Rafael García-Valiño Marcén (Toledo,24 d'octubre de1898 –Madrid,29 de juny de1972) fou un militar espanyol, fill de militar, estret col·laborador del generalEmilio Mola Vidal durant laGuerra Civil espanyola i un dels comandaments militars encarregats d'impedir l'entrada de les forces de l'exèrcit republicà a la vila deGandesa durant labatalla de l'Ebre.
Alumne de l'Acadèmia d'Infanteria el1913, fou promogut a oficial el1916, després d'haver prestat servei a l'Àfrica, intervenint en nombrosos fets d'armes, dels que en resultà ferit tres vegades. Es va forjar una gran reputació durant laguerra del Marroc. En començar la guerra ja eracomandant d'infanteria, ja que el 1936 dirigia la I Brigada Mixta de Muntanya sota el comandament del general Mola. Amb la Guerra Civil és ascendit a coronel de la I Divisió de Navarra i del Cos d'Exèrcit del Maestrat. Va ser, però, a la batalla de l'Ebre, on més va destacar impedint l'avanç de l'exèrcit republicà els primers moments de la batalla de l'Ebre.[1]
El juliol de 1936, trobant-se aZarautz (Guipúscoa), marxà a Pamplona per incorporar-se al moviment rebel. En aquella ciutat se li confià l'organització i comandament del Tercio de Requetés deMontejurra, base més tard de la 1a Brigada deNavarra, com aquesta o fou de la Divisió d'igual nom i a la vegada delCos d'Exèrcit del Maestrat, grans unitats que manà successivament.
Assistí a les primeres operacions de Guipúscoa, on rebé la seva quarta ferida, i posteriorment a tota la campanya del Nord, que culminà amb l'ocupació de Bilbao, també prengué part en les operacions de Santander. Manant la 1a Divisió de Navarra participà en la batalla deTerol i en la d'Aragó el1938, arribant aAlcanyís i posteriorment aSant Carles de la Ràpita.
Va intervenir així mateix en les operacions del Maestrat i en labatalla de l'Ebre; en la campanya deCatalunya actuà pel centre del dispositiu, manant l'exèrcit del Maestrat, assolint arribar finsFigueres. Els ascensos de comandant (1925), tinent coronel (1936), coronel (1937) i general de brigada (1938) els assolí per mèrits de guerra.
Acabada la guerra civil, fou delegat del Govern aMelilla. El1942 se’l nomenà cap de l'Estat Major Central de l'Exèrcit. El1942 ascendia a tinent general; amb aquesta graduació, era llavors el general més jove d'Espanya. El1954 s'encarregava de la Capitania General de la IV Regió Militar (Catalunya). El1951 se’l designà alt comissari d'Espanya alMarroc. El1956 li fou encomanada la direcció de l'Escola Superior de l'Exèrcit.
Per aquest temps fou així mateix capità general de la I Regió Militar, lloc que abandonà el1964. EraConseller delRegne i procurador enCorts, càrrec que mostrà la seva actitud independent votant contra el nomenament del príncepJoan Carles de Borbó com a successor a Cap de l'Estat.
Va ser declarat fill adoptiu d'Olot el3 de febrer de1940, ja que era el comandant en cap delCos d'Exèrcit del Maestrat. Les tropes d'aquest exèrcit van ocupar aquesta població iRipoll en el marc de l'Ofensiva de Catalunya.
Es trobava en possessió de dues grans creus alMèrit Militar, laGran Creu de Carles III, laGran Creu d'Isabel la Catòlica i laGran Creu del Jou i les Fletxes.
.svg)
.svg)
.svg)
