El matrimoni de l'any925 entreAndregot Galindes, filla del comteGalí III d'Aragó, i el reiGarcia Sanxes I de Pamplona va suposar que el comtat independent d'Aragó passés a formar part del patrimoni reial de la monarquia pamplonesa governada per laDinastia Ximena.[1] Tot i així elComtat d'Aragó va continuar conservant una certa personalitat que havia estat reforçada gràcies al renéixer de la vida monàstica i l'organització d'unadiòcesi coincident amb els límits del comtat.
Les relacions entre elrex i elregnum es determinaven per:
principatum: el rei exercia les funcions deprinceps, cabdill militar i primer entre els barons, sobre els quals exercia autoritat i justícia
dominatum: el rei exercia les funcions dedominus, senyor de la terra
lex et consuetudes: la llei (furs) i la consuetud (usos icostums) determinaven el marc de relacions
La relació delrex amb elregnum es guiava a través delprincipatum actuant com a cabdill nat de l'exèrcit i de l'administració de justícia, i eldominatum actuant com a senyor de la terra. Però si els interessos generals entraven en conflicte amb determinats sectors, els furs, usos i costums oferien l'única sortida legal al conflicte: el pacte, que ja caracteritzava la monarquia pamplonesa. Aquests furs, usos i costum establien els deures de la monarquia: la defensa de la pau i l'ordre a laterra i alshomes, que suposava l'obligació de defensar la integritat territorial i de mantenir els homes en «la honor» que corresponia a cadascun. Per la seva part, els «barons» estaven obligats a servir-lo militarment i a aconsellar-lo a través de la Cúria reial.
La successió estava vinculada al primogènit mascle, reconeixent a la femella tan sols la facultat de transmissora de l'honor (propietat) reial, però no la capacitat per exercir lapotestas (poder) reial. La successió es feia a través d'un acte públic de donació de l'antecessor, que necessitava l'aquiescència dels barons (posterioritat també de les ciutats), així com el reconeixement explícit del deure de respectar elsfurs,usos icostums delregnum. El primogènit havia de rebre íntegrament laterra regis, el patrimoni reial, de manera que el rei tan sols podia repartir lliurement els acaptes, és a dir, les terres que hagués conquerit en vida seva, però no les terres que hagués rebut en herència del seu pare. Un cop feta la donació al primogènit mascle, les terres conquerides que li hagués donat en herència passaven a incorporar-se a laterra regis del primogènit, el qual al seu torn l'hauria de transmetre íntegrament al seu fill i successor, podent disposar a voluntat només de les noves terres que fos capaç de conquerir durant la seva vida. D'aquesta manera s'assegurava que el patrimoni reial,terra regis, s'incrementava generació rere generació i no es produís un fraccionament territorial que impossibilités la viabilitat de la monarquia.
Com a territori patrimonial de la dinastia Ximena, l'antic comtat d'Aragó no podia disgregar-se del patrimoni reial de Pamplona. El1035 el reiSanç Garcés III de Pamplona «el Major» donà el seu regne patrimonial, el regne de Pamplona, al seu fillGarcia Sanxes III de Pamplona, que va esdevenir d'aquesta manera el successor al tron navarrès. Al seu fillGonçal Sanxes li donà els territoris que havia conquerit en vida seva, els comtats de Ribagorça i Sobrarb, mentre queFerran I de Castella ja havia rebut el1029 el comtat de Castella del seu oncle Garcia. Quedava pendent però el seu fill il·legítimRamir Sanxes. Aquest va rebre les terres compreses entre les viles deMatidero aVadoluengo «Facta carta donationis quod ego Sanciu, gratia Dei rex, dono terra mea tibi filio meo Ranimiro, ed est de Matirero usque Vadumlongum ab omni integritate», conjunt de terres que es corresponen aproximadament a l'anticcomtat d'Aragó de925. Però com que aquestes terres entreMatidero aVadoluengo eren terres patrimonials de la dinastia pamplonesa, és a dir, erenterra regis, li foren donades en feu i amb l'obligació de jurar fidelitat al seu germà el rei de PamplonaGarcia Sanxes III.
La historiografia secular havia interpretat de manera simplificada que arran del testament del reiSanç Garcés III de Pamplona «el Major» elRegne de Pamplona s'havia dividit i s'havien creat els regnes independents de Castella, de Ribagorça-Sobrarbre i d'Aragó. Però l'historiador aragonèsAntonio Ubieto Arteta es mostrà en desacord amb aquesta interpretació del testament de1035 segons la qual s'havien creat aquests tres regnes independents. Segons Ubieto,Sanç Garcés III de Pamplona mai no dividí elRegne de Pamplona entre els seus fill, sinó que tan sols concedí parts territorials d'aquest regne als seus fills a fi que els governessin, però sempre sota l'obediència del seu germà i reiGarcia Sanxes III de Pamplona, que fou qui ostentà lapotestas reial. Aquesta interpretació suposà l'obertura d'un intens debat amb el també historiador aragonèsAntonio Durán Gudiol, partidari de la interpretació tradicional, debat que han continuat després altres historiadors partidaris d'una o altra corrent, i que s'articula a l'entorn del concepte de reialesa de laDinastia Ximena i de la categoria jurídica de regne.
L'historiador Roberto Viruete Erdozáin assenyala en primer lloc que Ramir sí que va rebre efectivament l'honor (propietat), però no de l'anticcomtat d'Aragó del925, sinó d'un espai geogràfic comprès entre les viles deMatidero iVadoluengo; aquest conjunt territorial s'aproxima bastant a l'antic comtat d'Aragó, però en rebre aquestes terres, no se les denomina comtat d'Aragó, ni a Ramir se l'anomena Comte d'Aragó. L'historiador Roberto Viruete Erdozáin assenyala que Ramir mai no va rebre ladignitat (títol) reial, que ostentà el seu germà el rei de Pamplona; és per això que Ramir sempre adoptà títols alternatius de l'estil «Ramir, fill del rei Sanç» (Ranimirus Sancioni regis filius), però mai s'intitulà obertament com a rei, perquè això hauria significat traïció contra el seu germà i legítim reiGarcia Sanxes III de Pamplona. Això no obsta perquè en documents no expedits per ell mateix en persona, se l'anomenirex, seguint la tradició pamplonesa d'anomenar rei als fills del rei, encara que aquests no ho siguin. Altres denominacions que s'empraren foren la dequasi pro rege oregulus, però Ramir en persona mai no s'intitulà rei. Paral·lelament, s'ha demostrat que aquells documents on apareix Ramir titulant-se com a rei són en realitat falsificacions, majoritàriament fetes per monestirs aragonesos que buscaven justificar amb aquests documents falsos prevendes i privilegis que en realitat mai no van rebre. Altres falsificacions procedeixen del moment de la successió deRamir II d'Aragó, quan aquest casà la seva filla amb el comte de BarcelonaRamon Berenguer IV i que tenien per objectiu justificar les aspiracions castellanes al tron navarro-aragonès. Això no obstant però, la historiografia de l'edat mitjana sí que va considerar, partint de l'esdevenir dels esdeveniments futurs que desembocaren finalment en la creació del regne d'Aragó, que Ramir fos considerat com el primer rei d'Aragó, encara que en la realitat això no sigui cert.
Finalment l'historiador Roberto Viruete Erdozáin assenyala que malgrat que Ramir no va rebre del seu pare lapotestas, en termes pràctics sí que l'exercí, perquè aconseguí el suport dels barons que el reconegueren com al seu sobirà i senyor en aquelles terres, és a dir, fou ell qui, a més de tenir l'honor (propietat) del territori, fou ell qui el governà efectivament amb el concurs del barons. L'historiador Roberto Viruete Erdozáin conclou doncs que Ramir I va rebre l'honor (propietat) total d'un espai territorial comprès entre les viles deMatidero iVadoluengo, no de l'antic comtat d'Aragó. Aquestes terres estaven integrades dins del regne de Pamplona. En rebre aquestes terres, Ramir I fa fer-ne jurament i homenatge, restant subordinat i devent obediència al seu germà el reiGarcia Sanxes III de Pamplona, que era qui tenia lapotestas sobre tots els territoris del seu difunt pare. Les terres entreMatidero aVadoluengo es veieren dotades d'aquesta manera d'una estructura política pròpia dirigida per Ramir I, lligat mitjançant un pacte de feudo-vassallàtic al seu germà el rei de Pamplona.
Així, malgrat que les terres entreMatidero iVadoluengo no esdevingueren el1035 un regne jurídicament independent delRegne de Pamplona, malgrat que Ramir I no va rebre del seu pare lapotestas per governar-les, i malgrat que Ramir I no s'intitulà mai rei, l'historiador Roberto Viruete considera que, donat que Ramir va rebre l'honor (propietat) d'aquelles terres, donat que en la pràctica Ramir I va governar-les exercint la potestas, i donat que els seus successors li atorgaren ladignitat (títol) del rei, i així el consideraren els seus barons, en termes historiogràfics sí que es pot considerar Ramir I com a rei i, per tant, i arran d'aquesta consideració, sí que es pot definir a les terres governades per ell entreMatidero iVadoluengo com a regne, o regne d'Aragó. Això no obstant però, cal tenir en compte allò assenyalat per l'historiador Antonio Ubieto, i és que ladignitat (títol) que adoptaren majoritàriament els successors de Ramir I fou la de «rex Aragonensium», que traduït correctament no vol dirRei d'Aragó (unes terres), sinóRei dels aragonesos.
El fill i successor deRamir Sanxes fouSanç Ramires. Malgrat queRamir Sanxes exercí lapotestas sobre terres deMatidero aVadoluengo, legalment aquestes terres no eren cap regne independent, perquè estaven integrades alRegne de Pamplona, iRamir I d'Aragó havia de retre homenatge i guardar obediència al rei de Pamplona. És per això que el1068 Sanç Ramires viatjà aRoma oferint vassallatge alPapa i sotmetent les seves terres deMatidero aVadoluengo a l'obediència de Roma. De resultes d'aquest vassallatge, el rei es comprometé a pagar un tribut de 600 marcs d'or anuals. Sanç Ramires va conquerir noves terres obrint tres fronts per a expandir el seu regne, seguint el corrent delCinca, lasBardenas Reales i elGállego. La conquesta del pla s'anava assegurant amb la construcció de castells que servien de llançadora i després com a protecció de la terra conquerida. AixíSanç Ramires va construir, entre d'altres, els castells deLoarre, Obano,Montearagón, Artasona i Castiliscar. En el front del riu Cinca el1064 vaprendre Barbastre als musulmans gràcies al seu sogreErmengol III d'Urgell, a qui concedí la ciutat però on morí en la represa de la ciutat per les tropes deAhmed I ben Sulaiman al-Muktadir.
Tot i així Sanç Ramires continuà sense emprar ladignitat (títol) de rei. Però el1076 el seu cosí i reiSanç Garcés IV de Pamplona fou assassinat pel seu germà Ramon. Els nobles pamplonesos, no volent ser governats per un rei fratricida escolliren a Sanç Ramires com a nou rei, moment a partir del qual usà ja sense limitacions ladignitat (títol) de rei, titulant-se «rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos», en llatí: «gratia Dei Aragonensium et Pampilonensium rex» (Sanç I d'Aragó i Pamplona). El1078Sanç I d'Aragó i Pamplona va talar els camps deSaraqusta, va construir la fortalesa de Castellar i més tard va fer tributari al rei musulmà d'aquella ciutat. El1083 es va apoderar del castell deGraus,[4] on haviamort el seu pare el1063, Estada el 1087,Montsó el1088 i Artasona en 1094. En el front de Las Bardenas, va ocupar Arguedas, en 1084 i Luna en 1092. En el front del riu Gallec, es va apoderar de Pedra Tallada i el 1083 va caure elCastell d'Ayerbe que va manar repoblar; el 1088 inicià elsetge d'Osca aixecant elCastell de Montearagón, però va morir durant el setge el4 de juny de1094.
El rei Bataller, que havia fracassat en el seu matrimoni amb la reina castellanaUrraca I de Castella, no va tenir descendència. En el seu singular testament, va fer hereus dels seus regnes alsordes militars, però ningú va pensar a complir aquest testament i els nobles aragonesos, reunits a la població deJaca, van reconèixer al seu germàRamir com a rei. Per la seva banda, els navarresos van escollirGarcia Ramires de Pamplona, cosa que va suposar la separació del Regne de Pamplona.
1137. El Regne d'Aragó i el llinatge dels comtes de Barcelona
Amb una única filla com a descendent la noblesa aragonesa va buscar el suport delCasal de Barcelona i poder fer front els embats delRegne de Castella. Així, es va concretar només néixer el casament entre Peronella i elcomte de BarcelonaRamon Berenguer IV, el qual, en virtut d'aquest matrimoni, fou nomenat príncep d'Aragó el1137. Amb la mort deRamon Berenguer IV el1162 s'inicià el regnat d'Alfons el Cast, fet que suposa el naixement de laCorona d'Aragó l'any1162,[6] moment a partir del qual ambdós conjunts territorials començaren a ser governats per un sobirà comú: Així, el reiAlfons, esdevé el primer monarca que és alhorarei d'Aragó icomte de Barcelona, començant així la història de laCorona d'Aragó. Això no obstant, a causa de la minoria d'edat d'Alfons suposà que aquest fos aconsellat per unConsell de regència fins que el sobirà va contraure matrimoni i obtingué la majoria d'edat el1174.
Martín Duque, Angel J. «Nobleza navarra altomedieval» (en castellà). Príncipe de Viana (Ejemplar dedicado a: Angel J. Martín Duque), Any 63/núm.227, 2002, pàg. 667-690.ISSN:0032-8472.
