guerra havien format part del contingent dirigit per Gai Flavi Fímbria. Murena va acusar Mitridates d'estar rearmant els seus exèrcits i va envair el Pont. Quan va ser derrotat per Mitridates, Murena va decidir que el més savi era obeir les ordres de Sul·la i deixar al rei i el seu regne en pau.[7]
Mitridates es va recuperar de la guerra recolzant-se en el seu gendre, el rei d'Armènia. L'any75 aC va morir el rei de Bitínia, Nicomedes, i Roma va buscar annexionar-se el territori, declarant bastard al seu hereu. Mitridates va respondre donant suport al seu dret al tron i va envair Bitínia i Capadòcia. Es va aliar ambSertori, que lluitava aHispània. Inicialment, l'any74 aC, l'exèrcit pòntic va vèncer als romans envaint gairebé tota la província d'Àsia, però posteriorment, després del final de les guerres civils, el Senat Romà va tornar a dirigir la seva atenció cap al Regne del Pont, amb la intenció de venjar les jornades de les Vespres asiàtiques. Va lliurar el comandament de la campanya aPompeu que, partint de Cilícia, es va dirigir a través de Capadòcia cap a l'AltEufrates. Pompeu va obtenir una gran victòria entre l'Eufrates iNicòpolis. Mitridates va fugir alRegne del Bòsfor on va reorganitzar el seu exèrcit i va planejar, igual queAníbal, lluitar contraRoma aItàlia. L'any63 aC el seu fillFarnaces II del Pont es va revoltar aPanticapea i Mitridates va ser forçat a suïcidar-se.[8]
La meitat occidental va ser annexionada primer a la província deBitínia, formant la doble província dePont i Bitínia. La meitat oriental va ser lliurada al gàlataDeiotarus I. L'any47 aC Farnaces II del Pont, rei del Bòsfor i fill de Mitridates VI, va aprofitar laSegona Guerra Civil de laRepública Romana per expandir els seus dominis, va envair la Còlquida i part del Regne de Galàcia. El rei gàlata Deiotarus, que era vassall deRoma, va demanar ajuda al lloctinent cesarià de la província d'Àsia,Gneu Domici Calví Màxim. Farnaces es va enfrontar ràpidament amb les forces romanes provincials, obtenint la victòria. Confiat per la seva victòria, va envair la resta de territoris de l'antic regne del seu pare, el Pont i part deCapadòcia.
Juli Cèsar va tenir notícies dels fets a Egipte i va iniciar la marxa cap al Pont per enfrontar-se a Farnaces. La batalla entre les tropes cesarianes i les de Farnaces va tenir lloc al nord de Capadòcia, a prop de la ciutat deZela. L'enfrontament va derivar amb celeritat en una victòria romana, aniquilant completament les forces enemigues. Farnaces va fugir cap al Bòsfor amb una petita secció de les seves tropes de cavalleria. Sense cap poder, va ser assassinat per un antic rival al tron del Bòsfor. Després de la campanya, Juli Cèsar va pronunciar les seves famoses paraules al Senat romà:veni, vidi, vici, en al·lusió a la rapidesa i totalitat de la seva victòria.
El territori oriental del Pont va ser lliurat novament al rei Deiotarus deGalàcia. Després de la seva mort el41 aC, Galàcia va seguir controlant la meitat oriental del Pont durant alguns anys, amb reis titelles imposats per Roma fins a la seva annexió definitiva l'any63 i la seva unió a la província deGalàcia-Capadòcia. L'any62,Neró va dividir el país en tres províncies:Pont Gàlata, a l'oest,Regne delPont Polemoniac, al centre, iPont Capadòci, a l'est. Ja l'any295,Dioclecià va establir quatre províncies:Paflagonia,Diospontus,Pont Polemoniac, iArmènia Menor.Alexandre Sever va unir el territori a Galàcia i en va fer una sola província, des del248 fins al279. Al començament delsegle iv, es va tornar al sistema de dues províncies: Diospontus i Pont Polemoniac, i així es va mantenir fins a l'Imperi Romà d'Orient.[1][9]
La informació disponible, excepte per als últims reis pòntics, és molt escassa i fragmentària. Existeixen importants epígrafs i la coincidència que l'antic historiadorEstrabó fos natural d'Amasia, l'antiga capital del Pont.
Les conquestes d'Alexandre el Gran va possibilitar que tot l'Orient fos influenciat per la cultura i les relacions comercials gregues, encara que les costes d'Anatòlia portaven segles rebent la influència grega a través de les nombroses colònies que s'hi van establir. Són destacables les dues ciutats que van ser capitals del Regne del Pont: Amasia i Sinope. En l'àmbit militar, també es va estendre la influència grega, introduint la utilització de les falanges per tot Orient, en combinació amb les velles costums iranianes com disparar l'arc muntats a cavall, arts que havien de dominar els reis del Pont.
El Regne del Pont es va caracteritzar per una marcada distinció entre la classe rural i la urbana. La distància social entre les classes altes i les baixes va ser accentuada per les diferències culturals que prevalien entre elles. Les ciutats costaneres estaven plenament hel·lenitzades, en canvi, només es pot especular que en algunes zones rurals va penetrar la civilització grega. Els territoris muntanyosos llunyans de la costa van seguir aferrats tenaçment als seus antics llenguatges, costums i formes de vida. Sense cap mena de dubte, el Pont és un exemple més de la propagació de la cultura hel·lènica després de les conquesta d'Alexandre en altres regions bàrbares. Això també va afectar la concepció i idea de la reialesa, que es va veure embolicada en cercles grecs cada vegada més influents i poderosos, acabant per adoptar les pautes d'educació i els criteris successoris que predominaven en les grans dinasties macedònies. Sense obviar la permanència de certs trets ancestrals, que es van mantenir possiblement amb la idea a legitimar l'hereu respecte a la noblesa iraniana i al conjunt de població indígena, en particular la rural, a la qual agradava veure en el rei l'encarnació tradicional de la sobirania, al marge d'uns canvis que afectaven sobretot a algunes elits de la societat pòntica.
La cultura del Regne del Pont va ser una síntesi entre la civilització iraniana i l'hel·lènica, conservant elements de l'època persa i introduint-ne de nous procedents de l'hel·lenisme. Hi va haver una evolució gradual cap a aquest últim.[1]
