Elsfrancs, poblegermànic amb diverses tribus, començaren a efectuar incursions de saqueig i pillatge a l'interior de l'Imperi Romà d'Occident ja durant el segle iii. El generalAeci (s. IV) els derrotà i fins i tot algunes tribus s'incorporaren com a tropes mercenàries a l'exèrcit romà. Cap al segle V se'ls permet establir-se com afederats en una regió fronterera a laGàl·lia Belga limitada pels riusEscalda,Mosa,Mosel·la iRin.[2]
Després de lacaiguda de l'Imperi Romà,Clodoveu I, fill deKhilderic I i net deMeroveu, tots reis dels francs, fou escollit rei dels francs, el primer que presentava una certa unificació de les tribus, i engrandí substancialment els dominis mitjançant l'ús de l'estratègia militar i un ferri control intern (executant ràpidament qualsevol que s'oposés al seu poder). Durant el seu regnat els francs s'estendrien cap al sud dominantNèustria,Aquitània i laGascunya fixant la frontera sud amb elRegne visigòtic de Toledo, amb el que mantingué durant dècades disputes sobre el territori gascó i fou derrotat en labatalla de Vouillé el507;[3] A l'oest s'establí la frontera amb elRegne de Borgonya, finalment col·lapsat al segle vi i incorporat sota domini franc. I al nord amb els territoris deturingis,frisons,saxons,alamans ieslaus. Amb Clodoveu s'afermà ladinastia merovíngia que pervisqué fins a l'adveniment de ladinastia carolíngia quan es deposà el darrer dels “reis mandrosos”. També fou en època de Clodoveu quan els francs es convertiren alcatolicisme.
En la tradició germànica, el mode de successió dels reis al tron, latanisteria (nom celta que designa la successió pel petit i no pel fill), és entre germans, del més gran al més petit, després als oncles i nebots,[4] però des del regnat de Clodoveu I, lallei sàlica imposa la divisió del regne entre els fills del rei. A diferència del mode de successió per primogenitura que regeix la successió al tron de pare a fill gran, com sota la dinastia dels Capets, el regne es divideix entre tants fills com tingui el rei, de manera que cadascú pugui regnar. La divisió del Regne Franc engendra diferents estats separats,[5] permetent a cada príncep exercir la totalitat de la reialesa en el subregne assignat, en lloc de dividir l'exercici del poder amb els altres prínceps sobre el conjunt del territori.[6]
La invasió àrab delRegne visigòtic de Toledo i la posterior invasió de les Gàl·lies seria frenada perCarles Martell a labatalla de Tours (732).Pipí I el Breu, que foumajordom de palau i dominavaAustràsia,Nèustria iBorgonya posà fi al domini merovingi i establí el domini carolingi que acompanyat de conquestes culminarien els seus descendents amb l'establiment de l'Imperi Carolingi. Pocs anys més tard,Carlemany fou investit emperador aAquisgrà pel mateix papa, i dirigí esforços militars francs cap al sud conquerint en nom de la cristiandat els territoris de laSeptimània, però no va reeixir en la intenció de fer fora els àrabs de lapenínsula Ibèrica, i s'hagueren de conformar a establir una sèrie decomtats, dels quals, a partir del segle x, només controlavenels més orientals.
Els francs proliferaren apropiant-se de les restes de l'Imperi Romà d'Occident sustentada en l'imperialisme i l'esclavatge. Aquesta es basava en una societat piramidal culminada per l'emperador romà i recolzada per un potent engranatge defuncionaris iexèrcit, que requeria fortes taxes impositives, tantimpostos directes iindirectes, per al seu manteniment. La manca de conquestes i l'excés de funcionaris s'apunten com a causes de l'esfondrament econòmic i de poder del baix imperi romà. L'establiment d'estats bàrbars europeus anà acompanyada d'un procés defeudalització i, per tant, del pas de funcions públiques, pròpies de l'estat, a mans privades. Els francs, poc més de cinc mil homes al segle vi segons estima Gibbon,[2] no disposaven d'aquestes estructures socials ni de recursos humans per mantenir-la, pel que en un inici els territoris que passaren al seu domini eren abundosos en explotacions agrícoles gestionades per esclaus icolons (colonii), però la manca d'aquest control efectiu davant la fuga segurament conduí a les aristocràcies locals a fer "casaments" és a dir a dotar alsserfs de la propietat de les terres de cultiu i, per tant, d'una certa independència econòmica, bé que sota càrregues impositives d'arrendament menors que en època baix-imperial. Els francs serien certament l'elit dirigent d'aquests territoris llatinitzats, que basarien el seu control per la contraprestació d'una protecció militar envers possibles invasions foranes o intromissions d'altres senyors feudals.[7]
↑Salrach, Josep Maria. «La formació de la societat feudal. Segles VI - XII». A:Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. 1a edició. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1998.ISBN 8477399808 [Consulta: 9 abril 2011].
Armand, Frédéric.Chilpéric Ier, le roi assassiné deux fois (en francès). La Louve édition, 2008.
Rouche, Michel.L'Aquitaine des Wisigoths aux Arabes, 418-781 : naissance d'une région (en francès). París: École des Hautes Études en Sciences Sociales, Jean Touzot, 1979.ISBN 978-2-7132-0685-6.
