Elprotestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacionscristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església catòlica arran de laReforma del segle xvi, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars.
El protestantisme és molt divers i és bastant més heterogeni que l'Església catòlica i l'Església ortodoxa (les altres dues branques delcristianisme), tant des del punt de vista teològic com l'eclesiàstic.[1] El protestantisme no compta amb una autoritat suprema ni té unitat estructural.[1] Els protestants van desenvolupar la idea de l'«Església invisible», que es contraposa a la posició catòlica, que veu a l'Església catòlica l'única Església veritable, fundada per Jesús.
A causa de la diversitat de grups que es van sumar al protestantisme i les seves diferències doctrinals, no es correspon amb el model d'una sola església ni una doctrina homogènia. Malgrat les coincidències originals expressades principalment en lesCinc Solas, fins i tot en els seus orígens, no es podria parlar d'un moviment sòlidament uniforme en aquest aspecte. El protestantisme habitualment s'expressa en tres tipus de moviments o congregacions:
Aquell que es correspon a esglésies històriques de caràcter congregacional, com lesesglésies congregacionalistes, lesesglésies puritanes, les esglésies anabaptistes (mennonisme, germans) i la majoria d'esglésies baptistes; o aesglésies evangèliques, de caràcter lliure i generalment calvinistes, encara que anabaptistes. Solen dir-se esglésies de la segona reforma.
Aquell que es correspon a movimentspentecostals o carismàtics, sorgits de diverses esglésies protestants o sense continuïtat històrica.
Hi ha aproximadament 801 milions de protestants, un 37% del total de cristians.[2]
El terme protestant originalment es referia al grup de prínceps de les ciutats imperials alemanyes quevan protestar[3] en contra de la decisió de laDieta de Speyer de1529 la qual va fer vàlid l'Edicte de Worms de1521, que prohibia els ensenyaments luterans dintre del Sacre Imperi Romà.[4] El1526 la sessió de la Dieta havia acordat tolerar els ensenyaments luterans (sota la base decuius regio, eius religio) fins que es realitzés un Concili General per a discutir els ensenyaments, però atès que les forces catòliques ja havien aconseguit prou força, el1529 van decidir acabar amb la tolerància sense esperar la resposta oficial d'un Concili.
No obstant això, en un sentit més ampli, el terme protestant va començar a utilitzar-se per a referir-se al moviment de separació de l'Església catòlica, l'inici del qual van ser els qüestionaments deMartí Luter. Així doncs, qualsevol denominació cristiana que es va separar de l'autoritat papal després de la protesta deLuter, s'anomenaprotestant, encara que no tingui cap connexió històrica amb el moviment luterà.
Com a moviment intel·lectual, el protestantisme va créixer a partir delRenaixement i de les universitats, atraient principalment als intel·lectuals, polítics, professionals i artistes. La nova tecnologia de laimpremta va permetre que les idees protestants s'estenguessin ràpidament, i va permetre la producció massiva de Bíblies en llengües vernacles. Les idees protestants socials de la llibertat de consciència van antecedir els desenvolupaments de democratització i fins i tot la Il·lustració dels segles següents.
Els protestants van creure que l'Església s'havia desviat del missatge pur de lajustificació davant de Déu per mitjà de Jesucrist, fins al punt de vendre salvació i perdó econòmicament. Els protestants van creure que era necessari retornar a la simplicitat de l'Evangeli. Encara que hi ha diferències en les característiques doctrinals, totes les famílies protestants comparteixen aquesta doctrina bàsica.
Els protestants van establir la seva teologia encinc punts:
Solus Christus (Solament Crist)- Per als protestants lasalvació només prové deJesucrist. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que la salvació era possible per mitjà de la intercessió dels sants ja morts, de laVerge, o fins i tot, per la venda d'indulgències.
Sola scriptura (Solament l'Escriptura)- Per als protestants laBíblia (canònica) és l'única Paraula de Déu i havia de ser accessible i interpretada individualment per tots els creients. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que l'Escriptura només podia ser interpretada per la tradició apostòlica delMagisterium (és a dir, elPapa i elsconcilis eclesiàstics) i que les tradicions catòliques històriques tenen la mateixa autoritat de laBíblia. També s'oposava a la creença catòlica que laBíblia només es podia llegir en llatí (i pels sacerdots) i no pas en les llengües del poble.
Sola fides (Solament lafe)- Per als protestants la justificació davant de Déu prové per mitjà de la fe en el sacrifici deJesucrist a la creu; les obres bones són l'acompanyament o la resposta de l'home a la salvació de Déu. Per als protestants afegir obres bones per obtenir la justificació volia dir que el sacrifici de Jesucrist havia estat incomplet. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia la justificació per mitjà de les obres meritòries, la penitència, les indulgències, les misses per als morts, el purgatori o qualsevol altre fonament que s'hi afegís a l'obra redemptora de la creu.
Sola gratia (Solamentgràcia)- Per als protestants la salvació prové de la gràcia de Déu, i no pels mèrits del pecador; la salvació és un regal (do) de Déu. La doctrina de la gràcia estableix que ningú no pot complir tots els manaments de la llei, i per això, ningú no pot salvar-se a si mateix. La salvació s'ofereix al pecador per mitjà del perdó i de la gràcia rebuts després del penediment que produeix unnou naixement.
Soli Deo Gloria (Solament la glòria a Déu)- Per als protestants la glòria pertany només a Déu, ja que ell ha fet tota l'obra, no només per mitjà del sacrifici de Jesús en la creu, sinó per permetre que per mitjà de la fe l'home pugui ser salvat. Els protestants van creure que cap home (ni les seves institucions) no és digne de la glòria que pertany únicament a Déu.
La doctrina catòlica de l'eucaristia (anomenada també comunió o Sant Sopar) està basada en el dogma de latranssubstanciació. Els protestants es van oposar a aquest ensenyament, encara que no hi ha una doctrina única per a totes les famílies del protestantisme. La majoria d'elles, però, creuen que Crist està present durant el Sant Sopar, i que el pa i el vi són només una representació de la salvació per mitjà del sacrifici corporal de Crist.
Basada en 1 Pere 2, 9, aquesta doctrina estableix que tots els creients tenen el mateix accés a Déu en fe i adoració, i elimina tota mena de jerarquia espiritual del cristianisme, encara que en diferents graus, depenent de la denominació. La funció pastoral (líders o sacerdots protestants) és només una funció de direcció i ensenyament, però tots els creients per mitjà de la lectura de laBíblia i l'oració, poden comunicar-se amb Déu.
A Alemanya va sorgir l'Església luterana. A les zones germàniques de Suïssa,Huldryk Zwingli i d'altres persones van començar també un intent de reforma de l'Església catòlica. PeròJean Cauvin va ser el dirigent més destacat de la Reforma Protestant a Suïssa. La Reforma que s'havia iniciat gairebé simultàniament aZúric (cantó de parla alemanya) iGinebra (francòfona) va anar estenent-se pels països veïns, arribant aEscòcia de la mà deJohn Knox, que s'havia format a Ginebra, donant origen a l'Església Presbiteriana.
Mentrestant, l'Església d'Anglaterra (anglicana) no es va deixar influir en un primer moment pel protestantisme, però després de la seva ruptura amb l'Església vaticana, va començar un gradual i vacil·lant acostament cap als ideals reformistes. Actualment, lesEsglésies de la comunió anglicana es declaren obertament reformades. D'elles va sorgir l'Església Metodista, que, al costat dels presbiterians, i a les esglésies baptistes, entre d'altres, es coneixen històricament com a dissidents.
Fora d'aquest protestantisme, que molts estudiosos denominen “magisterial”, es va donar un altre vessant, que es va distingir tant del catolicisme com de les Esglésies protestants de caràcter nacional. Aquest corrent rep el nom deReforma Radical, els integrants dels quals van passar a conèixer-se com aanabaptistes, que rebutjaven la unió d'Església cristiana i Estat i repudiaven elbaptisme infantil, constituint esglésies independents que van donar lloc a corrents com elmennonisme i van influir als fundadors d'unes altres, com lesesglésies baptistes.
Des de finals del segle xix van començar a sorgir diferents branques influenciades pels moviments de reviscolament. El principal corrent protestant sorgit en aquest període és elpentecostalisme, que va començar als Estats Units i s'ha estès principalment a l'Amèrica Llatina iÀfrica. Lesesglésies pentecostals donen un èmfasi major als dons espirituals descrits en elNou Testament, principalment el “parlar en llengües”.
Cada branca o denominació del protestantisme sol estar subdividida en diversos grups independents els quals també se'ls sol dir “denominacions” o “famílies”. Aquests grups se solen distingir entre els de la seva pròpia branca per diferències quant a l'èmfasi en determinats punts doctrinals i d'aplicació dels textos bíblics, però també per estar en diferents països o fins i tot regions d'una mateixa nació. També se sol donar el cas de divisions provocades per divergències administratives, encara que això afecta molt més a esglésies locals que a grups sencers.
Així mateix, existeix una infinitat de congregacions locals o grups de congregacions que no posseeixen vincle formal amb denominacions instituïdes, anomenades “esglésies independents”. Aquest tipus d'esglésies ha experimentat una gran proliferació en les últimes dècades del segle xx especialment dins delpentecostalisme, on l'èmfasi en revelacions divines fa que moltes persones decideixin tenir el seu propi ministeri, començant les seves pròpies congregacions de manera independent, és a dir, sense vincle institucional.
Les esglésies independents solen mantenir-se en l'àmbit local com un sol grup, encara que experimentin un gran creixement numèric, amb algunes esglésies locals amb milers de membres. Així i tot, existeixen esglésies independents que se subdivideixen fins al punt de convertir-se elles mateixes en denominacions, a més d'unes altres que s'uneixen en fraternitats d'esglésies que acaben transformant-se també en denominacions.
Aquestes són les famílies principals del moviment protestant agrupades d'acord amb les característiques específiques de la seva doctrina. Cada família, però, conté diverses denominacions o esglésies independents:
segle xvi, amb la ruptura amb el papa per part d'Enric VIII d'Anglaterra, creant el que es denomina via mitjana del cristianisme (entre el catolicisme i el protestantisme més reformat).
principi de la supremacia real, continguda en lesActes de Supremacia, que recolza l'autoritat del monarca sobre l'Església.
baptisme i eucaristia, encara que consideren de manera secundària els altres sagraments de la tradició apostòlica (per exemple,orde sacerdotal).
85 milions de seguidors, principalment a Anglaterra
segle xvi, amb Juan Calvino a Suïssa i França (instituint-se l'Església Reformada, que s'estén alsPaïsos Baixos), arribant a Escòcia (on, a través de John Knox, s'institucionalitza com a Església Presbiteriana) i Anglaterra (donant origen a l'Església Congregacional).
predestinació
baptisme i eucaristia
85 milions (50 milions de presbiterians, 30 milions de congregacionales i 5 milions de reformats), principalment a Regne Unit, Països Baixos, els Estats Units, Corea del Sud, Llatinoamèrica i Àfrica subsahariana
els orígens del moviment evangèlic se solen traçar fins al metodisme anglès, l'Església de Moràvia (en particular, la teologia del seu bisbe,Nicolaus Ludwig von Zinzendorf) i elpietisme luterà
glossolàlia, experiència de «néixer de nou» quan es rep la salvació i salvació per gràcia a través de la fe en l'expiació feta perJesús de Natzaret.
baptisme i eucaristia
600 milions de seguidors, principalment als Estats Units, Regne Unit i Llatinoamèrica
segle xvii, amb John Wesley a Anglaterra. Emparentats amb el calvinisme (excepte la predestinació) i l'anglicanisme, estenent-se als Estats Units i Àfrica, on van experimentar un gran creixement.
accent en la conversió, la predicació i la santedat
baptisme i eucaristia
85 milions de seguidors, principalment a Regne Unit, els Estats Units i Àfrica subsahariana
entre finals del segle xix i principis del segle xx, inspirats per Charles Finney i William Seymour. Estan constituïts principalment per esglésies locals independents, encara que també comprèn grans denominacions com les Assemblees de Déu.
glossolàlia o do de llengües com a evidència del baptisme en l'Esperit Sant
baptisme i eucaristia
250 milions de seguidors, principalment als Estats Units, Llatinoamèrica, Àfrica subsahariana i Corea del Sud
EsglésiesUnitària iUniversalista comparteixen algunes característiques del protestantisme, com ara les formes de culte i l'organització congregacional, i sovint són classificades com a esglésiesliberals.
Països on el protestantisme és la religió majoritària.
El país amb major nombre de protestants és elsEstats Units, on malgrat la pèrdua de pes dels “WASP” (protestants anglosaxons blancs), tradicionalment a favor d'altres grups (especialment els hispans, de majoria catòlica), la major part dels estatunidencs pertany a alguna confessió protestant. Entre els de major població, el que té el percentatge més alt és elRegne Unit, pertanyents sobretot a l'Església d'Anglaterra (anglicana) i l'Església d'Escòcia (presbiteriana).
Els principals grups protestants van començar a establir-se aAmèrica Llatina en el segle xx. Elspresbiterians es van instal·lar a l'Argentina el 1836, alBrasil el 1859, aMèxic el 1872 i aGuatemala el 1882. Elsmetodistes segueixen un itinerari semblant: Mèxic el 1871, el Brasil el 1886,Antilles el 1890,Costa Rica,Panamà iBolívia en els últims anys del segle; mentre que a l'Equador, Colòmbia i el Perú es van establir primerament elsbaptistes i elspentecostals, així com una part dels metodistes.
Actualment, les comunitats protestants han anat guanyant terreny enfront del catolicisme a Amèrica Llatina en general, ampliant la seva penetració en diversos països, especialment a Colòmbia i Centreamèrica.
↑El terme "evangèlic" o "evangelisme" en un sentit ampli, ha estat utilitzat per a definir tots el grups protestants, ja que cerquen la "puresa de l'Evangeli", des del començament de la Reforma. Diverses esglésies luteranes encara utilitzen l'adjectiu "evangèlic". Al segle xx el terme evangèlic ha estat utilitzat per a referir-se als grups, denominacions, o fins i tot famílies protestants que utilitzen el mètode d'evangelització (predicació de la doctrina) i que creuen en el testimoni i la conversió personal. Avui, en alguns països, el terme "evangèlic" ha esdevingut sinònim de "protestant". Un error comú és confondre el terme "evangèlic" per "evangelista". Els evangelistes van ser els autors dels evangelis. Els quatre reconeguts per les diferents esglésies cristianes són: Mateu, Marc, Lluc i Joan.
.svg%26amp%3blang%3dca)
