ElRegne d'Ibèria va ser un antic regne situat al sud delCaucas, format per la confederació tribal delssaspers cap a finals delsegle iv aC. Els ibers, governats per les dinastiesFarnabàzida,Arsàcida iCosròides, juntament amb els habitants de la veïna Còlquida, a l'oest, formarien a l'edat mitjana un nou reialme, unificat per ladinastia Bagrationi, que seria conegut a Pèrsia i Europa amb el nom deGeòrgia.
Amb la campanya d'evangelització efectuada per santaNina, el cristianisme esdevingué religió d'estat per ordre del rei Mirian III. A començaments del segle vi passà a ser un estat vassall de l'Imperi Sassànida. El 580, el reiOrmazd IV abolí la monarquia ibera, que tingué com a darrer reiBakur III, i Ibèria esdevingué una província persa.
Regne d'Ibèria en verd; el país veí en rosa és laCòlquida, que al segle iv esdevingué el regne delslazis.
El regne limitava a l'oest amb laCòlquida, separat d'aquella regió per les muntanyes Moskiki (Moschichi montes, amb la fortalesa deSarapama, en georgiàSkharapani), a l'est amb l'Albània del Caucas, al sud ambArmènia i al nord amb elCaucas. Els seus rius principals eren elCyrus (Kur) i l'Aragus (Aragvi). El principal pas a l'oest era el de les portes de Shevi (modernDariyel), en una roca sobre el riuTerek (georgià:Shevis Kharu) i a l'est el congost deDerbent; des d'Armènia, el pas principal era perKars, al nord de l'Aragus.
L'origen de la paraula "Ibèria" no és clar i s'han proposat diverses teories etimològiques per explicar-lo. Segons la deGuiorgui Melikixvili, deriva dels mots que els armenis empraven per designar aquesta regió,Վիրք (pronunciatVirkʿ), de [Իվիրք] (pronunciatIvirkʿ) i [Իվերք] (pronunciatIverkʿ), termes que estan connectats amb el motSver (oSvir), que feien servir elskartvelis per designar els habitants d'aquesta regió.[1] La lletra "s" en aquesta paraula és un prefix afegit a l'arrelver- (ovir-), que també està en la paraulaiber. Segons la teoria proposada per Ivane Javakhishvili, la designació Ibèria correspon al significat «l'ètnia de Sber», que és una variant deSver, el qual derivaria del termeHber (Hver) i de les variants en armeni,Veria iViria.[1] Seguint aquest raonament, una altra possibilitat és que el mot derivi deSaspers > Speri > Hberi > Iberi.[2]
Segons una proposta diferent, derivaria d'un mot emprat pels habitants de la Còlquida,Imer, i voldria dir «país de l'altra banda de les muntanyes», en referència aserralada de Likhi, que separava la Còlquida d'Ibèria. També hi ha qui el relaciona amb l'arrel indoeuropea*PiHwerjoHn amb el significat de «fèrtil».[3]
En època prehistòrica, l'àrea del Caucas estava habitada per diverses tribus pertanyents a lacultura de Kura-Araxes, que els grecs anomenaven col·lectivament ibers (o ibers de l'est, per no confondre'ls amb els ibers de lapenínsula Ibèrica). Els ibers del Caucas estaven dividits, segonsEstrabó, en quatre classes socials: la reialesa, els sacerdots, els guerrers i el poble. La seva vestimenta dels habitants de les valls era similar a la delsarmenis imedes, però a les muntanyes era similar a la delsescites isàrmates.[4]
Elsmushki esmentats per alguns historiadors antics, i els seus possibles descendents els saspers (esmentats perHeròdot), podrien haver estat els responsables de la consolidació de poblaments permanents en aquesta àrea.[5] Els mushki es van desplaçar lentament cap al nord-est deixant assentaments en el seu trajecte. Un d'aquests assentaments seriaMtskheta, la futura capital del Regne d'Ibèria. De la tribu fundadora d'aquesta ciutat sorgí el títol que portaven els seus governantsmamasakhlisi (“pare de la llar”).
Regne d'Ibèria, amb la província d'Ègrissi en roig.
Els primers documents que narren la fomació d'aquest regne són cròniques medievals,[6] en una d'aquestes tituladaMoktsevay Kartlisay (La conversió de Kartli[a]), diu que en temps d'Alexandre el Gran, els grecs van arribar al país, van assassinar el governador de Mtskhétha, que es deia Samara, i van posar com a governador un cap grec anomenatAzon.[7] Passat un temps, un nebot de Samara,Parnavaz, que era nadó quan van arribar els grecs, i la seva mare l'havia amagat a les muntanyes, es va associar amb Kudji, un governador d'una província d'Ègrissi, per revoltar-se contra Azon. La rebel·lió va triomfar i Azon va morir en la lluita. Parnavaz es va proclamar rei. Va establir governadors locals en totes les regions, càrrec que es va anomenareristhavi, menys el Kartli interior, que va ser encomanat a unespaspéta, és a dir, comandant en cap, amb un territori des l'Aragvi fins al Tachiskari. A finals del segle ii aC, un altre rei d'aquesta dinastia,Farnajom, fou destronat pels seus súbdits i la corona passà a un príncep armeni,Àrsaces I, iniciador de la dinastiaArsàcida, que ascendí al tron d'Ibèria l'any 93 aC.[8]
El 65 aC,Lucul·le va entrar al país empaitantMitridates VI Eupator i va obligar el reiArtoces a demanar la pau i esdevenir aliat romà. Els reis d'Ibèria van ser des de llavors aliats deRoma, encara que sovint actuaren amb independència. L'any 35, el reiMitridates d'Ibèria (Mitridates II) i el seu germà Farasmanes (després reiPharsman I d'Ibèria) van envair Armènia a petició de Roma, en suport del pretendent partTiridates III de Pàrtia. El114 Ibèria va reconèixer l'emperador Trajà. Rarament els reis van deixar el bàndol romà fins a mitjan segle iii, quan els perses van imposar la seva sobirania als reis per uns anys i encara que van tornar a l'aliança romana després peltractat de Nisibis entre Roma iPèrsia del298, ja la influència política romana al país va minvar.
El284 un rei persa, fill delxa, va pujar al tron d'Ibèria amb el nom deMirian III d'Ibèria. El tractat del298 el va ferclient romà. SotaConstantí el Gran, una dona captiva anomenadaNina, va començar la conversió dels ibers al cristianisme. El337, es va instaurar el cristianisme com a religió d'estat. Tot i ser fidel aliat de Roma, Mirian III no es va pas enfrontar amb els perses, però després d'ell el seu fillSaurmag II d'Ibèria (Sauramaces) va ser clarament pro romà.[9]
Els perses el van foragitar i van col·locar un rei més favorable, però els romans van atacar el país i, pel tractat del370, es va dividir en dos regnes: un sota control romà i un sota control persa, amb dos reis (a la part romana Saurmag, el que havia estat enderrocat). Abans del380, els perses imposaren el seu control absolut. Un representant del xa anomenatpitiakhch es va establir a Ibèria, a la vila fortificada deTblisi, amb l'encàrrec de vigilar els reis d'Ibèria. Els aristòcrates locals, elsaznauris, als quals els reis s'oposaven, es van posar al costat de Pèrsia i el càrrec depitiakhch va recaure sovint enaznauris de confiança. L'intent d'eliminació del cristianisme i la substitució pel mazdeisme provocà una revolta general a Transcaucàsia (450-451) que els perses van controlar amb dificultat, però després el procés d'assimilació es va aturar.
Durant la guerra entre l'Imperi Romà d'Orient i els sassànides, les portes ibèriques van esdevenir domini delshuns, que van oferir cedir el país a l'emperador romà d'OrientAnastasi, però aquest va construir Darus i el rei persa Kovad es va apoderar dels congosts del Caucas i els va fortificar per prevenir lesincursions d'huns i altres bàrbars.
Regne d'Ibèria durant Vakhtang I Gorgasal
El rei Vakhtang va ser primerament fidel a Pèrsia, de la qual es va valer per a enfortir-se, però després s'hi va girar en contra. El poder reial havia estat abolit a la regió d'Albània el463 (tot i que va ser restaurat cap al485) i el perses s'enfrontaven alshuns heftalites. Vakhtang es va rebel·lar però va ser derrotat. Solament l'impuls armeni li va permetre de recuperar en tron un any després. El seu fill Datxi i el successor d'aquest, Gurguèn o Bakur II, van seguir polítiques similars al pare, d'aliança amb l'Imperi Romà d'Orient, i poca col·laboració amb Pèrsia. El510 la monarquia va ser abolida a Albània. Quan els perses intentaren imposar els costumsmazdaistes en els funerals (cadàvers exposats als ocells de presa i als gossos) el rei Bakur II d'Ibèria començà negociacions secretes amb l'Imperi Romà d'Orient, per revoltar-se, però només va rebre un destacament poc nombrós. Els perses, assabentats, ocuparen el país. Bakur fugí a la regió veïna,Làzica (Ègrissi) amb els seus fidels. Les fortaleses frontereres de Skande i Chorapani foren conquerides pels perses, però no entraren més enllà de Làzica. Ibèria fou declarada província persa, que junt amb altres territoris caucàsics formà unkoustak governat per unespaspéta, dividit enchahrs ambmarzbans com a administradors (unmarzban rebé el govern d'Ibèria). Ibèria encara va existir després com a territori (curopalatinat) romà d'Orient, i fou anomenatKartli pels georgians.
Els ibers van crear un alfabet propi per escriure. Encara que no hi ha una data precisa de la seva creació, sembla que es començà a fer servir amb la introducció del cristianisme en la regió central del Karli. Aquest alfabet, actualment ditalfabet georgià, fou probablement creat en un període situat entre la conversió al cristianisme del reiMirian III (326 o 337) i lesinscripcions de Bir el Qutt, datades l'any430,[10] contemporani a l'aparició de l'alfabet armeni.[11] En part inspirat en els caràcters de l'alfabet grec, però afegint-ne altres que representen fonemes propis, es feu servir al començament per traduir laBiblia i altres textos cristians per monjos vinguts dePalestina.[12]
Elcristianisme començà a introduir-se des del segle i. La tradició diu que dos dels apòstols,sant Andreu,sant Simó i santa Matata hi van predicar. En aquell temps, els ibers compartien creences de lamitologia grega, elmitraisme i cultes a altres déus locals, que mantingueren fins al segle iv. La converssió final es produí l'any 327 quansanta Nina de Capadòcia, parent del màrtirsant Jordi, arribà i convencé el rei Mirian III que la seva era la veritable fe. Amb això el país esdevingué un dels primers del món a fer-se cristià.[13][14]
De la Ibèria romana se'n conserven alguns vestigis de muralles i fortins, construïdes amb l'ajut dels legionaris, com la d'Armazi.[15] Però va ser en l'arquitectura religiosa on es generà un estil propi, el germen del que seria l'arquitectura georgiana. Mirian III encarregà la construcció a Mtskheta, la capital, de la primera església a Ibèria, que estigué acabada el379, situada en el lloc on ara està lacatedral de Svetitskhoveli.[16]
El fet que una mateixa paraulaibers es fes servir per designar els primitius habitants de lapenínsula Ibèrica i els súbdits del Regne d'Ibèria ha creat, en primer lloc, la necessitat per distingir-los de crear les expressionsibers occidentals iibers orietals (i tambéibers del Caucas), i en segon lloc la d'investigar si hi va haver algun lligam ètnic entre ambdós pobles.Alguns historiadors antics i medievals van suggerir, tot i la llunyania entre els territoris habitats per cadascun d'aquests pobles, que podien haver tingut un origen comú. Aquesta teoria va tenir defensors sobretot a l'edat mitjana, un escriptor georgià d'aquella època, el religiósJordi l'Hagiorita (1009–1065) narra el desig d'alguns nobles georgians de viatjar cap a l'oest i conèixer els altres, que ell anomenageorgians d'occident. Els historiadors moderns, però, no han trobat cap evidència que demostri un lligam comú.[17]
Dinastia Artàxida oArxacúnida (restaurada per via d'adopció)
Adreki (Aderc) (fill de Bartom/Parnavaz II), seria el mateix personatge que Pharsman I segons Toumanoff, però més probablement seriaMitridates d'Ibèria
Pharsman I cap a l'1 aC-58 dC o 2aC a 55 dC (net adoptiu de Parnavaz II/Bartom)
Regne dividit?
Bartom II rei a Mtsekheta vers 55-72 (fill de Pharsman I / d'Adreki, podria ser el mateix personatge queMitridates d'Armènia)
↑Alexander Mikaberidze, George Nikoladze. «Kingdom of Iberia». Andreas Andersen; Center for Military and Strategic Studies, 2002. [Consulta: 29 novembre 2018].
Hewitt, B. G..Georgian: A Structural Reference Grammar. John Benjamins Publishing, 1995.ISBN 978-90-272-3802-3.
Hinston, E.Glenn.The Church Triumphant: A History of Christianity Up to 1300. Mercer University Press, 1995.
Kavtaradze, Giorgi L. «Georgian Chronicles and the raison d'étre of the Iberian Kingdom». Orbis Terrarum, Journal of Historical Geography of the Ancient World, 6, 2000.
Koch, John T.Celtic Culture: A Historical Encyclopedia (en anglès). ABC-CLIO, 2005.
Laird, A.G. «The Persian Army and Tribute Lists in Herodotus». Classical Philology, 16, 4, 1921.
Marsh, Richard.Prayers from the East: Traditions of Eastern Christianity. Fortress Publishing, 2004.
Mommsen, Theodor; Dickson, William Purdie; Haverfield, Francis.The provinces of the Roman Empire: from Caesar to Diocletian. Gorgias Press LLC, 2004.
Yeremyan, Suren T. «Իբերիա (Iberia)». A:Enciclopèdia Soviètica d'Armènia, volumIV (en armeni). Yerevan: Acadèmia Armènia de Ciències, 1978.
Rapp, Stephen H.Studies in medieval Georgian historiography: early texts and Eurasian contexts, volume 601. Peeters Publishers, 2003.ISBN 90-429-1318-5.
Sherk, Robert K.The Roman Empire: Augustus to Hadrian, 1988.
Sinclair, T. A..Eastern Turkey an Architectural and Archaeological Survey, Volume 2, 1989.
Thomson, Robert W.Rewriting Caucasian History. Oxford University Press, 1996.ISBN 0-19-826373-2.
Toumanoff, Cyrille.Chronology of the early Kings of Iberia. Traditio, 1969.
West, Barbara A.Encyclopedia of the Peoples of Asia and Oceania. Infobase Publishing, 2010.ISBN 978-1-4381-1913-7.
-en.svg%26amp%3blang%3dca)
