Procedent d'un entorn familiar de militars il·lustres, en la qual havia destacat el seu oncle Fernando Primo de Rivera, marquès d'Estella (1831-1921), heroi de la darreraguerra carlina, governador de lesFilipines i diverses vegades ministre de la Guerra. Va ingressar a l'exèrcit als 14 anys i va desenvolupar la major part de la carrera en destinacions colonials:Marroc,Cuba i Filipines (on va acompanyar el seu oncle) van ser els escenaris que li van permetre ascendir ràpidament per mèrits de guerra, de manera que el1912 ja era general.
Tot i estar vinculat al grup de militars africanistes, va defensar l'abandó de les colònies nord-africanes, motiu pel qual va patir represàlies polítiques.
Des del1919 va passar a destinacions peninsulars, que li van permetre de posar-se en contacte amb els aguts problemes socials i polítics de l'època: va ser capità general de València, deMadrid i deBarcelona. Des d'aquest darrer destí, al qual va accedir el 1922, va observar l'auge de l'anarquisme, delpistolerisme patronal, delcatalanisme, de la inestabilitat ministerial i de la descomposició del sistema de partits.
Com a reacció, Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer uncop d'estat el 13 de setembre de 1923, arran del qual suspengué laConstitució Espanyola de 1876, dissolgué el Parlament i implantà una dictadura.
Amb connivència del reiAlfons XIII i l'aquiescència de bona part de la patronal, del clergat, de l'exèrcit i de les forces conservadores, Primo de Rivera encapçalà undirectori militar que va concentrar tots els poders de l'Estat, tot excloent-ne els polítics professionals. Inicialment trobà una certa acceptació, en la mesura que venia a substituir un règim desprestigiat i en què prometia unadictadura transitòria inspirada en els ideals dels regeneracionistes de principis de segle (comJoaquín Costa), per tal de restaurar l'ordre i desarrelar la influència caciquil de la vida política. Fins i tot elssocialistes mostraren envers ell una benèvola neutralitat. Tot i que formalment s'inspirà en el modelfeixista deMussolini, la seva dictadura fou més moderada i conservadora.
Durant els anys delDirectori militar de Primo de Rivera (1923-1926) va suspendre laConstitució Espanyola de 1876 i va intentar elaborar-ne una de nova sense èxit,[1] va liquidar laMancomunitat de Catalunya, desterrà de la vida política els partits i institucions representatives (substituïdes per tecnòcrates conservadors, agrupats a partir de1924 en laUnió Patriòtica), reforçà elproteccionisme estatal en favor de la indústria estatal i fomentà la construcció de grans obres públiques. Va perseguir elsanarquistes, el sindicat dels quals -laCNT- fou declarat il·legal. Un dels seus èxits vaconsistir a consolidar la presència espanyola alMarroc gràcies a una victòria militar que va posar fi a anys de permanents conflictes i dificultats, com havia estat el «Desastre d'Annual» de1921, pel qual s'havien demanat responsabilitats als militars i al mateix rei, i que havia propiciat el cop d'Estat de1923.
Eldesembarcament d'Alhucemas (1925) va formar part d'una operació combinada amb l'exèrcit francès per acabar amb la rebel·lió de les tribus de beduïns oamazics delRif. Tot i que això contradeia les idees anteriors del dictador, fou un èxit tan significatiu que animà Primo de Rivera a institucionalitzar la dictadura de forma duradora. El Directori militar donà lloc a unDirectori civil (1926-1930) i es va reunir una Assemblea Nacional (1927) que elaborà un avantprojecte deConstitució (1929). No obstant aquell simulacre de Parlament no democràtic, es va evidenciar la diversitat de posicions polítiques que hi havia entre els seguidors de la dictadura, entre catòlics conservadors i corporativistes autoritaris atrets pelfeixisme.
Dividits els primorriveristes i enrarides les relacions del dictador amb el rei, no van ser capaços d'afrontar l'auge de l'oposició, cada dia més unida i mobilitzada davant l'amenaça de veure perpetuar-se el règim. Socialistes i republicans s'uniren en campanya contra la dictadura, que amenaçava d'arrossegar també la monarquia que l'havia sustentada: estudiants, obrers i intel·lectuals es manifestaren en contra del règim i els mateixos militars conspiraren contra Primo de Rivera.
Finalment, desautoritzat per alts càrrecs militars i pel rei, Primo de Rivera presentà la dimissió el1930 i s'exilià aParís, no sense haver recomanat aAlfons XIII alguns noms de militars que podrien succeir-lo (entre els quals hi havia elgeneral Berenguer, que assumí la presidència). Dos mesos més tard, morí a Paris sumit en una gran decepció per les ingratituds rebudes. El seu fill granJosé Antonio Primo de Rivera entraria en la política poc després per, segons ell, reivindicar la memòria de son pare. La seva fillaPilar Primo de Rivera, que no va morir en la guerra com els seus germans José Antonio iFernando, va ser cap de laSecció Femenina (les dones al moviment creat per son germà) a partir de laSegona República Espanyola, a laguerra i durant elfranquisme; també durant lademocràcia, i fins que morí als 84 anys, a l'Asociación de Veteranas de la Sección Femenina. El seu fillMiguel fou ministre deFranco.
A més de liquidar laMancomunitat de Catalunya, durant la dictadura de Primo de Rivera es van eliminar sistemàticament tots els símbols públics delcatalanisme.
L'any1928 va fer enderrocar lesQuatre Columnes deMontjuïc (Barcelona), dePuig i Cadafalch, aixecades l'any1919, i destinades a convertir-se en un dels símbols delcatalanisme, per tal que aquest no tingués el ressò que li podia donar l'Exposició Internacional de 1929, celebrada aMontjuïc. Pel mateix motiu feu anomenarPoble Espanyol, a la mateixa muntanya, al que s'havia de dirIberona, en homenatge alsIbers, primers pobladors de les terres catalanes, va posar el nom que té a la Plaça d'Espanya i hi feu construir també les dues torresvenecianes.
.jpg)
-Common_Version.svg)
_Version_with_Golden_Fleece_and_Order_of_Charles_III_Collars.svg)
