Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic deRaimon, (Xàtiva,2 de desembre de1940) és uncantautorvalencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de lacançó encatalà i amb major reconeixement internacional de tot eldomini lingüístic català.
Nascut al carrer Blanc deXàtiva —lloc citat en algunes de les seues cançons— el2 de desembre de1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc i va conèixer les interpretacions d'artistes tan diversos comJuliette Gréco,The Platters oJuanito Valderrama. També coneix la discografia dels grans clàssics com Vivaldi, Bach, Mozart, Beethoven, Stravinski, etc.
| « | Desconeixíem per complet l'existència d'una literatura escrita en la nostra pròpia llengua. No hi havia literatura catalana, ni cançó, ni una producció artística de cap tipus des de la nostra pròpia cultura. Quin temps! | » |
| — Raimon,Les hores guanyades (Edicions 62, 1983)[1] | ||
Als disset anys es traslladà a la ciutat deValència per estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres la carrera d'història, disciplina en la qual es va llicenciar en 1962. És llavors quan va descobrir la pròpia cultura i feu les primeres lectures d'Ausiàs March,Espriu,Pla iFuster (entre d'altres); abans, però, havia ja nascut la seua primera cançó,Al vent, sorgida de l'experiència d'anarde paquet en un trajecte ambmoto.
L'any 1962, Raimon va fer la seua primera actuació pública en el lliurament d'uns premis literaris. Poc després Eliseu Climent contacta amb la discogràficaEdigsa, els parla de Raimon i els n'envia una cinta amb gravacions. Posteriorment hi ha un aplec aCastelló on participenEls Setze Jutges i, en acabar, canta per a ells. Josep Maria Macip, juntament ambEdigsa, coordina la primera presentació pública a Barcelona, concretament alFòrum Vergés.[2] L'èxit és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «ala francesa» dels Jutges i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenenEspinàs,Delfí Abella,Enric Barbat i d'altres, sinó de les classes treballadores valencianes. Estudiant l'últim curs de la carrera, apareix, publicat perEdigsa, el seu primer disc, amb presentació de Joan Fuster, unEP que contéAl vent,Som,La pedra iA cops, que esdevingué un èxit de vendes inesperat.
Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar en elFestival de la Cançó Mediterrània amb una cançó encatalà. Acabada la carrera i reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà juntament ambSalomé (que interpreta la veu femenina del tema)Se'n va anar, una cançó d'amor deJosep Maria Andreu iLleó Borrell;Manuel Fraga, llavors Ministre d'Informació i Turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La peça, votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment,la Cançó catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu), començaria a rebre assíduament les pressions de la censura i de les institucionsfranquistes, amb el rosari de prohibicions, multes i citacions a comissaria que això comportava.
Immediatament va aparèixer el segon EP ambSe'n va anar i tres temes més: l'existencialistaDisset anys,Cançó del capvespre (la primera musicació que feia, d'un poema d'Espriu) iAhir (ràpidament coneguda pel subtítolDiguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original; així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntesDiguem no iSe'n va anar perquè «si prohibien elDiguem no, una cançó, també prohibirien la cançó guanyadora del Festival del Mediterrani». Des d'aquell moment, la cançó va esdevenir un dels himnes de la lluita antifranquista.
El 1964 va aparèixer un tercer EP del qual destaquen les cançonsD'un temps, d'un país iCançó de les mans; el mateix any veu la llum un primerLP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament:Al vent,Som,La pedra,A cops,Perduts,Disset anys,Cançó de les mans,Diguem no,D'un temps, d'un país,La nit i dos temes nous (Si em mor iCantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», presumiblement perquè l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.
El 1966 Raimon canta per primera volta en solitari a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres cantants, i posa en circulació la paraularecital, que faria fortuna per epigrafiar aquell nou tipus de música popular. El mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitatbelga deLovaina i publicà un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a Annalisa Corti (la dona que, a l'any següent, esdevindria la seua muller):En tu estime el món,Treballaré el teu cos,Si un dia vols iNo sé com.
El mateix any va tindre lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de Raimon). Abans havia fet les primeres actuacions aParís (a laMutualité i a l'Olympia) iAlemanya i apareix, amb una coberta deJoan Miró, l'àlbumCançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'EspriuEl caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aviat cívic que metafísic,Inici de càntic en el temple, que tindria molt d'èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble». Espriu va dir que Raimon havia cantat els seus poemes «com ningú».
AFrança va aparèixer un àlbum enregistrat en directe el7 de juny a l'Olympia que guanyà, l'any següent, el PremiFrancis Carco al millor cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français: hi trobem molts temes ja coneguts, una versió no censurada deDiguem no i altres d'inèdits a l'Estat espanyol com el tema sobre l'emigració (Cançó del que es queda) oNo em mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de pensament i combat) iHe deixat ma mare.
El 1967 va fer alTeatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català i també va actuar aCuba,Suïssa i en altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener alPalau de la Música Catalana, va traure l'àlbum en viuRaimon al Palau amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l'àlbum és l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxenPetita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada aBartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic,País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi» hagué de ser substituïda per «Gora gora».
El 1968 publicaria el primer disc ambDiscophon, amb el poema d'EspriuIndesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l'altre, a la Facultat d'Econòmiques deMadrid. Arran d'est últim concert escriuria la cançóDivuit de maig a la Villa i cantà també aMèxic,Alemanya,Suïssa iCuba.
Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc, resultant-ne un nou LP publicat només aFrança amb temes inèdits fora d'eixa república, comContra la por.
.jpg)
Després d'un nousenzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March,Veles e vents, el 1970 trau el discPer destruir aquell qui l'ha desert, arranjat perLleó Borrell i amb una portada d'Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la literatura catalana del segle xv, conté el poemaDesert d'amics —el títol original,Presoner, fou tombat per la censura— deJordi de Sant Jordi; un fragment delLlibre de bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulatElogi dels diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents,Així com cell,Quins tan segurs consells iSi com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter espriuà s'hi troben cinc temes amb text del mateix Raimon:Societat de consum —una de les poques cançons amb tractament irònic—,Quan creus que ja s'acaba,De nit a casa,T'ho devia iSobre la pau.
El 1971 va traure un altre LP que incloïa13 de març, cançó dels creients —una cançó composta arran l'emotiu recital del Price— i la cançó d'amorQuan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus aFrança, elsEstats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també aXile i l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.
El 1974 publica el llibrePoemes i cançons, prologat perManuel Sacristán, i el mateix any publica el discA Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d'avantguarda francesos comMichel Portal, que inclou molts poemes musicats d'Ausiàs March («No em pren així», «Lo jorn ha por»),Joan Roís de Corella («Si en lo mal temps»),Joan Timoneda («Só qui só») iPere Quart («Una vaca amb un vedellet en braços»);[1] els texts originals de Raimon són «T'he conegut sempre igual» (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit líder comunistaGregorio López i Raimundo),Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), «Morir en aquesta vida» (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal deMaiakovski), el tema sobre la trentena «Amb tots els petits vicis» i la cançó d'amor «Com un puny» (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria aVíctor Jara queda justificada amb la inclusió d'«Amanda», versió valenciana de la cançó de Jara «Te recuerdo, Amanda». El mateix any apareixen dos àlbums més: l'un aFrança,T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud delsPirineus; l'altre,Campus deBellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital multitudinari a laUniversitat Autònoma de Barcelona, on hi trobem diverses cançons inèdites a Espanya, totes amb un fort contingut cívic: «Qui ja ho sap tot», «A un amic», «18 de maig a la Villa», «No em mou el crit», «Quan jo vaig nàixer» i el poema d'Espriu dedicat aPompeu Fabra «El meu poble i jo».
L'any 1975, mentreFranco agonitza, Raimon estrenava alPalau d'Esports deMontjuïc un dels seus temes clàssics, «Jo vinc d'un silenci», moment recollit en el documentalLa Nova Cançó deFrancesc Bellmunt. L'any següent, en plena efervescènciapredemocràtica, cantava alPabellón Deportivo del Real Madrid, en febrer, el que havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'ambient del concert queda recollit en un àlbum doble,El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà per primera i última vegada a lesSis Hores de Cançó aCanet, l'edició més multitudinària amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava «Inici de càntic en el temple») una grua elevà una enormesenyera quadribarrada.
A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el1977 va fer quatre actuacions alPalau d'Esports, cada volta anava fugint més dels concerts multitudinaris.També començaria a actuar acompanyat per uncontrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.
Abans d'anar-se'n a fer una primera gira alJapó, el1977 tragué l'àlbumLliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós,Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants texts propis:Qui pregunta ja respon,Un lleu tel d'humitat,Tristesa el nom,Com una mà,Que tothom,A Joan Miró —cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'estat espanyol— i una versió en estudi deJo vinc d'un silenci.
Dos anys després (el1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals alPalau de la Música:Quan l'aigua es queixa inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swingI beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau iOn és lo lloc), i texts propis:Als matins a ciutat,L'última llum,Un sol consell,No el coneixia de res,Fou un infant,Perquè ningú no em contarà els seus somnis,I després de creure tant iAndreu, amic —dedicada a l'escultorAlfaro—. Amb estes cançons, Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.
Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments deManel Camp iAntoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament:Orígens,Cançons d'amor,Ausiàs March,Dedicatòries,Cançons de la roda del temps (Espriu),He mirat aquesta terra (Espriu),Poetes dels seglesxv ixvi,Amb els silencis i les nostres paraules iL'aigua del temps que vius; el desè disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada enjaponès per una coral nipona. Els temes inèdits que incorporaRaimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.
L'any 1983 publicavaLes hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític —l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer el sorprèn en plena gravació—, la feina artística i molts temes més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà sense presses: en 1984 publicà un nou àlbum,Entre la nota i el so, amb temes comLluny de la pedra i de l'aigua oAl meu país la pluja.
L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb lamúsica electrònica i amb instruments com labateria i elssintetitzadors (els arranjaments són fets per unpercussionista,Ezequiel Guillén Saki): en la presentació del disc alPalau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el recital sense agafar la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes brillants com, per exemple, el final deCom un puny.Presències i oblit compta amb temes d'un marcat caràcter intimista:Del blanc i el blau,La mar respira calma —escrit a la manera d'Espriu— oPrimer parlaré de tu.
Raimon tardaria exactament una dècada a gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament camerístic que li anava com l'anell al dit —guitarres, contrabaix,violoncel, clarinets iacordió— i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes».
L'any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en diverses universitats delsEstats Units. El mateix any, va sorprendre a més d'un en fer-se càrrec d'un programa aTVE-Catalunya dedicat al món del llibre,Literal,[3] que li permet transmetre la seva enorme cultura de lector en diverses llengües.
El dia deSant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital alPalau Sant Jordi davant uns divuit mil espectadors amb motiu del trentè aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però per l'escenari també passaren molts artistes que havien compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaiàDaniel Viglietti, elbascMikel Laboa, elportuguésLuis Cilia i el míticfolkloristaestatunidencPete Seeger, i els músics de tradició clàssica Antoni Ros-Marbà, Josep Pons i Michael Portal; els cantautors locals erenSerrat,Ovidi —poc abans de declarar-se-li elcàncer que acabaria amb la seuavida— iPi de la Serra. També hi actuaren el grup japonèsWarabi-za, laCoral Sant Jordi dirigida perOriol Martorell i la bandaLira Ampostina, evocant els inicis musicals de Raimon.
El mateix any publicà una novaIntegral, ara enCD: l'obra, guanyadora delPalmarès des Palmarès que atorga laNouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides enOrígens i dedicatòries,Cançons d'amor i de lluita,Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu,Ausiàs March i alguns poemes dels seglesxv ixvi,Aquest cant vol ser plural iCoincidències, dissidències, indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).
A l'inici del 1997 apareixia un disc amb cançons noves:Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions d'Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyentSoliloqui solipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlitvideoclip. El mateix any se li concedí laMedalla d'Or de la Generalitat de Catalunya,[1] encara que, uns anys abans, havia refusat laCreu de Sant Jordi. També rebé elPremi Ondas especial del jurat per la seva trajectòria en la història de la música popular.[4] Amb el títolCançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions aPerpinyà, aXàtiva —li negaren un teatre de la ciutat deValència amb excuses—, aMallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pelRegne Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventasmadrilenya —on actuava en un acte d'homenatge aMiguel Ángel Blanco (regidor basc delPP assassinat perETA)— per un sector del públic que no acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla alPaís Valencià». La cançó eraPaís Basc, prohibida durant la dictadura franquista. L'acte va ser retransmès perTVE, i el fet de la xiulada tingué un ressò notable.
A final d'any apareixia el CDRecitals al Palau, l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades: al llarg, una antologia raimoniana de vint-i-dues cançons amb la qual, cap a la fi de segle, Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa; el1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós:Les cançons d'amor.
El 2000 treia unaNova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle xv:Francí Guerau,Jordi de Sant Jordi,Mossèn Estanya,Bernat Metge iJaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill). La novaIntegral també replegava les dos úniques cançons d'altri que Raimon havia enregistrat:Se'n va anar (Josep Mª Andreu i Lleó Borrell) iAmanda (Víctor Jara).
El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia de la Música Espanyola i el 21 d'octubre del mateix any participà, juntament amb Maria del Mar Bonet,Pep Sala i d'altres, en l'acteVolem tots els papers [de Salamanca] organitzat per laComissió de la Dignitat al Palau Sant Jordi, davant de dotze mil persones; el22 de maig del'any següent va realitzar un concert commemoratiu pels quaranta anys del recital de maig de 1968 a Madrid, a laUniversitat Complutense[5] i, encara en 2008, el 15 de juny del mateix any va cloure la jornada de portes obertes delCastell de Montjuïc amb un concert antològic retransmès en directe perTV3.[6]
L'any 2010 va cantar entre altres ciutats a València (Teatre Olímpia) en un concert organitzat per la Universitat de València amb motiu de la concessió de la Medalla de la Universitat, a Barcelona (L'Auditori), a París (Grand Anphithéâtre de l'École de Musicologie de l'Université de la Sorbonne) i va tornar a cantar a Xàtiva on feia anys que no ho havia fet. Davant de la indiferència del consistori, va llogar elGran Teatre de Xàtiva per poder oferir als seus conciutadans tres concerts antològics carregats d'emoció. TV3 va retransmetre aquest concert en dos programes.
A principis de 2011 va ser investitdoctor Honoris Causa per laUniversitat d'Alacant.[7] Va publicar un CD amb el títolRellotge d'emocions i el va presentar cantant al Teatro Madrid, a Madrid, i al Teatre Tívoli, i al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona.Rellotge d'emocions és un CD amb deu cançons, amb paraules i música de Raimon i una cançó sobre un poema de Salvador Espriu.
L'any 2012 Raimon va celebrar el cinquantè aniversari del seu primer concert a Barcelona amb una exposició, entre el novembre de 2012 i el gener de 2013. Aquesta mostra commemorativa se celebrà a l'Arts Santa Mònica de Barcelona, amb el títolRaimon. Al vent del món. L'exposició presentà la biografia més íntima i pública del màxim exponent de la Nova Cançó, recollint obres d'art vinculades a la carrera de Raimon, d'autors comJoan Miró,Antoni Tàpies oAndreu Alfaro, fotografies de cartells i portades de discs, realitzades per fotògrafs comOriol Maspons,Colita,Ros Ribas iJordi Fornas, Leopoldo Pomés... O la col·lecció de cartells originals de diferents èpoques, així com discs, LP's, CD's, EP's i edicions completes, entrevistes a Raimon, i projeccions audiovisuals dels seus recitals. L'exposició es completà amb el treball intel·lectual de l'artista, cartes, texts i articles que Raimon havia escrit en castellà per la revistaDestino i en català pelDiario de Barcelona, juntament amb tots aquells documents anotats i barrats que passaren pel filtre de lacensurafranquista.[8]
També s'insereix en aquesta celebració, una presència en la Filmoteca de Catalunya, tituladaRaimon imatges i so, i recitals en cinc universitats europees: a Berlín en la Reutersaal de la Humboldt Universität, a Luxemburg en el Théâtre Robert Krieps de l'Abbaye de Neümester, a Londres en el Great Hall del King's College London Strand, a París al Grand Amphithéâtre de l'École de Musicologie de l'Université de la Sorbonne i a Roma al Teatro Il Vascello per la Universitá La Sapienza. Cinc actuacions a cinc universitats europees que són mostra fefaent de l'interès que desprèn la creació artística de Raimon, les seves cançons, la seva musicació de poetes medievals i contemporanis com Ausiàs March i Salvador Espriu sobretot. Els concerts anaven precedits per xerrades i col·loquis que situaven el cantant en el seu context sociopolític. La gira va culminar amb un altre concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on Raimon va fer un repàs generós de la seva obra, concert del qual Sony ha editat 2 CD's com a document i celebració d'aquest moment de plenitud artística del cantant.
.jpg)
El 2012 rebé laMedalla d'Or de la ciutat de Barcelona, i el 2013, el PremiEnderrock a la trajectòria.[1]
Els anys 2013 i 2014 Raimon va tornar a cantar a Barcelona, a Madrid i a Mallorca. Al maig del 2014 el Palau de la Musica Catalana va ser l'escenari de quatre concerts apoteòsics. Aquest mateix any 2014 va ser distingit amb la Medalla de Oro del Circulo de Bellas Artes de Madrid i el 46èPremi d'Honor de les Lletres Catalanes, la primera vegada que un cantautor rebia un premi literari d'aquesta magnitud.[1]
L'octubre del 2015 laGeneralitat Valenciana va concedir-li l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana[9] i la Gran Creu de l'Orde de Jaume I El Conqueridor.
El 27 de juliol de 2020 va celebrar-se un acte solemne al Saló de Corts delPalau de la Generalitat Valenciana, amb assistència del president de laGeneralitatXimo Puig, el president de laDiputació de ValènciaToni Gaspar, el ministre de Cultura espanyolJosé Manuel Rodríguez Uribes, l'alcalde de XàtivaRoger Cerdà i la Secretària Autonòmica de CulturaRaquel Tamarit. En l'acte es va anunciar que Raimon i Annalisa Corti donarien el seu llegat a la ciutat de Xàtiva, creant una fundació que s'ubicarà alconvent de Santa Clara.[10] Així mateix, se signà el protocol per cedir a la seua ciutat natal els seus béns i el seu patrimoni, en un ampli projecte cultural que portarà el nom de Raimon.[11]
El 16 de febrer de 2023 es va inaugurar a Xàtiva, amb motiu del 60 aniversari de la publicació d'Al vent, una mostra temporal que exposava gran part de la seua col·lecció plàstica donada a la ciutat, amb obres de grans exponents del món de l'art modern comJoan Miró,Andreu Alfaro,Antoni Tàpies,Artur Heras,Rafael Armengol,Manuel Boix,Josep Guinovart oJoan-Pere Viladecans, entre d'altres.[12]
El 2015 Raimon va cedir el seu fons audiovisual a laFilmoteca de Catalunya amb l'objectiu de permetre la seva consulta i recerca. Aquest fons, integrat per 176 enregistraments, és el testimoni audiovisual de la seva trajectòria artística. El primer document data del 15 d'abril de 1966 i conté un ampli reportatge del programa setmanalPanorama: cinq colonnes à la une, realitzat per Gérard Chouchan i Jean Vidal sota la direcció de Pierre Lazareff, emès a la televisió pública francesa. Entre els programes que formen part d'aquest fons hi ha reportatges, entrevistes i concerts a diferents universitats i escenaris del món on s'inclou, per exemple, la gira de Raimon aTòquio iHiroshima (1992), a l'Olympia de París (2006), alPalau Sant Jordi (1993) per commemorar els30 anys d'Al vent, o una actuació aXàtiva celebrada el 1997.[13][14]
Algunes cançons de Raimon han estat interpretades per altres cantants, com enMoncho (Treballaré el teu cos),Serrat (D'un temps, d'un país),Anais Mitchell (Contra la por),Daniel Viglietti (De nit a casa, junts) iCamilo Sesto (Som).[15] VerdCel n'ha dedicat el primer disc íntegre de versions del cantautor del carrer Blanc de Xàtiva (Petjades) i n'ha publicat altres reeixides versions del seu repertori.
Al vent és, indiscutiblement, la cançó més coneguda de Raimon, atenent el nombre de versions que n'han fet Warabi-za, elsMunlogs,Skalissai,Pau Alabajos iCesk Freixas, entre molts altres.[16]
LaCoral Sant Jordi també compta en el seu repertori ambAl Vent iD'un temps, d'un país.
El1994Canal 9 va emetre un recital de Raimon. El programa estava dividit en dues parts, en primer lloc un documental sobre la trajectòria del cantant, titulatMúsica i paraules. Posteriorment un recital del cantant alTeatre Principal de València, on canta 30 cançons davant d'un públic convidat perTVV.
La seva discografia consta de 31 LP's i 35 CD's. Hi ha 7 CD's editats a França, 2 a l'Uruguai, 1 a l'Argentina, 1 al Japó i 2 als Estats Units.
2013- Raimon 502018- L'últim recital
|
|
(Llibres sobre Raimon)
1977:Josep Trueta · 1978:Ventura Gassol,Institut d'Estudis Catalans · 1979:Josep M. de Casacuberta,Obra Cultural Balear · 1980:Andreu Alfaro,Abadia de Montserrat · 1981:Joan Coromines,Centre Excursionista de Catalunya · 1982:Joan Triadú,Centre de Lectura de Reus · 1983:Oriol Martorell,Acció Cultural del País Valencià · 1984:Miquel Coll,Orfeó Lleidatà · 1985:Josep Benet,Teatre Lliure · 1987:Raimon,La Bressola · 1988:Pilar Malla,Serra d'Or · 1989:Eliseu Climent,Federació Catalana d'Escoltisme · 1990:Ramon Folch,Orfeó Català · 1991:Joan Fuster,Arrels · 1992:Enric Casassas,Òmnium Cultural · 1993:Pere Casaldàliga,Universitat Catalana d'Estiu · 1994:Joan Ainaud,Josep M. Ainaud,Comunitat cistercenca de Santa Maria de Vallbona de les Monges · 1995:Antoni M. Badia,Dagoll Dagom · 1996:Josep Laporte,El Temps · 1997:Francesc Candel,Escola Valenciana · 1998:Josep Amat,Col·lecció Clàssics del Cristianisme · 1999:Ramon Sugranyes,Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona · 2000:Jordi Savall,Festival Internacional de Música de Cantonigròs · 2001:Universitat de València · 2002:VilaWeb · 2003:Josep Maria Àlvarez · 2004:Antoni Bassas · 2005:Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya · 2006:Carme Ruscalleda · 2007:Federació Llull · 2008:Joan Font · 2009:Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura · 2010:Fundació puntCat · 2011:Isona Passola i Vidal · 2012:Joan Massagué i Solé · 2013:Paul Preston |
1978:Joan Miró · 1979:Pau Casals · 1980:Joan Coromines,Josep Pla,Salvador Espriu,Frederic Mompou,Jordi Rubió i Balaguer · 1981:Joan Rebull,JV Foix,Josep Lluís Sert,Salvador Dalí · 1982:Montserrat Caballé,Victòria dels Àngels,Apel·les Fenosa · 1983:Joan Fuster,Francesc de Borja Moll,Antoni Tàpies,Alícia de Larrocha · 1984:Josep Carreras,Antoni Clavé · 1985:Joan Antoni Samaranch,Miquel Batllori · 1986:Frederic Marès · 1988:Federico Mayor,Raimon Noguera,Joan Sardà,Miquel Coll · 1990:Ramon Aramon · 1991:Narcís Jubany · 1993:Ramon Roca · 1997:Jaume Aragall,Raimon,Monestir de Montserrat · 1999:Miquel Martí i Pol,Xavier Montsalvatge · 2000 :Pierre Vilar,Josep Benet · 2001:Joan Triadú,Hospital de Sant Pau,Jordi Carbonell · 2003:Josep M. Castellet,Francesc Candel,Ramon Margalef,Joaquim Molas,Antoni Pladevall · 2004:Joan Oró · 2005:Gregorio López,Joan Reventós,Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis · 2006:Antoni Gutiérrez · 2007:Jordi Pujol,Pasqual Maragall · 2008:Moisès Broggi,Montserrat Carulla · 2009:Poble mexicà,Cos de Bombers de la Generalitat · 2010:Jordi Solé (pòstum),Institut d'Estudis Catalans,Abadia de Poblet · 2011:Heribert Barrera (pòstum) · 2012:Josep Maria Ainaud,Antoni Maria Badia · 2013:Lluís Martínez,Max Cahner (pòstum),Oriol Bohigas · 2014:Jordi Savall · 2015:Neus Català,Josep Maria Espinàs,Joan Rodés · 2016:Muriel Casals (pòstum) · 2018:Carme Forcadell,Carles Viver,RCR Arquitectes · 2019:Anna Cabré,Josep Vallverdú · 2020:Lluís Llach,Teresa Codina · 2021:Arcadi Oliveres (pòstum),Josefina Castellví · 2022:Roser Capdevila,Antoni Vila |  | |
1968:Nicolau Primitiu · 1972:Àngel Sánchez · 1973:Manuel Sanchis Guarner · 1974:Joan Fuster · 1975:Vicent Andrés i Estellés · 1976:Joan Senent · 1977:Pere Riutort · 1978:Adolf Pizcueta · 1979:Joaquín Maldonado · 1980:Casimir Melià · 1981:Josep Lluís Barceló · 1982:Germà Colón · 1983:Arcadi García · 1984:Ciprià Ciscar · 1985:Josep Fibla · 1986:Miquel Peris · 1987:Ramon Lapiedra · 1998:Patronat del Misteri d'Elx · 1989:Vicent Sos Baynat · 1990:Amics de la Televisió Valenciana · 1991:Universitat Jaume I · 1992:Emili Beüt i Belenguer · 1993:Sofia Salvador · 1994:Vicent Ventura · 1995:Centre Excursionista de Castelló · 1996:Matilde Salvador · 1997:Enric Valor /Bancaixa · 1998:Francesc Ferrer /Fernando Villalonga · 1999:Francesc de P. Burguera /Alfred Giner · 2000:Josep Lluís Bausset /Ramon Cerdà · 2001:Manuel Castellet /PPCVPSPV iBLOC · 2002:Francesc Pascual /Poble de Castelló · 2003:Carles Santos iLa Barraca · 2004:Joan Francesc Mira /Fundació Dávalos Fletcher · 2005:Josep Sánchez Adell /Centre Excursionista d'Ontinyent · 2006:Rafael Ribes /Patronat del Tractat d'Almisrà · 2007:Pere Maria Orts /Jornades Culturals a la Plana de l'Arc · 2008:Carmelina Sánchez-Cutillas /Xarxa Teatre · 2009:Manuel Costa /Festival de Danses de l'Antiga Corona d'Aragó · 2010:Emili Rodríguez Bernabeu /Castelló a Escena · 2011:Isabel-Clara Simó /Escola Valenciana · 2012:Raimon /El Betlem de la Pigà · 2013:Avel·lí Flors /Al Tall · 2014:Vicent Partal /Els Llauradors · 2015:Antoni Royo Pérez /Aplec dels Ports · 2016:Rafael Cebrián Gimeno /Saó · 2017:Carme Barceló Torres /Benjamí Barberà i Miralles · 2018:Rosa Serrano i Llàcer /Associació de Dones Nacionalistes Terra · 2019:Maria Conca i Martínez /Societat Castellonenca de Cultura · 2021: Família deGuillem Agulló(Carme Salvador iGuillem Agulló i Lázaro) / Personal sanitari delPaís Valencià /Pep Martí |
1969:Jordi Rubió · 1970:Pere Quart · 1971:Francesc de Borja Moll · 1972:Salvador Espriu · 1973:JV Foix · 1974:Manuel Sanchis · 1975:Joan Fuster · 1976:Pau Vila · 1977:Miquel Tarradell · 1978:Vicent Andrés i Estellés · 1979:Manuel de Pedrolo · 1980:Mercè Rodoreda · 1981:Josep M. de Casacuberta · 1982:Josep M. Llompart · 1983:Ramon Aramon · 1984:Joan Coromines · 1985:Marià Manent · 1986:Pere Calders · 1987:Enric Valor · 1988:Xavier Benguerel · 1989:Marià Villangómez · 1990:Miquel Batllori · 1991:Miquel Martí i Pol · 1992:Joan Triadú · 1993:Tomàs Garcés · 1994:Jordi Sarsanedas · 1995:Jordi Pere Cerdà · 1996:Josep Benet · 1997:Avel·lí Artís-Gener · 1998:Joaquim Molas · 1999:Josep Palau · 2000:Josep Vallverdú · 2001:Teresa Pàmies · 2002:Josep M. Espinàs · 2003:Antoni Ma. Badia · 2004:Joan Francesc Mira · 2005:Feliu Formosa · 2006:Josep Termes · 2007:Baltasar Porcel · 2008:Montserrat Abelló · 2009:Joan Solà · 2010:Jaume Cabré · 2011:Albert Manent · 2012:Josep Massot · 2013:Josep Maria Benet i Jornet · 2014:Raimon · 2015:Joan Veny · 2016:Maria Antònia Oliver · 2017:Isabel-Clara Simó · 2018:Quim Monzó · 2019:Marta Pessarrodona · 2020:Enric Casasses · 2021:Maria Barbal · 2022:Antònia Vicens · 2023:Josep Piera · 2024:Albert Jané |
| 1995-2012 | |
|---|---|
| Des de 2013 | |
