Les reformes, especialment la descentralització de l'autoritat administrativa, van ser vistes amb recel pels soviètics, que després de negociacions fallides, van enviar 500.000 militars delPacte de Varsòvia per ocupar el país en aplicació del que es coneixeria com aDoctrina Bréjnev. Davant d'una força militar superior els txecoslovacs reaccionaren fonamentalment mitjançant accions no violentes com intents de confraternització, de distracció de les tropes enemigues i violacions deltoc de queda. Gràcies a aquestes accions deresistència civil, en la línia delsmoviments pels drets civils de l'època en altres indrets del món, la invasió prevista inicialment per uns pocs dies va allargar-se diversos mesos. Les poques accions violentes, com l'autoimmolació de l'estudiantJan Palach, no van significar en cap cas una resistència militar a gran escala.
Després de la Primavera, Txecoslovàquia va entrar en un període anomenatnormalització, on els diferents líders txecoslovacs, particularment elpresidentGustáv Husák, van intentar reinstaurar les condicions econòmiques i polítiques prèvies a l'elecció de Dubček.Txecoslovàquia va romandre sota control soviètic fins a la també pacíficaRevolució de Vellut de 1989. El relatiu èxit de la resistència no-violenta durant el procés, se cita com un dels elements clau que van facilitar la transició del país cap a la democràcia durant laCaiguda de la Unió Soviètica a principis dels anys 90.
Txecoslovàquia, com la resta de països delbloc de l'Est havia començat un procés dedesestalinització durant els anys 50 i 60. Liderat pel secretari general delPartit ComunistaAntonín Novotný aquest procés era significativament més lent en aquest país.[1] Després de la mort deNikita Khrusxov, Novotný havia declarat que el socialisme s'havia completat i proclamat una nova constitució l'any 1960, que canvià oficialment el nom del país aRepública Socialista Txecoslovaca.[2] No obstant això, el procés era lent, i la rehabilitació de les víctimes de l'estalinisme, com els condemnats en eljudici de Slánský, encara es va fer esperar fins a l'any 1967.[3]
A principis dels anys 60, Txecoslovàquia travessava també un període de recessió.[4] El model d'industrialització soviètica, preparat fonamentalment per economies menys desenvolupades, no semblava funcionar bé a Txecoslovàquia, que ja es trobava en un estadi avançat d'industrialització abans de laSegona Guerra Mundial. Així doncs, els intents de Novotný de modernitzar l'economia, com elNou Model Econòmic de 1965, també recollien certes demandes de reformes polítiques.[5]
A mesura que el règim semblava flexibilitzar les seves polítiques, laUnió d'Escriptors Txecoslovacs va començar a fer palès el seu descontentament, suggerint que la literatura hauria de ser independent de la doctrina delPartit Comunista.[6] A través de la revistaLiterární noviny alguns d'aquests escriptors, entre els quals hi haviaLudvík Vaculík,Milan Kundera,Jan Procházka,Antonín Jaroslav Liehm,Pavel Kohout oIvan Klíma, expressaren en diverses ocasions les seves idees socialistes més radicals, allunyades sovint de la línia del partit. Mesos després, alguns d'aquests van ser represaliats i la revista va passar a estar sota control del Ministeri de Cultura.[6]
Captura d'un vídeo amb Alexander Dubček (Praga, 1968)
A partir de 1967,Antonín Novotný, el Primer Secretari delPartit Comunista de Txecoslovàquia es trobava en un moment de baixa popularitat i el líder delPartit Comunista d'Eslovàquia,Ota Šik, va qüestionar-lo durant una reunió del Comitè. Novotný va convidar el líder sovièticLeonid Bréjnev aPraga per tal d'obtenir el seu ajut,[7] però en vista de la seva manca de suports, el mateix Bréjnev va recomanar-ne la substitució. Així el reformistaAlexander Dubček va rellevar Novotný com a líder del partit el 5 de gener de 1968.[8] El març Novotný va dimitir també de lapresidència del país, essent substituït perLudvík Svoboda, també de caràcter reformista.[9]
Inicialment Dubček semblava un candidat relativament continuista. En una entrevista al diari oficialRudé právo,Josef Smrkovský, membre del Partit Comunista, va declarar que la seva elecció reforçaria els objectius del socialisme al país i mantindria el caràcter proletari del Partit.[10]
Poc després de la presa de possessió de Dubček, l'escriptorEduard Goldstücker va ser elegit president de laUnió d'Escriptors Txecoslovacs i editor en cap del setmanariLiterární noviny.[11][12] Si sota el mandat de Novotný aquest setmanari donava suport a la línia oficialista del partit, Goldstücker va posar ràpidament a prova la llibertat d'expressió al país, quan va criticar Novotný en una entrevista televisiva revelant les polítiques oficialistes del govern anterior i com, segons ell, aquestes dificultaven el progrés aTxecoslovàquia.[13]
Malgrat la postura oficial del govern a favor de lallibertat d'expressió, aquesta va ser la primera prova important pel govern de Dubček. El fet que Goldstucker no patís cap repercussió pels fets va contribuir a crear un clima de seguretat al voltant dels mitjans de comunicació, el govern i els ciutadans. En els anys subseqüents la revista va canviar el nom aLiterární listy i el febrer de 1968 va publicar per primer cop edicions no censurades. L'agost d'aquell mateix any la revista tenia una tirada de 300.000 exemplars, essent el setmanari amb més difusió d'Europa.[14]
Durant el vintè aniversari delFebrer Victoriós a Txecoslovàquia, Dubček va fer un discurs explicant les necessitats de canvi al país després deltriomf del socialisme. En aquest s'emfatitzava la necessitat dereforçar l'eficàcia del partit en el seu paper de lideratge,[15] i va acceptar el fet que,malgrat els esforços deKlement Gottwald per teixir millors relacions amb la societat el partit prenia massa sovint decisions de mà dura en temes trivials. Dubček va declarar que la missió del partit eraconstruir una societat socialista avançada sobre bases econòmiques sòlides […] un socialisme que es correspongui amb la tradició democràtica històrica de Txecoslovàquia, i d'acord amb l'experiència d'altres partits comunistes.[15]
Durant l'Abril, el govern de Dubček va posar en marxa elAkční program (Programa Acció) de liberalitzacions, que incrementava lallibertat de premsa,llibertat d'expressió illibertat de moviment, amb un èmfasi econòmic en elsbéns de consum i la possibilitat d'un governmultipartit. El programa es basava en el convenciment queEl socialisme no pot significar només l'alliberament dels treballadors de la dominació de l'explotació en les relacions de classe, sinó que ha de fer més esforços donar a les persones una vida més plena que la de qualsevol democràcia burgesa.[16] Entre les accions previstes hi havia la limitació del poder de la policia secreta i lafederació del país en dues nacions iguals.[17] També incorporava la necessitat de mantenir bones relacions tant amb els països occidentals com amb laUnió Soviètica i la resta de països delBloc Oriental. Parlava també d'una transició de 10 anys en el que seria possible la celebració d'eleccions democràtiques i una nova forma desocialisme democràtic podria reemplaçar l'statu quo.[18]
Els que van redactar el programa, van ser molt curosos de no criticar les polítiques dels governs comunistes de la postguerra sinó d'assenyalar aquelles que havien sobreviscut la seva utilitat inicial.[19] Per exemple la situació immediatament posterior a la guerra requeriamètodes centralistes i directivo-administratius per lluitar contra lesrestes de laburgesia i com que la victòria del socialisme havia vençut l'antagonisme de classes, aquests mètodes ja no eren necessaris.[19] Les reformes eren doncs necessàries perquè l'economia txecoslovaca s'unís a larevolució científico-tècnica del món en lloc de confiar en laindústria pesant, laforça de treball i lesmatèries primeres pròpies de l'estalinisme. A més a més, com que, segons el programa, el conflicte de classes s'havia superat, els treballadors podien ara ser compensats per les seves qualificacions i habilitats sense contravenir elMarxisme-Leninisme. El programa suggeria que era necessari assegurar que llocs de feina importants fossin ocupats perquadres socialistes capacitats i qualificats per tal de competir amb el capitalisme.[19]
Malgrat que es preveia que les reformes es portessin a terme sota la direcció i els terminis delPartit Comunista de Txecoslovàquia, la pressió popular va fer que es comencessin a implementar de forma immediata.[20] Després de l'abolició formal de la censura el 26 de juny de 1968 els sectors més antisoviètics van començar a fer aparicions a la premsa, elssocialdemòcrates van començar a reorganitzar un nou partit i es van formar altres clubs polítics no afiliats al Partit Comunista. Mentre que els sectors més conservadors van demanar mesures repressives, Dubček va aconsellar moderació i va emfatitzar el lideratge del partit.[21] Durant el Presídium del Partit Comunista de l'abril, Dubček va anunciar el seu programa polític amb un eslògan que esdevindria cèlebre:Socialisme amb rostre humà.[22] El maig va anunciar també que el Catorzè Congrés del Partit Comunista seria el 9 setembre d'aquell mateix any, que incorporaria el Programa Acció en els estatuts del partit, que propugnaria una Llei de Federació i que elegiria un nou Comitè Central.[23]
La relaxació de la censura de Dubček va propiciar un període dellibertat de premsa.[24] Com que per primer cop es permetia el debat polític en la premsa, les reformes van començar a ser criticades.[23] Durant l'època de la Primavera de Praga, les exportacions txecoslovaques estaven perdent competitivitat, i les reformes econòmiques de Dubček preveien mitigar aquest problema amb una mescla d'economia de mercat ieconomia planificada. Dins del mateix partit hi havia divisió d'opinions respecte a aquest fet i alguns creien que l'economia havia de romandre fonamentalment socialista. Dubček remarcava constantment el fet que les reformes econòmiques havien de seguir sota el lideratge del Partit Comunista.[25]
El 27 de juny, l'escriptorLudvík Vaculík, una figura rellevant en el país, va escriure elManifest de les dues mil paraules, que expressava preocupació pel lideratge dels sectors més conservadors del Partit Comunista, a qui anomenava forces estrangeres i demanava que el poble agafés el control del programa de reformes.[26] En aquesta ocasió tant Dubček com el Presídium i el Front Nacional de Txecoslovàquia es van unir la condemna del manifest.[27]
La llibertat de premsa també va obrir la porta a una revisió del passat del país, especialment del seu períodeestalinista.[12] En una altra aparició televisiva Goldstucker va presentar diverses fotografies, algunes d'elles manipulades, de líders comunistes que havien estat represaliats, empresonats o executats i esborrats així de la història oficial comunista.[11] En aquest sentit, l'abril de 1968 la Unió d'Escriptors va formar un comitè, liderat perJaroslav Seifert, per investigar les persecucions d'escriptors arran delCop d'estat a Txecoslovàquia de 1948 i rehabilitar-ne el llegat.[28] Els debats sobre l'estat del comunisme i sobre idees com la llibertat i la identitat s'anaven tornant més freqüents, i aviat van aparèixer publicacions independents com la revista sindicalPrace (Treball). També van contribuir a aquest canvi el sindicat de periodistes, que ja el març de 1968 havien obtingut del govern el permís per als editors de rebre publicacions estrangeres sense censurar, permetent un diàleg més internacional sobre les notícies.[29]
La premsa, la ràdio i la televisió també contribuïen a aquesta atmosfera celebrant reunions on estudiants i joves podien fer preguntes a escriptors com Goldstucker,Pavel Kohout oJan Prochazka i represaliats polítics comJosef Smrkovský,Zdenek Hejzlar oGustav Husak.[13] Aquests fenòmens, així com la introducció gradual de les televisions a les cases, van permetre expandir el debat polític des dels cercles més intel·lectuals a d'altres més populars.
Dins de l'anomenatBloc de l'Est les reaccions a la Primavera de Praga no van ser unànimes. El líder de laRepública Popular d'Hongria,János Kádár, va donar suport al nomenament de Dubček, però el sovièticLeonid Bréjnev aviat va expressar preocupació per les reformes, que creia que afeblirien la influència delBloc Comunista en el context de laGuerra Freda.[30][31] El 23 de març en una reunió aDresden, els líders dels anomenatsCinc de Varsòvia (Unió Soviètica,Hongria,Polònia,Bulgària iAlemanya Oriental) van preguntar a la delegació txecoslovaca sobre les reformes, suggerint que qualsevol debat sobre democratització era una crítica amagada a altres polítiques.[32]Władysław Gomułka iJános Kádár estaven menys preocupats per les reformes que pel nivell de crítica que traspuava als mitjans del país i hi veien similituds amb laRevolució hongaresa de 1956.[32] Alguns dels punts delPla d'Acció van redactar-se per assegurar als líders comunistes que no es planejava capcontrarevolució. Williams suggereix que Dubček estava més sorprès que no pas ressentit davant les reticències soviètiques.[33]
Els líders soviètics van intentar limitar o aturar les reformes txecoslovaques mitjançant una sèrie de negociacions. LaUnió Soviètica va acceptar celebrar reunions bilaterals amb Txecoslovàquia el juliol aČierna nad Tisou, prop de la frontera entre els dos països. A les trobades hi van assistir el mateix Bréjnev,Aleksei Kosiguin,Nikolai Podgorni oMikhaïl Súslov pel bàndol soviètic i Dubček,Ludvík Svoboda,Oldřich Černík oJosef Smrkovský. Dubček va defensar les propostes del seu partit, alhora que jurava fidelitat alPacte de Varsòvia i alCOMECON. No obstant això, fins i tot dins de la delegació txecoslovaca, alguns membres es mostraven obertament contraris a les reformes.[34]
Finalment Bréjnev va decidir cedir i buscar un punt d'entesa. Els delegats txecoslovacs reafirmarien la seva lleialtat al Pacte de Varsòvia, es comprometeren a controlar les tendènciesantisocialistes, especialment el renaixement delPartit Socialdemòcrata Txec, i de controlar la premsa de forma més estricta. Per la seva banda els soviètics retirarien lestropes que encara es trobaven a Txecoslovàquia després d'unes maniobres al juny, i permetrien la celebració del Congrés delPartit Comunista el 9 de setembre.[34]
El 3 d'agost els representants delsCinc de Varsòvia es van trobar de nou aBratislava on van firmar la Declaració de Bratislava. En ella reforçaren un cop més la seva fidelitat alMarxisme-leninisme i a l'Internacionalisme proletari i declararen que continuarien la lluita contra laideologia burgesa i les forces antisocialistes.[35] La Unió Soviètica va expressar la seva intenció d'intervenir en qualsevol país del Pacte de Varsòvia si mai s'hi establia unsistema burgès, fet que a la pràctica establia una limitació almultipartidisme i alpluralisme polític. Després de la conferència, l'exèrcit soviètic es va retirar deTxecoslovàquia, però va romandre desplegat prop de les seves fronteres.[36]
Uns homes transporten un ferit durant de la invasió soviètica de Txecoslovàquia l'estiu de 1968. El cartell, de les joventutsdemocristianes d'Alemanya Occidental, inclou l'eslògan "1968: Pensa en Praga".Joves txecoslovacs duen laBandera de Txecoslovàquia davant d'un tanc soviètic en flames a Praga durant la invasió de 1968 en una imatge del fons fotogràfic de laCIA.
A mesura que les diferents rondes de converses acabaven amb resultats no concloents, els soviètics havien estat considerant una alternativa militar que, malgrat alguns progressos aparents, finalment va materialitzar-se l'estiu de 1968, només uns dies després la Declaració de Varsòvia. La nit del 20 al 21 d'agost, cinc països delPacte de Varsòvia (laUnió Soviètica, l'Alemanya Oriental, laBulgària,Polònia iHongria) van envair el país de forma coordinada.[37][38] Durant la nit, entre 200.000 i 500.000 soldats i entre 5.000 i 7.000 tancs van penetrar al país en un atac tipusBlitzkrieg.[38] Inicialment van ocupar l'Aeroport Internacional de Ruzyně on immediatament van aterrar tropes especials. Lesforces armades txecoslovaques van ser confinades a les casernes, que van ser rodejades pels invasors fins a neutralitzar l'amenaça decontraatac. El mateix matí del 21 d'agost, Txecoslovàquia estava pràcticament ocupada.[38]
Romania iAlbània van rebutjar participar en la invasió i van criticar-la de forma contundent, evidenciant discrepàncies en la línia d'acció del Bloc Oriental.[39] Altres països comunistes fora del Pacte de Varsòvia, comIugoslàvia i laRepública Popular de la Xina, també van rebutjar l'atac.
Durant la invasió, van morir 72 txecs i eslovacs i hi va haver 266 ferits greus i 436 ferits lleus.[40][41]Alexander Dubček va demanar als seus conciutadans de no resistir-se a les tropes,[40] però no va poder evitar bosses de resistència en alguns carrers. També es van donar moltes situacions deresistència pacífica per part dels txecoslovacs, com ara modificacions o retirada de molts cartells a les carreteres o el canvi de nom d'alguns pobles que passaren a anomenar-seDubcek oSvoboda, per tal de despistar als invasors.[42]
Malgrat que elPresídium txecoslovac va declarar que les tropes havien travessat la frontera sense el coneixement del govern, la premsa soviètica va publicar una petició sense firmar, suposadament de polítics i líders txecoslovacs, que demanavaassistència immediata, incloent-hi la de les forces armades.[43] Durant el 14è Congrés delPartit Comunista, celebrat secretament just després de la invasió, es va emfatitzar que cap membre de la direcció havia demanat la intervenció militar.[44] Altres investigacions posteriors suggereixen que els líders més conservadors (Biľak, Švestka, Kolder, Indra o Kapek) si que podrien haver demanat secretament l'acció soviètica.[45] Després dels fets, es van produir una sèrie d'importants onades migratòries, en les que entre 70.000 i 300.000 txecoslovacs van abandonar el país.
La política que considerava la resta de països socialistes com aestats satèl·lits, subordinant els seus interessos nacionals als delBloc de l'Est, a través de la força si era necessari, seria posteriorment coneguda com aDoctrina Bréjnev, i no quedaria superada fins al 1989 amb la coneguda comDoctrina Sinatra.[46] Encara avui en dia es desconeix amb seguretat quin esdeveniment concret, si és que n'hi va haver algun, va provocar la intervenció soviètica, ja que els dies immediatament previs a la invasió van ser particularment tranquils, sense cap acte de rellevància a l'agenda política i després de diverses declaracions conjuntes a favor de l'entesa entre els països del Bloc Oriental.[23]
La setmana posterior a la invasió es van registrar a Txecoslovàquia nombroses accions espontànies deresistència no-violenta.[47] El 16 de gener de 1969, l'estudiantJan Palach es vaimmolar calant-se foc a laplaça de Venceslau de Praga per protestar contra les noves limitacions a lallibertat d'expressió.[48] Alguns civils també van aconseguir confondre els soldats durant la invasió o identificar i seguir cotxes de lapolicia secreta.[49]
La resistència generalitzada hauria pogut contribuir en fer desistir als soviètics dels seus plans inicials de derrocar Dubček, que havia estat arrestat la nit del 20 d'agost i traslladat a Moscou. Juntament amb la resta d'alts càrrecs Txecoslovacs (elPresidentLudvík Svoboda, el Primer MinistreOldřich Černík o el president de l'Assemblea NacionalJosef Smrkovský) van signar, sota una gran pressió psicològica elprotocol de Moscou i es va acordar que Dubček continuaria en el càrrec i que es moderaria el programa de reformes.
Pancarta de la manifestació de laPlaça Roja deMoscou en contra la invasió. S'hi llegeix l'eslògan en rus "Per la vostra llibertat i la nostra", un dels lemes no oficials dePolònia.
El 25 d'agost hi va haver una manifestació a laPlaça Roja deMoscou en contra de la invasió, on set manifestants van desplegar pancartes amb eslògans contra la intervenció. Els manifestants van ser posteriorment detinguts i represaliats, i les seves accions es van qualificar d' "antisoviètiques".[50]
A laRepública Popular de Romania, on el Secretari General del Partit ComunistaNicolae Ceaușescu ja era un destacat detractor de la influència soviètica a la regió i un declarat defensor de Dubček, les crítiques a la invasió van ser molt més pronunciades. El dia 21 d'agost, Ceaușescu va fer un discurs públic a Bucarest molt dur amb la política soviètica.[39]Albània, que també tenia discrepàncies amb la resta de països de l'Est arran de laRuptura sinosoviètica, va retirar-se oficialment delPacte de Varsòvia a causa de la invasió, que va qualificar d'acte deSocial-imperialisme. AFinlàndia, país que es trobava sota una certa influència soviètica, la intervenció va ser considerada un escàndol majúscul.[51]
Manifestació aHèlsinki contra la invasió de Txecoslovàquia.
Un gran nombre de països van denunciar la invasió des del primer moment i ja durant la mateixa nit, Canadà, Dinamarca, França, Paraguai, el Regne Unit i els Estats Units van demanar una reunió delConsell de Seguretat de les Nacions Unides.[53] Durant la reunió, l'ambaixador txecoslovacJan Muzik va denunciar la invasió mentre que el sovièticJacob Malik va insistir que la intervenció oferia assistència fraternal contra forces antisocials.[53]
L'endemà diversos països van demanar una resolució condemnant la intervenció i demanant la immediata retirada de les tropes. Aquesta va ser votada amb deu vots a favor, l'abstenció d'Algèria, l'Índia i el Pakistan i l'oposició de la Unió Soviètica (amb dret de veto) i Hongria. Els representants canadencs immediatament van voler introduir una nova moció i van demanar que l'ONU enviés un representant a Praga per treballar per l'alliberament dels líders txecoslovacs.[53] El dia 26 d'agost el nou representant de Txecoslovàquia, de tendència pro-soviètica, va demanar que el tema es retirés de l'agenda del Consell de Seguretat.
Escriptors d'esquerra, comTariq Ali, van argumentar que la relativa manca de reacció occidental es devia al fet que els estats d'Occident veien les reformes de Txecoslovàquia com una amenaça més gran alcapitalisme que no pas alcomunisme soviètic que, en gran manera, ja estava molt desacreditat el 1968.
La diplomàtica i futura ambaixadora dels Estats Units a Txecoslovàquia,Shirley Temple es trobava casualment al país durant la invasió i va poder organitzar combois per evacuar els ciutadans estatunidencs del país.[54] La mateixa Temple va viure com a ambaixadora la fi del comunisme al país durant laRevolució de Vellut el 1989.
La tropes delPacte de Varsòvia van atacar quasi immediatament les seus dels mitjans de comunicació comRàdio Praga iTelevisió Txecoslovaca el 21 d'agost de 1968.[55] Encara que els mitjans van poder narrar els moments inicials de la invasió, les noves normes sobre la censura es van aplicar aviat. El 28 d'agost diferents mitjans txecoslovacs van acceptar aturar la publicació de diaris per permetre unajornada de reflexió de les redaccions.[56] Alguns mitjans van acceptar les recomanacions de Dubček de reinstaurar l'oficina censora amb la condició que es fes per només tres mesos. El mes de setembre elPartit Comunista de Txecoslovàquia va tornar a instaurar les antigues lleis de censura.[56] En paraules de la declaració de Moscou,"la premsa, la ràdio i la televisió són els primers instruments per portar a terme de les polítiques del Partit i de l'Estat".[57]
Aquests fets van representar el principi de la fi de lallibertat de premsa al país. El mes de novembre el Presídium del Partit, ja sota el control deGustáv Husák, va declarar que la premsa no podia fer declaracions en contra dels invasors soviètics, ja que això suposaria violar els acords de l'Agost a Moscou. Els setmanarisReporter iPolitika van respondre amb duresa a aquesta amenaça i va criticar la política del Presídium. Com a resposta el govern va prohibir elReporter durant un mes, va suspendre indefinidament elPolitika i va prohibir els programes polítics en general a la ràdio i la televisió.[58]
En aquest punt d'inflexió, els intel·lectuals estaven fins a cert punt dividits en les seves demandes. Encara que reconeixien les mesures denormalització del nou govern, encara es pensava que aquestes eren temporals. El 19 de desembre, encara confiat en la voluntat reformista de Dubcek, l'escriptorMilan Kundera va publicar un article titulatEl nostre destí Txec alLiterarni listy on afirmava:
«
Els que avui cauen en la depressió i el derrotisme, afirmant que no hi ha prou garanties i que tot pot acabar malament, que podem acabar de nou en un marasme de censura i judicis, que això o allò pot passar, son simplement gent dèbil que només pot viure en il·lusions de certesa.[59]
»
No obstant tot això, el març de 1969, el nou govern txecoslovac, amb el suport de Moscou, va reinstaurar completament la censura prèvia a la Primavera de Praga, acabant amb qualsevol esperança que la normalització mantingués certes quotes de llibertat. El Presídium va presentar una declaració condemnant els mitjans que defensaven les reformes liberalitzadores de Dubcek com a co-conspiradors contra laUnió Soviètica i elPacte de Varsòvia. Finalment el 2 d'abril el govern va adoptar mesures perassegurar la pau i l'ordre a través d'una censura més estricta. La restitució de la premsa lliure no es donaria fins al cap de més de 20 anys amb laRevolució de Vellut i laDissolució de la Unió Soviètica.[60]
Molts refugiats durant el conflicte van aconseguir restablir-se en països occidentals, on van constituir-se en grups de pressió per a les noves autoritats i van seguir reclamant durant molts anys millores en matèria dedrets humans,llibertat de culte,llibertat d'expressió idret d'asil per apresoners polítics i dissidents. Molts protestaren per la contínua presència de l'Exèrcit Roig aTxecoslovàquia durant els anys 70 i 80.
Fortament deslegitimat després de la invasió, a la seva tornada a Praga, Dubček va anunciar quees veien forçats a prendre algunes mesures temporals per limitar la democràcia i la llibertat d'expressió. Va ser finalment reemplaçat com a primer secretari l'abril de 1969, després dels coneguts com adisturbis de l'Hoquei. El seu lloc va ser ocupat perGustáv Husák i ell va ser enviat d'ambaixador a Turquia, possiblement amb l'esperança que desertés. El juny de 1970 va ser rellevat del càrrec i va acabar treballant com a agent forestal.[17]
Husák va acabar revertint la majoria de les reformes del seu predecessor, a través del procés conegut com anormalització. Els líders liberals van ser expulsats del Partit Comunista i els intel·lectuals que havien donat suport a les reformes van ser represaliats.[61] La nova direcció del Partit va treballar per reinstaurar el poder de la policia i reforçar els llaços amb la resta de països delBloc de l'Est. Va buscar també recentralitzar la gestió econòmica i recuperar el control de laplanificació.[61] Es va prohibir el debat polític als principals mitjans de comunicació i es va prohibir que individus senseplena confiança política fessin declaracions polítiques.[62] L'únic canvi important que va sobreviure va ser lafederalització del país, creant-se laRepública Socialista Txeca i laRepública Socialista Eslovaca el 1969.
Durant els anys 80, molts mitjans destacaren lessorprenents similituds entre les famoses polítiques liberalitzadores del líder sovièticMikhaïl Gorbatxov (Glasnost iPerestroika), i la idea desocialisme amb rostre humà de Dubček.[65] El 1987 el futurpresident de la República Txeca,Václav Havel, destacava com Gorbatxov evitava aparicions públiques durant una visita a Praga per tal de no haver de contestar preguntes incòmodes sobre el tema. Preguntat per la diferència entre les reformes de Gorbatxov i les de la primavera de Praga un portaveu del govern va contestar "simplement,Dinou anys".[66]
Milan Kundera (en una imatge de 1980) va escriure la seva obra mestraLa insostenible lleugeresa del ser basada en els esdeveniments de la Primavera de Praga.Monument a la Primavera de Praga a l'ajuntament deLiberec
La primavera de Praga va generar o eixamplar un fort descontentament delprogressisme europeu cap a les idees soviètiques. Va contribuir decisivament a l'ascens de l'eurocomunisme, una ideologia que buscava un distanciament amb les polítiques de laUnió Soviètica i que va arribar a ser dominant en molts partits comunistes europeus.[67]
Mentre que el nom dePrimavera de Praga s'inspira en la conegudaPrimavera de les Nacions de 1848, en diversos països europeus, altres processos similars, en els que es reforcen o s'intenten instaurar unes idees polítiques més liberals en països amb la llibertat restringida, n'han manllevat el nom. És el cas de laprimavera de Pequín, laPrimavera croata o més recentment laPrimavera Àrab. Dins dels països catalans cal destacar laPrimavera Valenciana de 2012.
L'any 1993 una enquesta va revelar que l'impacte dels esdeveniments al país encara era molt marcat i més del 60% dels enquestats eren capaços de relacionar la Primavera amb una memòria personal, mentre que més del 90% estaven familiaritzats amb els fets.[68]
El número 68 ha esdevingut des d'aleshores icònic als països de l'antiga Txecoslovàquia i és per exemple el número de dorsalJaromír Jágr, com a homenatge al seu avi que va morir a la presó durant la revolta.[69] També l'editorial canadencaToronto 68, que publicà diversos llibres d'autors txecoslovacs exiliats, agafa el seu nom de l'any dels fets.
La primavera de Praga apareix en diverses obres literàries des dels anys 60. L'obra mestra deMilan Kundera,La insoportable lleugeresa del ser (1984), segueix les repercussions de la presència soviètica i el seu règim dictatorial sobre la població deTxecoslovàquia[73]Els alliberadors deViktor Suvorov (1981) és també una descripció en primera persona de la invasió des del punt de vista d'un soldat soviètic.[74] L'obra de teatreRock 'n' Roll deTom Stoppard (2006) també fa referència a la Primavera i a laRevolució de Vellut de 1989.[75]
La Primavera de Praga és també un dels temes centrals de la novel·laTestament a Praga (1971) deTeresa Pàmies, escrita en forma de diàleg amb el seu pare,Tomàs Pàmies, durant el seu exili a Praga i amb el rerefons de la militància comunista de tots dos.[76]
Des de la mateixa data dels fets, la Primavera de Praga ha estat tema de diverses pel·lícules i obres documentals.[77] El 1988 es va estrenar la pel·lículaLa insostenible lleugeresa del ser, dirigida perPhilip Kaufman i interpretada perDaniel Day-Lewis iJuliette Binoche, basada en la novel·la homònima deMilan Kundera.[78] També la pel·lícula txecaPelíšky (1999) del director txecJan Hřebejk mostra els esdeveniments de la Primavera de Praga i acaba amb la invasió soviètica.[79] La pel·lícula musicalRebelové (Rebels) de 2001 deFilip Renč narra els esdeveniments, la invasió i la subseqüent onada migratòria.[80][81]
↑Williams, Tieren. The Prague Spring and Its Aftermath: Czechoslovak Politics, 1968–1970. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1997, pp 67.
Deulonder, Xavier.A l'ombra del Mur de Berlín : l'Europa de l'Est sota el comunisme. Madrid: Bubok:, 2016.ISBN 9788468684789.
Dubček, Alexander.L'Informe Dubcek pròleg deJordi Solé-Tura. Conté la versió íntegra de l'informe presentat perAlexander Dubcek a la sessió plenària de l'abril de 1968 del Comitè Central delPartit Comunista de Txecoslovàquia i un resum del programa d'acció d'aquest partit. Barcelona: Edicions 62:, 1970.
Dubček, Alexander; Hochman, Jiří.Hope Dies Last: The Autobiography of Alexander Dubcek (en anglès). Kodansha International, 1 gener 1993.ISBN 1-56836-000-2.
Ello, Paul.Dubcek's blueprint for freedom: his original documents leading to the invasion of Czechoslovakia. California: Kimber, 1968, p. 352.
Franck, Thomas M.Nation Against Nation: What Happened to the UN Dream and What the U.S. Can Do About It (en anglès). Oxford University Press, 1985.ISBN 0-19-503587-9.
Kusin, Vladimir.The Intellectual Origins of the Prague Spring: The Development of Reformist Ideas in Czechoslovakia 1956–1967 (en anglès). Cambridge University Press, 18 juliol 2002.ISBN 0-521-52652-3.
Morrison, Scott; Cherry, Don.Hockey Night in Canada: By The Numbers: From 00 to 99 (en anglès). Key Porter Books, 26 novembre 2006.ISBN 1-55263-984-3.
Navazelskis, Ina.Alexander Dubcek (en anglès). Chelsea House Publications; Library Binding edition, 1 agost 1990.ISBN 1-55546-831-4.
Navrátil, Jaromír.The Prague Spring 1968: A National Security Archive Document Reader (National Security Archive Cold War Readers) (en anglès). Central European University Press, 1 abril 2006.ISBN 963-7326-67-7.
Ouimet, Matthew.The Rise and Fall of the Brezhnev Doctrine in Soviet Foreign Policy (en anglès). University of North Carolina Press, Chapel Hill and London, 2003.
Skilling, Gordon H.Czechoslovakia’s Interrupted Revolution (en anglès). Princeton: Princeton University Press, 1976.
Alexander_Dubcek_B.jpg)
