Encara que la frase "època precolombina" literalment es refereix només al temps anterior als viatges deCristòfor Colom el 1492, a la pràctica la frase en general s'utilitza per referir-se a tota lahistòria d'Amèrica i lescultures indígenes fins que aquestes cultures van ser conquistades o influenciades de forma significativa pelseuropeus, fins i tot si l'incident passa després de dècades o segles delprimer viatge de Colom (p. ex.: Algunes tribus en racons recòndits de l'Amazones). Per això, els termes alternatiusAmèrica precolonial oAmèrica prehistòrica també estan en ús. A les zones d'hispanoamèrica el terme generalment utilitzat ésprehispànic.
Moltes civilitzacions precolombines establiren senyes d'identitat que incloïen assentaments permanents,ciutats,agricultura, l'arquitecturamonumental icivil, moviments de terra importants i complexes jerarquies socials. Algunes d'aquestes civilitzacions s'havia esvaït molt temps en l'època de les primeres arribades permanents europeus (finals del segle xv / principis del segle xvi),[1] i només es coneixen a través de les investigacions arqueològiques. Altres van ser contemporanis amb el període colonial, i van ser descrits en els relats històrics de l'època. Uns pocs, com elsmaies, tenien els seus propis registres escrits. Perquè la majoria dels europeus cristians de l'època perceberen aquests textos comherètics, van destruir molts textos en pires. Només uns pocs documents ocults han sobreviscut.
Si persisteixen, les societats i les cultures que descendeixen d'aquestes civilitzacions poden ara ser substancialment diferent en la forma de les anteriors. Molts d'aquests pobles i els seus descendents mantenen diverses tradicions i pràctiques que es refereixen als temps primigenis, així com la seva combinació amb les importades pels colonitzadors europeus (sincretisme).
Algunescivilitzacions precolombines semblen haver construït grans centres urbans, haver desenvolupat l'agricultura així com diverses jerarquies socials complexes. Moltes d'aquestes civilitzacions ja havien decaigut o desaparegut per al segle xvi, data en què es produirien els primers assentaments europeus permanents, i només coneixem llurs històries per mitjà de les investigacions arqueològiques i les tradicions orals dels pobles veïns sobrevivents. D'altres, es van desenvolupar de manera contemporània a l'arribada dels europeus, i per tant, tenim prou documents històrics dels pobladors i dels colonitzadors i conqueridors. Els pobles que han sobreviscut, les cultures i les societats dels quals descendeixen directament d'aquestes civilitzacions, han estat substancialment influenciats per les cultures i religions europees, encara que conserven algunes tradicions i pràctiques, així com llursllengües.
La divisió cronològica de la prehistòria i història europea, que inclou termes com ara paleolític, edat mitjana i similars, no és aplicable a la història dels territoris americans precolombins i només posteriorment es poden assimilar les etapes de lahistòria universal.
Les primeres classificacions autòctones distingien entre cinc fases (que posteriorment s'han desglossat segons territoris):[2]
Etapa lítica: fa uns 10000 anys es van començar a desenvolupar les primeres cultures pròpies americanes, fruit de les emigracions des de l'Àsia, com ara lacultura Clovis.
Etapa arcaica: inclou les primeres societats totalment sedentàries, començant el 8000 aC.
Etapa formativa: on neixen les primeres poblacions d'importància, com les ciutats de lacivilització olmeca; el període se situa entre el 1000 aC i l'any 500 dC aproximadament.
Etapa clàssica: en aquesta era es desenvolupen les grans civilitzacions al continent, com els maies, d'ençà el segle vi fins al XII aproximadament.
Etapa postclàssica: inclou els pobles que es desenvoluparen al continent en temps medievals i que van ser, majoritàriament, els que es trobaren els exploradors europeus. Es data a partir de l'any 1200 en endavant.
La data de l'arribada dels primers pobles al continent americà és un tema molt controvertible. L'arqueologia recent suggereix que va haver-hi múltiples onades de migració que van començar el 40.000 aC La majoria de les teories accepten que els poblesinuits van arribar-hi de manera separada, i molt temps després, probablement al voltant delsegle vi, des de laSibèria alCanadà.
La teoria més acceptada diu que el continentnord-americà va rebre els seus primer pobladors d'onades d'immigrants de l'Àsia que van creuar l'Estret de Bering congelat. Encara que la data del començament de les onades de migració no s'ha fixat (i varia des del 40.000 aC al 13.500 aC) es creu que van arribar alCap d'Hornos, el punt més austral de l'Amèrica del Sud al voltant del 10.000.aC
Desenvolupament de les civilitzacions d'Amèrica del Nord
La majoria dels pobles nadius nord-americans eren tribus de nòmada-caçadors, encara que d'altres havien desenvolupat civilitzacions basades en l'agricultura. No obstant això, aquestes civilitzacions no van ser tan avançades tecnològicament ni políticament com les civilitzacionsmesoamericanes de més al sud. La majoria d'aquestes tribus van formar poderoses confederacions per lluitar contra la colonització europea.
La cultura del Mississipi va dominar l'àrea del riu homònim durant la història precolombina. Una de les característiques distintives d'aquesta cultura va ser la construcció de grans monticles de terra de forma piramidal. Van cultivar elblat de moro i van participar d'una xarxa de comerç extensa; també van desenvolupar una societat estratificada complexa. El poble del Mississipi s'hi va establir al voltant del1000 dC. No obstant, ja havia decaigut durant l'arribada dels primers europeus.
L'assentament més gran d'aquest poble, Cahokia, localitzat prop de la ciutat actual d'East St. Louis,Illinois, va tenir una població superior als 20.000 habitants. Durant aquest període de clímax, entre els segles xii ixiii, Cahokia va ser la ciutat més poblada de Nord-amèrica (llevat de la regió cultural mesoamericana). El monticle de Monk, el centre cerimonial més gran de Cahokia, és la construcció de terra més gran del món prehistòric.
Mesoamèrica va ser la regió que s'estenia des del centre deMèxic (des delTròpic de Càncer) cap a la frontera nord-oest deCosta Rica. A aquesta regió es van desenvolupar civilitzacions agràries complexes i avançades per 3.000 anys abans de l'arribada dels primers europeus. A més, Mesoamèrica va ser també una àrea sociocultural i ambiental ocupada per nombrosos pobles antics que compartien (i desenvolupaven) algunes creences religioses, l'art, l'arquitectura i llurs avanços tecnològics. L'aliment més important d'aquests pobles seria elblat de moro; de fet, aquest cultiu seria venerat i incorporat a llur teologia. No obstant això, aquesta regió no era pas hegemònica: era una regió multicultural, multiètnica i multilingüe, i cada poble conservaria una cultura amb característiques úniques en la seva cosmovisió i organització social. Fins i tot, avui dia a Mèxic els pobles amerindis parlen 62llengües diferents (i diversos dialectes d'aquestes) que han sobreviscut amb el pas del temps.
Entre el 1800 i el 300 aC es van conformar cultures complexes a Mesoamèrica. Algunes van madurar fins a convertir-se en les conegudes civilitzacions olmeca, teotihuacana, maia, zapoteca, mixteca, huaxteca, purèpetxa, tolteca i finalment mexica (asteca). Aquestes civilitzacions ameríndies van tenir coneixements molt avançats d'arquitectura,matemàtica,astronomia,medicina,escriptura (jeroglífica),art,enginyeria, iteologia entre d'altres. El seu sistema numèric, un dels més avançats del món, era vigesimal. Algunes ciutats mesoamericanes, com araTeotihuacan,Tenochtitlan iCholula serien les més grans del món durant la seva època de major expansió amb poblacions superiors als 150.000 habitants. Eren centres de comerç, idees, cerimònies i teologies que estenien la seva influència als pobles veïns.
Encara que diverses ciutats estats, regnes i imperis van competir els uns contra els altres per obtenir poder i prestigi, els historiadors consideren que a Mesoamèrica es van desenvolupar cinc grans civilitzacions: lacivilització olmeca, lacivilització teotihuacana, lacivilització tolteca, lacivilització mexica o asteca, i lacivilització maia. Aquestes (llevat de la civilització maia, que era políticament fragmentada) estendrien llur influència i poder per tot Mèxic iCentreamèrica. Altres poders regionals van realitzar aliances amb aquestes quatre civilitzacions durant els 4.000 anys de llur desenvolupament o van declarar-los la guerra. No obstant això, estaven sota llur esfera d'influència.
La historiografia mexicana divideix la història de Mesoamèrica en tres grans períodes:
ElPeríode Formatiu o preclàssic, des del 1800 aC al 200 dC, període en què els pobles nòmades-caçadors van formar assentaments permanents permetent el desenvolupament de l'agricultura fins a l'aparició de la primera gran civilització: l'olmeca.
ElPeríode Clàssic, del 200 dC al 800, període en què es van desenvolupar les primeres i complexes civilitzacions: la teotihuacana, la zapoteca i la maia clàssica. L'organització de la majoria dels pobles era similar a les ciutats estats gregues.
ElPeríode postclàssic del 800 fins a l'arribada dels espanyols, període que començaria amb la caiguda de les civilitzacions del període clàssic per causa de la invasió de tribus nòmades de l'Aridoamèrica, regió de Nord-amèrica. No obstant això, les onades d'immigració, principalment de les tribusnahues van propiciar el desenvolupament d'una nova cultura, la cultura tolteca, i finalment l'establiment d'un vast i complex imperi: l'Imperi Asteca que dominaria tota Mesoamèrica.
Alguns historiadors intercalen un període, el "període clàssic terminal" entre el clàssic i postclàssic per referir-se a l'establiment de Tula com a centre d'influència regional, i el naixement de la civilització tolteca. La civilització maia va decaure des del clàssic, però, algunes ciutats no serien abandonades, i llur cultura i influència va sobreviure fins a l'arribada dels espanyols, encara que estaven sota el control polític de l'Imperi Asteca.
Les civilitzacions sud-americanes es van començar desenvolupar des del 3000 aC. La primera civilització de la qual es té coneixement és lacivilització de Norte Chico de la regió delPerú. Malgrat el descobriment d'algunes construccions piramidals, els historiadors encara dubten de l'establiment de grans centres urbans d'aquesta civilització.
Entre el 900 aC i el 300 aC es va desenvolupar lacultura chavín, també a la regió delPerú. Aquesta seria una civilització molt avançada que desenvoluparia l'agricultura, l'art i lametal·lúrgia. Després del decaïment d'aquesta cultura, va sorgir lacultura mochica.
Elsegle iii de la nostra era es va desenvolupar la cultura delstxibtxes (també coneguts com amuisques) de la regió nord delsAndes. Durant el seu període de major expansió la seva cultura abastava els territoris delPanamà iColòmbia. Van ser un dels pobles més nombrosos d'Amèrica del Sud.
L'última i més gran civilització a formar-se a Sud-amèrica seria lacivilització inca, que dominaria elsAndes de1438 a1533. Coneguda com laTawantin suyu o la "Terra de les quatre regions" enquítxua, la civilització inca era molt desenvolupada i complexa. Van dominar a gairebé 100 altres comunitats etnolingüístiques, uns 9-14 milions de persones connectades per un sistema de carreteres de 25.000 km de llargària. Es van construir ciutats amb materials de pedra sobre les muntanyes. Van tenir grans coneixements d'astronomia,matemàtica imedicina, i segons alguns historiadors, van realitzar algunes cirurgies.
Els maies eren un poble que va viure principalment al sud del que avui ésMèxic i a l'Amèrica Central, establint una de les culturesmesoamericanes més importants abans de l'arribada dels espanyols. Contrari a la creença popular, els maies no han desaparegut, sinó que milers de descendents viuen encara a aquestes àrees i parlen diferents dialectes de lallengua maia. La civilització maia es va desenvolupar en els territoris actuals deGuatemala,Belize,Hondures,el Salvador i en cinc estats del sud-est deMèxic:Campeche,Chiapas,Quintana Roo,Tabasco iYucatán, amb una història d'uns tres mil·lennis. Durant aquest llarg temps, en aquest territori es van parlar centenars de dialectes que generen avui prop de 44llengües maies diferents. Parlar dels "antics maies" és referir-se a la història d'una de les culturesmesoamericanes precolombines més importants, ja que el seu llegat científic i astronòmic és mundial. La literatura maia il·lustra la vida d'aquesta cultura. Obres com el Rabinal Achí, elPopol Vuh, els diversos llibres del Chilam Balam, en són mostra. El que sí que va ser destruït amb la conquesta és el model decivilització que fins a l'arribada dels primers espanyols, havia generat tres mil·lennis d'història. Laconquesta espanyola dels pobles maies no es va consumar fins al1697, amb la presa de Tayasal, capital dels maies Itzá, i Zacpetén, capital dels maies Ko'woj, aEl Petén (actualGuatemala). L'últim estat maia va desaparèixer quan el govern mexicà dePorfirio Díaz va ocupar el 1901 la seva capital, Chan Santa Cruz, donant així fi a l'anomenada Guerra de Castes. Els maies van fer grans i impressionants construccions des del Preclàssic mitjà i grans ciutats com Nakbé, El Mirador,San Bartolo, Cival, localitzades a la Conca del Mirador, al nord del Petén, i durant el Clàssic, les conegudes ciutats deTikal, Quiriguá (ambdues les primeres a ser declaradesPatrimoni de la Humanitat per laUNESCO, el 1979 i 1981 respectivament), Palenque,Copán, Río Azul, Calakmul,Comalcalco (construïda de maó cuit), així com Ceibal, Cancuén, Machaquilá, Dos Pilas, Uaxactún, Altún Ha,Piedras Negras i molts altres llocs en l'àrea. Es pot classificar com un imperi, però no se sap si al moment de la colonització van imposar la seva cultura o si va ser fruit de la seva organització enciutats estat independents, la base era l'agricultura i elcomerç. Els monuments més notables són lespiràmides que van construir en els seus centresreligiosos, al costat dels palaus dels seus governants (llocs de govern i residència dels nobles), sent el major trobat fins ara el de Cancuén, al sud del Petén, moltes de les estructures estaven decorades amb pintures murals i adorns d'estuc. Altres restesarqueològiques importants inclouen les lloses depedra tallada usualment anomenades esteles (els maies en deientetun, 'tres pedres'), que mostren efígies dels governants al costat de textoslogogràfics que descriuen les seves genealogies, entronitzacions, victòries militars, i altres èxits. La ceràmica maia està catalogada com una de les més variades, fines i elaborades del món antic. Els maies participaven en elcomerç a llarga distància aMesoamèrica, i possiblement més enllà. Entre els béns de comerç hi havia eljade, elcacau, elblat de moro, lasal i l'obsidiana.
Els asteques o mexiques van constituir un poble de la culturanahua a la zona deMesoamèrica que va existir des delsegle xii alsegle xvi. Van bastir un gran imperi la capital del qual va serTenochtitlan, sobre una illa del llac de Texcoco, on avui es troba laciutat de Mèxic. Els asteques van parlar la llenguanàhuatl, que va ser lalingua franca de tota la regió.L'Imperi asteca difereix dels imperis europeus de la història. Com els imperis europeus, va ser ètnicament divers; tanmateix, l'Imperi asteca es va basar principalment en un sistema tributari, i no pas en un sistema de govern. Encara que les ciutats sota el control asteca van realitzar enormes pagaments de tributs, l'arqueologia ha demostrat que el benestar social dels pobles va millorar després de ser conquerits. Això va ser causa de l'increment delcomerç i de les millores en els camins i les comunicacions amb altres pobles.
La major part de l'Imperi asteca va ser format per un home, Tlacaelel (que ennàhuatl significa "cor baronívol") que va viure de1397 a1487. Encara que se li va oferir l'oportunitat de ser untlatoani, va preferir romandre darrere del tron. Era nebot del Tlatoani Itzcóatl i germà de Tximalpopoca i de Motecuhzoma Ilhuicamina, i tenia el títol de "Cihuacóatl" (en honor de la deessa, i el significant del qual és gairebé equivalent a "conseller"), però, com va ser registrat al Còdex Ramírez, "el que Tlacaelel ordenava, ràpidament es feia". Ell va formar una nova estructura pel govern asteca, va ordenar la crema de tots els llibres asteques (la seva explicació era que els llibres estaven plens de mentides) i va reescriure la seva història. A més, va reformar la religió asteca, posant al déu tribalHuitzilopochtli al mateix nivell que els antics deus asteques: Tláloc, Tezcatlipoca iQuetzalcóatl. Tlacaelel, per tant, va crear una noció d'identitat de la història dels asteques. També va crear la institució de les guerres florals, una guerra ritual que permetia l'entrenament dels guerrers i alhora creava la necessitat de proveir sacrificis humans constants per mantenir el moviment del sol. Alguns escriptors creuen que les classes altes eren conscients de l'engany de les guerres florals; però, serien els efectes d'aquesta institució mateixa els que contribuirien a la caiguda de l'imperi: elstlaxcalteques no van ser conquerits pels asteques, amb la intenció que participessin com a enemics en les guerres florals.Hernán Cortés se'n va aprofitar, fent dels tlaxcalteques els seus aliats, els quals proveirien milers de persones per donar suport als pocs espanyols. A més, l'estratègia asteca de la guerra estava basada en la captura dels presoners per guerrers individuals, i no en el treball en equip per matar l'enemic en la batalla.
Representació del Temple Major i dels sacrificis de la seva dedicació.
Els sacrificis humans es realitzaven aMesoamèrica iSud-amèrica segles abans de l'establiment de l'Imperi asteca. Hi ha registres que indiquen que eren comuns per lacivilització olmeca, lacivilització maia i lacivilització inca. Tanmateix, els asteques van ser els primers a realitzar-los contínuament i a gran escala. Segons els registres asteques, en la dedicació delTemple Major, es van sacrificar 84.400 persones. La majoria dels historiadors creuen que aquesta és una xifra molt exagerada; això no obstant, mostra la característica única del sacrifici massiu de les festivitats asteques.
Els asteques van establir les "guerres florals" per tal de capturar presoners pels sacrificis, anomenatsnextlaualli, "deute als déus", perquè el sol sobrevisqués un cicle de 52 anys en què estava dividit el calendari asteca. Cada 52 anys es realitzava una cerimònia especial, la "cerimònia del nou foc". Tots els focs s'apagaven i durant la nit es realitzava un sacrifici, i esperaven l'alba. Si el sol sortia, això volia dir que els sacrificis del cicle de 52 anys havien estat prou, i començava un nou cicle de 52 anys, i la fi del món havia estat posposada. Aquesta cerimònia era antiga, però els asteques pensaven que el sacrifici constant d'humans era necessari per posposar la fi del món. Irònicament, els espanyols van arribar a la fi d'un d'aquests cicles, l'anyce acatl.
Els inques foren els dirigents de l'entitat política i administrativa més gran del continent americà. A finals del segle xiv, l'imperi va començar a expandir-se de la seva regió inicial, situada en la regió deCusco, fins a la regió meridional de lesmuntanyes Andines d'Amèrica del Sud. Aquesta va acabar amb la invasió espanyola dirigida perFrancisco Pizarro l'any 1532.Al moment de la seva rendició, l'imperi controlava una població de 12 milions de persones aproximadament, el qual representaria avui Perú, Equador i també una gran part de Xile, Bolívia i Argentina.
Els inques anomenaven el seu territoriTawantinsuyu, que enquítxua, la llengua dels inques, significa "les quatre parts". Es tracta d'un territori que abraça diverses menes de terrenys i climes molt marcats. La paraula inca designa el mateix dirigent i alhora el poble de la vall de Cusco, la capital de l'imperi. Algunes vegades és utilitzada per designar a tots els pobles inclosos en elTawantinsuyu, però aquest ús no és correcte. La majoria de les desenes dels pobles petits van mantenir la seva identitat tot i estar lligats políticament i econòmicament als inques. El quítxua va ser l'idioma oficial i parlat en la majoria de les comunitats fins a l'arribada dels espanyols, però almenys vint dialectes locals van subsistir en diferents parts de l'imperi.
L'economia de les cultures més complexes socialment es basava en el cultiu de caraotas o porotos en algunes zones, icarabassa oauyama aMesoamèrica; mentre que a l'àrea andina es destacaven també elblat de moro, elsfrijoles i les carabasses així comtubercles com lapapa, i elgall dindis en el cas d'Amèrica del Nord (Mèxic). A Amèrica del Sud, i més precisament a l'àrea Central Andina (cultura Inca), van destacar elcuy (coneguts com a conillets d'Índies), lesllames, una varietat decamèlids de la regió andina que conformaven una altra espècie animal domesticada per a transportar càrrega (poden carregar a prop de 40 quilos en els Andes, on les necessitats de transport de càrrega eren molt grans). L'alpaca es va domesticar per a l'obtenció de la seva abundant llana i carn, la qual sempre va ser molt benvolguda. En canvi, lavicunya i elguanac eren espècies semblants a les llames, encara que més petites, però que no es van arribar a domesticar i eren caçades per a l'obtenció decarn,llana ipells. Totes aquestes espècies de camèlids eren més aviat escasses i ho romanen, la qual cosa és una espècie de paradoxa, puix que totes les espècies de camèlids existents al món procedeixen del continent americà i van travessar l'Estret de Bering fa gairebé 40 milions d'anys, en direcció inversa a la de la migració molt més recent.
L'absència d'animals de càrrega, l'absència de rius navegables d'importància així com la configuració predominantment nord-sud del continent americà van dificultar la integració d'àmplies àrees del continent en estats extensos i va limitar els contactes entre les diferents cultures.
AEuràsia algunes de les principals cultures agrícoles (Mesopotàmia,Antic Egipte iXina) van sorgir a les conques de grans rius, i els primers estats importants van estar lligats a la construcció cooperativa a gran escala de gransobres hidràuliques. Això contrasta amb el desenvolupament agrícola i dels primers estats a Amèrica, que en general no van estar lligats a les grans conques fluvials.
D'altra banda, l'arribada de l'home a Amèrica va provocarextincions massives d'animals de talla gran i mitjana a causa de la caça excessiva. Això dificultaria la domesticació d'animals que poguessin ajudar en l'agricultura i el transport de llargues distàncies en èpoques posteriors. A la regió andina es va domesticar lallama, però de cap manera se'n va poder fer un ús similar al que es va fer a Euràsia delruc o delcavall.
Finalment, Euràsia és un continent la dimensió principal del qual va d'est a oest, i això permetia que els desenvolupaments tecnològics en una certa latitud generalment es difonguessin a grans distàncies sobre la mateixa latitud, en existir climes similars. En canvi, a Amèrica el clima varia de manera important en estendre's de nord a sud, per la qual cosa les adaptacions particulars de pobles en certes latituds podien no ser útils per als pobles d'una altra latitud diferent.
Arqueologia Iberoamericana – Open access international scientific journal devoted to the archaeological study of the American and Iberian peoples. It contains numerous research articles on pre-Columbian America.
.svg)
.svg)
_blank.svg)