La historiografia, inclosos els historiadors progressistes israelians, es remunten a episodis de persecució contra els jueus a l'Europa de l'est per justificar la primera onada de colònies i assentaments aPalestina.
Antecedents: l'opressió a Rússia i elsBiluïm
[modifica]Al tombant delsegle xix alxx les condicions de vida per alsjueus de l'imperi Rus eren cada vegada pitjors. Hi havia una política oficial de forta marginació envers els jueus, aguditzada a mesura que passaven els anys, amb màxims històrics després de la mort d'Alexandre II el1881. Prohibicions com residir a les grans ciutats comKíev o a poblacions de menys de 500 habitants (més tard s'amplià a 10.000 habitants), allistaments massius en l'exèrcit per lluitar a l'extrem oriental de Rússia (i sense recuperar els drets negats) a la Guerra entreRússia iJapó, espoliació dels béns de les famílies jueves, exclusió de professions i d'universitats, desterrament als extrems de l'Imperi, i un llarg etcètera.
Davant d'aquesta fortíssima opressió, els sionistes van convèncer una important part dels jueus que estaven obligats a emigrar, sobretot a l'oest i alsEstats Units d'Amèrica, o acceptar elbaptisme, o continuar morint de gana sense deixar l'ortodòxia.
El sionisme, nascut a l'est europeu a la darreria delsegle xix, va difondre la idea de recuperar una terra on crear un estat (Israel) com a solució a les persecucions. Aquesta terra havia de serPalestina, o segons el seu nom històric anterior a l'ocupació romana,Eretz Israel.
En temps anteriors a les persecucions, Palestina era una destinació a on els jueus anaven a morir, o a estudiar aJerusalem iHebron. Però a partir de la dècada de 1880, el sionisme pren un fort impuls, i gairebé uns 15.000 jueus de Rússia emigren a Palestina. Aquesta diàspora jueva, oprimeraaliyà (en referència a l'ascensió a la Terra promesa que havia de tenir lloc amb l'arribada del Messies, segons laTorà), pretenia establir-se a terra palestina per a crear un estat jueu, convivint amb altres pobles. Els que hi formaren part se'ls coneix amb el nom deBiluïm. El manifestBiluïm encoratjava a reforçar la immigració cap aEretz Israel per establir-hi colònies agrícoles i cooperatives socials. Tot i això, els jueus immigrats no eren gaire destres en l'agricultura, i sovint van haver de recórrer a la caritat i a les donacions que, com les del baróEdmond de Rothschild, provenien d'Europa occidental, i sovint havien de recórrer als àrabs perquè treballessin ells les terres. Algunes de les ciutats pròsperes d'aquesta etapa forenRixon le-Tsiyyon,Rehobot iGuederà.
La segonaaliyà i el primer quibuts
[modifica]La primera dècada delsegle xx fou igualment difícil per als jueus d'una Rússia immersa en guerra ambJapó i d'una Rússia en revolució (Revolució de 1905). Elspogroms com el deChișinău i les persecucions produïren noves onades d'emigració jueva, i un de les destinacions fou un altre cop Palestina, en el que es coneix com aSegona Aliyà.
El que es van trobar entre els jueus ja assentats no va ser allò què s'esperaven: van trobar quelcom molt semblant a l'Europa que havien deixat al darrere, amb els jueus recuperant llocs jueus però ocupats per àrabs i beduïns fent el treball brut.
El1909, Joseph Baratz, nou homes més, i dues dones, s'establiren al sud delmar de Galilea, a prop de la vila àrab d'Um-Juni (avuiRoix Pinnà), creant el primer quibuts, el qual anomenarenDeganyà (de l'hebreudaganדָּגָן: blat, cereals).
Les condicions eren molt difícils: no tenien experiència en elcamp, elterreny era àrid i poc fèrtil, elclima era implacable, malalties com lamalària,tifus icòlera eren freqüents, i vivien una mena d'estat sense lleis perquè sofrien atacs i sabotatges.
Totes aquestes dificultats produïren la necessitat d'unir-se, la vida en col·lectivitat els donaria més probabilitats de supervivència, a més de poder unificar els estalvis de tots per a comprar les terres.
Tot i que les dificultats que van fer tornar a les ciutats alguns d'aquests primers fundadors, els quibuts van començar a estendre's. Finalment, els membres deDeganyà van deixar-la per a dedicar-se a l'apostolat de l'agricultura i del socialisme dels quibuts.
Quibuts durant el mandat britànic
[modifica]La caiguda de l'Imperi Otomà i l'arribada del mandat britànic de Palestina, fou bona pelsyixuv (la comunitat jueva a Palestina), ja que des del seu punt de vista els otomans havien dificultat la immigració i, a més, eren administradors maldestres.
A tot Europa l'antisemitisme continuava, com si amb les guerres no n'hi hagués prou (Guerra Civil Russa, Guerra entre Polònia i Rússia...). Elspogroms de1918-1920 eren encara pitjors que els ja deper se terribles pogroms que van impulsar la primera i segonaaliyà, amb milers d'assassinats. L'antisemitisme era especialment intens a Polònia i Romania, on era institucionalitzat.
Tot plegat fou denunciat pel sionisme per difondre la idea de la impossible integració i convivència dels jueus a Europa, i van promoure la terceraaliyà i la quartaaliyà, en especial des de països de l'Europa Oriental, ja que Rússia havia tancat l'emigració a causa de laRevolució de 1917.
Als anys 20 s'estengueren per tot Europa els moviments juvenils sionistes, tant de dretes (Betar), creat perZeev Jabotinsky, ideòleg sionista admirador deMussolini, que creà nombrosos grups militars jueus a Europa a principis de segle i fins i tot oferí "cent mil soldats jueus" a les potències europees en les seves aventures colonials; altres grups com religiosos (Bahad), com pseudosocialistes (Deror,Berit ha-Olim,Qadima,Ha-Bonim,Wekleute). Entre aquests darrers, trobem importants promotors dels quibuts, com elmarxistaha-Xomer ha-Tsaïr.
Les aspiracions d'aquestes novesaliyà eren més esquerranes que les anteriors, en consonància amb les idees corrents a Europa. Els nous quibuts eren majors (per exempleEn Harod, de 215 membres). I el total de persones que habitaven quibuts va passar d'uns 700 el1922, als 4.000 l'any1927.
Amb el creixement també vingué la diversificació:
- Alguns quibuts es van fundar l'any 1927 en l'associacióQibbuts Artsí, la branca esquerrana d'aquest moviment. (Més tard, el1936 va originar el partit políticSocialist League of Palestine (popularment conegut comha-Xomer ha-Tsaïr), i que ja amb l'estat d'Israel originaria elMapam). Els deQibbuts Artsí també eren menys sexistes. I es consideraven més aviatseculars oateus.
- El1928, neix el grupHéver ha-Qevutsot, a partir del quibutsDeganyà. No sobrepassaven els 200 individus. La població era escassa.
- El corrent principal fou laQibbuts ha-Meühad, i criticaven elsArtsí per voler ser elitistes, i elsqevutsot per ser massa petits. La majoria rebutjaven eljudaisme ortodox, tot i que no volien desprendre's de les tradicions jueves (Sàbat,Iom Kippur...). El1946 apareix el primer quibuts religiós,En Tsurim. Els quibuts religiosos no rebutgen pas la col·lectivització.
Quibuts i la construcció d'Israel
[modifica]En un principi, l'hostilitat àrab era inapreciable. Però després de les successivesaliyà i de ladeclaració de Balfour, per la qual l'Imperi britànic, acontentant alhora sionistes i antisemites, oferia el seu suport a un estat per als jueus a l'Orient mitjà, cap als anys 30, esdevé un fort augment de la violència. De mica en mica els grups paramilitars comencen a coordinar-se, i les operacions tàctiques i estratègiques. Quan es plantejà un estat per palestins àrabs i jueus, el sionisme evita qualsevol possibilitat d'entesa amb la violència dels àrabs-palestins. Elsqibbutsnik (membres de quibuts) sofreixen un alt grau de militarització; intervenen en les conteses comGuerra Àrab-Israeliana de1948, etc. Entre els colonitzadors iniciaren diferents campanyes militars contra els grups paramilitars àrabs. En una posició molt més moderada elQibbuts Artsí preferia un estat binacional.
Amb l'establiment de l'estat d'Israel, i per reforçar aquest estat davant la població àrab, s'incentiva l'emigració de noves comunitats jueves, ja no pas tant jueus europeus, sinó a més els jueusasquenazites, o els jueus "orientals" (osefardites) provinents del nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà i sovint no reconeguts com aqibbutsnik.
També es van haver de decantar per un dels dos bàndols de laGuerra Freda, tot i que ambdós, elsEUA i laUnió Soviètica havien reconegut l'estat d'Israel. Als tres anys d'estat israelià,David Ben-Gurion es van decantar pels EUA, la qual cosa fou criticada per la branca esquerrana o socialista dels quibuts. El nacionalisme sionista, però, era més fort que cap consideració d'esquerra, i s'acceptà el suport dels EUA.
Una altra qüestió era la de la recuperació dels béns perduts a l'holocaust de l'Alemanyanazi. Finalment, allò que es va recuperar es va destinar a ampliar les edificacions i a finalitats recreatives, sempre de la comunitat del quibuts. La prosperitat als quibuts era fins i tot superior a la mitjana israeliana, prosperitat que cal considerar comptant sempre que l'enormedespesa militar que suposa el conflicte permanent originat pels seus veïns musulmans.
Els quibuts van continuar tenint un important paper militar, com per exemple el grupNahal, format pels quibuts situats a les fronteres de l'estat. A laguerra dels sis dies, 200 dels 800 soldats israelians morts erenqibbutsnik.
Els primersqibbutsnik eren religiosos, els de la segonaaliyà ho eren molt menys i veien eljudaisme ortodox com un obstacle pels jueus. Creien més en una idea de caràcter místic del treball jueu.
El conflicte àrab-jueu tampoc fou predit pels primers assentaments, sinó que esdevingué bastant després, en els anys 30. A la inversa, ells creien en un principi que establirien lligams de cooperació amb el poble àrab i que la seva arribada suposaria quelcom positiu per aquest.
En un primer moment també desitjaven una societat centrada en el treball col·lectiu, en el qual ningú fos empleat de ningú, i on els capatassos no hi tinguessin cabuda. A l'inici, el caràctersocialista dels quibuts fou molt accentuat, però al llarg dels anys s'ha anat perdent i els quibuts han entrat dins els mecanismes de l'economia liberalcapitalista.
Cal fer esment també d'una altra forma de comunitat jueva, elsmoixavim (singular:moixav), desenvolupats ja abans de l'estat d'Israel. Es caracteritzaven per una vida econòmica en col·lectivitat, però amb una vida personal totalment privada, a diferència dels quibuts originals.
El principi d'igualtat era portat fins a l'extrem més radical. No podien tenir pertinences individuals materials, ni comptes bancaris, ni animals. Els presents que rebien havien d'anar a parar a una tresoreria comuna. Tampoc hi havia una vida social privada, sinó que tot quedava en la comunitat. De vegades certs comportament típics del mateix matrimoni s'arribaven a considerar una exclusivitat poc tolerable (com seure junts als menjadors).
Aquesta pertinença de la comunitat incloïa la pròpia descendència. En els anys 20, els infants eren separats de llurs pares per passar a pertànyer a laSocietat d'Infants oMossad Hinnukhí. Hi havia cuidadores entrenades per a tenir cura dels infants, i sovint eren alletats del pit per dones que no eren la mare. A més de portar molt lluny el concepte d'igualtat, també volien eliminar els problemes que apareixen per la disciplina parental, i ja no hi hauria capcomplex d'Èdip. També esperaven que les mares tinguessin més temps d'oci i per treballar, en veure's alliberades de la càrrega dels fills.
Tot i la menor discriminació per motius de gènere pel fet d'incorporar la dona al treball fora de casa o a tasques de caràcter militar, en consonància amb el caràcter militarista del sionisme, les dones continuaven tenint un paper principal a la cuina, la costura i la neteja, mentre que els homes no hi participaven. Tampoc no hi havia segregació entre nens i nenes a lesMossad Hinnukhí.
La vida comunal accentuava alguns tipus de conflictes. Per exemple, si hom volia comprar quelcom, havia de sotmetre's a la discussió d'un comitè. Els treballadors poc destacats o els qui gaudien massa dels béns comuns creaven cert ressentiment.
Per evitar una especialització en el treball, un comitè designava la rotació en els diferents llocs disponibles. La vida als quibuts era accentuadament rica en cultura, i d'ells sortien escriptors, actors i tota mena d'artistes de renom.
Destaca el treball de dos investigadors de lasociologia i de lapsicologia, Melford E. Spiro (1958) iBruno Bettelheim (1969). Ambdós conclouen que, als individus crescuts als quibuts, els costava més d'establir sentiments com l'enamorar-se o el crear vincles d'amistat duradora. I d'una altra banda, tenien molta més facilitat per a fer amistats poc intenses i a tenir molta vida social. La mancança de propietat privada els produïa una mancança de sentiments (primitivisme), segons Bettelheim.
El desenvolupament dels infants a aquestes societats els accentuava l'efecte Westermarck, de forma que la mancança d'atracció sexual entre els joves els obligava a sortir del quibuts quan ja eren madurs, per cercar parella. Tot i que alguns autors van dir que l'educació als quibuts portaria els seus nens a la mediocritat, la veritat és que no sempre ha estat així.
També s'han fet estudis sobre l'afectació de la separació de la mare en els infants dels quibuts. Segons Fox (1977) l'estrès sofert és similar al que sofreix en ser separat de la cuidadora (ometappélet), tot i que en ser tornat a la mare o a la cuidadora, l'atracció és més forta en el cas de la mare.
En els primers quibuts hom va intentar d'autosubsistir amb l'agricultura i la ramaderia, però aviat van veure que no era possible. Tampoc a nivell monetari no eren autosuficients; les terres eren propietat del Fons Nacional Jueu (oQaqal:Qeren Qayémet leYisrael) i per expandir-se necessitaven els subsidis de l'estat d'Israel. I tot plegat, la balança econòmica d'Israel trontollava per la manca d'exportacions.
Així que immediatament es van començar a manufacturar productes amb què cobrir les despeses: eines de tallar a base de diamants (QuibutsDeganyà),irrigació per goteig (inventat al quibutsHatserim i origen de la multinacionalNetafim), eines mèdiques i munició (quibutsMaagan Mikhael), etc. Avui també cotitzen enborsa (productes òptics del quibutsXamir). La dècada del 1960 va veure una forta onada d'industrialització. Actualment la febre industrialitzadora ha deixat pas alturisme i al sectorserveis, i molts delsqibbutsnik treballen fora dels quibuts.
En els darrers 20 anys els quibuts han esdevingut cada cop menys col·lectivistes. Això s'accentuà quan l'electricitat i el menjar van deixar de ser gratuïts, per culpa de la despreocupació per fer-ne un consum responsable i ajustat. D'aquesta manera s'introduí la controvertida possessió personal de diners.
També la vida social se n'ha ressentit, amb la introducció de reproductors deDVD,Internet i pertinences privades similars, de forma que les reunions als menjadors i altres activitats en comunitat ja no tenen tanta afluència com abans.
Més controvertida encara fou la diferència en els sous, segons es tractés d'un agricultor o d'un cap de fàbrica, la qual cosa contradeia clarament el principi d'igualtat.
A la dècada dels 70 s'abandonen les Societats d'Infants, en favor de la família nuclear, per temor dels efectes psicològics en els nens i per la negativa de molts pares a fer aquest sacrifici.
Per tots aquests canvis, i perquè suposen una gran despesa en forma de subsidis per part d'Israel, el seu prestigi va començar a minvar, i han passat de ser societats admirades pels altres israelians a ser societats no gaire diferents de la resta. Tampoc els ha ajudat el rebuig a la integració dintre dels quibuts dels religiosos jueus asquenazites, dels jueus orientals i dels jueus d'Etiòpia (oIsrael Beta).
A la fi dels anys 1980 va començar una davallada del moviment. Tot i així es van continuar construint quibuts, com el quibutsSamar, caracteritzat per una vida basada en idees semblants a l'anarquisme. Elsqibbutsnik no esperen transformar Israel, ni el món, però això no els impedeix de continuar lluitant per aquesta forma de vida. Generalment coincideixen amb els moviments de conservació del medi ambient i amb els moviments pacifistes. Això, lligat amb el suport de l'estat d'Israel per motius estratègico-militars, polítics i històrics, fa que el moviment s'estigui recuperant i afermant de nou.
| Any | Població | Nombre de quibuts |
| 1910 | 10 | 1 |
| 1920 | 805 | 12 |
| 1930 | 3.900 | 29 |
| 1940 | 26.554 | 82 |
| 1950 | 66.708 | 214 |
| 1960 | 77.950 | 229 |
| 1970 | 85.110 | 229 |
| 1980 | 111.200 | 255 |
| 1990 | 125.100 | 270 |
| 2001 | 115.500 | 267 |
| 2010 | 126.000 | 270 |
|
