 | Aquest article tracta sobre el predecessor deMS-DOS. Vegeu-ne altres significats a «Sinclair QDOS». |
  | |
.png) | |
| Família de SO | DOS |
|---|---|
| Versió inicial | 1980 |
| Versió estable | 86-DOS v1.14 / Juliol 1981; fa 44 anys (1981-07) |
| Estat actual | Històric |
| Llicència | Propietat |
| Disponible en | |
| Característiques tècniques | |
| Sistema operatiu | DOS |
| Plataforma | x86 iIntel 8086 |
| Dispositiu d'entrada | línia d'ordres |
| Escrit en | llenguatge assemblador |
| IGU | línia d'ordres |
| Equip | |
| Desenvolupador(s) | Seattle Computer Products /Tim Paterson |
Fonts de codi | |
ElQDOS (de l'anglèsQuick and Dirty Operating System o «Sistema OperatiuRàpid i Brut») és unsistema operatiu de16 bits escrit i comercialitzat perTim Paterson, de l'empresa estatunidencaSeattle Computer Products. Es basava en elControl Program/Monitor (CP/M) deGary Kildall pel seu equip d'ordinador, que al seu torn estava basat en el processadorIntel 8086. El QDOS tenia una estructura d'ordres i unainterfície de programació d'aplicacions que imitaven el sistema operatiu CP/M, propietat deDigital Research, cosa que facilità laportabilitat de programes des d'aquest últim. Paterson comprà un manual de CP/M i programà el seu sistema operatiu, prenent el CP/M com a base, en un mes i mig. L'empresa el comercialitzà després amb el nom de «86-DOS».
Aquest sistema operatiu seria adquirit després per 50.000dòlars pel cofundador deMicrosoftBill Gates, que en faria la base del seu imperi. Fou conegut com a «PC-DOS» pels productes d'IBM en els quals venia preinstal·lat. Tanmateix, «MS-DOS» seria el nom més popular amb el qual es coneixeria arreu del món.
El QDOS fou creat perquè les vendes de l'equip per ordinadors8086 de Seattle Computer Products (SCP), presentat al juny del 1979 i distribuït al novembre, havien anat decaient a causa de l'absència d'unsistema operatiu. L'únic programari que SCP podia vendre amb la placa era l'autònomMicrosoft BASIC-86, que Microsoft havia desenvolupat en un prototip del maquinari de SCP. SCP volia oferir la versió del CP/M per 8086 que Digital Research (DRI) havia anunciat, però la seva data de llançament era incerta. No era la primera vegada que DRI s'havia retardat més que el desenvolupament del maquinari; dos anys abans s'havia retardat a l'hora d'adaptar el CP/M als nous formats de disquets i discos durs. A l'abril del 1980, SCP assignà, a l'edat 22 anys,Tim Paterson per desenvolupar el QDOS com a substitut pel CP/M-86.
Paterson dissenyà el QDOS amb la mateixaAPI interna i la majoria de lesordres d'usuari del CP/M. No reproduí el sistema de fitxers del CP/M, sinó que utilitzà elsistema de fitxers FAT suportat per algunes versions de Microsoft BASIC. Paterson decidí no mantenir la informació del sistema de fitxers enmemòria cau, sinó actualitzar-la en el disc amb cada operació. Tot i que aquesta opció era més lenta, aquest enfocament evità la necessitat de forçar una actualització en un disc abans de treure'l. Paterson també introduí un conjunt d'ordres més semblants a l'anglès, com ara la utilitat "COPY", en lloc dePIP, que és més general, però menys intuïtiu.
A finals del 1980,IBM estava desenvolupant allò que acabaria sent l'IBM PC. El CP/M era el sistema operatiu més popular de l'època i IBM cregué que era necessari per tenir un sistema competitiu. Representants d'IBM visitaren Digital Research i discutiren les condicions de la llicència ambDorothy McEwen Kildall, representant de llicències de Digital, que dubtà a l'hora de signar el contracte d'IBM perquè contenia una clàusula de no-divulgació. Tot i que finalment acceptaren la clàusula, Digital rebutjà la proposta d'IBM de pagar 250.000 dòlars a canvi de l'autorització per vendre totes les còpies que fossin necessàries, insistint en el model de retribució basat enregalies per còpia.[1]En conversacions posteriors entre IBM iBill Gates, aquest últim mencionà l'existència del QDOS i el representant d'IBM, Jack Sams, li demanà que aconseguís una llicència per aquest sistema operatiu.
Microsoft comprà una llicència no exclusiva pel 86-DOS a Seattle Computer Products al desembre del 1980 per 25.000 dòlars. Al maig del 1981, es contractàTim Paterson per portar QDOS a l'IBM-PC, que utilitzava el processadorIntel 8088 que era més lent i menys costós i tenia la seva pròpia família específica de perifèrics. IBM observà el progrés diàriament i presentà més de 300 peticions de canvi abans d'acceptar el producte i escriure'n el manual d'usuari.
El juliol de 1981, un mes abans que llancessin el PC, Microsoft comprà tots els drets del 86-DOS a SCP per 50.000 dòlars. Això complí els criteris principals d'IBM: s'assemblava al CP/M i era fàcil adaptar els programes de 8 bits existents del CP/M perquè hi funcionessin, sobretot gràcies a l'ordre TRANS del QDOS, que permetia traduircodi font de l'Intel 8080 alllenguatge de màquina del 8086.
Microsoft atorgà una llicència pel QDOS a IBM i el programa es convertí en elPC-DOS 1.0. Aquesta llicència també permeté que Microsoft vengués el DOS a altres empreses, cosa que feu. L'acord tingué un èxit espectacular i SCP demandà posteriorment en els jutjats que Microsoft havia encobert la seva relació amb IBM per comprar el sistema operatiu a un bon preu (tot i que Microsoft encara estava sota els termes d'un acord de no-revelació i poca gent havia previst que el PC tingués tant èxit. SCP rebé en darrera instància un milió de dòlars com a acord de pagament.
Quan el fundador de DRI,Gary Kildall, examinà el PC-DOS i trobà que imitava la interfície de programació del CP/M, intentà demandar IBM, que en aquell moment afirmà que el PC-DOS era el seu propi producte. Tanmateix, l'advocat de Digital Research no cregué que la llei pertinent fos prou clara per realitzar la demanda (més tard digué que l'hauria dut a terme amb les lleis actuals). Tanmateix, Kildall s'enfrontà a IBM i els convencé perquè oferissin el CP/M-86 amb el PC a canvi d'una exempció de responsabilitat.
La controvèrsia ha continuat a causa de la semblança entre els dos sistemes. Potser l'afirmació més sensacionalista ve deJerry Pournelle, que digué que Kildall li demostrà personalment que el DOS contenia codi del CP/M (introduint una ordre al DOS, aquest mostrava el nom de Kildall).[2] A data de 2006, Pournelle encara no ha revelat l'ordre i ningú no ha corroborat la seva història. Un llibre del 2004 sobre Kildall diu que utilitzà un missatge xifrat per demostrar que altres fabricants havien copiat el CP/M, però no diu que trobés el missatge a l'MS-DOS;[3] en lloc d'això, la seva memòria (una font pel llibre) indicava la semblança ben coneguda de la interfície. Paterson insisteix que el programari del QDOS era un treball original seu i ha negat haver-se referit al codi del CP/M o haver-lo utilitzat de qualsevol altra manera mentre l'escrivia.[4] Després de la publicació del llibre el 2004, demandà els autors i editors perdifamació.[5] El cas es remunta a una demanda presentada per Paterson contra Evans el 2004, després que aquest últim escrigués en el seu llibreThey Made America que el suposat inventor del DOS (que després li hauria venut a Bill Gates, a qui hauria servit de base pel seu sistema operatiu Windows) en realitat havia pres la idea del CP/M (Control Programming/Monitor).[6]
Abans del 1982, quan IBM demanà que Microsoft llancés una versió del DOS compatible amb undisc dur, el PC-DOS 2.0 era una reescriptura gairebé completa del DOS, així que abans de març del 1983 ja quedava molt poc del QDOS. L'element més resistent del QDOS era el seu primitiu editor delínia d'ordres,EDLIN, que continuava sent l'únic editor proporcionat amb les versions del DOS de Microsoft fins que al juny del 1991 es llançà la versió 5.0 de l'MS-DOS, que incloïa un editor a pantalla completa (conegut com a «edit») basat enQBasic.
El 2012,IEEE Spectrum dugué a terme proves que demostraren que el QDOS no era una còpia del CP/M. La revista arribà a la conclusió que eren sistemes diferents i, per tant, queMicrosoft no havia mentit.[7]
Paterson dissenyà el QDOS amb la mateixa interfície de programació d'aplicacions (API) i la majoria d'ordres d'usuari del sistema CP/M. Modificà la forma d'enregistrament dels disquets utilitzant unamemòria cau, cosa que accelerava l'ús però obligava l'usuari a actualitzar («desmuntar») el disquet abans de retirar-lo, cosa que es feia mitjançant una ordre específica. Modificà el nom de l'ordre de còpia aCopy, més intuïtiu per l'usuari, i incorporà els noms dels dispositius i elsports de comunicació alsistema de fitxers. Això permetia fer una «còpia» a la impressora i facilitava les tasques de l'usuari. Aquesta característica es mantingué a l'MS-DOS. El sistema era monotasca i monousuari i utilitzava elsistema de fitxersFAT per mantenir la compatibilitat.
