 | Aquest article o secció necessita millorar unatraducció deficient.facilitats en comptes de plantes,EE.UU. per EUA, etc. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeuiniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement. |
El programa nuclear de l'Iran és un esforç iranià per desenvolupar tecnologia nuclear. Va començar sota el mandat delxa d'Iran a ladècada del 1950, amb l'ajuda delsEstats Units d'Amèrica.
Després de laRevolució islàmica de 1979 el programa va ser temporalment detingut. Aviat va ser reprès, encara que sense tanta assistènciaoccidental com a l'època pre-revolucionària. El programa nuclear de l'Iran, a principis del segle xxi, consistia en diversos llocs de recerca, una mina d'urani, unreactor nuclear, i algunes plantes de processament d'urani que incloïen unaplanta d'enriquiment. El Govern iranià va assegurar que l'únic objectiu del programa era desenvolupar la capacitat de generarenergia nuclear amb finalitats pacífiques, i planejava generar 6.000 MW d'electricitat per mitjà decentrals d'energia nuclear per a l'any 2010.[1] El 2010 van ser assassinats a Teheran dos científics iranians del programa nuclear,Massud Alí Mohamadi el 12 de gener de 2010[2] iMayid Shahriyarí el 29 de novembre.[3] Iran va acusarIsrael i elsEUA de ser-ne els autors.[4]
A principis de ladècada del 2020, el programa nuclear de l'Iran té més instal·lacions de processament d'urani, plantes d'enriquiment, reactors nuclears i mines d'urani. Segons ellaboratori d'idees estatunidenc Institut per a la Ciència i la Seguretat Internacional (ISIS, per les inicials en anglès), l'Iran no trigaria massa en construir armes nuclears si decidís fer-ho.[5] A 13 de maig del 2023, l'Iran disposava de 114,1 kg d'urani altament enriquit al 60 % i 470,9 kg al 20 %, i estava enriquint un 20 % d'urani a un ritme de 0,406 kg/dia.[6] L'ISIS va assegurar que "amb una taxa de producció mitjana mensual de 9 kg (massa U) per mes, podria acumular urani suficient per a tres armes nuclears a mitjans de juny."[7]
Algunes persones expertes creuen que la tendència d'enriquiment d'urani continuarà fins a arribar al 90%, quan és apte per a usos militars.[8] L'Iran téogives amb detonadors convencionals en abundància.[9] La data de finalització programada per a les ogives iranianes que tenen detonadors nuclears en funcionament és imprecisa i no es coneix públicament amb certesa.[10] Israel va assegurar el 2023 que prendria mesures si l'Iran arribava a enriquir al 90 % o més d'urani.[11]
El Programa nuclear de l'Iran té els seus orígens a laGuerra Freda, a finals de ladècada de 1950 sota l'auspici dels Estats Units en el marc d'acords bilaterals entre ambdós països. Específicament l'any1957, quan sota el programaÀtoms per la Pau es va signar un acord de cooperació nuclear civil. ElxaMohammad Reza Pahlavi governava Iran llavors, i després delCop d'estat recolzat per laAgència Central d'Intel·ligència (CIA) deMohammed Mossadeq el1953, el seu règim semblava prou estable i amistós cap a Occident perquè els EUA. es preocupessin pel fet de Iran eventualment pogués tenir armes nuclears.
El1959 es va establir el Centre de Recerca Nuclear deTeheran (CINT), manejat per l'Organització d'Energia Atòmica de l'Iran (OEAI). El CINT va ser equipat amb un reactor de recerca nuclear de 5 megawatts, donat per Estats Units i que va entrar en operació en1967, sent alimentat amburani altament enriquit.[12] Iran va signar elTractat de No Proliferació Nuclear (NPT enanglès ) el1968 i el va ratificar el1970. Amb la creació de l'agència atòmica de l'Iran i amb la signatura de l'NPT, Mohammad Pahlevi va planejar la construcció de fins a 23 estacions d'energia nuclear per tot el país en conjunt amb els EUA per a l'any2000.
Elmarç de1974, el Xa va preveure que les reserves depetroli del món algun dia s'acabarien, i va declarar que "El petroli és un material noble, massa valuós com per cremar... Tenim previst produir, el més aviat possible, 23 000 megawatts d'electricitat utilitzant plantes nuclears. "[13] EnBushehr es construiria la primera planta, i subministraria energia a la ciutat interior deShiraz. En1975 l'empresa deBonn Kraftwerk Union AG, una empresa col·lectiva formada perSiemens AG i AEG Telefunken, va signar un contracte valorat entre quatre i sis mil milions de dòlars per construir la planta de energia, dereactor d'aigua a pressió. Per a la construcció de les unitats de generació nuclear de 1,196 megawatts es subcontractar a ThyssenKrupp; l'obra havia de ser completada en1981.
Per a l'any1975, el secretari d'Estat nord-americà,Henry Kissinger, havia signat un memoràndum titulatUS-Iran Nuclear Co-operation, en el qual s'esmentava que la venda d'equips d'energia nuclear a l'Iran portaria a lescorporacions nord-americanes guanys de més de sis mil milions de dòlars. En aquest llavors, l'Iran extreia sis milions de barrils (950.000 m³) decru al dia, en l'actualitat l'Iran extreu quatre milions de barrils (640.000 m³) diaris de cru.
En1976 el presidentGerald R. Ford, amb desconfiança, va signar una ordre que permetia l'Iran comprar i operar una planta de processament, de fabricació nord-americà, per extreureplutoni de combustible de reactor nuclear, amb tots els riscos de proliferació que això portaria. Entre altres coses, el document deia que la "introducció d'energia nuclear proveirà tant per a les necessitats de creixement de l'economia iraniana com per crear reserves lliures de cru per a l'exportació o la conversió a petroquímics."[14]
L'equip del president Ford no només va donar suport els plans iranians per iniciar una indústria massiva d'energia nuclear, sinó també es va esforçar per tancar un acord multimilionari que li hauria permès a l'Iran controlar grans quantitats de plutoni i urani enriquit, materials que poden usar-se per crear una bomba atòmica. Cal recordar que l'Iran en aquest llavors era un aliat pròxim dels EUA, que comptava amb molts diners i llaços estrets ambWashington. Companyies nord-americanes, entre les quals estaven Westinghouse Electric iGeneral Electric riñieron per fer negocis en aquest país. Respecte d'això, en una entrevista, el27 de març de2005 Henry Kissinger va declarar "no crec que l'assumpte de la proliferació hagi sorgit [durant les negociacions]."[14]
Fins al canvi d'administració, en1977,Dick Cheney, el Secretari de DefensaDonald Rumsfeld iPaul Wolfowitz, que actualment estan entre els grans opositors al programa nuclear iranià, van estar involucrats en la promoció d'un programa nuclear iranià que permetés extreure plutoni del combustible de reactor nuclear per al seu ús en armes nuclears.[15]
Després de laRevolució de 1979, Iran va informar elOrganisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) dels seus plans per reiniciar el seu programa nuclear utilitzant combustible nuclear de fabricació domèstica, i el 1983 l'OIEA fins i tot va planejar ajudar a l'Iran sota el seu Programa d'Assistència Tècnica per tal de produir urani enriquit. Un informe de l'OIEA enunciava clarament que l'objectiu del Organisme era "contribuir amb la formació d'experts locals i mà d'obra necessitada per a sustentar un programa ambiciós en el camp de la tecnologia de reactor d'energia nuclear i de la tecnologia de cicle de combustible ". No obstant això, l'OIEA va ser obligada a acabar el programa per pressió dels EUA[16]
Així doncs, la Revolució iranià va ser un moment crític en la relació entre l'Iran i els països estrangers en termes de cooperació per obtenir energia nuclear. Després 1979,França es va negar a lliurar urani enriquit a l'Iran. A més, l'Iran no va poder recuperar de Eurodif la seva inversió. Lasocietat anònima Eurodif va ser formada el1973 per França,Bèlgica,Espanya iSuècia. El 1975, el 10% de les accions de Eurodif, pertanyents a Suècia, van anar a l'Iran com a resultat d'un acord entre França i l'Iran. La companyia subsidiària del govern francès Cogema (ara Areva NC) i el govern iranià establir l'empresa Sofidif (Société franc-iranienne pour l'enrichissement de l'Uranium par Diffusion gazeuse) amb un repartiment del 60% i 40% de les accions, respectivament. A canvi, Sofidif va adquirir el 25% de les accions de Eurodif, el que li va donar a l'Iran el 10% adquirit de Eurodif. El Xa Reza Pahlevi va prestar mil milions de dòlars (i altres 180 milions de dòlars el 1977) per a la construcció de la fàbrica de Eurodif, per així tenir el dret de comprar el 10% de la producció del lloc.
També se'ls va pagar als EUA per lliurar combustible nou d'acord amb el contracte signat amb l'Iran abans de la Revolució. No obstant això els EUA no van lliurar el combustible ni van retornar el pagament de milers de milions de dòlars que havien rebut.Alemanya també va rebre un pagament de milers de milions de dòlars per les dues plantes nuclears a Bushehr, però després de tres dècades, no ha exportat cap tipus d'equip i tampoc ha reemborsat els diners.[17] El govern iranià va suspendre els seus pagaments i va tractar de recuperar els seus diners pressionant a França a través del maneig de grups militants, incloent elHezbolà, que va prendre ciutadans francesos com a ostatges a la dècada de 1980.
En1982, el presidentFrançois Mitterrand es va refusar a lliurar urani a l'Iran, que també reclamava el deute de mil milions de dòlars. En1986 Georges Besse, gerent de Eurodif, va ser assassinat, el acte va ser suposadament reivindicat per militants del grupAcció Directa, encara que ells van negar qualsevol responsabilitat durant el seu judici.[cal citació] En la seva recerca La République Atomique, France-Iran li pacti nucléaire, David Carr-Brown i Dominique Lorentz van assenyalar com a responsables als serveis d'intel·ligència iranians. Finalment es va arribar a un acord en1991: França reemborsar els diners, i l'Iran es va mantenir l'accionariat de Eurodif a través d'Sofidif. No obstant això, l'Iran es va abstenir de reclamar pel urani produït.[18][19]
Kraftwerk Union, l'empresa col·lectiva formada per Siemens AG i AEG Telefunken, es va retirar per complet del projecte nuclear de Bushehr el juliol de1979, després de suspendre les seves operacions el gener de 1979, deixant un reactor complet en un 50%, i l'altre reactor en un 85% complet. Argumentar que la seva decisió es va basar en el fet que l'Iran no cancel·lar un deute 450 milions de dòlars en pagaments endarrerits. La companyia havia rebut més de dos i mig milers de milions de dòlars del contracte total. El seu retir va ser provocat per la certesa que el govern de l'Iran acabaria el contracte unilateralment, certesa a la qual van arribar després de la fi de la Revolució de 1979, que va paralitzar l'economia iraniana i que va portar a un punt crític les relacions de l'Iran amb Occident. La companyia francesa Framatome, subsidiària d'Areva, també es va retirar.
El1984, Kraftwerk Union va fer una cotització per veure si podia reprendre seva participació en el projecte, encara que, òbviament, es va refusar a fer-ho mentre durés laGuerra Iran-Iraq. A l'abril del mateix any, el portaveu del Departament d'Estat dels EUA va declarar: "Creiem que prendria almenys de dos a tres anys completar la construcció dels reactors en Bushehr." El portaveu va afegir que els reactors d'aigua a pressió de Bushehr "no són particularment adequats per a un programa d'armaments" i que "A més, no tenim evidència de la construcció iraniana d'altres plantes necessàries per separar plutoni de combustible de reactor consumit."
Els reactors nuclears de Bushehr van ser danyats per diversos atacs aeris iraquians entre el24 de març de1984 i1988, raó per la qual el programa nuclear es va aturar. En1990, l'Iran va començar a buscar nous socis per al seu programa nuclear, però, a causa d'un clima polític diferent i per les sancions punitives nord-americans, l'Iran va comptar amb pocs candidats.
Segons la portaveu de l'OIEA, Melissa Fleming, els inspectors d'aquesta entitat van visitar les mines d'urani de l'Iran a1992.
El1995 Iran va signar un contracte ambRússia per reprendre la construcció de la parcialment completa planta de Bushehr, instal·lant en el ja existent edifici Bushehr I un reactor d'aigua a pressióVVER-1000 de 915megawatts, la finalització s'espera per al'any2007. No hi ha plans actuals per a completar el reactor Bushehr II. L'any següent EUA va tractar, sense èxit, impedir a laXina la venda d'una planta de conversió a l'Iran. Xina també va proveir a l'Iran del gas necessari per provar el procés d'enriquiment d'urani.
El14 d'agost de2002, Alireza Jafarzadeh, un prominent dissident iranià, va revelar l'existència de dos llocs nuclears desconeguts: una planta d'enriquiment d'urani a Natanz (part de la qual està sota terra), i una planta d'aigua pesant aArak.
Segons l'acord de seguretat de l'Iran amb l'OIEA, vigent en aquell llavors, es declarava que "l'Iran no està obligat a permetre inspeccions de l'OIEA a una nova planta nuclear fins a sis mesos abans que material nuclear hagi estat introduït en la mateixa", és més, l'Iran no estava obligat tan sols a informar l'OIEA de l'existència de la planta fins llavors, un punt concedit pelRegne Unit en la reunió de la Junta de Governadors de març de 2003. Aquesta clàusula de "sis mesos" era una part estàndard de tots els acords de seguretat de l'OIEA. Tot i així, l'Iran va permetre inspeccions de les plantes per l'OIEA, segons el Protocol Addicional, i l'OIEA va concloure que les plantes no estaven relacionades amb cap programa secret d'armes nuclears.[20]
No obstant això, l'Iran va ser obligat a informar l'OIEA sobre el seu importació d'urani des de la Xina i el seu consegüent ús d'aquest material en activitats de conversió i enriquiment d'urani. També va ser obligat a reportar a l'OIEA experiments amb la separació de plutoni. Una vasta llista de violacions específiques alTractat de No Proliferació Nuclear (NPT) per part de l'Iran està inclosa en el informe de novembre de 2004 de l'OIEA sobre el programa nuclear iranià.
El14 de novembre de2004, el cap negociador iranià va anunciar una suspensió voluntària i temporal del programa iranià d'enriquiment (cal aclarir que l'enriquiment d'urani no és una violació a l'NPT) després de la pressió del Regne Unit, França i Alemanya, que actuaven en nom de laUnió Europea (UE), coneguda en aquest context com UE-3. Es va especular en aquest llavors que aquesta mesura va ser presa per crear confiança a Occident, i continuaria per un període raonable de temps. El24 de novembre Iran va buscar renegociar els termes del seu acord amb la UE per excloure uns equips del mateix, i així utilitzar-los en treballs de recerca. Aquesta sol·licitud va ser abandonada quatre dies després.
Els dies 8 i 10 d'agost de2005, el govern iranià va reprendre la seva conversió d'urani en la planta d'Esfahan, només cinc dies després de l'elecció deMahmud Ahmadinejad com a president, suposadament mentre seguia vigent la suspensió d'activitats d'enriquiment. Això va motivar a la Unió Europea a pressionar l'OIEA perquè portessin el cas del programa nuclear de l'Iran davant delConsell de Seguretat de Nacions Unides, el19 de setembre de 2005. El gener de 2006, James Risen, un reporter delNew York Times, va assegurar en el seu llibreState of War que, el febrer de 2000, una operació secreta nord-americana, anomenadaOperation Merlin s'havia produït pel govern nord-americà resultats adversos. Segons Risen, originalment estava destinada a proveir a l'Iran un disseny defectuós per construir una arma nuclear, amb la intenció de retardar el supòsit programa nuclear iranià, però en realitat, el pla potser accelerar el programa nuclear iranià en subministrar informació útil, una vegada que els defectes fossin identificats.[21] En tot cas, el govern nord-americà no ha reconegut l'existència d'aquesta operació.
El Programa nuclear de es va veure comprès en una crisi diplomàtica mundial pel reinici de l'enriquiment de l'urani que el govern deMahmud Ahmadinejad va establir el 2005, en contra de les recomanacions de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA). Aquesta crisi va tenir d'una banda al govern dels EUA deGeorge Bush; que va centrar la seva acció diplomàtica a obtenir el suport internacional no només per imposar sancions econòmiques a l'Iran, sinó fins i tot per al suport a un probable atac militar al programa d'aquest país, per considerar que el mateix en realitat tenia com a finalitat el desenvolupament dearmes nuclears. De l'altra banda, el govern d'Ahmadinejad, juntament amb el sector conservador de la política iraniana, va utilitzar el citat programa com una plataforma política del seu govern i el va tornar una qüestió nacional, afirmant que l'Iran té necessitats energètiques suficients per continuar amb el desenvolupament de la seva energia atòmica i que el mateix és exclusivament civil i no militar. A moments la possibilitat d'un desenllaç militar i les seves conseqüències regionals s'estressaren l'escenari internacional. Finalment un informe de laCIA va descartar definitivament que el programa nuclear iranià pugui permetre el desenvolupament d'armes nuclears, en els anys immediats, la qual cosa no permet l'obtenció del suport que el govern de Bush cerca. Malgrat això George Bush segueix afirmant que l'Iran i el seu programa són una amenaça per al món i perOrient Mitjà.
El7 de gener de 2008,Mohammad Jazai, ambaixador de l'Iran davant l'ONU, ha reclamat que el Consell de Seguretat deixi d'intervenir en el cas nuclear de l'Iran i que torni aquest expedient a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) per les seves sigles enanglès[22]
El juny de2010 es va descobrir que elcuc informàticstuxnet, que ataca en tres fases, havia atacat el Programa nuclear de l'Iran. La primera fase va ser infectar màquines i xarxes deMicrosoft Windows, replicant-se repetidament, després, buscà el programari Siemens Step7, basat en Windows i utilitzat per programar sistemes de control industrial que operen equips com ara centrifugadores, i finalment va comprometre els controladors lògics programables podentespiar els sistemes industrials i fins i tot provocar avaries enles centrífugadores.[23]
El gener de2018 agents delMossad van robar els arxius sobre el Programa nuclear de l'Iran aTeheran i van treure'ls del país de contraban.[24]
L'AIEA va afirmar a principis de juny de 2025 que l'Iran havia acumulat prouurani enriquit a nivells just per sota de la qualificació d'armament per fabricar potencialment nou bombes nuclears, i va qualificar la circumstància com a preocupació greu.[25]
El12 de juny de2025 desenes d'avions de combat de laForça Aèria Israeliana (FAI) van llençar l'operació Lleó Ascendent[26] amb centenars d'atacs aeris en cinc onades d'atacs al programa nuclear iranià, a almenys vuit llocs a tot l'Iran, incloent-hiTeheran, el principal lloc d'enriquiment d'urani de l'Iran aNatanz i un centre de recerca nuclear aTabriz,[27] i entre les víctimes mortals es van trobar el generalHossein Salami, comandant de l'Exèrcit dels guàrdies de la revolució islàmica, el generalMohammad Bagheri, Cap d'Estat Major de lesForces Armades de la República Islàmica de l'Iran, i diversos científics nuclears iranians.[28]
El21 de juny de2025, durant laGuerra Iran-Israel diversesGBU-57 foren utilitzades per lesForces Aèries dels Estats Units d'Amèrica per destruir els complexos soterrats del programa nuclear de l'Iran aFordow,Natanz iEsfahan, en el primer ús conegut del projectil.[29]
És un lloc d'emmagatzematge de material prop del poble Yazd.
Aquest lloc va ser donat a conèixer per un grup terrorista del país, el 2002, es construeix un reactor nuclear de 40 MWt d'aigua pesant per desenvolupament i investigació;acabat el 2014.[30] l'agost de 2006 es va anunciar la seva inauguració però de la part que produeix aigua pesant, sota les lleis internacionals Iran no havia de donar coneixement de l'existència d'aquest lloc, aquest nou reactor té el propòsit de substituir al reactor de 1967 al Centre de Recerca Nuclear de Teheran el qual produeix radioisòtops per a medicina i agricultura.[31]
Lloc en construcció per a combustible nuclear s'estima que va ser acabat a mitjans de 2005.
És un centre d'estudis nuclears per a finalitats d'agricultura. És manejat per la AEOI
És un reactor nuclear localitzat a les coordenades (28.83484 ° N 50.89356 ° E) a 17 km del poble Bushehr prop del Golf Pèrsic. El 29 de juny de 2004, el Director de la IAEA Mohammad Al-Baradei va dir que el reactor construït en aquest lloc no era un assumpte internacional, ja que era un projecte conjunt entre l'Iran i Rússia només per produir energia nuclear. El reactor està sota cura de la IAEA.
El lloc va ser escollit des del règim del xa Reza Pahlavi, que volia fer una xarxa d'energia neta per alimentar el país amb 23,000 MW utilitzant només energia nuclear. El 1975 es va signar un contracte enBonn amb Kraftwerk Union AG de $ 4 a $ 6.000 milions per construir un reactor nuclear d'aigua pressuritzada, un altre reactor seria construït i acabat el 1981.
Kraftwerk Union es retira del projecte el juliol de 1979, un dels reactors tenia un 50% de grau d'avanç i l'altre 85%, van dir que el motiu va ser la falta de pagament de la part iraniana de prop de $ 450 milions de dòlars. La companyia havia rebut 2.500 $ milions per avançat. Hi va haver cancel·lació del contracte a causa de larevolució iraniana per enderrocar el Xa.
El 1984 l'empresa va dir que no acabaria el projecte a causa de laGuerra Iran-Iraq, més tard el Departament d'Estat dels Estats Units afirmo que aquests reactors no eren capaços de produir plutoni per a armes nuclears.
Aquests reactors van ser danyats diverses vegades per atacs aeris entre 1984 a 1988, amb això es va acabar el programa nuclear a la zona.
El 1990 es va reactivar el programa buscant socis internacionals però a causa de sancions unilaterals dels Estats Units pocs candidats van entrar al negoci.
El 1995 se signa un contracte amb Rússia per acabar el reactor parcialment construït a Bushehr, creant un reactor de 915 MWe d'aigua pressuritzada per acabar el 2007.[32] la companyia russa constructora és Atomstroyexport part del complex industrial MinAtom.
80 tones de combustible nuclear van ser lliurades el desembre de 2007, sota supervisió de l'Agència Nuclear de l'ONU.
Es va donar a conèixer aquest lloc per exiliats iranians a Europa que afirmaven que està situat a la muntanya a 20 quilòmetres del poble de Xals.[33] l'octubre de 2003 els investigadors de l'AIEA van afirmar que les declaracions sobre el lloc no tenia fonament.[34]
Es construeix un reactor en aquest lloc de construcció domèstica amb capacitat de 360 MW al sud-oest de l'Iran. Aquest lloc està abandonat.
Laplanta d'enriquiment d'urani de Fordow és una instal·lació subterràniad'enriquiment d'urani al nord deQom,[35] en una antiga base de l'Exèrcit dels guàrdies de la revolució islàmica.[36][37] El lloc està sota el control de l'Organització de l'Energia Atòmica de l'Iran (AEOI).
ElCentre de recerca i tecnologia nuclear d'Esfahan opera un petit reactor nuclear de recerca de fabricació Xina. Operat per l'Agència d'Energia Nuclear de l'Iran.[38] El lloc converteix elYellowcake en urani hexafluorur. A l'octubre de 2004 el lloc operava a un 70% de la seva capacitat, té una altra planta que produeixzirconi, altre ingredient per reactors nuclears.
Un altre centre d'investigació dedicat a l'agricultura i Medicina establert el 1991.[39]
És una planta pilot de separació d'isòtops, establerta el 2002, es realitzen treballs d'enriquiment amb làser. Aquesta planta més tard va ser tancada ja que l'Iran havia declarat que no volia urani per a armes.
Aquest lloc va ser enderrocat i tancat entre l'agost de 2003 i març de 2004 es van prendre mostres de radiació per l'AIEA però no hi va haver signes d'ella, el lloc va ser tornat a la ciutat de Teheran.
LaInstal·lació nuclear de Natanz és una planta protegida de Enriquiment de Combustible, cobreix 10ha, el complex està construït a 8 metres sota la superfície i protegida per una cuirassa de 25 decímetres de ciment reforçat. Aquest lloc va ser exposat el 2002 per Alireza Jafarzadeh, el 2003 el lloc va ser visitat per ElBaradei de la IEAA reportant l'existència de 160 centrífugues en operació i la construcció d'un total de 1000 en el mateix lloc.[40]
És un complex militar, no un lloc d'investigació nuclear, la IAEA així ho confirma el 2003 quan va tenir accés al mateix i es van prendre totes les mostres necessàries per corroborar, resultat que no hi ha material nuclear.[41]
És una de les primeres mines d'urani de l'Iran, operacional des de març de 2005, es creu que té reserves de 3,000-5,000 tones d'òxid d'urani, en una àrea de 100 a 150km².[1][Enllaç no actiu]
És un centre de Recerca Nuclear, equipat amb un reactor nuclear dels EUA de 5 MW capaç de produir 600 g de plutoni a l'any, en 17 anys hauria produït urani suficient per a una bomba
És un centre de processament de radiació equipat amb un accelerador Rhodotron TT200 fet a Bèlgica, amb una capacitat màxima de 100kW, està dedicat a recerca geofísica i analitzar dipòsits minerals que envolten la ciutat on es troba, la seva funció serà la d'ajudar a la medicina i la indústria de polímers.[42]
