Hom denominaradiofont ofont de ràdio astronòmica a un objecte de l'espai exterior que emetradiació electromagnètica a la regió de lesradiofreqüències. L'emissió prové de gas calent,electrons movent-se encamps magnètics, i certeslongituds d'ona emeses peràtoms imolècules a l'espai. Aquestos objectes es troben entre els processos físics més extrems i enèrgics de l'univers. La ciència que s'ocupa de la seva observació és laradioastronomia.
Existeixen radiofonts tant a la nostra galàxia com fora d'ella. El 1932, elfísic iastrònom nord-americàKarl Guthe Jansky va detectarones de ràdio procedents d'una font desconeguda al centre de laVia Làctia. Jansky estudiava els orígens de la interferència de radiofreqüència per a Bell Laboratories. Va trobar "... un estàtic de tipus constant, d'origen desconegut", que finalment va concloure que tenia un origen extraterrestre. Aquesta va ser la primera vegada que es van detectar ones de ràdio des de l'espai exterior.[1]
El 1946 es va descobrir la primera radiofont fora de la nostragalàxia a laconstel·lació del Cigne. Aquestes fonts no sempre són observables en l'espectre visible, algunes d'elles són totalment invisibles i la seva presència només pot ser detectada per les seves emissions de ràdio.
De les moltes radiofonts existents més enllà de la nostra galàxia, cal assenyalar l'hidrogen neutre i elmonòxid de carboni que s'hi troben engalàxies espirals, i elsquàsars (abreviatura de l'anglès quasi-stellar radio source), les emissions es relacionen amb l'existència de forats negres supermassius al centre de galàxies el·líptiques. D'especial importància és la feble radiació de fons de microones provinent delbig-bang, que va suposar el començament del nostre univers fa uns 13.700 milions d'anys. Finalment, s'han utilitzat ones de ràdio en la recerca d'altres civilitzacions a la nostra galàxia, fins al moment sense resultats positius.
Les radiofonts poden ser compactes, com elsestels o elspúlsars, o bé correspondre a cossos difusos, com els núvols depols interestel·lar o galàxies. Algunes, com els púlsars, emeten impulsos breus a intervals regulars; unes altres emeten un espectre ampli amb intensitat gairebé constant, mentre que unes altres, com elSol, tenen una radiació molt irregular. Lesrestes de supernoves són radiofonts intenses.