Elrabí (hebreu:רַבִּי,rabbí, en hebreu modern:rav, en hebreuasquenazita:rov orouv; pronunciatribbí per algunssefardites; de l'hebreuרָב, «gran») és un mestre o doctor de la llei jueva.[1][2][3] És una persona que gràcies al seu grau d'erudició en l'estudi dela Torà pot prendre decisions o emetre judicis en qüestions dellei jueva. D'acord amb la importància de la llei jueva en la vida tradicional jueva, el rabí ha estat durant molt de temps la figura dominant dins de la comunitatjueva. Després de l'Haskalà (o il·lustració jueva) i sobretot deljudaisme reformista, el seu paper va ser fortament redefinit en els sectors noortodoxes.
El terme s'usa, juntament amb el dehakham o «savi» (hebreu:חָכָם), per denominar els savis jueus.[cal citació] En hebreu l'expressió significa «mon mestre» o, més literalment, «mon major», ja que el sufix pronominal-i denota possessiu de primera persona singular.[4] Existeix igualment el termerabenu, en hebreuרַבֵּינוּ, que denota el possessiu de primera persona plural i, per tant, significa «el nostre mestre».[4]
Des de l'edat mitjana va començar a utilitzar-se el terme «gran rabí» per a referir-se al líder principal de la comunitat. Actualment aIsrael hi ha un consell rabínic amb dos rabins principals, un que representa el ritusefardita i l'altre elsasquenazites. No existeix un rabinat central per a tota la comunitat jueva.[4]
La paraula «rabí», procedeix de l'arrel «R-B-B», que significa grandesa o multitud, apareix a laBíblia hebrea durant l'episodi de l'èxode d'Egipte on designa l'Erev Rav (ערב רב, «Gran Multitud»),[5] els esclaus convertits que van seguir els Fills d'Israel. Aquest terme té el seu equivalent enàrab:ربّ,rabb, «senyor». En la tradició hebrea, no li designa una funció sinó que constitueix un títol de respecte, així és ambrav hatabbahim («cuiner en cap» o «xef») orav hovel («mariner en cap», és a dir «capità»). Elssavis recomanen utilitzar aquest terme per a qualsevol persona de qui s'hagi rebut un ensenyament, fins i tot si era inferior en saviesa i havia ensenyat només una lletra.[6]
Durant l'època del Segon Temple, al períodetanaïta, no hi ha cap prerrogativa sobre elscohanim (sacerdots), que ofereixen el culte diví al Temple, ni sobre elslevites, que els ajuden. El paper dels rabins és el d'un jutge o àrbitre la decisió del qual ha d'ajustar-se a la Llei, que, segons la tradició jueva, està registrada a laTorà SheBiKhtav (la «Torà escrita», és a dir, laBíblia hebrea), rebuda perMoisès alSinaí, i es va expandir a laTorà SheBe'al Pe (la «Torà oral»), unatradició oral d'exegesi també iniciada al Sinaí. La finalitat dels seus estudis és principalment trobar solucions a noves problemàtiques, a partir dels ensenyaments dels seus predecessors i de la seva jurisprudencia. La seva autoritat es basa només en el respecte inspirat per la seva ciència, independentment de la seva ascendència i antecedents. La seva consagració és veure reconeguda aquesta autoritat pels seus companys i pels alumnes que volen aprendre d'ell abans de convertir-se en mestres.
Va ser després de ladestrucció del Temple de Jerusalem l'any 70 que es va convertir en l'única figura d'autoritat, elscohanim i els levites només tenien prestigi simbòlic. També va ser en aquesta època quan van aparèixer els títols rabínics, el primer portador d'aquest títol va ser el rabíYohanan ben Zakai.
«Rabí» (enhebreu:רַבִּי,rabbí) —pluralrabbanim, pronunciatribbí en hebreusefardita i hebreuiemenita— esdevé al segle i, el títol atorgat alstalmid hakham («deixebles dels savis») cridats a exercir una funció pública, després d'una cerimònia d'ordenació, lasemikha.[7] Només pot ser transmès pelshazal (savis) de laterra d'Israel, a qui ells mateixos hi van ser ordenats pelSanedrí segons el costum transmès pels ancians, i donats l'autoritat per jutjar els casos penals.
No tots els savis tenen aquest títol: a més dels rabins babilònics, que són ordenats als seus col·legis després d'una cerimònia més informal, i només poden rebre el títol derav, alguns només es coneixen pel nom del seu pare, d'altres pel derabban, que és, segons alguns,[8] reservat als presidents delSanedrí i, segons altres,[9] als rabins més prestigiosos de les generacions passades.
El rabí no és remunerat pels seus deures (i no pot ser-ho);[10] per tant ha d'exercir una altra professió.Hil·lel era llenyataire iXammai paleta,[11] el rabí Ḥanina i el rabí Oshaya són sabaters,[12] Ḳarna un tastador de vins, el rav Huna un portador d'aigua., etc.[13] El rabí pot, tanmateix, com a funcionari del tribunal, sol·licitar una compensació pel temps dedicat a l'exercici d'aquesta funció.[13]
L'ordenació formal va desaparèixer definitivament l'any425, arran de les mesures adoptades perTeodosi II. Els títols rabínics derav irabí, així comrabenu («el nostre mestre») es continuen utilitzant, tot i que el segon s'utilitza amb un altre sentit.
La situació i l'estatus dels rabins es va mantenir essencialment igual a l'edat mitjana, amb algunes excepcions, com els membres delscol·legis acadèmics de Babilònia, que cobraven els seus sous d'una part de les subvencions pagades a les acadèmies, i tenien l'encàrrec de respondre les preguntes dels donants.
No obstant això, els rabins es troben sovint a l'avantguarda del coneixement tant en el camp laic com en el religiós, sota l'impuls deSaadia Gaon, que va contrarestar la influència cultural i teològica delmón islàmic adaptant els èxits d'aquesta tradició a la jueva. De vegades aconseguiren alts càrrecs a la cort dels sobirans, sobretot a l'Al-Àndalus. La situació és notablement diferent a França i Alemanya, on els jueus s'enfronten, en el millor dels casos, a la desconfiança i a la persecució de les poblacions cristianes locals, cosa que els impedeix participar activament en la vida pública.
Tres rabins de Jerusalem d'Isaac Snowman
L'abast de les funcions i jurisdicció del rabí depèn principalment de la bona voluntat de les autoritats; en determinats moments, aquests afavoreixen la centralització de l'autoritat, prefigurant la funció de gran rabí, en atorgar a certs mestres eminents, comSalomó ben Adret,Hasdai Cresques oMeïr de Rothenburg, autoritat religiosa a nivell regional, fins i tot nacional, que facilita el manteniment de l'autoritat judicial. En l'àmbit local, l'antic concepte de mestre local (mara deatra) troba, a l'Europa central, el seu equivalent amb elLandesrabbiner.
En general, als rabins se'ls concedeix l'autoritat exclusiva per prendre decisions en qüestions religioses i civils, complementada amb la supervisió de les institucions destinades a garantir la vida jueva, com ara la matança i elbany ritual (micvé). D'altra banda, no tenen cap autoritat particular en l'organització del propi culte.
En aquestes últimes comunitats i en les comunitats establertes en terres musulmanes abans de l'arribada delssefardites, els estudiosos no poden prendre el títol derav, atès querabb és un delsnoranta-nou noms de Déu. LlavorsHakham («Savi») esdevé un dels títols escollits amb més freqüència per referir-s'hi a Egipte, Síria i la terra d'Israel, però es troben altres qualificatius, commorè tzedeq («professor de justícia»),dayan («jutge»),haver bet din («membre del tribunal»). Els rabins oficials van tenir un paper central en el manteniment de les condicions morals de les seves comunitats, i s'ocuparen de la redempció dels captius. Els títols utilitzats en lloc de «gran rabí» foren: el gran rabí de la terra d'Israel s'anomenavaRishon LeTzion; a partir de1836, un rabí que governava tots els jueus sota el domini otomà, inclosa la terra d'Israel, va ser designat amb el títol deHakham Bashi; el títol també es va estendre al nord d'Àfrica.[7]
El càrrec de rabí, mestre i membre o jutge delstribunals que segueixen la llei jueva, esdevé remunerat, quan els estudiosos ja no troben cap altre mitjà per guanyar-se la vida, i perquè no descuidin els seus estudis, especialment després de l'expulsió del jueus d'Espanya.[7]
Al segle xv, el costum de lliurar als estudiosos unhatarat horaa («llicència per ensenyar») es va estendre a Europa central. A més, això els atorga el títol deMori («mon professor»). Tanmateix aquesta innovació és criticada com una imitació del costum dels cristians, que confereixen doctorats als seus estudiosos. Aquesta pràctica s'ha estès s'estén i aquest grau fins i tot s'anomenasemikha actualment.
A França, Napoleó, quan va emancipar els jueus, va donar als rabins el càrrec de ministre de culte i va establir el consistori central, on els rabins estaven sotmesos a l'autoritat del gran rabí de França.
Tradicionalment, les dones es mantenien allunyades dels estudis, no hi havia dones rabines ordenades abans del segle xx, i totes estaven en corrents no ortodoxes del judaisme.
En eljudaisme ortodox, d'acord amb elTalmud, els legisladors jueus van sostenir que no es permetia a les dones servir en una posició d'autoritat religiosa sobre una comunitat jueva.[14][15] Aquesta sentència encara se segueix en els cercles jueus ortodoxos, però s'ha relaxat en branques com eljudaisme conservador, elreconstruccionista o elreformista, que són menys estrictes en la seva adhesió a la llei tradicional jueva o més generalment alsEstats Units.[16]
Hi va haver alguns casos rars de dones que van assumir el paper de rabins en segles anteriors, comAsenath Barzani, una eruditakurda a qui se li va conferir informalment el títol detanaïm, l'equivalentde facto d'un títol rabí[17] iHannah Rachel Verbermacher, també coneguda com laDonzella de Ludmir, l'única dona,Rebe, en la història delhassidisme.[18]
La primera dona rabina fouRegina Jonas, ordenada formalment a Alemanya el 1935.Sally Priesand es convertí en la primera dona rabina deljudaisme reformista el 1972,[19] elReform Judaism's Hebrew Union College ha ordenat 582 dones rabines (fins al 2010).[20]Sandy Eisenberg Sasso es va convertir en la primera rabina deljudaisme reconstruccionista el 1974[21] iAmy Eilberg es va convertir en la primera rabina del judaisme conservador-Masortí el 1985.[22] Des d'aleshores, 240 dones han estat ordenades rabines entre els reconstruccionistes i 187 dones entre els conservadors-Masortí (fins al 2011).
A Israel, recentment hi ha hagut grans canvis d'actitud entre molts jueus ortodoxos: per exemple, l'Institut Shalom Hartman, fundat pel rabíDavid Hartman, va obrir el 2009 un programa que atorga lasemikha a les dones. El rabíAryeh Strikovsky va treballar a la dècada de 1990 amb el rabíAvraham Shapira per iniciar el programa de formació de dones ortodoxes com aHalakhic Toanot alstribunals rabínics. Des de llavors han format 72 dones. A més, el rabí Strikovsky va concedir l'ordenació deHaviva Ner-David el 2006. A Israel, un nombre creixent de membres femenins del judaisme ortodox estan sent entrenats comYoatzot Halakha.[25]
El primer congrés mundial sobre el judaisme femení,The Daughters of Rashi, es va celebrar el juny 2019 aFrança a La Maison deRachi deTroyes.[26]
Cal esmentar també la formaídix perrabí;Rebe designa encara un nombre de rabins de dinastieshassídiques. És probablement per contaminació fonètica del termerabí (pronunciatRabbaï) als Estats Units.
El termeRav va donar enídixReb, un títol donat a gairebé qualsevol adult implicat en l'estudi dels textos, el més sovint elTalmud, a diferència delscaraïtes que atorgaven el títol deHakham a aquells que eren estudiosos de la Torà.
«Rabinar» és un terme usat a l'edat mitjana per denominar la degollina feta per unxohet o escorxador segons el ritu jueu, que fa que la carn de l'animal es converteixi encaixer o apta per al consum.[27][28]
↑Sherira Gaon, cité par R'Nathan ben Yehiel, 'Aroukh, surAbaye, éd.Kohut,Aruch Completum, vol. Missing parameter! (Template:Vol.)i, Vienne, 1878.
↑TosseftaEdouyot3:4 : « Celui qui a des disciples est appelérabbi ; si ses disciples ont été oubliés (c'est-à-dire : s'il est si âgé que ses disciples immédiats appartiennent eux-mêmes à une génération passée), il est appelérabban ; si ceux-ci et ceux-là (si ses disciples et leurs disciples) ont été oubliés, on l'appelle par son nom. »
