 | Aquest article (o secció) és manifestament incomplet.Ajudeu a desenvolupar-lo de manera que l'exposició de conceptes o idees sigui coherent, o com a mínim sigui unesborrany amb una estructuració acceptable. «no és localitzat a la situació europea i les associacions europees, manquen les normes legals per als psicolegs dels Països Catalans fora d'Espanya» |
Lapsicologia clínica és la branca de lapsicologia que s'ocupa principalment de la diagnosi, el tractament i la prevenció dels trastorns mentals.[1] Es pot definir globalment com una disciplina que integra coneixement científic, models teòrics i experiència clínica amb l'objectiu de comprendre, prevenir i alleujar lesmalalties mentals i el malestar psicològic així com promoure la percepció de benestar personal i el desenvolupament personal.[2][3]
Tradicionalment, la psicologia clínica està associada a l'assessorament (counseling en anglès) i a lapsicoteràpia, encara que alguns enfocaments moderns consideren una aproximació més eclèctica, incloent una diversitat de tècniques terapèutiques. Habitualment, excepte els que treballen conjuntament ambpsiquiatres, els psicòlegs clínics no prescriuenpsicofàrmacs (medicamentspsicotròpics).
A Espanya cal una formació sanitària especialitzada, que depèn del Ministeri de Salut, anomenada PIR: Psicòleg Intern Resident. Per adquirir el títol cal superar l'examen PIR i realitzar quatre anys de residència en un hospital que són avaluats de forma continua.[4]
Els psicòlegs clínics treballen amb un model de pràctica científic, on les problemàtiques clíniques es formulen en termes d'hipòtesis a ser comprovades, a través de la informació recopilada de les trobades amb el pacient o client, que dona compte del seu estat mental. Alguns psicòlegs clínics poden enfocar-se en el maneig clínic de pacients amb dany cerebral, la qual cosa es coneix com aneuropsicologia clínica, la qual implica generalment entrenaments addicionals de les funcions cerebrals compromeses.
En l'últim temps,[Quan?] i particularment alsEstats Units, s'ha produït una separació cada vegada major entre els psicòlegs que fan recerca universitària i els psicòlegs clínics. Molts psicòlegs acadèmics creuen que els clínics empren teràpies que es basen en teories ja desacreditades o sense proves de suport empíric sobre la seua efectivitat. D'altra banda, els clínics creuen que els acadèmics ignoren l'experiència adquirida pel fet de tractar directament i contínuament amb pacients o clients. Aquests desacords han donat com a resultat la formació de la Societat Americana de Psicologia (American Psychological Society, APS) per part dels psicòlegs dedicats a la investigació, per a distingir-se de l'Associació Americana de Psicologia (American Psychological Asociation, APA).[cal citació]
Els psicòlegs clínics poden dedicar-se a un ampli rang de serveis professionals com ara:[5] el diagnòstic de trastorns mentals, el tractament psicològic individual i grupal i el tractament de problemes mentals i d'adaptació associats a malalties físiques. Es poden dedicar a més a lainvestigació científica psicològica, programes de prevenció i tractament, expertes enpsicologia forense, psicoteràpia i ensenyament
- ↑[enllaç sense format]http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/21 TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de psiquiatria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia) Consultat el 20 d'abril de 2012
- ↑«About Clinical Psychology». apa.org. American Psychological Association, Division 12, Society of Clinical Psychology.
- ↑Plante, Thomas.Contemporary Clinical Psychology. Nova York, NY: Wiley & Sons, 2005.ISBN 0-471-47276-X.
- ↑«Orden SAS/1620/2009, de 2 de junio, por la que se aprueba y publica el programa formativo de la especialidad de Psicología Clínica.» (en castellà) p. 51210–51236. Ministerio de Sanidad y Política Social, 17-06-2009. [Consulta: 4 juliol 2024].
- ↑Compas, Bruce; Gotlib, Ian.Introduction to clinical psychology. Nova York, NY: McGraw-Hill Higher Education, 2002.ISBN 0-07-012491-4.
